Administrar

EL SEÑOR BRECHT, Gonçalo M. Tavares

alícia | 17 Abril, 2008 09:22

El señor Brecht, Gonçalo M. Tavares.  Traducció de Rita da Costa. Mondadori. Setembre, 2007. 62 pàgines. 11,90 €

El senyor és un altre habitant del Barri dels Artistes que està construint Gonçalo M. Tavares.  Ell diu que es tracta de fer un homenatge de ficció als grans autors. Paul Valéry. Henry Michaux… i ara Bertolt Brecht. Com en els altres volums es tracta de textos breus, a vegades brevíssims, escrits a la manera de. En aquest cas a la manera de Bertolt Brecht.

                    

                                MEDIDAS ARITMÉTICAS

                                     El gobierno corregía los desequilibirios sociales mediante un equilibrio numérico: ponía dos    centinelas      alrededor de cada pobre.

 

És completament absurd dir que cada conte d’aquest volum et fa pensar, perquè totes les lectures fan pensar, però en aquest cas, la reflexió és obligada. El lector no pot passar d’una página a una altra sense aturar-se un momento. Sense rellegir, sense tornar a mastegar, i fins que el mos no està completament digerit, no es pot girar full.

Em sembla que a Saramago li venen ganes de bofetejar en Tavares perquè li fa ràbia que una persona tant  jove, encara no té quaranta anys, escrigui tant bé.

A mi m’encanta. Ja n’he parlat aquí d’altres lectures d’aquest autor que em sembla que no convé perdre de vista. Per cert, m’he perdut l’arribada al barri del senyor Henry, hauré de veure si l’arrepleg.

VISTA CANSADA, Luís García Montero

alícia | 09 Abril, 2008 08:12

Vista cansada, Luis García Montero. Visor de poesía, col·lecció  Palabra de Honor. Febrer de 2008. 139 pàgines. 19€

La historia és aquesta: un poeta compleix cinquanta anys i decideix reunir en un llibre els poemes de la seua vida. Els que conten, expliquen o resumeixen la seua vida. El resultat és un petita joia quasi cronològica on hi ha tot de referències a poetes que l’han marcat i juga amb els seus versos per a fer-ne de nous i de propis.  Hi ha llocs i noms propis. Hi ha la poesia compromesa del militant d’esquerres. Hi ha la poesia amorosa del jove efervescent. Hi ha la poesia d’enyor d’aquell que se’n va de casa, i encara que hi torna mai no hi és del tot. És un poemari autobriogràfic. Ja sé que ho són tots, però aquest, concebut de manera expressa per a facilitar la feina als estudiosos de la seua obra.

De Luis García Montero m’agrada l’aparent senzillesa, la facilitat amb que sóc capaç de sebre de què parla. Però també la sensibilitat. No em puc llevar del cap el poema que dedica als seus fills. Hi ha un vers, "Un hijo es un segundo país donde nacemos", que no m’abandona des que el vaig llegir.

Vaig comprar el llibre la setmana passada. Era damunt la taula de novetats d’una llibreria gran, d’aquestes on és molt fàcil fullejar els volums  sense interferències.  Al costat del muntet de Vista cansada hi havia un altre muntet de llibrets molt més modestos, però també acabats de sortir de la impremta. Era la tercera reimpressió de l’Antologia poética d’Angel González editada a Alianza Editorial el 1982 i  actualitzada amb poemes del 2001. També me’l vaig endur, de manera impulsiva. Mentre prenia un cafè vaig caure en el detall de l’amistat que unia el González amb García Montero, i del magnífic pròleg de García Montero a 101+19=120 que vaig comprar a Madrid fa un parell de mesos. Estic ben certa de la sensibilitat del llibreter en posar un al costat de l’altre el mestre, acabat de traspassar, i el deixeble, que farà  cinquanta anys el mes de desembre.

ELIZABETH Y SU JARDIN ALEMAN, Elizabeth von Arnim

alícia | 27 Març, 2008 14:22

Elizabeth y su jardín alemán, Elizabeth von Arnim. Traducció de Cristóbal Pera. Lumen. Gener de 2008. 149 pàgines.

Segons expliquen les guardes d'aquest llibret deliciós, l'autora va néixer el 1866 a Sydeny, era cosina de l'escriptora Katherine Mansfield, es va educar a Anglaterra. Va viajtar a Itàlia on va conèixer el comte Von Arnim amb qui es va casar i es va traslladar a viure a la regió alemanya de Pomerània. Va tenir cinc fills, va viure a Suïssa i a la Provença, va ser amant d'H.G. Wells, es va casar amb un germà de Bertrand Russell i va morir als Estats Units l'any 1941.

Em sembla fascinant la vida d'aquesta dona que dóna per a escriure més d'una novel·la de viatges.

Elizabeth en su jardín Alemán és el dietari d'un any de la seua vida, que es pot llegir com un llibre costumista. Es va publicar el 1898 i aquell mateix any se'n van fer vint reedicions. Al llibre, la comtesa Von Arnim encara només té tres filles: la niña de mayo, la niña de abril i la niña de junio. Viu completament obsessionada amb un jardí que és el seu gran refugi d'estiu i d'hivern. Ella és l'ama d'una extensió de terreny immensa que inclou un poble, una esglèsia amb capellà i diverses granges. Tracta els servents com si fossin esclaus, i al seu marit l'anomena el hombre airado. Amb tot, he dit que és una delícia per la naturalitat amb que viu la seua superioritat, com idolatra la natura i els seus processos, com viu el paper de la dona a finals del segle XIX. És sorprenent com ella, que no se separa del seu dietari,  i venera la seua biblioteca, es burla d'una jove anglesa que la visita amb la intenció d'escriure un llibre sobre la vida a Alemanya. Escriure un llibre, una dona? I ara?

A través del pas de les estacions coneixem com és la relació d'Elizabeth amb l'entorn, com li molesten les visites que duren setmanes, com contracten bracers vinguts de Rússia per treballar a les granges. Té un punt d'ironia que només s'aguanta perquè el llibre està escrit fa més de cent anys. Ara en diríem masclisme, mala llet i explotació.

M'ho he passat molt bé llegint aquest relat, un tros de vida, un dietari, que en alguns moments semblava un  tractat de botànica per la gran quantitat de noms de flors, i de varietats de vegetals que hi integra. Von Arnim té molta cura quan descriu els paisatges que l'envolten, quan explica que no li importa seure al jardí en ple hivern amb dos pams de neu, embolicada amb pells i aprofitant una retxeta de sol.

No coneixia l'autora, però, en tenir temps, buscaré "Todos los perros de mi vida", també a Lumen.   

NOMÉS SOCIS, Ferran Torrent

alícia | 23 Març, 2008 12:02

Només socis, Ferran Torrent. Columna. Gener, 2008. 278 pàgines. 21€

Fa poc més d'un any em declarava torrentiana en aquest mateix blog. Ferran Torrent em sembla un tipus intel·ligent, i crec que ha fet molt per augmentar la nòmina de lectors als Països Catalans. Ferran Torrent em sembla incasellable, és un gènere en sí mateix.  Els primers Butxanes em van semblar magnífics. Torrent és intel·ligent i ha sabut fer de la literatura la seua professió.

Dit tot l'anterior, ara em faig una pregunta: calia que Ferran Torrent escrivís Només socis?

És molt probable que es tracti d'una novel·la escrita per complir un contracte. Mentre l'anava llegint descobria un autor desencantat del seu ofici, cansat, avorrit de sí mateix. Necessitat d'idees. Com si el temps se li tirés damunt i Planeta li demanés un original perquè ha de traure una obra cada any i mig aproximadament. I en aquest pla, Torrent, que és llest i té molt d'ofici, es va inventar aquesta història, arreplegant retalls d'aquí i d'allà, afegint pedaços i internacionalitzant la història (un viatge a Viena de dos dies d'un dels personatges)

Em sembla patètic que ell mateix s'invente un sòsias i l'anomeni Ferran Torres, i que sigui un novel·lista sense idees. Potser a Torrent li fa gràcia, però a mi no me n'ha fet gens ni mica. Recupera antics personatges, antigues obres seues i els canvia el títol... Paul Auster ho va voler fer a Viatges per l'Scriptorium però em sembla que tampoc no va reeixir en l'intent.

