llegit

Lennon i Anna, Vicent Borràs. Bromera, novembre de 2009. Premi de Narrativa Ciutat de València 2008. 200 pàgines.

Vicent Borràs és un autor valencià a qui agrada de cultivar el conte o el relat, tot i que també ha publicat novel·la i narrativa juvenil.

Les històries de Lennon i Anna són tristes. Tenen música. Són agres. Conten renúncies i silencis. Relaten malentesos. Són sincopades. A vegades, estridents. Són històries de transició. De la transició de la infantesa a l’adolescència. De la joventut a l’edat adulta. Són històries de transició doloroses i silents. Només s’hi escolta la banda sonora de l’època. Lennon, que acabava de ser assassinat. El clarinet del veí. Les peces per a corda de Mozart, una missa de Fauré... I aquesta música ambiental sufoca els crits de dolor, els brams i els plors dels protagonistes que s’esquinxen per dins i per fora sense poder o sense sebre com posar-hi remei.

El primer de tots els relats, El primer mort, és directament impactant i serveix de pista de llançament perquè el lector ja no vulgui parar de llegir. Les següents històries estan formades per capítols que s’entreteixeixen amb un fil molt prim que enreda el lector perquè no es perdi i perquè no se’n vagi.

Els protagonistes de Lennon i Anna són joves o adults que conten la seua joventut. No es tracta d’una obra pròpiament per a un públic juvenil, però sí que em sembla que val la pena que els joves hi guaitin.

El recoman vivament.