Administrar

EL SECRETO DEL MAL, Roberto Bolaño

alícia | 23 Juny, 2007 21:10

El secreto del mal, Roberto Bolaño. Edició d'Ignacio Echevarria. Anagragama, 2007. 182 pàgines. 16€

Vaig comprar aquest llibre per militància, perquè el meu enlluernament amb Bolaño va començar amb 2666, i fa unes setmanes va continuar amb el recull de tota la seua poesia també publicada pòstumament, i he decidit que en els pròxims mesos he de llegir tot el que pugui d'aquest autor xilè.

La lectura del recull de textos que componen El secreto del mal, i sobre tot l'anàlisi  del text introductori d'Ignacio Echevarría, m'ha fet pensar si era precís. Vull dir, em planteig fins a quin punt els hereus o els amics d'un autor tenen dret a publicar la seua obra després de mort.

 Els casos de la citada 2666  i de La universidad desconocida són a banda, perquè Bolaño, sabent que estava molt malament,  ho va disposar tot per a la seua publicació. En el cas del llibre que acab de llegir no és així. Echevarría explica que després del traspàs de Bolaño van fer un repàs a les carpetes i als arxius de text del seu ordinador i van fer un replec  de material. El resultat és la publicació d'un llibre molt desigual. Així, al volum hi ha escrits que semblen esbossos per a novel·les més llargues, apunts per a conferències, descripcions de situacions que demanen un desenvolupament més llarg i acurat per a ser considerats relats, i exercicis que no sé com anomenar perquè no entenc ni la intenció de l'autor ni la de l'editor posant-la a l'abast del públic.

A pesar d'aquesta sensació de feina deixada a mitges per una mort massa matinera, i de la pena que em produeix com a lectora, hi ha un parell de coses interessants que ens aproximen prou al millor Bolaño. Es tracta d'un relat titulat "la playa" on al llarg de cinc ó sis pàgines passa de posar cap punt, i un relat que em sembla genial: és el que ha titulat "laberinto" i on a partir d'una fotografia de grup descriu la vida de totes les persones que hi apareixen, i les relacions que mantenen entre sí. Al final, la teranyina es fa tan espessa que el lector nota que li falta l'aire, i tal com pretèn l'autor es perd en el laberint de les relacions.

Aquí deix la ressenya. No recoman el llibre, però  aquí deix la reflexió sobre allò que plantejava al principi de publicar inèdits després de la mort del seu autor.

LLIBRE DE L'EVIDÈNCIA, John Banville

alícia | 20 Juny, 2007 11:23

Llibre de l'Evidència, John Banville. Finalista del Booker Prize (1989) Traducció, Dolors Udina. Proa, 199. 217 pàgines.

Aquest Banville m'ha arribat de rebot, tot arreglant la biblioteca. No és meu, el va aportar en el seu dia, el col·lega amb qui ho compartesc quasi tot. Ell no l'havia llegit, però a mi em picava la curiositat després de l'enlluernament que vaig patir amb El mar, i mentre feia temps fins que apareixia el nou títol d'un transformat Banville.

El llibre de l'evidència és un monòleg. L'escriu des de la presó un aristòcrata jove i arruïnat que comet un assassinat. No se sap ben bé perquè mata la jove. La mata perquè la pot matar, i ja està.

L'estil de Banville és impressionant, com sempre. Pulcre. Amb un domini formidable del flashback. Amb un control del temps que a vegades fa posar nervisós el lector. La personalitat del protagonista és fascinant. D'una fredor que fa esporoguir.

Em fa l'efecte que cada llibre del senyor Banville és un exercici d'estil, un repte que es planteja. I em fa l'efecte també que té tot un ventall de recursos que exprimeix al màxim a cada obra que escriu.

En aquest cas, la utilització de la primera persona se m'apareix com una mena d'assaig general abans d'afrontar obres amb tant de pes com El mar.

I per als col·leccionistes d'anècdotes, tal vegada també pel senyor editor de Banville en català, aquesta perla de la pàgina 32:

     "Va ser un llarg viatge a casa. El vapor va atracar al port de València al capvespre. Odio Espanya, un país brutal i avorrit. La ciutat feia olor de sexe i de clor. Vaig agafar el tren nocturn, arraulit en un compartiment de tercera classe amb mitja dotzena de pagesos que pudien a roba barata."

