llegit

La ciudad en invierno, Elvira Navarro. Caballo de Troya, març de 2007. 106 pàgines. 11,31¬

Poques vegades acostum a elegir els llibres que llesgesc perquè n'he escoltat una ressenya a la ràdio. I encara menys vegades si qui fa la ressenya és Javier Rioyo, que com a agitador cultural fa una bona feina, però és tan embafós amb els seus amics que em carrega bastant. Aquesta vegada ho he fet. Rioyo va portar Elvira Navarro al programa de Francino de la SER i després d'escoltar-la vaig decidir comprar-me el llibre.

Aquesta al·lota és joveneta i a més té una beca de la Residència de Estudiantes de Madrid i de l'Ajuntament de Madrid per a escriure. Que bé, eh? Debuta amb aquest recull de relats que volen tenir com a única protagonista una al·loteta de catorze o quinze anys.

Volen fer por, els relats, diuen. Inquietar, van afegir. Tenen un component psicològic interessant, van afirmar a l'entrevista.

Bé, a mi, els relats no em fan ni fred ni calor.  Ni el que conten ni com ho conten em sorpren gens. Em sembla que són planers, pretesament profunds, però d'una lleugeresa sublim. Una violació que no es diu que és violació fins als darrers paràgrafs, però que des de la segona línia, el lector ja sap. Uns jocs pretesament eròtics amb un cec a través del telèfon...

Em sap greu fer aquests comentaris dels llibres que llegesc. Però no se m'acud res més interessant que dir. Mirau el que diu la contraportada:

"....Una escritura casi sobria o sever, aparentemente resignada a dar cuenta de un dolor seco, austero, laico, libre de aspavientos retóricos."

En tot cas, he posat el títol de la novel·la al google i surten molts comentaris, la majoria elogiosos. Així és que tal vegada hauré de pensar que la lectura d'aquests relats em va agafar en mal moment.