Administrar

VERD AIGUA, Marisa Madieri

alícia | 04 Juliol, 2010 07:50

Verd aigua, Marisa Madieri. Editorial Minúscula, col·lecció microclimes. Febrer de 2010. 196 pàgines. 14€.

Vaig comprar aquest llibre després del bon sabor de boca que em va deixar L'illa, de Giani Stuparich, publicat per aquesta mateixa editorial. És clar que això no era garantia de res, però tenc tendència a deixar-me endur per aquests impulsos. Quan el fullejava a la llibreria vaig llegir trossets del postfaci escrit per Caludio Magris i vaig descobrir que Marisa Madieri era la dona de Magris.

És un llibre estrany i ple de força. Estrany perquè és un dietari que ençata el 24 de novembre del 1981 i l'acaba tres anys més tard, el 27 de novembre del 1984. És un dietari on conta poques coses de les que fa, i de la seua vida privada (sabem per exemple que ja ha passat un càncer de pit, que té dos fills amb el Claudio, que és profundament cristiana, que milita en un col·lectiu antiavortista...). En canvi, utilitza el dietari per fer memòria. La memòria seua, la pròpia, la de la seua família, però també, la memòria de tot un poble. Els italians de Fiume, una ciutat que l'any 1947 va passar a mans de Croàcia, dins l'Antiga Iugoslàvia.. Un èxode. Un fosc i miserable èxode fet de renúncies, llàgrimes mal plorades, i privacions de tota mena. He de confessar que desconeixia aquest període de la història i que aquest relat de Madieri m'ha fet despertar la curiositat. És un tema universal, aquest. El de la gent que és despullada de la seua nacionalitat, del seu país, dels seus drets. La gent que calla perquè li han llevat les ganes de protestar.,,

A Verd Aigua hi ha passatges hermosos, quasi sempre coincidint amb els episodis en què l'autora parla de la seua mare. De l'amor de la seua mare cap a ella, de la capacitat de sacrifi davant una àvia dominant i egoista... El llibre està escrit amb molta senzillesa, com si l'autora encara fos la nena interna al col·legi de monges, malalta, aplicada, amb ganes d'aprendre, amb els ulls esbatanats que viu com la major de les riqueses els caps de setmana passts al Lido amb els seus oncles... I aquesta senzillesa el fa dur, molt dur. A vegades sembla que la vida ha estat innecessàriament cruel amb alguna gent, amb alguns pobles. El passat i el futur semblen no ser res quan no tens pàtria ni terra ni diners.

Recoman amb força la lectura reposada d'aquesta obra

Comentaris

  1. L'Espolsada
    Verd aigua

    La prosa de Madieri em va enamorar. És senzilla i delicada, però alhora punyent. M'agrada com transmet les seves idees (encara q no les comparteixis) perquè no imposa res, només explica el que ella sent.
    La vida al Silos devia ser molt dura... En vam compartir la lectura al club de lectura i va ser un llibre que va agradar molt.

    L'Espolsada | 04/07/2010, 11:14
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS