llegit

Fins que Serrat no li ha dedidcat disc i cançó a la capital menorquina, els maonesos només podien cantar allò tant cursi de "es Mahón una ciudad hermosa y galante... tiene co-modidades de una ciudad grande y un puerto de mar al pie" que amb cert sentit de l'humor i de l'amor, Serrat va cantar dijous al Teatre Principal.

Qui escriu això no és imparcial. Serrat m'agrada molt, molt, molt. Des que era molt petita. Molt. Però crec que puc dir que Mô és una gran cançó, i un gran disc. Redó, que diuen. La primera sensació que vaig tenir és que és una obra en sí mateixa, que no són dotze cançons arreplegades en un disc. No és conceptual, no. És un treball que comença i acaba en sí mateix.

És també una dedicatòria sencera. A Maó, a la seua filla, al seu amic Bardají, al seu amic Miralles després del retrobar-se, a sí mateix després del parèntesi per malaltia. I sobre tot, és un homenatge al seus seguidors. La paraula fans no m'agrada per aplicar-la als serratians. M'agrada més dir fidel, perquè Serrat és una religió.

Només hi ha una cosa que fa que mentre escolt i torn a escoltar el disc em fa venir una certa recança: Mô té un no sé què de final de cicle que m'inquieta.

Gràcies, Serrat.