llegit

Terminal B, Miquel Bezares. Editorial Moll, col·lecció Raixa. Febrer de 2009. 206 pàgines.

Aquest és el primer llibre de Miquel Bezares que llegesc. Es tracta d’un recull de contes, que, segons sembla, és l’àmbit on l’autor es troba còmode. A tots hi ha, com a denominador comú un aeroport o un mitjà de transport aeri, i això se suposa que ha de ser el nexe d’unió invisible de totes les històries. L’autor domina el llenguatge. El treballa amb una eficàcia erudita. Sap escriure. Amb tot, la majoria de contes m’han deixat freda. És cert que com a lectora preferesc els finals oberts de les històries que em plantegen. Però final obert significa, per a mi, que tenc on triar. Al final de bona part dels contes d’aquest recull, no em quedava res on triar. No tenia cap camí per on tornar a casa o allunyar-me del lloc. Tal vegada era això que cercava l’autor. És possible. Però jo, com a lectora sempre esper algun regal, algun detall extra. Un gir inesperat a la penúltima línia, una frase capaç d’obrir un viarany estret i retorçut. A Terminal B, això no hi és. És tot molt més pla. Fins i tot, en alguns moments, quan l’autor posa el punt final a la història, és quan sembla que comença. Amb tot, d’entre la dotzena de relats, m’ha interessat el penúltim, intitulat “El col·leccionista”. M’ha agradat el joc en dos o tres nivells de lectura. El metallenguatge. La novel·la dins la novel·a. M’ha resultat enginyós i sorprenent. Potser hauria d’haver estat el darrer de la sèrie.