llegit

L'estiu de l'anglès, Carme Riera. Proa. 2006. 166 pàgines. 14¬

Diu Carme Riera a una entrevista que publica avui el setmanari El Temps, que va escriure aquesta novel"la en quinze dies, durant la conval"lescència d'un gran mal d'esquena. Riera la va escriure en quinze dies i jo l'he llegida en un capvespre. Hi ha dies especials. Dies d'aquells en que tens pocs maldecaps, que a casa hi ha poca gent i tot està perfectament ordenat, fa olor de net, i el solet entra per la finestra perquè és primavera i vas en mànega curta però no t'ofegues de calor.Un dissabte capvespre que comença amb un cafè amb gel i acaba amb un vinet blanc abans de sopar. Així és l'estat d'ànim amb què em vaig enfrontar a L'estiu de l'anglès de Carme Riera.

Fins ara no he llegit res de la mallorquina que no m'agradés, em sembla que és just que ho digui. Aquesta darrera obreta també m'ha agradat. Sí. No té el nivell de Fins el cel Obert, ni enlluerna per la sensualitat com els seus primeríssims llibres de relats, ni desassosssega com a joc de miralls, encara que, deunidó.

L'estiu de l'anglès és la novel"la perfecta per llegir com ja he dit més amunt, per gaudir d'un llenguatge acurat, d'una història original, per fer algun somriure i per passar una mica de pena, però tampoc no molta. Com que la Riera té molt d'ofici, la novel"la és correcta. Hi ha les dosis justes d'intriga, d'ironia, de crítica social. Com que l'autora tenia mal d'esquena, hi ha moments que traspúa mala llet. No és habitual troba en l'obra de Carme Riera un relat tant linial, encara que sí que ho és que la protagonista conti el seu cas en primera persona. Una herència de l'estil epistolar que tant domina Riera. A La meitat de l'ànima, la narradora interpel.lava el lector, a l'Estiu de l'anglès, interpel.la l'advocat que l'ha d'ajudar a sortir del forat on ha caigut tot cercant millorar el seu nivell d'anglès. Tot un tòpic entre els professionals de més de quaranta anys.

Dit tot això, ara que ve Sant Jordi i hi haurà una riuada de novetats, aquesta novel"la de Carme Riera és del tot recomanable per a tots els públics.

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster. Edicions 62. 2006. 313 pàgines. 18¬

Poques vegades m'ha passat de canviar d'opinió sobre una obra després de llegir-ne una crítica. Aquesta vegada ha estat així, i ho consider una llàstima. La vaig agafar amb molt d'interès, la darrera novel.la de Paul Auster, i les primeres pàgines em van enganxar. Ja se sap que Auster és un mestre per escriure primeres línies de novel"les. On s'ensenya això? Em declar enamorada de l'obra d'aquest autor nordamericà. Vaig llegir tardanament la Trilogia de Nova York i em va enlluernar; i em vaig deixar endur, amb els ulls tancats, per La nit de l'oracle. També m'agrada llegir les entrevistes que concedeix, i que últimament han sovintejat, encara que no sempre estic d'acord amb la manera d'expressar el seu pensament polític.

Després de fer totes aquestes consideracions, he de dir que no m'en penedesc d'haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. A vegades, als lectors ja ens va bé que els autors ens intentin prendre el número. Ens va bé, sempre que siguem capaços de donar-nos ens compte i de riure plegats: ell i nosaltres.

És per això que estic d'acord amb la majoria de crítiques que he llegit sobre aquesta novel"la. La qüestió política, l'expressió de la seua militància contra l'administració Bush, hi sobra. Com hi sobren algunes casualitats de les que tant li agraden a Auster, però que aquesta vegada no li han sortit tan rodones. Em sembla que alguna vegada ja he dit que no em solen agradar els finals feliços, les novel.les on tot se soluciona en el darrer capítol. Aquí hi sobra mel i hi falta fel. De totes maneres, em sembla que Bogeries de Brooklyn té moments de brillantor extraordinaris, i estan construits amb la mestria de qui sap que el llenguatge és una eina, i que té unes regles d'or que Auster no es salta.

Bogeries de Brooklyn no m'ha agradat tant com els altres títols d'Auster, però no l'amagaré a la prestatgeria ni la cremaré.

Una nit entre les nits, Ramon Guillem. Perifèric edicions. 2006. 156 pàgines. 12,90¬

Un relat estrany. Ramón Guillem és un dels poetes més prolífics del País Valencià. Té alguns premis dels considerats prestigiosos. També ha tocat la narrativa eròtica És un activista, i, sense conèixer.lo massa, la seua figura em cau francament bé..

Aquesta història que conta Guillem té un títol bonic i suggerent, i el plantejament és original. El que conta també té gràcia: En primera persona un jove explica com descobreix que un familiar seu va publicar dos anys abans que ho fés Neruda un poema en català, el primer vers del quan deia "puc escriure els versos més tristos aquesta nit". És preciós, el joc que proposa Guillem. Però hi ha alguna cosa que em fa sospitar tot el temps que estic llegint. No sé què sospit, ni per què. Tampoc no sé on és el parany. Al jove investigador l'acompanya una jove que és familia llunyana d'ell, i és casada, però s'enamoren. La història d'amor interefereix la investigació que no us diré com acaba.

No sé. No m'ha enganxat. I no sé ben bé per què. Està ben escrit, amb un llenguatge acurat, però&

Aquest cap de setmana m’he passejat per la Fira del llibre antic i d’ocasió. M’ha fet la sensació que hi havia menys animació que altres anys. He comprat unes quantes cosetes:

No cregui el que diuen de mi, de Joan Pons, a Columna, del 1991. 2 €. Un lector del post sobre Sorra a les sabates me’l va recomanar. L’he llegit, i és cert. Els contes tenen un esperit molt especial. Conten històries mítiques i místiques. Són relats breus que tenen molta força. És una adquisició que em satisfà.

Alens d’amor i de recança, d’Isidre Grau Antolí i Laodamia, de Josep Lozano. Una plagueta de 46 pàgines publicat l’any 1983, i que recull els relats guanyadors dels premis Xúquer de Narrativa Curta dels anys 1982 i 1983. 3€ No els he llegit encara, però Laodamia va obtenir molt ona acollida. D’Isidre Frau no en tenia notícia, i tenc ganes de posar-m’hi.

Monòlegs i diàlegs. 6 €. Una autoedició de Josep Maria Bayarri (1886-1970). 54 pàgines no datades. Són poemes dedicats a alguns pintors que vann ser contemporanis seus. Bayarri és un personatge curiós que escrivia una llengua ben estranya. Un català amb unes normes que pràcticament es va inventar. Em fa gràcia.

Poesias bilingües y falleras. J. Jordan Jover. 1965. 4€. Amb una dedicatòria que transcric: “A mi hermano en Cristo Francisco Calabuig, con fraternal afecto. J. Jordan y Jover. Valencia, abril 1967). Té un pròleg d’Almela y Vives. Els poemes tenen títols tan intensos com: “les falles señera de turisme” “Tambe’ls ninots parlen”, “A un poetastro” , “Sobre la tumba del caciquismo”…..Uf. Una mica de feredat sí que fa, però també em fa gràcia.

Teodor Llorente, de Miquel Duran de València. Col.lecció popular Barcino. Bacelona 1936. 15€. Una petita joia.

Poesies, Volum IV. Ausiàs March. Editorial Barcino, Barcelona 1955. 6€. Revisat per Ramon Aramon. Molt ben conservat. A la primera pàgina, escit amb boli hi ha un vers de Roís de Corella: “ Si en lo mal temps….” Amb la mateixa lletra es pot llegir: "Març. 31. Amadeu".

Bé. Un dia d’aquests, quan no faci tant de vent, tornaré a la fira, a veure que trob. Ja us ho contaré.

JOCS D'AMAGAT, Cris Juanico. Global.aumon. 2005

No és habitual que Alícia recomani discos. Amb en Cris Juanico ha de fer una excepció. És amic, i és bo. Des de Menorca al món. Amb "Memòria" ja va retre homenatge a la seua-nostra infantesa a l'illa. Ara, sense moure's d'allà, es fa un homenatge a sí mateix. Sona a Ja t'ho diré. Sí, però també sona a Mags de Binigall que ara l'acompanyen. Hi ha, com sempre, agraïments a la seua gent, als seus llocs. Hi ha la carpeta de Tomàs Orell. Hi ha compromís per la defensa de la terra, concentrada en la polèmica de la construcció del dic al petit port de Ciutadella. Hi ha la veu inconfusible de Cris. Hi ha bona música. Hi ha veritat.

A contratemps, diaris. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 182 pàgines.

El somriure de l'atzar, diaris II. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 149 pàgines.

Els diaris, els dietaris. Els precursors, diuen, d'aquest invent dels blocs a la xarxa. No compartesc del tot aquesta teoria, perquè encara hi ha una certa distància qualitativa i temporal entre el que es publica a internet, i el que s'edita en paper. D'una banda per tot el que de reescriptura representa el procés de l'edició. I de l'altra, per la falta d'inmediatesa dels textos. Els diaris de Feliu Formosa que Perifèric ha publicat l'any 2005 comencen deu anys abans, el 1995, i acaben el 2001.

En tot cas, aquest no és el tema d'avui. Ni tan sols els diaris de Feliu Formosa són el tema. A mi m'han agradat. Són textos senzills i treballats que ajuden a conèixer el jo no íntim de qui, segons Xulio Ricardo Trigo, és "un dels pocs autors contemporanis vertaderament imprescindibles". De tant en tant està bé llegir dietaris I aquests dos apleguets son més que recomanables. No sé si interessa a algú, però a més a més, venen precedits per alguns dels premis de més prestigi que es donen al micro univers de les lletres catalanes.

Tanta introducció m'està desviant del que volia comentar al principi. Arran dels diaris de Feliu Formosa, volia parlar de Perifèric Edicions. El nom està molt ben trobat, sempre que es tracti només d'una definició, i no d'una vocació. Es tracta d'una editorial jove, que en poc temps s'ha sabut "fer un nom". Ha elegit bé els títols i ha sabut combinar amb saviesa el lloc de procedència dels autors.

El que més em crida l'atenció de Perifèric és la persona que hi ha darrere. Es tracta de Josep Ramón Lluch, un periodista que ha donat un parell de voltes, i que és difícil d'ubicar. A finals dels anys 80 Lluch dirigia el setmanari El Temps. A principis dels 90 va ser cap de programes de Ràdio 9, l'emissora autonòmica valenciana. D'allà va saltar a la televisió amb un programa que va encendre la flama del que ara es coneix com telefem. Es deia Parle vostè, calle vostè, i va descobrir personatges com el Pare Apel.les, Bienvenida Pérez o Juan Ariansens& (¡!) Va crear una productora que ha fet programes, potser encara fa programes d'aquests de testimonis a TVE, i a quasi totes les privades. I ara, tal vegada per a netejar la consciència, des de Catarroja posa en marxa un segell editorial que publica Feliu Formosa, Ramon Guillem, Manel Garcia Grau ,Vicenç Llorca, o Josep Maria Sala-Valldaura, entre altres.

Benvinguda sia.

Ah, i els més curiosos, mireu la solapa de la contracoberta de El somriure de l'atzar, i trobeu l'errada.

Tres historias europeas, Lolita Bosch.. Caballo de Troya, 2005. 244 pàgines. 12 ¬

És bo que el lector es deixi endur per un relat, que s'ho passi bé llegint-lo tot i sabent que l'autor s'està quedant amb ell? No sé, si és bo o dolent, però a mi m'ha encantat. A "Tres historias europeas" hi trobam, el relat "Elisa Kiseljak", que ja hem comentat aquí, però aquesta vegada traduït al castellà. Hi ha també "Una: la historia de Piiter y Py", que és un original viatge al camp de concentració polonès D'auschwitz. És un relat emotiu, suau, desesperat, però silenciós, i que actua de coixí entre la història d'Elisa, i el primer dels relats que trobam al volum que es titula "Pingüinos".

Ignor perquè Lolita Bosch va posar aquest títol al relat. També ignor perquè el va escriure. Però és magnífic. Altres vegades ja he expressat la meua admiració pels autors que, a banda "d'escriure bé" de "contar bones històries" tenen gust pel llenguatge. M'agraden aquells que juguen, que experimenten, que prenen el pèl al lector, però li demanen permís. Lolita Bosch ho fa. Es dirigeix de manera descarada al lector, l'interpel.la, i es permet recomanar-li com ha de llegir la història que ella proposa.

Tenint en compte la joventut de l'autora, podria tractar-se d'un exercici de provocació buida. Personalment, em sembla que no ho és. Lolita Bosch és jove i té talent, i com que no té res a perdre, ha decidir caminar per senders no explorats encara. Camins sense caspa, sense pretenciositat ni falsos engolaments.

Jugar amb les paraules.

Contar bones històries.

Il.lusionar.

Fantàstic.

Sorra a les sabates, Joan Pons. RBA La Magrana, 2005. 302 pàgines. 18 euros.

Em sap greu. Ho he intentat, però no he aconseguit que m'agradés aquesta novel"la. Diuen aquells que hi entenen que quan un llibre no t'agrada, o et resulta difícil continuar la lectura, és perquè no és el teu moment. Diuen que a vegades és convenient arreconar-lo, i deixar passar el temps fins que rebis algun senyal que et faci veure que ha arribat l'hora. Es veu que els llibres et criden, et fan l'ullet o alguna cosa pareguda, i tu ja saps que ja toca.

El cas és que jo sóc reincident. Vaig ser incapaç de passar de la pàgina 50 de "El laberint de les jirafes", Proa, 1999. Després de tants anys, el llibre és allà, al prestatge, al lloc que li correspòn per l'ordre alfabètic, i per molt que el mir un dia sí i l'altre també, encara no he notat res, no m'ha tornat a cridar. Però com que he de reconèixer que no em va incomodar prou aquest gest de menyspreu que vaig fer, he decidit donar una segona oportunitat a Joan Pons (Ferreries, 1960) perquè em seduís amb la seua narrativa.

El llançament de la novel"la ha estat magnífic, i em sembla que ha tingut molt bones crítiques.

L'he llegida tota. Aquesta vegada, la fèrria disciplina que m'he autoimposat ha servit d'alguna cosa. He tardat, perquè sempre em queien a les mans altres obres que sí que em cridaven, però l'he acabada.

La novel"la té un arranc magnífic, fins i tot enlluernador, i la proposta de donar nacionalitat menorquina a Albert Camus perquè deixi de ser l'etern estranger, em sembla una troballa.

No sé ben bé el que no funcionat del relat. Potser que el fil narratiu no manté la mateixa tensió durant l'obra. Potser els personatges principals són del tot inversemblants. Potser no calia canviar-li el nom a Ferreries si s'havien de mantenir altres topònims de l'illa.

No sé què m'ha passat amb aquesta novel"la que se suposa que havia de ser el retrat d'una determinada generació de menorquins, els nascuts a la dècada dels 60. Se suposa que havia d'explicar com s'han relacionat amb el món, o com han viscut la transformació de la seua illa. Tal vegada l'arribada de l'home a la lluna no va representar massa cosa per ningú. Tal vegada tot és un mite.

No sé si ho aconsegueix. Estaria bé que n'opinessin aquests menorquins d'aquesta generació.

Tots els contes, Antònia Vicens. Edicions del salobre, 2005. 260 pàgines.

M'agraden els contes, els relats, les històries contades en curt, destil"lades, amb tota la molla condensada. Antònia Vicens ha fet un exercici que a vegades no agrada als autors: ha recollit tots aquests relats breus, els contes que ha escrit al llarg de la seua carrera, i els ha arreplegat en un sol volum. Un volum que és el pot de les essències. Alguns d'aquests contes formaven part de llibres col"lectius, altres eren una unitat en sí mateix. I fins i tot n'hi ha un, "Clar com un mirall" que és inèdit.

Recollir els contes no significa posar-los un darrere l'altre i enviar-los a la imprempta. Antònia Vicens ha decidit que l'ordre que havien de seguir era el cronològic invers. El darrer és el primer. I el darrer, "El pa dels primers dies" és de l'any 1963. A Tots els contes, hi ha una nota de l'autora i pròlegs d'amics seus, com ara Maria Aurèlia Capmany o Gabriel de la S. T. Sampol que fa un estudi de l'obra breu de Vicens. Segons conta ella, ha fet esporgat els textos per millorar-los i refer algunes expressions que ara tal vegada s'entendrien menys.

D'Antònia Vicens, m'agrada el seu llenguatge punyent. M'agrada perquè fa mal. Era brodadora n'Antònia quan era jove, i em sembla que encara ho és. Enfila l'agulla de paraules a vegades descarnades i la clava en el lloc precís. No fa sang, però somou. Els temes són extrems, però de cada dia: l'amor, la família, la passió, la terra...

Els mallorquins haurien de tenir Tots els contes com a llibre de capçalera una bona temporada, i aquells que no ho són, l'haurien de llegir per descobrir, entre altres coses, com han canviat els paisatges i la gent de l'illa gran. La perspectiva és prou ampla: abarca més de quaranta anys.

Dissabte, Ian McEwan. Empúries 2005. 304 pàgines. 18.30¬

Una novel·la. Una bona novel·la. Una gran novel·la. Una gran obra. La vaig acabar fa uns dies, però he volgut deixar passar un temps per escriure aquest comentari.L'havia de païr, perquè és una obra densa. Espessa. Aquestes notes no poden ser originals. Ja se n'han fet moltes de crítiques, ressenyes, recomanacions. Totes molt bones, totes molt ben argumentades. Llegir llibres recomanats i amb un cert retard té això: res del que pugui dir serà nou.

M'ha agradat. M'ha agradat perquè és un llibre ben escrit. McEwan s'ha posat un repte i l'ha saldat amb èxit. "Dissabte" és un exercici. Un exercici d'estil. L'han comparat amb l'Ulises, de Joyce. Pseee. ¿Per què l'acció transcorre en el dia d'una persona? L'acceptam amb pinces, la comparació.

M'ha fascinat la facilitat amb què executa els flashbacks. La netedat amb què utilitza els adjectius. La fredor amb què retrata les persones. El fet d'utilitzar un fet tan pelegrí com un incident de trànsit sense massa conseqüències per a desencadenar tota una cataracta de successos és un recurs formidable. En definitiva m'ha agradat la perfecció de l'obra com a construcció, com a cosa. Ara en diuen artefacte, de les novel·les.

McEwan és un sastre d'alta costura. No es veuen les costures en lloc, el vestit està perfectament planxat i emmidonat, i li cau molt bé al personatge. Però el personatge és odiós. Henry Perowne és Déu. Ell es pensa que és Déu perquè és neurocirurgià i té accés al cervell dels homes. Ell té el poder d'alçar o abaixar el polze. Toca amb les mans el cervell de l'home que ha estat a punt de causar un daltabaix a la seua família. I finalment...el salva. Això és el poder, diuen. Perdonar. ufff.

És hàbil McEwan quan situa el Perowne's day el 13 de febrer del 2003 a Londres. Aquell dia, que ara sembla tant llunyà, va ser el de les multitudinàries manifestacions a tota Europa contra la guerra d'Iraq. La de Londres va ser més emblemàtica amb més motiu encara, perquè el primer ministre Blair era un dels peons coronats per Bush per ajudar-lo a envaïr Iraq. Fins i tot, la postura de Perowne sobre aquesta qüestió, sobre la guerra d'Iraq, és odiosa. I ho és gràcies als arguments de Henry, perfectament expressats a la magnífica discussió que manté, amb una copa de cava a la mà a la cuina de casa, amb la seua filla progre, que torna de França expressament per a marxar per Hyde Park contra la guerra.

De McEwan havia llegit Amsterdam. Aquesta novel.la m'ha agradat molt més. Ha encès en mi més resorts, m'ha provocat més reaccions. I això és el que cerc quan llig.