llegit

El meu amor Sputnik, Haruki Murakami. Empúries, 2002. 206 pàgines. 5,65 ¬

Ja vaig "amenaçar" en el primer post de continuar llegint Murakami. Aquesta novel·la és anterior a Tòkio Blues, del 1999, i tal vegada un poc més fluixet. No obstant, he trobat molt interessant l'exercici narratiu que fa Murakami. Sempre en primera persona. Sempre un protagonista jove que no s'acaba de relacionar bé amb les dones.

Hi ha dues històries paral.leles a El meu amor Sputnik. La que explica la seua relació amb Sumire, i la que explica la relació de Sumire amb el món. En aquesta ocasió, el jo narratiu se'n va de viatge, deixa el Japó i passa uns dies a una illa grega cercant l'amiga desapareguda. Perquè és això el que fa l'autor tot el temps: cercar l'amiga Sumire. I mentre la cerca ens la conta. I per contar-nos la seua amiga Sumire ens explica la seua relació. Ell l'estima, i ella...tal vegada també. En aquest llibre, Murakami comença a experimentar el que dur fins al darrer extrem a Tòkio Blues. Les descripcions insòlites. Descripcions de paisatges i d'estats d'ànim, que a vegades es confonen. "Sumire era una romàntica perduda, una mica donada a la seva, és a dir, una ingènua respecte a com funciona el món, per dir-ho d'una manera simpàtica"

Aquest llibre pot agradar a qui va disfrutar amb Tòkio Blues, i a qui estigui interessat en aquesta nova narrativa japonesa que diuen que arribarà molt enfora.