La història de Només socis és del tot inversemblant des del principi: Gilet està massa a prop de València perquè serveixi d'amagatall per a Butxana i per a Tordera, i a partir d'aquí tot és un seguit de carambol·les i casualitats que no s'aguanten. En una altra demostració d'avorriment absolut, Butxana s'ho pregunta al final de la novel·la, com és que ha estat víctima de tantes casualitats. La resposta és senzilla: perquè Torrent-Butxana-Torres... tenen un contracte firmat amb una multinacional de la fabricació de llibres. A la primera meitat del llibre pràcticament no hi passa res, i cap al final tot es complica molt. Butxana és una caricatura de sí mateix.

Em sap tant de gréu haver d'escriure això. Però quan vaig encetar el blog em vaig proposar que diria exactament el que sentia després d'haver llegit cada una de les obres que passessin per les meues mans. Només socis té una cosa bona: a pesar de les prop de 300 pàgines, l'obra es llegeix en dos capvespres. Torrent continua dominant la tècnica dels diàlegs per fer avançar la narració.

A LA PLATJA DE CHESIL. Ian McEwan

alícia | 20 Març, 2008 18:24

A la platja de Chesil, Ian McEwan.  Traducció d'Albert Torrescasana. Anagrama.Empúries, febrer 2008. 141 pàgines. 16€

L'esperava amb ganes, aquesta novel·la de McEwan,  després que l'any passat vaig llegir el recull de relats En las nubes i no m'ha decebut. La història que conta a A la platja de Chesil  és tendra, però molt depriment: Principis dels anys 60 a Oxford, una parella de joves cultes s'acaba de casar, tots dos són verges, tots dos s'estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

Com ja va deixar clar a Dissabte, McEwan  domina la tècnica de la dissecció, i en viu en viu, sense anestèsia anam descobrint les capes superposades de petits moments que, junts, conformen la vida de cada membre  de la parelleta. Ens conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cada un dels joves el dia que es van veure per primera vegada. A Dissabte, tota l'acció passa al llarg d'un dia. A A la platja de Chesil, tot passa en unes hores.

El relat és breu, molt tens. No hi sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals. No cal reiterar-ho, però McEwan domina també els temps, la dosificació de cada dada, de cada detall, de cada informació necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces del Lego.

En tot cas, l'únic però que hi posaria és l'aparent precipitació que es pot intuir a les últimes pàgines. M'hauria agradat que l'autor dediqués més pàgines a contar-nos com ha continuat la vida d'aquestes dues persones normals: un llicenciat en història que organitza concerts de rock i la violinista líder d'un d'un quartet de cordes. 

 Recoman molt aquesta novel·la d'Ian McEwan. Sobre tot a aquells que busquen la minuciositat en una novel·la.

 

 

PREMI ARTE I PICO

alícia | 08 Febrer, 2008 15:05

                                   ARTE Y PREMIO

 

Aquest weblog, juntament quatre més, ha rebut el Premi Arte y Pico, creat per Eseya i atorgat per Tinta Xinesa  Moltes gràcies!
Les regles d'aquest premi són:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

Així idò, atorg  aquest premi als weblogs:
-llegeixes o enriqueixes
-llegeixes o què
-més llibres més lliures
-tirant al cap
-ariadna al laberint grotesc

 

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ, Caludio Magris

alícia | 06 Febrer, 2008 15:10

Vostè ja ho entendrà, Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, setembre de 2007. 60 pàgines.

Un monòleg. Un monòleg curt i intens. Una dona s'està a una "casa de repòs" i dóna les gràcies al seu director perquè li ha permès sortir  i estar amb el seu marit. La dona és Dona. I la casa és la Casa, que realment és.... bé, els lectors ja ho entendran.

M'agraden molt els monòlegs quan són com aquest: presumptament directes, curts i intensos. Trob que es tracta d'un recurs  literari que per ser bo  ha de ser molt bo. Aquest de Claudio Magris m'ha atrapat des del principi. I des del principi he volgut sebre més de la Casa i de Dona, i del seu marit que és un poeta. Ella en parla molt, però no en parla prou, i això m'agrada. En tan poques pàgines assistim a diferents canvis d'humor de la Dona que parla, a canvis de to, a canvis d'actitut.

És un llibre molt curtet, molt agradable. Molt ben escrit. S'ha de llegir tot d'una, al sofà, mentre un es beu una o dues tasses de cafè.

Em sembla que els aficionats a l'escriptura creativa el podrien agafar com a exemple d'eficàcia i de preciosisme a l'hora d'escriure un monòleg de seixanta pàgines.

El recomàn, clar.

 

LLIBRE DELS FETS. de la submissió de menorca

alícia | 02 Febrer, 2008 09:16

[DE COM EL REI ENVIÀ MISSATGERS A MENORCA PER ACONSEGUIR LA SEVA
SUBMISSIÓ]
I manàrem a en Bernat de Santa Eugènia, a don Assalit de Gudar i al comanador, que
era qui ho havia aconsellat, que cadascú d’ells hi anassen en una de les galeres i que els
diguessin que nós havíem vengut amb la nostra host i que no volíem la seva mort; i que
ja havien vist i oït què els havia esdevingut als de Mallorca que no s’havien volgut
rendir a nós, en prendre’ls. I que, si ells es volien retre a nós i fer amb nós com feien
amb el rei de Mallorca, els acceptaríem. I que si s’estimaven més la mort i la presó que
venir a la nostra mercè, no els podríem lliurar, que haurien de passar per allò.
I per un alfaquí nostre de Saragossa, anomenat don Salomó, germà de don Bahïhel, els
férem fer carta de creença, en algaravia, per tal que es fiassin d’aquells tres que els
dirien el missatge en nom nostre. I encara els diguérem que nós ens acostaríem al cap de
Pera, des del qual hi ha, anant a Menorca, fins a trenta milles de mar; i que quan
sabríem la seva decisió allí ens trobarien.

[DE L’ARRIBADA DELS MISSATGERS A CIUTADELLA]
I férem navegar les galeres amb els missatgers de nit; i l’endemà arribaren a Menorca,
entre hora nona i vespres. I l’alcaid i tots els vells i el poble de la terra eixiren contra les
galeres al port de Ciutadella, i preguntaren:
—De qui són les galeres?
I digueren que del rei d’Aragó, de Mallorca i de Catalunya, i que eren missatgers seus
que anaven cap a ells. I els sarraïns, quan oïren això, feren que tots els altres sarraïns
deixassin les armes i les posassin a terra. I els digueren que fossin benvinguts i quedesembarcassin segurs i estalvis sobre la garantia dels seus caps, i que els tractarien amb
plaer, honor i amistat.
I les galeres posaren les popes en terra. I ells havien enviat a cercar almatracs, estores i
coixins, per tal que seguessin i es reunissin. I tots tres eixiren de les galeres, amb un
jueu que nós els havíem donat per intèrpret. I l’alcaid, el seu germà i l’almoixerif —el
qual nós, després, férem rais de Menorca, que era natural de Sevilla—, i tots els vells,
escoltaren amb gran atenció i amb gran acatament la carta i el missatge que nós els
havíem enviat, i digueren que prendrien acord.

[DE LA RENDICIÓ DE L’ILLA DE MENORCA]
I, quan vengué el matí, i els sarraïns hagueren fet la seva oració, l’alcaid, el seu germà,
l’almoixerif, els vells i uns tres-cents moros, dels millors homes de l’illa, eixiren i
digueren que agraïen molt a Déu i a nós el bon missatge que els enviàvem, que bé
comprenien que no es podien defensar per molt temps de nós; i que farien escriure,
d’acord amb nós, el pacte que ells farien. I els tractes foren aquests: que deien que l’illa
era molt pobra i que en aquella illa no tenien lloc on poguessin fer sementer que bastàs a
la desena part de la gent que hi havia; però que ens tendrien per senyor seu, i que allò
que ells tendrien ho partirien amb nós, perquè era just que el senyor rebés una part del
que tenien els seus homes. I així, que ens donarien cada any tres mil quarters de forment
i cent vaques i cinc-cents caps de bestiar, entre cabres i ovelles; i que nós els féssim un
document per garantir-los que els guardaríem i els defendríem com a homes i vassalls
nostres; que aquest pacte el complirien a nós i als nostres per sempre.
I digueren els nostres missatgers que encara haurien de fer una altra cosa, és a dir, que
calia que ens donassin potestat sobre Ciutadella i el puig on està el castell més gran de
l’illa, i que, si hi havia altres fortaleses, que ens en donassin la potestat sobre totes. I ells
hi consentiren per força i a desgrat, però finalment es posaren d’acord i digueren que, si
nós ho volíem, ho farien; perquè havien sentit a dir que nós érem bon senyor per a la
nostra gent, i que ells tenien esperança que així ho seríem amb ells.I en aquest pacte, això és, en fer els documents i fer-lo jurar sobre l’Alcorà a tots els
homes majors i millors de l’illa, hi estigueren tres dies per acabar-ho. I don Assalit féu
escriure als documents que cada any ens donassin dos quintars de mantega, i dos-cents
bessants i barques per a transportar bestiar.
I, mentre estiguérem al cap de Pera, esperant sempre les galeres amb els missatgers que
nós havíem enviat, férem cada dia aquells focs que havíem fet la primera nit.

EL SECRET DE CHRISTINE FALLS, Benjamin Black

alícia | 24 Gener, 2008 09:59

El secret de Christine Falls. Benjamin Black. Traducció d’Eduard Castanyo. Bromera, juny 2007. 355 pàgines.

El millor d’aquesta novel·la és que és de John Banville. No estic d’acord amb el que diu la faixa de promoció amb que adornen el llibre: “El thriller elevat a la màxina categoría”. Aquesta frase podría deixar entreveure que el thriller és un gènere menor i que cal que vengui un dels grans a atorgar-li galons. No en sóc especialista, però em sembla que no ho és un gènere menor el thriller. En tot cas, per a mi  “El secret de Christine Falls” és una bona novel·la. Una obra entretenguda de llegir, on l’autor, que domina com ningú els resorts narratius, ens fa pasar una bona estona, i a més ens regala la sensació d’estar aprenent.

En aquest cas ens conta les relacions tan turbulentes de dos mitjos germans. Descriu l’ambient dels anys 50 del segle passat a Boston i a Dublin. Ens explica com vivien les classes poderoses,  i com de malament ho passaven els que no ho eren. I és clar, hi ha una mort que pot ser o no accidental. Hi ha relacions familiars que no són el que semblen. Hi ha trompe l'oeils constants.

D’aquesta novel·la, com de les anteriors de  Banville que he llegit, el que més m’agrada és anar destripant-la. Estudiar-ne l’estructura i l’arquitectura narrativa. Descobrir quina és la dosi que utilitza per a fer-nos sebre la informació que necessitam per continuar llegint. (ja sé que d’això es tracta a l’hora d’escriure un thriller, però em sembla que aquest no és el cas)

Recoman com sempre la lectura de la historia de Crhistine Falls, i desig que molta gent arribi a conèixer el seu secret.  També el de Quirke i Mal.

Cuesta de Moyano

alícia | 23 Gener, 2008 21:59

He passat uns dies a Madrid. Els meus amics em van recomanar de passejar un matí pel  carrer de Claudio  Moyano, que és un carrer costerut perpendicular a Paseo del Prado i paral·lel a l'estació d'Atocha. Hi ha tot de casetes de llibres antics, vells, de segona mà i d'oferta. Semblant al Mercat de Sant Antoni de BCN. Bé. Era un dia feiner i no hi havia massa gent. Només uns quants homes vells que buscaven coses molt concretes. Vaig remenar molta estona entre el material de les casetes. Finalment he tornat a casa amb uns quants títols que no tenia:

El laberinto, de Mauel Mujica Lainez, en una edició de El País.

Malas artes, de Donna Leon, de Seix Barral.

101+19=120 poemeas, d'Angel González, de El Visor de poesia.

Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, d'Haruki Murakami, en edició de butxaca. Nou. L'únic Murakami que em faltava i que hauré de llegir abans no surti Sauce ciego, Mujer dormida, un llibre de relats que es posarà a la venda el sis de febrer.

En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset, en edició de butxaca.

Hi havia un diccionari de Valencià de Bromera, aquell gros. Costava 8 euros i vaig estar temptada de quedar-me'l, però mentre el fullejava vaig veure que tenia un munt de pàgines estripades, arrencades de manera molt bruta. Li vaig dir al senyor que com és que tenia a la venda un diccionari escapçat, i em va mirar amb cara de mals amics....

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS