llegit

Judici final, Ferran Torrent. Columna. Setembre, 2006. 252 pàgines. 20¬

Amb un cert retard he llegit la novel·la que tanca la trilogia valenciana de Ferran Torrent. Abans de res, he de dir que sóc bastant torrentiana, i que les altres dues peces d'aquest mosaic, Societat limitada i Espècies protegides, em van agradar molt. Amb aquest darrer lliurament no sé que m'ha passat. La novel·la no és dolenta, i té moments molt de Ferran Torrent. Però, no sé, em fa l'efecte que l'autor de Sedaví l'ha escrita per compromís, perquè ho havia planificat així, però és com si li sobrés. Com si després de ser finalista del Planeta li fés molta vessa tancar el cercle. Per això recupera el seu estimat Butxana, i per això, per a entretenir-se, introdueix el personatge de l'irlandès Liam Yeats. I s'hi recrea, amb l'un i amb l'altre, com si la història de Juan Lloris i la resta de fauna pseudopolítica valenciana li sobressin.

D'altra banda, llegir Judici final és com fullejar els diaris locals de València. I és tan pesada, i tan bruta, la política al País Valencià!

Pel que fa al relat, em sembla que és irregular. Té moments brillants, ja ho he dit, pròpies de Ferran Torrent, però en té altres de molt pesats. Hi ha un parell de personatges difícilment creíbles, com els dos ajudants de Butxana.

Bé, em sap gréu, però em sembla que m'ha decebut una mica. Ho sent.