LA HORA DEL DIABLO, Fernando Pessoa

alícia | 06 Juny, 2007 13:45

La hora del diablo, Fernando Pessoa. Cuadernos del Acantilado, maig, 2003. Segona edició. 79 pàgines. 7€

Una delícia. Una joieta. El diable se li apareix a  una dona que nom Maria, que està embarassada i ve d'un ball. El diàleg entre tots dos està construit a base de preguntes pretesament ingènues d'ella, i llargs monòlegs del diable.

S'interroga el diable sobre el seu ser. Parla de tots els seus noms, de la seua bondat, de com la seua figura ha estat utilitzada per les religions.  Pels filòsofs.... No és tant dolent com el pinten, diu.

És tan bell, el text, que em sembla, realment, que l'ha escrit el diable.

EL PAÍS DE LAS ULTIMAS COSAS, Paul Auster

alícia | 05 Juny, 2007 09:43

El país de las últimas cosas, Paul Auster. Compactos Anagrama. Maig, 2006, Tretzena edició. 205 pàgines. 7€.

Un altre Auster que afegesc a aquesta col·lecció de lectures aleatòries i caòtiques. Cada vegada més caòtiques, és cert, però no puc evitar-ho.  El país de las últimas cosas podria ben ser el dia de la fi del món. No sé per què, mentre el llegia em venia constantment al cap a famosísima novel·la de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles electriques?, rebatejada com Bladde Runner pel cinema. És més, aquesta pel·lícula m'ha fet moltes interferències durant la lectura.

El país de les últimes coses no té nom, tampoc la ciutat. Hi  ha Anna que busca el seu germà desaparegut. Fa angoixa. Com sempre, el llenguatge del mestre Auster fa la feina que enn diríem "bruta" de posar el lector en situació.  La devastació del país és a mesura que passen les pàgines, la devastació de la protagonista. La seua por és la nostra por.

Por i profecia, tal vegada.  L'obre ja té 20 annys, és de l'any 1987, quan als Estats Units governava Ronadl Reagan, que va posar en marxa la seua política de "Guerra de les Galàxies" i va posar el món peus per a munt. I em fa l'efecte que estem davant un Auster militant i progressista.

A mi no és l'Auster que més m'agrada, però és una novel·la que es deixa llegir molt bé. Una bona proposta per tres capvespres d'estiu. D'aquest estiu que ja s'atraca. Després de la migdiada, pot ser una bona idea llegir aquesta obra, a l'ombra.

 

 

VERBES, Sílvia Romero

alícia | 25 Maig, 2007 10:11

Verbes, Sílvia Romero. El pati blau edicions, abril 2007. 71 pàgines. III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.

A la primera pàgina de l'obra hi ha la definició de Verba segons el diccionariari de l'IEC: "Dita burlesca, jocosa; acció de dir mots burlescos, jocosos. Ho he dit per verba. Anar de verbes" 

Áixò és el que és aquest llibre: Catorze narracions curtetes encapçalades cada una d'elles per una cita de Grouxo Marx. Algunes d'elles fan més gràcia, altres en fan menys. El primer de tots els relats fa referència a un Aznar tancat a un  manicomi. Altres, com ECO, tenen referències literàries. I encara n'hi ha que parteixen d'una situació aparentment normal, i al final, en els últims paràgrafs tot queda reduit a l'absurd.

En general, l'obra es deixa llegir molt bé. La durada dels contes és perfecta per a un viatge en metro. El millor de tot és que el lector no es cregui res del que li conta l'autora, i es deixi conduir cap a on ella vol.

 

 

 

 

 

LA UNIVERSIDAD DESCONOCIDA, Roberto Bolaño

alícia | 22 Maig, 2007 08:45

La Universidad Desconocida, Roberto Bolaño. Anagrama, 2007. 457 pàgines. 20 €

Vaig arribar a Roberto Bolaño a través de 2666, la novel·la de més de mil pàgines, que en realitat són cinc, i que l'autor, abans de morir, va arribar a demanar que es publiquessin per separat. Ell ho feia per diners, per assegurar uns rèdits als seus hereus, que eren dos fills ben petits. La novel·la em va alluernar. Un raig inacabable d'històries, de casualitats enllaçades, de facècies inversemblants però perfectament creíbles....

 Bé. La poesia de La Universidad Desconocida vé a ser molt semblant. A aquest recull de poenes fa el mateix. Són poemes, però és prosa. Conta històries, desitjos, malsons.  Abans de parlar-ne, vull explicar un parell de coses.

 Bolaño va tardar deu a anys a morir. Vull dir que sembla que va estar ran de la mort unes quantes vegades entre l'any 1992 i el 2003 en que finalment va traspassar. El que més em xoca és que n'era molt conscient i passava molta pena pel que li podia passar als seus fills que eren molt petits. En realitat, el recull de poemes de  La Universidad... acaba l'any 1993, després de superar la primera crisi i quan el seu fill Lautaro tenia poc més de 2 anys. Després s'han incorporat uns altres poemes. Però el que em sobta és la pulcritut amb què Bolaño va inventariar  i va datar tota l'obra.  De manera escrupolosa ho volia deixar tot organitzat.

En els poemes parla obertament dels diners, de la falta dels diners. Parla de la mort. Parla d'ell mateix com a home desubicat. Des de Xile se'n va a Mèxic i després a Barcelona. Ha de treballar en un càmping. Mal viu i escriu. I escriu coses tan meravelloses com aquests dos versos d'un llarg poema titulat  "Las pulsaciones de tu corazón":  Todo el desorden se cuela  /  por una fisura llamada muchacha.

El vers de Bolaño és lliure. Hi ha poemes llarguíssims, n'hi ha de curts. Hi ha també manifestos espessos i relats com el que involucra "el jorobadito" . Hi ha referències a les seues obres en prosa, com ara  Los detectives salvajes o 2666.

És un llibre absolutament reccomanable per llegir a trossets. Per anar assaborint els textos. És llarg, i és bo que la lectura duri molt de temps.

 

UNGLES PERFECTES, Antònia Vicens

alícia | 10 Maig, 2007 07:28

Ungles perfectes, Antònia Vicens. Proa, gener de 2007. 245 pàgines.

D'Antònia Vicens  m'agrada com d'incisives poden ser les paraules que utilitza. El mal que és capaç de fer. D'aquesta història, que he llegit durant un viatge magnífic que m'ha dut per dues o tres ciutats en menys d'una setmana, m'agrada tot: des del títol a la portada del llibre.

Ungles perfectes és un trhiler ambientat a la Mallorca menys guapa. Conta la història de dues dones que s'han hagut de cercar la vida des de molt petites. I els ha anat molt malament la vida. I no acaba bé la vida per a elles.

Antònia Vicens utilitza amb molta brillantor els flashbacks que s'incorporen al relat com un guant. No es noten. Això fa que el lector ha d'estar sempre alerta. No pot baixar la guàrdia en cap moment, perquè d'una paraula a una altra, la història ha canviat de protagonista o de lloc, o de temps... No hi ha temps per a l'avorriment.

El retrat de la vida subterrània de Palma em sembla que és molt precís. Fet amb el bisturí que la Vicens ja va traure a 39 graus a l'ombra, i encara no ha guardat.

Recomàn obertament la lectura d'aquesta novel·la.

 

MEME, em sembla

alícia | 09 Maig, 2007 10:07

Tirant al cap em passa un meme.  Ell diu que no sap què és un meme, i jo tampoc no ho sé. L'únic que tenc clar és que he de copiar el segon paràgraf de la novel·la que estic llegint, i passar el marró meme a uns altres dos blogaires. Obedient, com sóc, aquí va.

L'obra és Ungles perfectes, d'Antònia Vicens.

 

"Es va haver de tirar aigua fresca a la cara. Manades d'aigua directament del grifó de les piques d'escurar. El jove no va desaparèixer. No era una al·lucinació. Seguia allà, emmarcat enmig de la finestra, assegut en una cadira de rodes. Després d'una estona de vacil·lar, ella es va treure la part de dalt de biquini i li va dir que l'engospés. El jove va estendre unes mans transparents, però els sostenidors van caure al pati interior. Na Carmen va plorar d'emoció mentre el jove aplaudia amb una llepada de color rosa que li anava pujant a les galtes. L'endemà va rebre un sobre amb un xec."

 

Bé, i per acabar de reblar el cap passe el meme a Octubrinapluges plogins i plovisqueigs

ISTAMBUL CIUTAT I RECORDS, Orhan Pamuk

alícia | 02 Maig, 2007 09:31

Istambul Ciutat i records, Orhan Pamuk. Bromera, març 2007. 431 pàgines.

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: els de Bromera estan confegint  una bona biblioteca de literatura contemporània a la seua col·lecció L'ECLÈCTICA, on mesclen l'edició d'autors catalans amb la traduccíó d'obres internacionals de molta nomenada. Els casos més recents són els de Banville, McCourt, i ara Pamuk. Publicar un premi Nobel és poc arriscat, i sempre es pot posar una faixa de paper als exemplars on es recordi al lector poc avesat que l'obra que té a les mans és "la millor porta d'entrada a la fascinant obra d'Orhan Pamuk".

I és cert

A aquestes alçades ja queden poques coses a dir d'aquesta obra, publicada per l'autor l'any 2003.

No m'atrevesc a dir que és una novel·la. Diré simplement que és un llibre deliciós, amb fotos i inèxdox onomàstic. Sobre tot al principi, quan l'autor explica amb total naturalitat la seua infantesa de fillet ric a aquell Istambul cruïlla de quasi tot. Com explica l'evolució de la seua fa´mília cap a una estranya decadència. Com explica la conversió de les antigues mansions en blocs de pisos. Com relata  la seua fascinació pel Bósfor.

A mesura que passen les pàgines, l'obra deixa de ser novel·la i comença a ser un assaig. Parla de personatges gloriosos que donen lluentor a la història de la ciutat. Parla i analitza passatges històrics a través dels quals entenem perquè Istambul és el que és.  L'autor "llegeix" la ciutat i la converteix en un vestit a la seua mida. Ja ho diu Pamuk que el seu destí és el mateix que el d'Istambul.

Personalment, la lectura d'Istambul no m'ha estat fàcil. Vull dir que a les primeres pàgines, l'estil enganya. és tan planer, tan falsament senzill, que al lector li pot semblar que està davant d'un conte. Un conte de fades. La mítica Istambul.... Però a mesura que passen els anys, el pensament de l'autor es va fent present en el relat. Pensament polítc, pensament social...

La recoman. Sí. Mentrestant somniaré i planificaré unviatge a aquesta ciutat.

Ah, i esper les següents obres de les quals sembla que Bromera en té compromeses l'edició en català.

EN LAS NUBES, Ian McEwan

alícia | 07 Abril, 2007 07:19

En las nubes, Ian McEwan. Anagrama, febrer 2007. 2ª Edició. Traducció de Juan Manuel López Guix. 147 pàgines. 14,25€

Vull deixar de ser Alícia. Vull ser Peter Fortune i viure als núvols. Vull que em passin les coses que li passen a aquest xaval de deu o dotze anys, que, contràriament al que es pot pensar són els millors anys de tots. I són els millors perquè només en aquesta frontera entre la infantesa i la maleïda adol·lescència, els sentits estan prou oberts per estar als nuvols i ser-ne conscient. Per estar als núvols i gaudir-ne. Vull ser Peter, vull viure als núvols, o dins el cos d'un gat, o dins el còs d'un nadó. I vull anar de vacances a Cornualles i tenir una germana Kate...

En las nubes són set relats curtets. Set aventures pràcticament surrealistes explicades amb molta naturalitat. Són relats deliciosos que he anat espaiant, llegint-ne un cada dia, després de dinar, amb el cafè i el silenci de la casa buida. Disposada a que em passés alguna cosa extraordinària com a Peter. Però jo no he tingut tanta sort.

En las nubes s'ha publicat ara a Anagrama, però l'obreta és del 1994, anterior per tant al tant celebrat Dissabte que va batre tants rècords l'any passat. El recoman a tothom que vulgui passar bones estones llegint contes de... fades? 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS