Administrar

UN HOME A LES FOSQUES, Paul Auster

alícia | 24 Setembre, 2008 13:35

Un home a les fosques, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, setembre 2008. 169 pàgines. 17€.

Fa un parell de dies que he tancat la darrera plana aquesta novel·la, i no he parat de donar-li voltes. A vegades, llegir l'obra d'un dels grans, d'un d'aquells autors a qui  admires, et fa por. En aquesta ocasió, la cosa s'ha vist agreujada perquè l'anterior obra d'Auster, Viatges per l'escriptorium, no em va agradar gens, i perquè molts blogaires ja n'han parlat, i no sempre bé. M'agrada  molt llegir crítiques als blogs amics, però em fa ràbia no saber posar una barrera i que em mediatitzin tant. Bé, tot aquest rodeig l'he fet per dir que no n'hi ha per tant, que el llibre d'Auster no és una obra menor d'aquest autor. David Castillo venia a dir  fa un parell de setmanes a l'Avui que era una de les grans obres de Paul Auster.  Jo tampoc no exageraria tant.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè el punt de partida és marca de la casa: original com només sap fer Auster, i com també només ell  sap espifiar en el cas de  l'esmentat Viatges... M'ha agradat perquè dibuixa molt bé els personatges tardorals. En la tardor de la seua vida, i en la tardor de la seua activitat, encara que un dels personatges sigui la jove neta del protagonista. Parla de les guerres que només existeixen al cap d'un home però que fan tant de mal com les guerres que existeixen damunt del mapa del món. Parla de la soledat i del dolor, i ho fa des de baix, d'una manera molt humana. Tan humana com el pot sentir un vell que té el premi Pullitzer però que no es pot aixecar del llit per anar a pixar i ho ha de fer dins una ampolla. Això és el dolor. Això és la soledat.

Aquesta darrera novel·la d'Auster no la posaria mai al nivell de la Trilogia de Nova York, ni tampoc de les Bogeries de Brooklin que fa un parell d'anys van provocar l'aparició d'onades de seguidors d'aquest autor, però, com he dit més amunt, no és una obra menor.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè em sembla una obra honesta, una narració entenedora al mateix temps que entremeliada, plena de senyals i cridades d'atenció al lector. Em sembla que en aquesta ocasió l'autor es posa una cotilla un poc més dura a l'hora d'autoescriure's. És molt bo, Paul Auster escrivint-se a sí mateix a totes les novel·les que fa. Em sembla que domina bé el temps narratiu, m'agrada com introdueix petites històries quotidianes  de personatges secundaris, com faria qualsevol de nosaltres assegut a taula amb una persona a qui fa temps que no veus i el posaries al dia  del que t'ha passat durant una llarga sobretaula.

Em smebla que no cal recomanar la lectura d'aquesta novel·la perquè des de fa setmanes és al cim de les llistes de llibres més venuts. O potser sí, que s'ha de demanar que es llegesqui, que no és el mateix comprar un llibre perquè està de moda, que llegir-lo. I com que em sembla que aquesta entrada és una de les més atípiques que he fet fins ara, explicaré el que m'ha passat durant tot el temps de redacció de l'escrit. Cada vegada que havia de posar  el títol de l'obra escrivia "Un home sol", en lloc de "Un home a les fosques". Tant és així que em sembla que li escau bé aquest títol inventat. "Un home sol i a les fosques", com la "mujer desnuda y en lo oscuro" que cantava Serra perquè ho havia escrit Benedetti.

CREMATORIO, Rafael Chirbes

alícia | 13 Setembre, 2008 19:47

Crematorio, Rafael Chirbes. Anagrama, octubre de 2007. 415 pàgines. 20€

Sabia que després de llegir aquesta novel·la de Chirbes, jo seria una altra persona. Ja em va passar fa uns anys amb Los viejos amigos, també a Anagrama, i llegida abans d'obrir aquest bloc. Rafael Chirbes és una arma letal contra els acomodaticis, contra els conformistes i contra els adotzenats. Chirbes no escriu amb ordinador ni amb màquina d'escriure, ni tan sols utilitza la ploma. Utilitza una agulla saquera. Un bisturí seria massa fi, i les ferides que faria serien massa fàcils de recosir. Amb cada frase, Chirbes fa un trau a la consciència del lector. Per això Crematorio és una novel·la perillosa, políticament incorrecta. Mentre la llegia em feia l'efecte que algú feia anar una serra mecànica i a mi m'arribaven els equitxos de sang.

