llegit

Al sur de la frontera, al oeste del sol, Haruki Murakami. Tusquets, 2005. 2ª ed. 268 pàgines. 16¬

Aquesta novel·la també és anterior a l'explosió comercial de Tokio Blues. Els altres dos llibres de Murakami que he comentat aquí feien mal. Aquest en fa un poc més. No és que la història que conta sigui més dura que les anteriors. Fa mal la lleugeresa amb què tracta els sentiments. Els propis, i els dels altres. Els de les dones que estima, i a qui no pot deixar de fer mal. Aquest és el còctel en què Murakami s'ha especialitzat: les relacions. Les relacions amb les dones. La capacitat involuntària de fer mal. La consciència que fa mal. El poc remordiment. L'exposició un tant naïf dels sentiments, potser per fer-se perdonar. I si he dit més amunt que aquesta novel·la fa més mal que les anteriors, és perquè aquí, el protagonista és conscient, i en té ganes de fer mal al lector.

En aquesta obra Hajime, que és el narrador, conta com el va marcar el fet de ser fill únic. Una "tara" que ha arrossegat tota la vida. Hajime té en comú amb Murakami la seua passió per la música, una altra vegada. Però va més enllà, perquè el protagonista, com l'autor, regenta un club de jazz a Tòkio. Un club amb un grup fixe que actua cada nit, i on Hajime deixa que passin les hores sense fer res, llegintt, bevent, esperant l'arribada de Shimamoto, que sempre és una sorpresa, i sempre és un regal. Són visites furtives, excitants, malaltisses. Costa descobrir el secret d'aquesta dona, que també és filla única, i és coixa. Hajime també és coix. No perquè tengui un defecte a les cames, sinó perquè cerca un equilibri que no li és donat.

Ja no és una novetat dir que Murakami utilitza el llenguatge sempre a favor del protagonista, que continua buscant aquelles metàfores impossibles que ja hem descobert en altres obres seues. No decebrà ningú. Esper.

La generositat dels reis ha estat exuberant, enguany. Ara us posaré la llista de llibres que han fet passar a través del mirall. S'ajunten al munt dels que tenc enterra, al costat de la tauleta de nit. L'ordre que posaré és en el qual pretenc llegir-los.

SABADO, Ian McEwan. -En tenia moltes ganes.

LOS REINOS DE LA CASUALIDAD, Carlos Marzal. -E Més de 800 pàgines a la primera novel·la d'un poeta que m'agrada molt. M'hauré de posar còmoda.

PANDORA AL CONGO, Albert Sánchez Piñol. -Ha rebut tan bones crítiques, i està tant de moda, que és inevitable llegir-lo. Com fer els deures.

EL SOMRIURE DE L'ATZAR, Feli Formosa. -La segona part d'uns diaris, dietaris se'n diu ara, el primer lliurament del qual em va encantar.

LA GRAN CONCUBINA D'AMON, Albert Salvadó. -No tenc cap referència, però els reis m'han dit que m'ho passaré molt bé

TRILOGIA D'AUSCHWITZ, Primo Levi. -Tampoc no en tenc referències, però em ve molt de gust. Vaig visitar el camp de concentració fa uns anys. Em sembla que m'ho passaré bé. Ja us ho diré.

Bé, com a avanç, he començat Sabado, i em sembla magnífic. Un poc pretenciós, però el McEwan s'ho pot permetre. Ja us diré coses.

L'odi, Josep Ballester. Premi de Poesia Ciutat de València. Bromera, 2005. 85 pàgines.

" La raó suposa una línia abissal. És un acte dificultós traure i destil·lar el verí de l'escurçó. Si, a més, el que ens interessa és el verí que provoca la follia" pàg.31

Així parla Josep Ballester. Aquest és el mal que té, i el mal que escampa. L'odi que l'alimenta i amb el qual és capaç de transmetre aquest mal al lector. Un bisturí de tall esmolat. Versos que escarrinxen. Crits d'impotència. Malaltia compartida. Dessassossegament. Res no és atzar en aquest poemari, ni tal sols la cita inicial de Miquel Bauçà. Versos lliures, haikus, i prosa poètica. Paraules mesurades i contingudes. I molt, molt de fel i vinagre.

Elisa Kiseljak, Lolita Bosch. La Campana, 2005. 93 pàgines.

Me'l va regalar una amiga. Entusiasmada. Es veu que Vicenç Villatoro a TV3 va dedicar un programa sencer a aquesta autora de 35 anys, nascuda a Barcelona, però que ha viscut a llocs tan diversos com l'Empordà, Mèxic o l'Índia. Amb el mateix entusiasme que em va transmetre la meua amiga, recoman la lectura d'aquesta història.

És molt curta, però intensa. Que el lector no s'engani, que no pensi que la pot llegir un capvespre qualsevol, entre dues feines, o entre dues sèries de televisió. S'ha d'estar predisposat per a llegir la història d'Elisa Kiseljak. Ben assegut, i amb força per agunatar la pressió.

On van els records quan els oblidem? Per què tornen aquests records? Per què fan mal? Quant de mal pot fer un record revingut? El record que deixa de ser record i esdevé present. I fa mal. Molt de mal.

Lolita Bosch juga amb les paraules, amb l'estil. Experimenta. Fa el pino. Escriu en colors i aconsegueix el que vol. Que el lector no quedi indiferent. Que tancar el llibre després d'acabar ni signifiqui deixar de llegir. Perquè després de llegir la història d'Elisa Kiseljak, no s'ha acabat.

Estic llegint un altre llibre de Lolita Bosch: Tres historias europeas, on inclou la història d'Elisa Kiseljak, traduida al castellà. Ja us ho contaré. Si voleu.

Per cert, heu vist quin logo més guapo he posat al bloc? Gràcies, Elena.

El meu amor Sputnik, Haruki Murakami. Empúries, 2002. 206 pàgines. 5,65 ¬

Ja vaig "amenaçar" en el primer post de continuar llegint Murakami. Aquesta novel·la és anterior a Tòkio Blues, del 1999, i tal vegada un poc més fluixet. No obstant, he trobat molt interessant l'exercici narratiu que fa Murakami. Sempre en primera persona. Sempre un protagonista jove que no s'acaba de relacionar bé amb les dones.

Hi ha dues històries paral.leles a El meu amor Sputnik. La que explica la seua relació amb Sumire, i la que explica la relació de Sumire amb el món. En aquesta ocasió, el jo narratiu se'n va de viatge, deixa el Japó i passa uns dies a una illa grega cercant l'amiga desapareguda. Perquè és això el que fa l'autor tot el temps: cercar l'amiga Sumire. I mentre la cerca ens la conta. I per contar-nos la seua amiga Sumire ens explica la seua relació. Ell l'estima, i ella...tal vegada també. En aquest llibre, Murakami comença a experimentar el que dur fins al darrer extrem a Tòkio Blues. Les descripcions insòlites. Descripcions de paisatges i d'estats d'ànim, que a vegades es confonen. "Sumire era una romàntica perduda, una mica donada a la seva, és a dir, una ingènua respecte a com funciona el món, per dir-ho d'una manera simpàtica"

Aquest llibre pot agradar a qui va disfrutar amb Tòkio Blues, i a qui estigui interessat en aquesta nova narrativa japonesa que diuen que arribarà molt enfora.

Tokio Blues, Haruki Murakami. Tusquets, 2005. 383 pàgines. 19¬

Està de moda. Diuen que Murakami és el principal exponent de la literatura japonesa actual. És professor, i últimament l'han cobert de premis literaris. A Murakami li agrada experimentar, jugar amb el llenguatge. Tot el relat té un to marcadament naïf, que no és altra cosa que un dolç parany en el qual el lector cau per pur plaer. Té la capacitat de contar foteses que no haurien d'importar a ningú més que al protagonista, però que acaben teixint una teranyina de la qual no es pot, no es vol sortir. No en poden fugir ni el lector ni el protagonista, que explica, en primera persona la seua relació, sempre difícil, amb el món, amb les dones, amb la ciutat, amb el país. Això no tindria res d'especial. Hi ha moltes novel.les construides en torn d'un jo insatisfet, incomprés. El que fa excepcional aquest text és la capacitat de buidar. Buidar de sentiments negatius, buidar de prejudicis, qualsevol comportament de Watanabe, el protagonista especialista a nedar entre dues aigües, a fer un art de la indecisió malaltissa que l'acompanya. Les descripcions amb que Murakami acompanya les no-accions de Watanabe són del tot insòlites, però funcionen. És més: només funcionen perquè són insòlites. Llegint Tokio Blues et venen al cap, sense voler, alguns moments de Kundera, en la "Insostenible .....", L'ambient que Murakami crea al voltant del protagonista el cobreix d'un tel invisible segons el qual, ell sempre és víctima, encara que sigui la causa de tots els mals que acompanyen aquells que cauen en el seu parany. Murakami sap molt de música, i el seu protagonista també: d'aquí les referències permanents als Beatles, a Bily Joel, al rock i al Blues. Murakami és un gurmet, i el seu protagonista, també: així, tot el llibre està farcit de receptes de cuina, de vins, d'amanides, de sopars lleugers, de tasses de te i de cafès.

Absolutament recomanable per aquells que gaudeixen del plaer de la lectura.

(PD. He començat "El meu amor Sputnik", també de Murakami, a Empúries, i m'està encantant, ja us ho comentaré. Alícia)

Ençat aquest bloc el pnúltim dia de l'any 2005. Només ha de servir per comentar els llibres que vagi llegint. Intentaré fer-ho amb disciplina, i no deixar-ne cap de banda. Vull dir que a vegades fa vessa.

Ja tens el teu propi bloc. Per començar a escriure-hi pots accedir a l'administració amb el teu nom d'usuari i la teva clau. Aquest missatge surt per defecte i el podràs esborrar o subtituir pel teu propi missatge de benvinguda. Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d'aportació l'esborrarem sense previ avís.