llegit

Esto que ves es un rostro, Lolita Bosch. Sexto Piso, 2009. 64 pàgines. 10€

Moltes vegades compr els llibres pel format, per la portada, per la raresa. En aquest cas, l’autora m’atreia, en aquest blog ja n’he comentat uns quants de llibres de Lolita Bosch. Aquesta novel·leta breu és de l’any 2004, la va escriure originalment en català amb un ajut d’Òmnium cultural per a nous creadors, i ara l’ha publicada en castellà en aquesta editorial mexicana que diu que és independent i està especialitzada en textos de filosofia i reflexió sobre temes contemporanis.

El tema de Esto que ves es un rostro, és contemporani, però també és universal i intemporal. Tot el text de la novel·la és com un llarguíssim viatge circular entorn a la mort. Entorn a com una filleta de pocs anys viu la mort de son pare. Hi ha moments molt poètics, altres sembla que l’autora deixa de controlar les brides del cavall i s’instal·la sobre la literatura automàtica. Hi ha repeticions textuals, autocites, reiteracions. És un text difícil, amb pàgines senceres on no hi ha punts ni comes. Cal recordar que es tracta d’una obra de literatura experimental. Amb tot, és un text bellíssim, impropi de la joventut de l’autora quan el va escriure. Que el lector no es pensi que com que és un llibre curt es pot llegir així com així. Un s’hi ha deposar bé i amb ganes. Amb interès. S’ha de tenir temps per a assaborir-lo, per tornar arrere si cal. És com una joieta. Un regalet en aquests dies d’amics invisibles i llumeneretes de colors.

Més sobre Lolita Bosch aquí, aquí, aquí i aquí.