llegit

La novel·la de Dickens, Neus Canyelles. Proa. Setembre de 2010. 174 pàgines.

No sé per a que ha de servir la literatura, si és que ha de servir per alguna cosa. A mi La novel·la de Dickens m’ha servit per a passar un horabaixa al sofà, amb la manta de quadres damunt les cames i l’ordinador apagat. Una tarda m’ha durat la lectura d’aquesta novel·la deliciosa. Vaig conèixer l’autora amb L’alè del búfal a l’hivern, i ara he volgut llegir aquesta obra tan bon punt l’he localitzada.

La novel·la de Dickens conta la història de na Blanca, una dona jove, separada, amb una fills de vuit o nou anys, sense feina, sense doblers, i amb atacs de migranya. El més prodigiós de tot és que durant aquests episodis tan dolorosos Charles Dickens s’apareix a la protagonista. Se li apareix de dever. És a dir, na Blanca ha de comprar galetes de mantega perquè al vell escriptor, fred i mort li encanten...

Canyelles ens explica aquest episodi de la vida de na Blanca i dels seus veïns, na Gina i el doctor Estelrich. I també ens explica la passió de na Blanca per l’escriptura. Contes breus que escriu de nit i que deixa a qualsevol banda. En aquest punt l’autora reprèn el tema de la seua anterior novel·la: la passió per la literatura. La protagonista de La novel·la de Dickens acaba escrivint una novel·la a la manera de Dickens. Va pel món amb els ulls oberts. Tot els que veu, tot el que li passa a ella i a aquells que la rodegen ho converteix en literatura.

L’estil d’aquesta obra és net i clar, i la prosa, cristal·lina. Transparent, com un vidre acabat de brunyir. Tant, que el lector intenta traspassar-lo. Està estructurada en capítols sense numerar, hi ha flashbacks que ajuden a fer avançar el relat. Els diàlegs entre na Blanca i en Dickens són una meravella, i a na Cecília, la filleta ballarina, te la menjaries a besades.

Recoman molt aquesta història tan tendra.