Administrar

L'HOME DE MELBOURNE, Juli Capilla

alícia | 01 Maig, 2006 15:35

L’home de Melbourne, Juli Capilla. Perifèric Edicions. Març, 2006. 190 pàgines. 15,80 €

He rellegit aquest post abans de penjar-lo al llegit FBK. Hi ha dades que ja no valen. Juli Capilla ara és professor a un institut de la comarca valenciana de la Marina, i des de fa unes setmanes ja no és director de la revista Caràcters. Des que va publicar L'home de Melbourne ha guanyat diversos premis de poesia amb liibres molt poderosos. 18 de maig de 2010

Juli Capilla és des de fa poc el director de la revista literària Caràcters que s’edita a València, professor universitari, i crític literari. L’home de Melbourne és la seua primera novel•la. Modestament, em sembla que no li ha sortit malament. És una proposta nova, que no té molt a veure amb el que es publica en català als Països Catalans, i encara menys, no s’assembla a res del que s’està fent al País Valencià.

Aquest parèntesi tal vegada no sigui necessari, però no em puc estar de constatar que últimament s’està girant molt la vista al passat. Massa. La guerra civil és una ferida que no s’ha tancat i els autors valencians s’entesten a novel•lar-ne els més mínims episodis. Aquest darrer més han sortit dues obres relacionades amb les aventures caribenques. Ja va bé que Juli Capilla enceti la seua carrera com a narrador amb una novel•la que mira al futur.

L’home de Melbourne és un text on es fa una pemanent reflexió sobre la identitat personal. Sobre el ser o no de les persones. Què passa quan un home torna al seu país després de quatranta anys d’absència i troba que ell ha mort i que el seu lloc l’ocupa un fillet de vuit anys que té la seua mateixa cara….?Es parla de clonació, de falsos morts, de conxorxes governamentals. La idea és bona i està ben resolta. La lectura és molt interessant. Es permet, Capilla, fer clucades d’ull al lector. S’hi dirigeix, l’interpel.la, i li fa advertiments. Aquest és un artifici que practica prou Lolita Bosch.

Dit tot l’anterior a L’home de Melbourne hi sobren certes casualitats i encadenaments circumstancials difícils de creure. Hi ha moments un tant naïfs. I, sobre tot, hi ha un final feliç, que per a mi enmascara tot el que de bo te la novel•la. Em sembla que ja ho he dit altres vegades aquí: personalment no m’agraden els finals feliços, i menys quan el que demana la història és un final, sinó dramàtic, sí obert. Obert perquè el lector acabi el relat. En aquest cas, el puntet de ciència ficció o de futurisme que arrossega l’obra demana a crits aquesta mena de conclusió.

En tot cas, recoman la lectura d’aquesta obra d’un autor novell que també conrea la poesia, i que ha d’ajudar a refrescar el panorama literari actual.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS