llegit

Centaures, Mercè Foradada. Cossetània edicions. Novembre, 2005. 238 pàgines. 13,50 €

Me l’han deixat, aquest llibre. Em passa poques vegades. Vull dir que no m’agrada manllevar llibres, però jo sí que en deix. Sobre tot aquells que m’han agradat molt. Em fii dels gustos de la persona que m’ha passat “Centaures”, i per això estic doblement decebuda. No coneixia l’autora. He buscat per internet i he trobat poques coses a banda del que diu la solapa del llibre. És llicenciada en filologia catalana, ha estat professora i ara és regidora a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

“Centaures” és un pamflet. Molt ben ecrit, però un pamflet al cap i a la fi. I encara pitjor: amb un final presumptament feliç. Em sembla que ja he comentat altres vegades que com a lectora tenc aquest prejudici: desconfii de les històries amb final feliç. Potser això em desautoritza per a comentar l’obra, ho reconec, per això pos les cartes cara amunt.

Un cant a la vida? Així venen “Centaures” a la contracoberta. De vida i de dignitat, es parla, presumptament. No ho sé.

Formalment, la novel•la és impecable. L’autora domina bé la tècnica del flash-back, i el lèxic és molt ric. Hi ha metàfores molt ben aconseguides. Imatges curioses i esfereïdores. Està molt ben treballat. En alguns moments aconsegueix entabanar el lector que se sent atret per la història encara que no li acabi d’agradar. En canvi, l’estrucutració per capítols i els títols que hi posa deixa veure massa l’arquitectura, les bastides de l’obra que haurien de quedar dissimulades. Per mi sobra tot el primer capítol, el de la protagonista quan és petita. També és del tot prescindible la nota final, on l’autora explica d’on li hqa vingut la idea. D’una notícia, d’un fet real.... Com tantes històries que conten els narradors: de la vida trauen els arguments i els personatges, d’on si no?

No obstant, el més carregós és la moralina final. Tot això de la dignitat. Morir no ho és un acte digne. No ho és en cap cas.

Nota: Després de rellegir aquest post veig que és el comentari amb més mala llet dels que he fet fins ara. Ho sent. Quan vaig iniciar la sèrie em vaig proposar ser completament sincera. Contar com em sentia després de llegir un llibre. Això és el que he fet fins ara. Ah, i tenc un altre Auster començat: “El libro de las ilusiones”.