llegit

El vaig conèixer l'any passat. Tenim amics comuns. Ahir va morir. El millor que tenen els poetes és que quan es moren encara són amb nosaltres. Quan mor un poeta, la seua veu continua viva. Manel hi serà sempre.

Aquest poema que reproduesc aquí es titula TRANSCURS, el va publicar l'any 1988 dins el "Quadern d'estances".

....

Recorda sempre que un dia t'és atorgat sols una vegada

i en el camí desconegut de la nit

no existeix pietat per aquell que dubta.

Més tard serà tard

i ara ja és tard, i a nosaltres

sols ens queda allò que el temps no ha consumit,

aquest lent i silenciós vestigi que allò no viscut deixa

en la pell arbrada i ferida dels mots.

El temps

ja no es detindra. Prompte serà demà

i a nosaltres encara ens resta el present per viure.

Ja és hora de conèixer

quin és l'humil espai d'història que ens pertoca

i quina l'íntima actitud per dignificar-lo.

Recorda i camina,

després de les paraules ja poca cosa et queda

i sols és aquest transcurs càlid de les aigües

el que t'atorga el destí per viure'l a dins les venes,

el que t'ofereix la història per fer més noble l'existència.

M'ha agradat que li hagin donat el Príncep d'Astúries a Paul Auster. M'ha agradat sebre que és a Portugal fent una pel·lícula. Havia posat "rodant", però m'ha semblat una paraula lletja. No sé quan es lliuren els premis, em sembla que el mes d'octubre en aquella cerimònia de color blau. El veurem per aquí, farà entrevistes. Bé. Paul Auster. Hi ha algun lector esporàdic d'aquests apunts que es manifesta obertament austerià. L'enhorabona per a tots nosaltres.

Bé també per Jordi Llavina, que va fent lectors de poesia amb La corda del gronxador, un poemari del qual vaig parlar, i que he tornar a rellegir de la manera que ho faig sempre amb la poesia: pessigant d'aquí i d'allà. Ara un vers, ara un poema sencer. I m'ha passat una cosa horrorosa: es veu que som malcriada de mena, i m'han vingut unes ganes grans de tallar la corda del gronxador perquè qui s'hi està caigui a terra. No us ha passat mai això? Ser a un parc i desitjar-ho?

A València, que són molt atrevists, vendran llibres en català amb els diaris! No em digueu que no és ser atrevits això? Llibrets petits, d'estiu, d'autors valencians que han escrit un relat breu expressament per a la campanya de lectura en valencià que promociona Bromera. Els diaris Levante i El Mundo, un de progre i un de dretes, diuen, els vendran al preu simbòlic d'un euro. Per a majors i per a fillets. Esper que funcioni.

Tenc dos llibres entre mans: La revisió i reedició de les "Cròniques d'un mig estiu" de Maria Antònia Oliver, i "En el camino" de Jack Kerouac. El primer el vaig llegir quan era molt joveneta, i ara em fa il·lusió retrobar-m'hi. El segon és mític i antic. Tant, que em semblava imperdonable no haver-lo llegit. Encara que em sembla que no hi ha res imperdonable, i que s'ha de llegir només allò que ve de gust.

Ja us diré coses.

N.P., Banana Yoshimoto. Tusquets. Febrer, 2006. 186 pàgines. 14¬.

Més d'un mes he tardat a llegir aquesta novel"la. En alguns moments m'he ennuegat, i l'he deixada de banda per agafar altres obres que em venien més de gust. Aquesta és la meua manera de llegir. Crec que altres vegades ja ho he dit a aquest mateix bloc. No obstant, em sembla que aquesta vegada, l'ennuegament ha vingut acompanyat per un cert empatx.

N.P és la tercera novel"la de Banana Yoshimoto que he volgut llegir quasi consecutivament. Ho vaig decidir enlluernada per Sueño Profundo, i m'he deixat endur pel corrent després d'haver llegit també algunes coses de Murakami.

Amb N.P. m'han passat coses extranyes, com ara que quan la vaig començar vaig pensar que era la "més occidental" de les novel"les d'aquesta autora que havia llegit. Això només era un miratge, perquè a mesura que avançava la lectura em vaig veure embolicada en un joc d'ombres i boires del qual a vegades no podia sortir sense demanar ajuda.

No contaré de què va, perquè és irrelevant. El que fa que a vegades la lectura sigui exasperant són les relacions que mantenen quatre joves vius i un de mort, que intercanvien els seus papers. Unes relacions que, per molt d'esforç que he fet, en aquesta ocasió, no he aconseguit comprendre.

Com les altres dues novel"les que Yoshimoto que ja he comentat aquí, "Sueño Profundo" i "kitchen", N.P. està molt ben escrita, i en alguns moments em sorprenen imatges extraordinàries.

Em sembla que hauré d'esperar un temps per a superar aquesta sobredosi de literatura japonesa.

La corda del gronxador, Jordi Llavina. Editorial Moll. Abril, 2006. 120 pàgines.

Amb aquest poemari, Jordi Llavina ha guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2005. Llavina fa de periodista, de crític. Ha fet ràdio, fa televisió i escriu als diaris, i fa novel"les.

M'ha agradat. En sé poc, de comentar poesia, m'agra més llegir-la. Què puc dir més que he anat passant les pàgines una a una, i que m'he trobat amb sorpreses? Relats curtets, en vers lliure, en prosa, en forma d'haikús. No sé si és urbana o rural, però és d'avui. M'ha fet l'efecte que la ploma de l'escriptor és el seu ull, o que l'ull s'ha fet lletra. I parla d'amor i de sentiments, però també del que passa als carrers i al món.

Llavina desplega diversos estils a aquest primer recull de poemes. Estils i imatges. Per mi, les més destacables són les proses. Els poemes en prosa, que toquen tant de peus a terra. De Les Móres: " La noia, com un déu terrible, els esclafava amb la mà estreta com un trencanous: el so que feien s'avenien amb l'eixutesa de l'agost, amb l'olor de la pols, de les pedres dels camins&.."

La introducció de Sam Abrams complementa molt bé aquest recull de poemes i ajuda a descobrir més aspectes de l'obra i de l'autor.

L'home de Melbourne, Juli Capilla. Perifèric Edicions. Març, 2006. 190 pàgines. 15,80 ¬

Juli Capilla és des de fa poc el director de la revista literària Caràcters que s'edita a València, professor universitari, i crític literari. L'home de Melbourne és la seua primera novel"la. Modestament, em sembla que no li ha sortit malament. És una proposta nova, que no té molt a veure amb el que es publica en català als Països Catalans, i encara menys, no s'assembla a res del que s'està fent al País Valencià.

Aquest parèntesi tal vegada no sigui necessari, però no em puc estar de constatar que últimament s'està girant molt la vista al passat. Massa. La guerra civil és una ferida que no s'ha tancat i els autors valencians s'entesten a novel"lar-ne els més mínims episodis. Aquest darrer més han sortit dues obres relacionades amb les aventures caribenques. Ja va bé que Juli Capilla enceti la seua carrera com a narrador amb una novel"la que mira al futur.

L'home de Melbourne és un text on es fa una pemanent reflexió sobre la identitat personal. Sobre el ser o no de les persones. Què passa quan un home torna al seu país després de quatranta anys d'absència i troba que ell ha mort i que el seu lloc l'ocupa un fillet de vuit anys que té la seua mateixa cara&.?Es parla de clonació, de falsos morts, de conxorxes governamentals. La idea és bona i està ben resolta. La lectura és molt interessant. Es permet, Capilla, fer clucades d'ull al lector. S'hi dirigeix, l'interpel.la, i li fa advertiments. Aquest és un artifici que practica prou Lolita Bosch.

Dit tot l'anterior a L'home de Melbourne hi sobren certes casualitats i encadenaments circumstancials difícils de creure. Hi ha moments un tant naïfs. I, sobre tot, hi ha un final feliç, que per a mi enmascara tot el que de bo te la novel"la. Em sembla que ja ho he dit altres vegades aquí: personalment no m'agraden els finals feliços, i menys quan el que demana la història és un final, sinó dramàtic, sí obert. Obert perquè el lector acabi el relat. En aquest cas, el puntet de ciència ficció o de futurisme que arrossega l'obra demana a crits aquesta mena de conclusió.