A Crematorio hi ha moltes veus. Hi ha la primera persona d'un constructor riquíssim que primer era arquitecte i volia fer coses hermoses. Hi ha la veu del seu gendre, que és un professor d'universitat del tipus sepulcre blanquejat. Hi ha la veu del narrador omniscient que conta la vida de Sílvia, la filla de l'arquitecte; de Brouard, un escriptor de culte; de Mónica, la jove segona dona de l'arquitecte; i de Matías, el germà de l'arquitecte que s'acaba de morir, i  a qui d'aquí unes hores incineraran. Aquí comença tot, amb la reflexió de l'arquitecte sobre el seu germà petit, la seua relació.... Tot això està molt bé, però l'escenari que Chirbes els ha preparat és un parany. Tenen la mala sort de viure a Misent, un nom inventat que podria ser qualsevol localitat costanera de les Marines, al País Valencià. L'especulació, les màfies, la prostitució, el tràfic de drogues, les traicions... Tot això forma un brou podrit dins els quals neden els personatges.

Estic convençuda que si Déu existeix i si Déu escriu, ho fa a través de Rafael Chirbes. Crematorio és una obra molt espessa. No hi ha punts i a part. No hi ha diàlegs, i això m'encanta. Amb tot, els personatges dialoguen entre sí. Es relacionen. Es traeixen.

No cal que digui que recomàn la lectura d'aquesta novel·la, però alerta: el lector ha de sebre que ningú li facilitarà la tasca, i que té efectes secundaris que poden durar dies  després de tancar definitivament el volum.

LES REVOLUCIONS PERDUDES, Josep M. Quintana

alícia | 02 Setembre, 2008 10:16

Les revolucions perdudes, Josep M. Quintana. Proa. Gener de 2008. 217 pàgines. 16€.

Em sembla que perdre revolucions és una forma de vida per a molts (sense pudor m'hi inclog) Tot el segle XX ha estat un encadenament de revolucions perdudes, i em sembla que al XXI ni tan sols n'hi haurà de revolucions per no córrer el risc de continuar perdent. Amb aquest tarannà pessimista m'he enfrontat a la lectura d'aquesta novel·la de Josep M. Quintana. Sort, però, que tenia l'antídot de tota la mar blava per a mi. Tota la mar i tota la sal d'aquest estiu vessant-me pels cinc sentits.

Josep M. Quintana és un registrador de la propietat, i llegint la seua novel·la, es veu que no pot amagar-ho, però és també un home d'una amplíssima cultura, un melòman,  i un finíssim  analista de l'actualitat. Clicau l'enllàç i segur que us enganxareu als comentaris que Quintana fa  quasi diàriament des del seu refugi menorquí.

Les revolucions perdudes és una novel·la que es deixa llegir bé, em sembla que formalment és molt correcta, però deixa molt poc espai per a les emocions. És per això que més amunt em referia a la  professió de registrador del seu autor. Jo no ho sé massa, però em sembla que la funció del registrador, com la del notari, és la de descriure allò que veuen, que poden tocar, de la manera més assèptica possible, sense especificar si el solar és bonic, o si el pis està decorat amb bon gust. I per mi, aquest és l'únic defecte que hi trob.

Les històries que es conten estan ben travades. Personalment m'interessa més el que conta dels primers dies de l'alçament franquista. Com es va viure a una illa remota com devia ser en aquells anys 30 Menorca. Quins moviments van fer uns i altres, i, sobretot, com posa de relleu que no hi ha una mèl·lera blanca, que ni uns eren tan sants ni els altres tants dimonis... o potser sí... No ho sé.

Quan parla de les sensacions d'un jove benestant que viu des dels marges la revolució de maig a París, em deixa més freda, encara que el text col·labora a fer caure més màscares de les que els anys ja han fet caure per si mateixos.

Les revolucions perdudes em sembla una bona aportació a la literatura, diguem-ne, de testimoni ( no sé si això existeix). A mi no m'ha emocionat, ja ho he dit, però la seua lectura és ben recomanable.

L'ALTRE NOM DE LAURA, Benjamin Black

alícia | 31 Juliol, 2008 08:11

L'altre nom de Laura, Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera. Juny de 2008. 320 pàgines. 19,50€.

L'esperàvem amb candeletes aquest nou lliurament de les aventures de'n Quirke, aquest forense nihilista que viu pensant permanentment com de malament l'ha tractat la vida. Tant malament que fins i tot l'ha destinat a treballar als soterranis d'un hospital i esbutzar cossos de morts. A llegir cadàvers per sebre les causes i les maneres en que es moren les persones. I emmig de tot això té aquesta família tan conflictiva que ja vam conèixer a El secret de Christine Falls, i li ha tocat viure a la trista Irlanda dels anys 50 del segle XX.

Afortunadament, Banville és un mestre, i amaneix tot això de tal manera que en quedi una menja exquisita. Em sembla que ja ho vaig dir en anteriors posts, però de Black m'encanta com presenta l'escena. Com a poc a poc va mostrant-nos els elements que hauran de formar part del relat. Però no ens diu de quina manera els combinarà. Per això ja hi haurà temps.... I ho fa fantàstic.

Amb tot, hi ha hagut moments en que la història se'm feia un tant pesada. Sobre tot la part central: la de les relacions de Quirke amb la seua filla, que ja sabíem que no són gens bones. Tal vegada ens conta massa coses dels personatges. Tal vegada pesa que aquesta novel·la l'he anat llegint a la sala d'espera de cinc aeroports diferents de la vora del Mediterrani, durant vuit dies..... Tal vegada sí.

Però cap al final, quan Banville arrecona Black i reprèn la història (gràcies Benjamin, ara deixa que jo ho remati)  i condueix al lector cap a la conclusió "del cas" torna el relat magistral. Amb fermesa, amb contundència, amb enganys premeditats, amb la complicitat de qui sostè el volum i té ganes d'arribar a l'estació.

Magnífica novel·la, la recomàn, és clar!

.

BARBA-ROSSA, Joan Pons

alícia | 19 Juliol, 2008 20:28

Barba-rossa, Joan Pons. La magrana. Març de 2007 (segona edició) 181 pàgines. 14€

Que bé que m'ho he passat llegint aquesta història de pirates!. De pirates i de navegants i de turcs i de la invasió de la ciutat de Maó pel pirata Barba-rossa.

El llibre està estructurat en 337 micro capítols, quasi versicles. A través de cada capítol el lector s'enfonsa dins un món que aparentment és senzill. El relat comença a Maó però ràpidament embarcam cap a Constantinoble. El llenguatge de Barba-rossa és delicat, facit de mots propis del català que es parla a Menorca. Ric en colors i en sabors. Suggerent. És també tan àgil que en alguns moments, el lector es cansa físicament.

Ja sé que no és una novetat, que el llibre té més d'un any, però el recomàn amb passió. És una lectura magnífica per un capvespre d'estiu. Un tastet per a gourmets.

L'AMARGA PURESA DEL DO, Rafael Català

alícia | 12 Juliol, 2008 11:15

L'amarga pueresa del do, Rafael Català. Perifèric. Poesia. Març de 2004. 87 pàgines.

Antoni Gómez fa el pròleg d'aquest poemari i diu que Rafael Català "és un autor que ha necessitat escriure per a sobreviure". i bé, en són tants, els poetes que necessiten escriure per viure. Em sembla que tots. Alguns ho manifesten més que altres. Alguns en fan de la seua necessitat d'escriure el tema quasi únic de les seues obres. Em sembla que aquest és el cas de Català. El do, la paraula que es converteix en ser humà. La vida sempre qüestionada, sempre massa llarga, sempre no sol·licitada és el tema d'aquest recull. La vida vista des de la necessitat de la mort. O la mort vista des de la vida massa llarga. 

Açò és la vida./ I poca cosa més./ Un descampat d'artiga/ on no sé què plantar./ ¿Com sadollar la fam/ d'eternitat?/

Em sembla vulgar dir que és un poemari existencialista. No ho són tots? Preferesc destacar que és una obra molt treballada, que els versos són reposats, que es nota que l'autor ha fet feina d'esporga i ha deixat els versos pràcticament nus, sense mots sobrants, sense penjolls.

No seràs fòssi,/ cendra seràs esparsa per la platja/ que tu estimes./ A empentes les ones,/ bessolat pel llebeig perfumat de l'alga i brea,/ a l'hora en què les barques a port tornen,/ seràs subtil presència./

Viu i escriu davant la mar. No té ni telèfon ni cotxe. Només les paraules, diu, l'amarga puresa del do.

NOTICIAS DE LA NOCHE, Petros Márkaris

alícia | 11 Juliol, 2008 10:23

Noticias de la noche, Petros Márkaris. Anagrama, Colección Andanzas. Gener de 2008. 327 pàgines. 19 €

M'el vaig comprar a un aeroport, aquest llibre. Perquè m'havia deixat oblidat el que havia previst per aquest darrer viatge, i quin goig!. He de reconèixer que es veu que aquest Petros Márkaris és un autor reconegut i que fa alguns anys que practica la novel·la negra, però jo no el coneixia. A la taula de la botiga del camp d'aviació hi havia una altra obra seua, més recent, titulada El accionista Mayoritario. Vaig optar per aquesta  que és del 1995 i és la primera de la saga del tinent Kostas Jaritos.

M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la, i d'aquí a uns dies, quan torni a un altre aeroport compliré amb el ritual i compraré l'altra, la del Accionista....

Kostas Jaritos és un policia políticament incorrecte, un poc desclassat. Tal vegada això ho reb directament de l'autor que va nàixer a Istambul, de pare armeni i mare grega, i que empra el grec com a llengua per fer literatura. Li falta molt poquet per ser un perdedor. Llegint aquesta novel·la m'ha fet la impressió que resol els casos perquè ja du molts anys d'ofici, i perquè sap buscar la bona sort. És molt masclista, té un matrimoni absolutament infeliç, però ja li va bé.... en fi.... He llegit coses per internet. Alguns entrevistadors intenten comparar el Jaritos de Márkaris amb el Carvallo de Vázquez Montalbán. Tant de bo!, respòn Márkaris.

La novel·la negra, o policíaca de les que publicaven a Les col·leccions de La Negra de la Magrana,  o La cua de palla, van omplir moltes estones de la meua joventut. A poc a poc me'n vaig distanciar, però he de reconèixer que cada vegada que m'hi torn a atracar, xal. I sobre tot quan l'obra, com és el cas, mescla amb mestria el suspens, la crítica social, i, fin i tot, l'humor.

Del llibre m'agraden molt els recorreguts en cotxe per Atenes. Jaritos conta el cas en primera persona, i quan s'ha de desplaçar explica els problemes de trànsit que es troba a tal o qual avinguda.

La història explica l'assassinat d'una famosíssima reportera de televisió, una reportera de successos, i veim com Jaritos no es relaciona massa bé amb els periodistes encarregats d'aquesta àrea. A les primeres planes hi trobam una àcida reflexió: "Los reporteros se me indigestan. Esto es lo mismo que la risquilla de pan y el cruasán. Antes había periodista y diarios, ahora hay reporteros y cámaras."

La recoman.

AIMIA, Juli Capilla

alícia | 29 Juny, 2008 10:09

AIMIA, Juli Capilla. 13 premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2007.  Agua Clara. Abril, 2008. 65 pàgines. 10€.

 Aquest és el tercer llibre de Juli Capilla que llegesc, i el tercer que aboc al blog per a compartir-ne les impressions. L’home de Melbourne era una novel·la breu, fortament innovadora i refrescant.  Llibre dels exilis era un poemari de guerra, de combat, de clara presa de postura. Un cas estrany entre els poetes catalans actuals. Aimia és un  llibre de poemes d’amor. Una declaració d’amor cortès a una dona, però també una declaració d’amor a la poesia. A uns poetes que, entre altres, són ben concrets  i presents a tota l’obra: Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés. No debades, Capilla n’és un estudiós, tal vegada un teòric, i recentment, antòleg del poeta de Burjassot.

 Aimia m’ha agradat molt. Hi ha passió, hi ha amor, hi ha treball lèxic, hi ha referències a vegades textuals a versos dels seus mestres, i també de la seua aimia (el poema és sobrer) Es tracta d’un recull de poemes llargs, farcits de versos decasíl·labs, estructurats i dividits en les tres parts teòriques que pot tenir una relació amorosa: introductio, clímax, post. L’últim poema, el que no és sobrer, el que forma l’epíleg, només es podia titular Vida. I és em sembla, el més estellesí de tots. El de l’Estellés de la quotidianitat, el que parla de posar rentadores i canviar la roba dels armaris cada temporada.Ja ho vaig dir aquí mateix fa un parell d’anys: cal seguir la trajectòria de Juli Capilla.

COM L'ANGÈLICA, Ramon Guillem

alícia | 11 Maig, 2008 11:33

Com l'angèlica, Ramon Guillem. El cabàs/28 , El Gall Editor. Setembre de 2007. 148 pàgines. 14€

Ho diu a una de les solapes: l'angèlica era l'instrument de corda que tocaven els àngels. El seu sò era tan perfecte i tan complicat que el convertia en bellament perillós. Com l'angèlica és més que un dietari, un grapat de reflexions d'un poeta. Un poeta que vol ser-ho, que li agrada ser-ho, i que disfruta sent-ho. és clar que a Ramon Guillem li agrada la música i li agranden els jocs metaliteraris i metamusicals. Aprofita l'autor per retre homenatges, especialment al seu amic, germà de versos, Manuel García i Grau.

Com l'angèlica és un text bellament escrit on es nota que l'autor ha tingut molta cura de no passar-se de la ratlla ni cometre excessos culturalistes. És un llibre entretingut, una crònica literària d'un temps indeterminat on succeeixen fets concrets i on Guillem es permet divagar sobre allò que li agrada.

Des de fora em fa la impressió que, de tots, és l'obra més personal de Ramon Guillem perquè no és novel·la ni és poesia, ni és crònica, però hi ha un poc de tot. Hi ha, bàsicament, literatura. és una porció de pensament. Fa l'efecte que Guillem pateix d'aquest mal de la grafomania i ha decidit recollir en un volum algunes de les seus reflexions. Em fa l'efecte, dic, que Com l'angèlica  és molt més del que s'ha publicat en aquest volum, i m'he quedat amb les ganes de continuar gratant en l'ànima del poeta.  El recoman vivament, pel plaer de llegir-lo.

EL GRAN VIAJE DE AMBROSE ZEPHYR, C. S. Richardson

alícia | 21 Abril, 2008 16:57

El gran viaje de Ambrose Zephyr, C.S. Richardson. Traducció d'Encarna Quijada. Lumen. Abril, 2008. 174 pàgines.

No em  conec prou per sebre com reaccionaria si durant una revisió rutinària el metge em digués que només em queda un mes de vida. D’això va aquesta obra  de C.S. Richardson. És un llibre petit i atractiu, amb una coberta cridanera, quasi com una guia de viatges, encara que no té ni il·lustracions ni fotografies ni plànols. El formen una sèrie de capítols curtets on es narra aquesta mena de viatge de final de curs. De final de tot. De final de vida.Explica com Ambrose Zephyr, un publicista de cinquanta anys, reb la notícia de la seua pròxima mort i com decideix, amb la seua dona, que escriu sobre literatura a una revista de moda, fer una llista de llocs on anar abans de morir. Tenen trenta dies per a fer-ho, i totes les lletres de l’alfabet. L’alfabet ha fascinat Ambros des de petit, i ara li serveix per fer jocs de paraules, per fer llistes, per posar creuetes damunt el mapa d’aquest viatge de comiat.El gran viaje de Ambrose Zephyr és una faula que fuig del llenguatge emfàtic de les faules. L’autor és un dissenyador gràfic acostumat a crear personatges i situacions amb pocs trets, amb una certa economia de mitjans. Hi ha molt de dolor i molta bellesa a aquest llibre, però hi ha pocs adjectius. També hi ha molt d’amor amb molt poc de sucre, i molt de missatge amb  poques paraules.Em sembla un llibre magnífic. Bellíssim. Una manera digníssima d’assmir el propi final.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS