Administrar

LES AIGÜES ESTRETES, Julien Gracq

alícia | 06 Gener, 2008 22:15

Les aigües estretes, Julien Gracq.  Traducció de Ramon Girbau. Quaderns Crema, maig 2007. 70 pàgines.

Per a J.

Enguany, el meu Rei només m'ha regalat un llibre. Un llibre petit,  que conté dos textos i que  només fa  70 pàgines. El meu Rei també m'ha deixat la fotocòpia d'un article de Joan F. Mirat publicat a El Temps d'aquesta setmana.  El text té unes línies marcades amb fluorescent groc.  Línies que diuen això, per exemple:

"........una mostra petita de la prosa més bella que s'ha escrit en cap llengua els darrers seixanta anys."

"........subtil meravella de la seua escriptura, una cosa tan rara, tan lluny de la pobresa banal de tants escriptors d'èxit, tan distant de tants autors famosos que pel fet de vendre molts llibres pensen que són escriptors de debò, i els seus lectors enganyats o tan pobres com ells també ho pensen. De Julien Gracq, que s'acaba de morir als noranta-sis ans, tants anys passats en silenci discret, tants anys de perfecció callada,....."

He de reconèixer que no havia llegit res de Julien Gracq abans de rebre aquest regal, i que abans que es morís només l'havia sentit el seu nom un parell de vegades, i no record haver tingut mai un llibre seu a les mans. Em sembla que només es poden trobar tres de les seues obres traduïdes al català.

"Les aigües estretes" és un text on no hi passa res. És "només" un relat de records. Una evocació del riu que l'autor va posseïr, va viure, durant la seua infantesa. És un passeig per entre aquest tros de riu que tenia de tot, que era un paradís, com la infantesa mateixa. No hi passa res a aquest relat. Gracq ens ofereix algunes de les seues lectures, les analitza i ens les reescriu. Ens conta els grans dies de pesca petita al petit riu que era gran i ho era tot, i que, potser, ara no és res, i que tenia el color del cafè molt dissolt. Només records. Només textos. Només literatura. Bona literatura.

Per escriure un text on no hi passi res i fer literatura, s'ha d'escriure com Déu, en cas contrari, el resultat pot ser patètic. En aquestes cinquanta set pàgines de la meua primera aproximació a Julien Gracq, em sembla que he llegit alguna cosa aproximada a Déu.

El segon relat del  llibret és encara més curt que el primer. Es titula La migdiada al Flandes Holandès. Un títol ben curiós per a una altra descripció: la de les terres sorgides de la construcció dels dics. Altra vegada l'aigua, en aquest cas, continguda i presumtament domesticada. També una delícia.

Recoman vivament la lectura d'aquests dos textos al mateix temps que m'acab d'imposar el deure de buscar més coses de Julien Gracq per continuar aquesta lectura de cotó de sucre.

 

MIL CRETINS, Quim Monzó

alícia | 11 Novembre, 2007 18:37

Mil cretins, Quim Monzó. Quaderns Crema, octubre 2007. 174 pàgines. 10,45€

M'agrada el títol. M'agraden les casetes de la portada.

A la faixa de promoció: "Un dels millors escriptors de contes del món. Un dels escriptors més originals del nostre temps" The Independet

He tardat un parell de dies a pujar aquest comentari al blog. Em sembla que ja ho he dit alguna vegada: no m'agraden els contes, no m'agraden els acudits. No em fan gràcia els acudits. Em costa entrar als contes.

De recull de contes de Quim Monzó, pocs m'han fet el pes. Alguns m'han deixat freda (La sang del mes que ve) Altres m'han semblat completament sosos (La forquilla) Alguns altres no tenien cap interès (Qualsevol temps passat)

El que no puc negar de cap manera és que Quim Monzó escriu molt bé. Potser no escriu, potser pinta. O no... el que fa és fotografiar. Posar una una lent d'augment sobre un moment, un instant decisiu. Em fa l'elefecte que Monzó no escriu: disseccciona. Així, tal vegada podríem dir que Monzó "és un dels millors forenses socials del món" No és un retret: ans al contrari, és un elogi. El que passa és que a mi, el que em mostra no m'atrau. No m'agrada. Ja ho veig jo cada dia aìxò que ell conta.

Ja sé que potser poca gent estarà d'acord amb mi. Sé, que ara Monzó està de moda, que ha estat l'estrella més lluenta de Frankfurt i tot això. Quedes fatal si dius que l'últim llibre no t'ha fet el pes. Ja sé també que Mil cretins està dalt de tot de la llista dels llibres més venuts, així és que no cal que el recomani. Quan vaig encetar aquest blog, l'últim dia de l'any farà dos anys, vaig dir que m'havia de servir per a posar ordre a les meues lectures. I això és el que he fet fins ara. Ara, el que faré serà posar ordre a la biblioteca i col·locar Mil Cretins al costat de La Magnitut de la tragèdia que em va enlluernar quan era jove.

AMULETO, Roberto Bolaño

alícia | 05 Novembre, 2007 14:47

Amuleto, Roberto Bolaño. Anagrama, juny 2007, 3ª edició. 154 pàgines. 12,35€

Un altre Bolaño! Pensaran els lectors de LLEGIT. Sí, un altre Bolaño i encara no és Los Detectives Salvajes. Ja sé que em falta aquest enorme volum. El que passa  és que 2666,  que vaig llegir quan encara no existia aquest blog i per tant no el vaig ressenyar, em va deixar esgotada. Molt satisfeta, conscient que havia pres una menja vital per al meu esperit, però tal vegada, empatxada. No obstant, com que em delcar admiradora de Roberto Bolaño, no em vaig poder resistir a El secreto del mal ni al recull de poesia La univesrsidad desconocida.

Tot aquest preàmbul té a veure a que aquesta vegada he triat una altra obra breu de l'autor Xilè. Amuleto és una obra rara. Conta fets extraordinaris, però ho fa amb una naturalitat que fa posar la pell de gallina. Està escrit en primera persona per Auxilio Lacouture. El més dramàtic de tot és que el relat comença dient "Esta será una historia de terror" i el lector no s'ho creu perquè les paraules i els escenaris no són els que un espera per a un relat de por. I aquesta és la pitjor de les situacions. Quan un menys s'ho espera està atrapat en un món del qual ja no pot sortir per molt que ho intenti.

He de confessar que en alguns moments la lectura se m'ha fet costa amunt. M'ha fet mal. Això és màgia. He passat més pena del que és normal quan he arribat al final que ara no puc desvetllar aquí.

Evidentment recoman la lectura d'aquesta obra, tot i que sóc conscient que no és la millor per endinsar-se en l'univers Bolaño, i tenint en compte que em falten els Detectives, alguns personatges, per cert, ja són citats a Amuleto, que em sembla que és anterior.

LA PASSIÓ SEGONS G.H., Clarice Lispector

alícia | 17 Octubre, 2007 07:32

La passió segons G. H., Clarice Lispector. Empúries Narrativa. Juliol de 2006. 158 pàgines.

El primer llibre de Clarice Lispector que vaig comprar es deia La hora de la estrella. Era l'any 1989 i  l'editava Siruela, amb aquell estil característic de tapa dura i paper de qualitat. Em va costar entrar en el text, i també em va costar sortir-ne. Molts anys més tard, durant unes vacances d'estiu em vaig topetar amb un altre llibre de Lispector també a Siruela: Agua viva. Encara em va resultar més dificultós perquè Lispector estirava el llenguatge com un xiclet, el retorçava tant que a vegades havia de lluitar contra una teranyina per arribar a intuir-ne el significat. En tot cas, el bon gust dominava damunt les dues obres, de l'any 1977 la primera, i del 1973, la segona. Ambdues escrites després de l'accident domèstic que li va fer cremades greus i li van causar una depressió brutal.

Ara, alguns anys després, he trobat un  altre Lispector. En català, aquesta vegada. La passió segons G.H. és un text de l'any 1964 que m'ha semblat d'una modernor que haria de fer avergonyir alguns autors que es pensen modernets.

Evoca Kafka i en teoria explica les males relacions d'una dama burgesa amb els escarabats. En realitat, Clarice Lispector explica les males relacions amb ella mateixa. Continua exhibint un llenguatge brutal i enlluernador. El raig verbori és la reflexió, la manera d'explicar-se el món d'aquesta autora brasilera nascuda a Ucraïna. És fàcil dir que l'escarabat és la metàfora. Ho és.

M'agrada Clarice Lispector perquè és estranya. Perquè les seues obres que he llegit, tot i que són breus, em demanen atenció. No me les puc llevar de damunt en un capvespre ociós. A vegades, és bo que tots els sentits estiguin concentrats en la lectura. També el de l'olfacte i el del tacte. A vegades és bo llegir a poc a poc.

Recomàn aquest o qualsevol altra obra de Clarice Lispector a qui vulgui gaudir amb la literatura que no està a les taules de novetats de les llibreries, que em sembla que també n'hi ha de lectors d'aquests.

INSÒLIT SOMNI, INSÒLITA VERITAT LA MERAVELLOSA LLEGENDA DE L'INTRÈPID AERONAUTA DON JOAQUÍN DE LA CANTOLLA Y RICO, Lolita Bosch

alícia | 11 Octubre, 2007 10:40

Insòlit somni, insòlita veritat La meravellosa llegenda de l'intrèpid aeronauta Don Joaquín de la Cantollay Rico. Lolita Bosch. Empúries Narrativa. Setembre, 2007. Il·lustrat per Elisenda Estrems. 87 pàgines. 11,31 €

Un títol extremadament llarg per un llibre tan curt. Dic llibre, no dic novel·la. No sé si dir conte. Potser relat és la paraula que millor li escau a aquest constructe que ens presenta la nostra Lolita Bosch.

Li vaig sentir dir la setmana passada que ella i altres autors mexicans n'estan farts d'aquella denominació del  Méjico-mágico. Amb tot, després de llegir aquest text, i només per respectar els desitjos de l'autora, m'atreviré a dir que Mágico, no, però talvegada sí, post-mágico.

El més sorprenent d'aquest relat ja no és l'originalitat del tractament, que no esperàvem altra cosa de l'autora, ni la inclusió d'il·lustracions. El millor, el més sorprenent, és que el tal Joaquín de la Cantolla és un personatge que va existir de veritat. Ell i la seua obsessió per volar. Per fer volar Mèxic.

Potser és anar massa enfora. Ja sé que no tenen res a veure, però mentre llegia L'insòlit somni, insòlita....  em venien al cap algunes obres de Miguel Angel Asturias (ja sé que és de Guatemala, ja sé que Lolita Bosch no vol sentir a parlar del realismo mágico... ja ho sé...) Però aquesta és la gràcia que m'ha fet aquest text de Lolita Bosch: he passat sense donar-me'n compte de Don Jóaquín de la Cantolla a El hombre que lo tenia todo, todo, todo.... en una edició de Bruguera de butxaca que he recuperat de la meua biblioteca.

Recomán, com no? llegir aquesta obra. Encara que sigui per a desintoxicar-nos de tantes i tantes impostures. De tanta importància que es volen donar últimament alguns autors catalans i no catalans... Aire fresc. Gràcia. Despsarpajo i Descaro (que ho dic en castellà perquè em sonen més plàstiques aquestes dues paraules)

A Llegit ja hem comentat altres novel·les de Lolita Bosch:

Qui vam ser, Tres historias europeas i Elisa Kiseljak

CERTITUDS IMMEDIATES, Miquel Bauçà

alícia | 18 Setembre, 2007 10:24

Certituds immediates, Miquel Bauçà. Empúries, Narrativa, setembre de 2007. 303 pàgines. 20 €

 No en sé de comentar llibres de poesia. No en sé. M'agrada llegir-la, i m'agrada recomanar-la. Així és que després de la borratxera de plaer que vaig obtenir llegint els Rudiments de Saviesa, a la mateixa col·lecció, m'he llançat com boja a les Certituds. I no en diré res. Només deixaré aquí un parell de tasts perquè qui vulgui s'hi capbussi i en gaudeixi d'aquests heptasíl·labs com guinavets esmolats que tallen la pell de la vida. També de la mort.

-La mort, veig que no et suscita/ el menor interès... -Cap,/ És la cosa més gregària,/ no el fet: el tractament./ I tothom se n'aprofita:/ els poetes més dolents,/ les madones i els murris./ La cridòria és infernal./ I, després, els cementiris./ Tot plegat, molt repugnant./ És un mèrit, abstenir-se'n.

 

-Jo navego sense brúixola:/ cada estrella és la del nord./ -No pot ésser: la pots veure,/ sí, però no pots saber/ on et trobes, de la Terra./ -És que estic magnetitzat:/ el cervell: de magnetita...

 

Un darrere l'altre, per ordre alfabètic, textos per anar omplint forats a la nostra animeta malalta.

Només voldria fer un parell de retrets a l'editorial: Tant a Rudiments com a Certituds, hi posen l'afegitó de "Narrativa". Per què?. I encara una altra: per què al volum no hi ha un estudi de l'editor, la persona que ha recollit aquesta obra pòstuma i ha decidit editar-la. Trob a faltar explicacions que contextualitzin aquest recull, com han fet els d'Anagrama amb l'obra pòstuma de Roberto Bolaño.  Em sembla que hauria arredonit el llibre.

Recoman a tothom aquest poemari que no ho és, o aquesta narrativa que no ho és. Ho podríem deixar en manual d'instruccions per a moments delicats. 

 

L'HOME MANUSCRIT, Manuel Baixauli

alícia | 01 Setembre, 2007 20:18

L'home manuscrit, Manuel Baixauli. Proa, juny 2007. 209 pàgines.  17,39€. Premi Mallorca 2006.

Que bo! Ella llegia i llegia i no volia que s'acabàs, volia que Ell continuàs escrivint per a Ella. Que el manuscrit fos infinit com Ella volia que fós la vida d'Ell.

Perdó. No puc evitar que em vessi un  ram d'emoció després d'acabar de llegir aquesta novel·la.  Em sembla un molt bon llibre. Literatura. Que bé. Quin gust per les paraules, per l'estil. La imaginació al servei d'una història que va creixent a mesura que les paraues s'enfilen una al costat de l'altra. No és una novel·la sobre els dietaris ni el dietarisme. Ni sombre la grafomania. És una novel·la sobre la literatura. Sobre la necessitat d'escriure i de ser escrit. La necessitat de reduir-ho tot a literatura, a uns quants fulls, a unes frases, a una parula, a un gest,... diu Ell.

A mesura que van passant les pàgines, el lector deixa de ser-ho per començar a ser protagonista, per veure's enredat dins la teranyina aferradissa que forma la història. Per ser un dels protagonistes que es repeteixen i s'encadenen i adquireixen personalitats diferents que són la mateixa. Que són i que no són. Viure dins un quadern i deixar que Algú ens escrigui. Un bon pla per aquest cap de setmana, no?

És la primera obra que llegesc de Baixauli, i m'ha entusiasmat. No sé com deuen ser les dues anteriors, també premiades. Miraré de trobar-les.

Després de tot el que he escrit més amunt, és evident que recoman la novel·la a tothom que ho vulgui passar bé engolint i digerint paraules. Literatura, sí.

TERRORISTA, John Updike

alícia | 19 Agost, 2007 17:10

Terrorista, John Updike. Bromera, juny 2007. 303 pàgines.´

Em resulta complicat parlar d'aquest llibre. A veure com me'n surt:

 Terrorista és una bona novel·la. Evidentment, està molt ben escrita. L'autor és un escriptor de reconegut prestigi, que té molta obra darrere, i a més col·lecciona els més prestigiosos premis internacionals. Per tot això pens que el problema el tenc jo, que no sóc una bona lectora de best sellers. Bé, no sóc una bona lectora de res, però els best sellers em venen grans. Fa uns mesos li  ho vaig ver sebre al senyor Tirant al Cap.

El millor de la novel·la és l'agilitat amb que està escrita. El llenguatge m'agrada, i la traducció, en aquest cas, no em pesa. Tot i que des del primer minut el lector intueix com acabarà Ahmad, Updike aconsegueix crear la tensió  suficient per a continuar llegint. Atrapar el lector és una de les fites més difícils d'aconseguir, i aquest senyor n'és un mestre.

El pitjor per a mi és, justament, la previsibilitat i, per damunt de tot, el maniqueísme que exhibeix Updike.  Ah, i això no sé si és bo o dolent, l'oportunisme d'escriure la novel·la en una època d'extrema sensibilitat dins la societat americana. Aprofitar-se de l'onada. Però així són els best sellers, no?

En tot cas, i a pesar dels meus peròs, recomàn la lectura d'aquesta novel·la. La rareta sóc jo. Sé que agradarà a molta gent i està ben escrit.

 

LA CIUDAD EN INVIERNO, Elvira Navarro

alícia | 11 Juliol, 2007 10:45

La ciudad en invierno, Elvira Navarro. Caballo de Troya, març de 2007. 106 pàgines. 11,31€

Poques vegades acostum a elegir els llibres que llesgesc perquè n'he escoltat una ressenya a la ràdio. I encara menys vegades si qui fa la ressenya és Javier Rioyo, que com a agitador cultural fa una bona feina, però és tan embafós amb els seus amics que em carrega bastant. Aquesta vegada ho he fet. Rioyo va portar Elvira Navarro al programa de Francino de la SER i després d'escoltar-la vaig decidir comprar-me el llibre.

Aquesta al·lota és joveneta i a més té una beca de la Residència de Estudiantes de Madrid i de l'Ajuntament de Madrid per a escriure. Que bé, eh? Debuta amb aquest recull de relats que volen tenir com a única protagonista una al·loteta de catorze o quinze anys.

Volen fer por, els relats, diuen. Inquietar, van afegir. Tenen un component psicològic interessant, van afirmar a l'entrevista.

Bé, a mi, els relats no em fan ni fred ni calor.  Ni el que conten ni com ho conten em sorpren gens. Em sembla que són planers, pretesament profunds, però d'una lleugeresa sublim. Una violació que no es diu que és violació fins als darrers paràgrafs, però que des de la segona línia, el lector ja sap. Uns jocs pretesament eròtics amb un cec a través del telèfon...

Em sap greu fer aquests comentaris dels llibres que llegesc. Però no se m'acud res més interessant que dir. Mirau el que diu la contraportada:

"....Una escritura casi sobria o sever, aparentemente resignada a dar cuenta de un dolor seco, austero, laico, libre de aspavientos retóricos."

En tot cas, he posat el títol de la novel·la al google i surten molts comentaris, la majoria elogiosos. Així és que tal vegada hauré de pensar que la lectura d'aquests relats em va agafar en mal moment.

 

PAPA, DAME LA MANO QUE TENGO MIEDO, Leopoldo María Panero

alícia | 01 Juliol, 2007 20:20

Papá, dame la mano que tengo miedo, Leopoldo María Panero. (amb pròleg d'Anna Maria Moix) Cahoba, maig de 2007. 120 pàgines. 15€

He de reconèixer que no havia llegit res mai de Leopoldo María Panero, ni de son pare, ni dels seus germans vius i morts.  D'ells coneixia el mateix que tothom que ha vist la pel·lícula de Jaime Chávarri, El desencanto. Sabia que estava boig, i fa un parell de setmanes, quan a Madrid es va fer la Feria del Libro, vaig llegir que havia sortit del manicomi canari on viu habitualment, per fer promoció. L'altre dia vaig tropissar amb el llibre, i em va semblar una bona ocasió per a llegir, per fi, alguna cosa del fill major de la mítica nissaga.

Encara una altra cosa. Desconeixia completament l'existència de l'editorial Cahoba. Em va semblar estranya, tal vegada atípica, perquè a l'apartat "quienes somos" del seu web expliquen que ells el que fan realment bé és fabricar i vendre fascicles, col·leccionables i tot tipus de gadgets. En tot cas, el llibre, l'objecte de pàgines relligades, em sembla lleig. El disseny és tan vulgar i bàsic que tal vegada el podria fer qualsevol usuari espabilat  del microsoft office.

Després de tant llarg preàmbul, aquí va el meu comentari. Papá, dame la mano que tengo miedo em sembla un llibre genial. Genial de genialitat, de l'enginy que té l'autor per convertir un vòmit en un llibre que fan bon llegir. Em sembla que no deixa de ser una desfilada dels dimonis antics i moderns que habiten el cap de Panero i que el maneten intern a un centre per a malalts mentals. Com que a mi m'agrada la locura (ja sé que s'ha de dir bogeria, però la paraula no és tan gràfica), i m'agrada la creativitat, i m'agraden els escriptors que citen els clàssics amb la categoria i l'eficàcia que ho fa aquest home,.... el llibre m'ha agradat. En tot cas, alguns esperits sensibles es poden sentir ferits en algun moment  per la grolleria del llenguatge.

Papá, dame la mano que tengo miedo em sembla un títol fantàstic. Ja ho diu Anna Maria Moix al pròleg que s'ha de ser molt bon escriptor per posar un títol tan arriscat. L'obreta m'ha agradat, però no sé si l'he de recomanar massa.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS