llegit

El cielo es azul, la tierra blanca. Una historia de amor, Hiromi Kawakami. Traducció de Marina Bornas Montaña. Acantilado. Agost de 2009. 211 pàgines. 18€

Després d'una temporada de repòs he tornat als autors japonesos. El cielo es azul, la tierra blanca, és el primer llibre que es traudiex a l'espanyol d'aquesta autora. Ignor si hi ha res traduit al català. He tornat als autors japonesos i no he quedat gens decebuda.

Tot llegint la novel·la (es llegeix d'una tirada en un capvespre de pluja) estava pensant en la dificultat afegida que tenen els autors d'aquell país per a construir els seus personatges. Al Japó està molt mal vist que una persona parli dels seus problemes amb els altres. Es considera que si un conta el seu drama al proïsme, aquell ja ha de carregar amb aquest drama. Així és que dels dos personatges que habiten aquesta història en coneixem ben poques coses. Això no impedeix, però empatitzar ràpidament amb ells. Tenim dues dades que, dpaltra banda, són a la contraportada: Tsukiko té 38 anys i viu sola i el professor de llengua en té prop de 70 i també viu sol. Els agrada beure i menjar les mateixes coses i els costa pràcticament un any entendre que s'han enamorat.

Llegir El cielo es azul, la tierra blanca, proporciona plaer. El plaer de les coses senzilles però llunyanes. El plaer de les vides contades sense complexos. El plaer d'observar com l'autora no fa cap esforç a enfatitzar cap aspecte. Els personatges són com illes que suren dins un brou. A vegades es troben, altres vegades s'allunyen... Venen, com sempre em passa amb les obres d'autors japonesos, unes ganes irrefrenables de beure sake o cervesa, i de menjar sushi o boles d'arròs.

Recoman la lectura d'aquesta novel·la, escrita en primera persona a través de la veu de la protagonista, i dividida en capítols.