llegit

La edad de oro, Ferenc Karinthy. Editorial Funambulista. Octubre de 2009. 114 pàgines. 10,50€

Ja ho he dit altres vegades. Comprar llibres perquè me n’agrada el format, o la portada, o la textura de la coberta, és una de les maneres de deixar-me endur que tenc. A vegades, com és el cas, descobresc petites joietes com aquest relat, o com La fórmula preferida del profesor, que ja vaig comentar fa uns mesos.

Karinthy és un autor hongarès a qui, sincerament, no coneixia. L’obreta és molt interessant. En poques pàgines retrata la sordidesa dels últims dies de la segona guerra mundial a Budapest, i sobretot, les peripècies d’un jueu que s’amaga dels nazis sobrevivint a un refugi on sedueix dones. Li donen menjar i tabac, i ell els dóna companyia, sexe, bones paraules... Al relat s’explica també com de durs eren els bombardejos sobre la ciutat, com de cruel són les persones exposades a situacions límit... El llenguatge és planer, descriptiu, directe, sense gaire complicacions.

El llibre només té una problema. És ple d’errades tipogràfiques. Quan dic ple, vull dir ple, sobretot a les primeres planes i a les darreres. És una llàstima perquè ja he dit que el format d’aquesta gent de Funambulista m’agrada molt, i em sembla que aquest tipus d’edicions s’haurien de cuidar més.

És una obra recomanable per llegir un capvespre d’hivern darrere la finestra mentre al carrer plou o fa molt de fred.