llegit

A la platja de Chesil, Ian McEwan.  Traducció d'Albert Torrescasana. Anagrama.Empúries, febrer 2008. 141 pàgines. 16¬

L'esperava amb ganes, aquesta novel·la de McEwan,  després que l'any passat vaig llegir el recull de relats En las nubes i no m'ha decebut. La història que conta a A la platja de Chesil  és tendra, però molt depriment: Principis dels anys 60 a Oxford, una parella de joves cultes s'acaba de casar, tots dos són verges, tots dos s'estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

Com ja va deixar clar a Dissabte, McEwan  domina la tècnica de la dissecció, i en viu en viu, sense anestèsia anam descobrint les capes superposades de petits moments que, junts, conformen la vida de cada membre  de la parelleta. Ens conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cada un dels joves el dia que es van veure per primera vegada. A Dissabte, tota l'acció passa al llarg d'un dia. A A la platja de Chesil, tot passa en unes hores.

El relat és breu, molt tens. No hi sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals. No cal reiterar-ho, però McEwan domina també els temps, la dosificació de cada dada, de cada detall, de cada informació necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces del Lego.

En tot cas, l'únic però que hi posaria és l'aparent precipitació que es pot intuir a les últimes pàgines. M'hauria agradat que l'autor dediqués més pàgines a contar-nos com ha continuat la vida d'aquestes dues persones normals: un llicenciat en història que organitza concerts de rock i la violinista líder d'un d'un quartet de cordes. 

 Recoman molt aquesta novel·la d'Ian McEwan. Sobre tot a aquells que busquen la minuciositat en una novel·la.