En tot cas, recoman la lectura d'aquesta obra d'un autor novell que també conrea la poesia, i que ha d'ajudar a refrescar el panorama literari actual.

Fins que Serrat no li ha dedidcat disc i cançó a la capital menorquina, els maonesos només podien cantar allò tant cursi de "es Mahón una ciudad hermosa y galante... tiene co-modidades de una ciudad grande y un puerto de mar al pie" que amb cert sentit de l'humor i de l'amor, Serrat va cantar dijous al Teatre Principal.

Qui escriu això no és imparcial. Serrat m'agrada molt, molt, molt. Des que era molt petita. Molt. Però crec que puc dir que Mô és una gran cançó, i un gran disc. Redó, que diuen. La primera sensació que vaig tenir és que és una obra en sí mateixa, que no són dotze cançons arreplegades en un disc. No és conceptual, no. És un treball que comença i acaba en sí mateix.

És també una dedicatòria sencera. A Maó, a la seua filla, al seu amic Bardají, al seu amic Miralles després del retrobar-se, a sí mateix després del parèntesi per malaltia. I sobre tot, és un homenatge al seus seguidors. La paraula fans no m'agrada per aplicar-la als serratians. M'agrada més dir fidel, perquè Serrat és una religió.

Només hi ha una cosa que fa que mentre escolt i torn a escoltar el disc em fa venir una certa recança: Mô té un no sé què de final de cicle que m'inquieta.

Gràcies, Serrat.

El pecho, Philip Roth. Mondadori, 2006. 96 pàgines. 12¬

Un llibre estrany. Aquest relat curt és de l'any 1972, però el llancen ara a Espanya, com a novetat a Mondadori.

David Kepesh és un professor de literatura a la universitat i un matí es desperta convertit en un gran pit de dona. És ell qui conta com va notar els primers símptomes, i com li va costar prendre conciència d'aquest canvi. El més fàcil és dir que es tracta d'una història kafkiana. Però el tal Kepesh va més enllà. Ell justament és especialista en Kafka i en Gogol, i just un dia abans de la transformació n'havia donat diverses lliçons als seus alumnes. Així és com el protagonista esdevé Quixot, que embogeix de tant de llegir novel.les de cavalleries.

Al llarg de les pàgines notam com Kepesh pateix per aquest canvi tant profund, com no acaba d'explicar-se com és que li ha passat a ell. I al final, desitja estar boig. Per a ell, estar tancat a un centre psiquiàtric seria un descans. Preferira estar boig a ser un pit.

La veritat és que no m'ha entusiasmat. Val, un banderí per a reflexionar sobre la vida i totes aquestes coses, però, efectivament, Gogol i Kafka ja ho havien fet uns anys abans, amb molt més d'encert.

Kitchen, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 206 pàgines. 14¬

oo-------------------------------Alícia té un problema. Des de fa uns mesos, Alícia, que ja té més de quaranta anys, nota que torna a llegir com ho feia quan era adolescent. És a dir, a impulsos. Qaun troba un autor que li agrada, cerca tot allò que pugui trobar de l'obra d'aquest autor. Va començar amb Lolita Bosch, va continuar amb Murakami, i ara li passa amb Banana Yoshimoto. Aquest post és per comentar Kitchen, però damunt la taula hi ha N.P. que avui ha comprat a La Casa del Llibre. Haurà d'esperar al menys fins a demà, que serà quan acabarà Pecho, de Philip Roth, que la té enganxada. --------------------------------oo

"Hace tiempo que escribo porque hay una cosa, solamente una, que quiero decir. Me gustraría seguir escribiendo, sea como sea, hasta que me canse de repetirla. Este libro es el principio de esta historia obstinada." Aquest és el primer paràgraf de l'epíleg que escriu l'atora. El llibre és del 1988, editat per primera vegada a Tusquets el 1991, i reeditat ara, aprofitant l'èxit de Sueño Profundo.

En aquella època va passar desapercebut perquè aquí no estàvem preparats per a llegir aquest tipus d'obres que algú ha dit que s'assembla més a una redacció escolar que a autèntica literatura. Murakami ha obert les portes a les narracions zen, despullades de tot artifici, un tant naïf, com la redacció que dèiem.

A Kitchen hi ha dues històries narrades en primera persona per una dona jove. Aquest és un lloc comú al que he llegit fins ara, i, pel que sembla, també a NP que m'espera. Són històries inversemblants, contades amb absoluta naturalitat. Difícils de creure, però amb ganes de creure-les. Al final, el lector es pregunta perquè no li passen a ell aquestes coses.

La recomàn a qui li hagi agradat Sueño Profundo, potser a qui tengui ganes de ratificar el que ja imaginàvem, i que no és altra cosa que la gran distància que ens separa de la cultura japonesa. Ah, ja us diré coses de N.P.

El dia de l'ós, Joan-Lluís Lluís. La Magrana, 2004. 107 pàgines. 13¬

Començ el comentari a tomba oberta: M'ha encantat. Continui amb un tòpic que no cal, però que no evit: És una novel.la curta, però no és una obra menor.

El dia de l'ós explica fets estranys i embolica el lector en històries increíbles però versemblants. Fa mal des de les primeres pàgines, des que una jove que viu a Barcelona sap per un fax que sa mare s'ha penjat de la viga més alta del mas a Prats de Molló. El fax fa mal. I també el viatge de la jove cap al poble d'on va ser expulsada fa uns anys.

És un poble on manen els fantasmes de passat. Ella té clar que no s'hi pot quedar, però l'imant és massa fort. Plora i pateix, però mai troba el dia d'anar-se'n d'allà. Les olors, les sensacions desagradables l'emborratxen, la claven al terra que xafa per primera vegada des de fa vuit anys. Tot li fa mal, però...

Recoman obertament la lectura d'aquesta novel.la. Ja sé que no és una novetat, i que ha rebut premis i reconeixements, però per circumstàncies insondables, el llibret havia quedat baix de tot de la pila de llibres de lectura obligatòria que tenc a casa.

També he gaudit amb el llenguatge. Algunes expressions del Català que es parla a la Catalunya Nord, i que a aquells que som de les perifèries ens agrada de constatar.

nota: el mateix dia que Alícia penjava el comentari sobre "Sueño profundo", Villatoro li dedicava el programa. Em va encantar conèixer la traductora, i vaig estar d'acord amb la majoria de comentaris que s'hi van fer. Ja he començat Kitchen, i esper penjar-ne el comentari molt prest.

Sueño Profundo, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 172 pàgines. 15¬

M'ha encantat. El problema de Banana Yoshimoto és que la presenten com una de les alumnes aventatjades d'Haruki Murakami. No li fan cap favor. Crec que té prou força narrativa per no haver de posar-li cap estaló, però és molt fàcil relacionar-los, i és difícil caure en la temptació de posar-los en paral.lel. Després de llegir Sueño Profundo, que és l'obra més publicitada aquí d'aquesta autora japonesa, correré a la llibreria a veure si trob altres coses seues.

Sueño Profundo és un recull de tres narracions que tenen una dona jove com a protagonista. Contades en primera persona. A pesar que l'autora ens proposa tres dones diferents, a mesura que he anat llegint no he pogut evitar pensar que es tractava de la mateixa persona, i que les coses tan estranyes que li passaven eren la mateixa cosa.

És un llibre blau, com la portada. Però és un parany, perquè és absolutament desassossegant. Claustrofòbic, en alguns moments. Els relats semblen senzills. Però tampoc no és cert. Són persones normals a qui ocurreixen coses que no ho són normals.

Quan el lector posa els ulls sobre el text queda embolicat per un tel espès i enganxós, difícil de desfer. Els relats entren dins el cervell. Com una agradable hipnosi. Com la mort, que és la son definitiva. Val la pena llegir aquests tres relats.