llegit

El señor Valéry, Gonçalo M. Tavares. Mondadori. Octubre 2006. 82 pàgines.

Ja vaig amenaçar al post anterior que cercaria aquesta obra de Tavares. "El señor Valéry" forma part d'una sexalogia (es diu així?). A cada llibre explica la història i la vida d'un personatge que habita un barri molt particular. Així, d'aquí a uns mesos sortiran els llibres-mons del senyor Henri, el senyor Juarroz, o el senyor Brecht. Es tracta de llibrets curts, amb il·lustracions senzilles, tal vegada naïfs.

La primera impressió que em va fer quan el vaig començar, ("El señor Valéry era pequeñito pero brincaba mucho"), és que els textos d'aquest llibre tenien una certa relació amb les lletres dels mallorquins Antònia Font. No sé que és. Tal vegada una sensació de petitesa al costat d'algunes frases. Alguns pensaments i aforismes.

Gonçalo M. Tavares té una certa facilitat per a crear móns estranys, inhabitables per a gent "normal". Gent a qui li agradaria viure-hi però no hi caben. O són massa grans o massa petits, i no es poden adaptar a la casa plana on habita el señor Valéry.

Aquest llibre és una proposta interessant, diferent. Podria ser divertida, però les càrregues de profunditat que amolla, deixen el lector tremolant.

El recoman.

Un hombre: Klaus Klump, Gonçalo M. Tavares. Mondadori. Octubre 2006. 126 pàgines.

 Gonçalo M. Tavares és un autor jove. Nascut a Angola, però ha viscut   tota la vida a Portugal.  Aquesta novel·la conta una història terrible sense adjectius. Premeditadament austera. Pràcticament no hi ha descripcions, però no fan falta perquè són substituïts per tot d'altres elements etilístics.

Estem davant un llibre estrany. Deliciosament estrany. Molt dur. Parla de l'ascensió del nazisme i de la guerra, però no conta la guerra. A vegades fa la impressió que l'autor escriu amb un bisturí. Llança frases molt impactants a la cara del lector. "la brutalidad se ha instalado y ya no hace daño a nadie" . Brutalitat és la que practica Tavares, i sí que fa mal.

La cruesa de la guerra és contada de manera minimalista. Amb un llenguatge aparentment gens cru que transmet una duresa a vegades difícil de païr.  Té alguns puntets de surrealisme tràgic. Eficaç. Ja sé que el mot eficaç s'utilitza quan no se sap què dir d'una obra. En aquest cas, com que la novel·la té poques pàgines i de manera premeditada ha estat buidada de tot el superflu, l'eficàcia comunicativa és necessària. També hi ha frases de molta bellesa: "El fragmento de una noticia se vuelve hipótesis para un verso"

 Les frases curtes i contundents. Els paràgrafs breus. Els capítols d'una o dos pàgines. Tot fa que la lectura d'aquesta obra doni com a resultat un  desassosseg difícil de calmar.

El personatge principal, Klaus Klump és repulsiu, però l'autor no li ha posat cap adjectiu per a que el lector ho consideri. Les dues dones amb qui es relaciona tampoc no són santes del cel. Tenen un comportament estrany, només acceptable en temps de crisis com són les guerres.´

El llibre ha caigut a les meues mans per casualitat, però a partir d'ara cercaré altres coses que hagi escrit aquest Gonçalo M. Tavares. De moment, aquesta és una de les novel·les més estranyes que he llegit últimament, però la recoman molt.

 

El mar. John Banville. Bromera, l'Eclèctica. Setembre 2006. 211 pàgines.

"Qui cerqui una trama que no llegesqui el meu llibre" no és del tot textual, però sí molt aproximada aquesta declaració de John Banville. No record on vaig llegir una entrevista a aquest autor de qui no coneixia cap obra anterior, però que miraré de buscar a la llibreria.  Hi ha qui aquesta declaració de principis pot tirar enrere, fer-lo desistir de llegir una novel·la. A mi, en canvi, m'hi va fer anar de cap. He de reconèixer que tenc una predilecció especial per la literatura del sentiment abans que per la literatura d'acció.

Des del títol, de "El mar" m'ha agradat tot. La història que conta és d'aquelles que dius, és vulgar: un home perd la seua dona i es refugia a una antiga casa d'estiueig per a plànyer-se. Però a partir d'aquí comença la literatura. La manera com té el protagonista d'enfrontar-se amb el passat. Com controla els records. Com els coordina, i com a vegades s'obliga a recordar determinades coses, obvinat-ne d'altres. Alterna el passat-passat, el passat-recent i el present d'una manera que envolta el lector dins una teranyina deliciosa. És un exercici estilístic fet amb milimètrica precisió: ni un adjectiu de més, ni un gir gramatical excessiu. Contenció perfecta de les emocions. La tècnica del flashback funciona com un rellotge suís.

Qui busqui trama, que el llegesqui també. Que gaudirà.

No obstant això, el que em desconcerta una mica és la traducció al català. No sé què és, però m'ha semblat que en alguns moments, el llenguatge era artificiós, i no crec que ho fós en l'original anglès. I el que és curiós és que em fa aquest efecte, no per les expressions ni els girs, sino pel lèxic que a vegades és poc natural. És pura sensació, tal vegada manies meues.

Amb tot, "El mar" és una magnífica novel·la, que va obtenir el premi Man Booker, que diuen que és el més prestigiós en llengua anglesa, i  que els d'Alzira han encertat a publicar. Em sembla que si el llegiu no quedareu decebuts.

Qui vam ser. Lolita Bosch. Empúries Narrativa. Setembre 2006. 94 pàgines. 11,30 ¬

Aaaaah!

Lolita Bosch va ser ahir a la ciutat on viu Alícia.  Alícia, amb molta vergonya,  es va acostar  a Lolita Bosch per a demanar-li que li signés els llibres.

Avui,  Alícia ha llegit "Qui vam ser", el darrer experiment de Lolita. Diu que és autobiogràfic. Torna a jugar amb les paraules i amb l'estil.  Hi ha fotografies, poemes d'altres autors, cites. Hi ha una ciutat que domina per damunt de tot, que és la Ciutat de Mèxic. Lolita viu a Barcelona, però fa l'efecte que  Ciutat de Mèxic viu dins de Lolita. "Qui vam ser" no és un diari, però s'hi assembla. No és una carta d'amor, però ho podria ser.

Es pregunta Lolita si és cursi parlar d'amor. Segons com, sí que ho és. Com ho fa ella, no. És la història d'una pèrdua. Teòricament escrita amb la distància dels anys,  però encara amb les ferides tendres. Per això és tan hermosa la història que conta. 

"Qui vam ser" és una novel·la breu que es fa curta, però no és una novel·la petita.  

Després d'uns mesos de lectura obligada de textos que no es poden comentar ni recomanar, Alícia torna a "llegit" i us recomana aquesta peça que val la pena assaborir, comentar, recomanar.

El libro de las ilusiones. Paul Auster. Compactos Anagrama. Maig, 2006. Tercera edició. 338 pàgines. 9¬.

El més habitual és que Alícia escrigui les notes sobre els llibres que llegeix inmediatament de tancar la darrera pàgina de cada obra. Només en algun cas ha deixat passar unes hores o potser uns dies abans de fer-ho. Aquesta vegada, amb "El libro de las ilusiones" s'ha llançat directament a l'ordinador. No ho pot evitar. Aquest home és increíble. M'ha engatussat amb la història d'un home que no em va ni em ve, Héctor Mann, i m'ha fet recórrer pels viaranys que a ell li han vingut amb ganes. Mentre el llegia he tngut la sensació que l'amic Auster s'ho va passar bomba escrivint aquesta novel"lassa. Escrivint i estirant el cap d'una hostòria inexistent, però amb la qual ha teixit una teranyina de la qual el lector no pot ni vol escapar. Durant alguns moments en que he recobrat la lucidesa he pesnat: "bandarra: m'estàs posant unes sabates que no puc arrossegar, m'enganes, però com m'agrada que m'enganis".

Ja sé que és mlt barroer establir comparacions entre llibres d'un mateix autor, però em sembla que, de tots els de Paul Auster que he llegit, és el que més m'ha agradat. Justament per això, perquè és capaç de conduir la caravana de formigues a través de camins difícils i inexpugnables. És pura màgia. Malabarisme amb les paraules. En aquest cas s'ajunten la mestria d'Auster amb la troballa d'una història enlluernadora.

Llegiu-la. No puc dir res més. Llegiu-la, i mentre us duri viureu dins un món irreal però addictiu.

Centaures, Mercè Foradada. Cossetània edicions. Novembre, 2005. 238 pàgines. 13,50 €

Me l’han deixat, aquest llibre. Em passa poques vegades. Vull dir que no m’agrada manllevar llibres, però jo sí que en deix. Sobre tot aquells que m’han agradat molt. Em fii dels gustos de la persona que m’ha passat “Centaures”, i per això estic doblement decebuda. No coneixia l’autora. He buscat per internet i he trobat poques coses a banda del que diu la solapa del llibre. És llicenciada en filologia catalana, ha estat professora i ara és regidora a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

“Centaures” és un pamflet. Molt ben ecrit, però un pamflet al cap i a la fi. I encara pitjor: amb un final presumptament feliç. Em sembla que ja he comentat altres vegades que com a lectora tenc aquest prejudici: desconfii de les històries amb final feliç. Potser això em desautoritza per a comentar l’obra, ho reconec, per això pos les cartes cara amunt.

Un cant a la vida? Així venen “Centaures” a la contracoberta. De vida i de dignitat, es parla, presumptament. No ho sé.

Formalment, la novel•la és impecable. L’autora domina bé la tècnica del flash-back, i el lèxic és molt ric. Hi ha metàfores molt ben aconseguides. Imatges curioses i esfereïdores. Està molt ben treballat. En alguns moments aconsegueix entabanar el lector que se sent atret per la història encara que no li acabi d’agradar. En canvi, l’estrucutració per capítols i els títols que hi posa deixa veure massa l’arquitectura, les bastides de l’obra que haurien de quedar dissimulades. Per mi sobra tot el primer capítol, el de la protagonista quan és petita. També és del tot prescindible la nota final, on l’autora explica d’on li hqa vingut la idea. D’una notícia, d’un fet real.... Com tantes històries que conten els narradors: de la vida trauen els arguments i els personatges, d’on si no?

No obstant, el més carregós és la moralina final. Tot això de la dignitat. Morir no ho és un acte digne. No ho és en cap cas.

Nota: Després de rellegir aquest post veig que és el comentari amb més mala llet dels que he fet fins ara. Ho sent. Quan vaig iniciar la sèrie em vaig proposar ser completament sincera. Contar com em sentia després de llegir un llibre. Això és el que he fet fins ara. Ah, i tenc un altre Auster començat: “El libro de las ilusiones”.

Cròniques d'un mig estiu, Maria Antònia Oliver. Club editor. El club dels novel·listes. Abril, 2006. 186 pàgines. 16¬

És una festa que El Club editor hagi reeditat aquesta història escrita per una debutant Maria Antònia Oliver l'any 1969. L'autora, que només tenia 23 anys quan la va enviar als Premis Palma, l'ha revisada ara i n'ha coregit algunes coses, però no li ha llevat res del que la feien genuïna.

"Cròniques d'un mig estiu" és un relat en primera persona fet per un al.lotell de poc més de deu anys criat a la Mallorca més profunda i rural, i a qui son pare "lloga" per a fer de botones a un hotel de la platja a Ciutat. El context és de sobres conegut. L'explosió del turisme a l'illa de Mallorca durant els anys 60. L'obra conta, per tant, el viatge iniciàtic d'aquest fillet que des de l'ascensor de l'hotel de luxe i carregant maletes que pesen més que ell descobreix el món: la mar, els estrangers, l'amistat, el sexe, les relacions laborals, els desficaciats negocis on tot valia per tal d'omplir les habitacions de l'hotel. Riu i plora. I pinta i se'namora. I es fa preguntres, I renega i torna a plorar.

El que m'ha fascinat d'aquesta mena de dietari és que des de la primera pàgina l'autora aconsegueix que el lector estigui llegint el que ha escrit el menut. Maria Antònia Oliver desapareix completament. Tot és tendresa en aquesta novel"la. Hi ha, no obstant, un puntet àcid en la relació del fillet, que és orfe de mare, amb son pare. Més amunt hem posat voluntàriament l'expressió "son pare lloga el xaval" . I és que les coses són així. A les illes es deia així. Textualment, els pares llogaven els seus fills per a treballar pràcticament com a exclaus a les feines del camp, com a criades les filletes, o com a cambrers els fillets, i eren els pares els encarregats de cobrar el sou, en aquest cas, el "lloguer".

D'altra banda, "Cròniques d'un mig estiu" és un exemple magistral de com la varietat mallorquina del català pot esdevenir llengua literària si està al servei d'una bona història. El relat està tot escrit en salat, i a més, Oliver utilitza expressions locals que contribueixen a donar-li el sabor d'allò autèntic. Però alerta, res a veure amb el costumisme, amb l'ensaïmada o amb les corregudes de toros de què es parla en el llibre. El lector que s'enfronti a aquest text ho ha de fer amb els ulls de la curiositat. Crònica d'un mig estiu és, a banda d'una novel"la deliciosa, un testimoni de com el sector turístic va començar a caminar a la Mallorca dels anys 60. El recomàn obertament.

La música del azar,Paul Auster. Compactos Anagrama. Març, 2006. Vuitena edició. 251 pàgines. 6,65 ¬

Si hi ha algun lector habitual d'aquest blog ja sabrà que Alícia és una declarada paulasteriana. Per tant, que no s'esperi cap sorpresa. Aquesta novel"la també m'ha agradat molt.

Només lament una cosa: haver arribat un poc tard a aquest autor, i haver llegit les novel"les de manera desordenada en el temps. És a dir, em sembla que hauria xalat més si hagués tingut en compte l'ordre cronològic en que les va escriure per a anar entrant en el món d'Auster. És per això que m'atrevesc a dir que amb "La música del azar", l'autor de Brooklyn posa les bases del que seran les seues obres del futur. És com el document fundacional de la teoria de l'atzar, de la casualitat motivada que han d'anar omplint de contingut les seues següents novel"les. A "La música del azar" aquestes casualitats són prou més contingudes que a la desmelenada "Bogeries de Brooklyn", però amb tot, els seus resultats són molt més durs i irreversibles.

La novel"la es deixa llegir molt bé. Al principi, el lector té la idea equivocada que es troba davant de la típica novel.la de carretera americana. Un bon cotxe, dòlars, i kilòmetres de territori per explorar en soledat mentre el protagonista intenta fer net el seu passat. És per això que el contrast és bestial quan a partir de mitjan obra trobam aquest mateix home tancat dins un remolc i construint un mur de pedra. Per què? Per casualitat. Perquè va arreplegar un xaval que feia autoestop i estava ferit. La casualitat. L'atzar de la trobada. Ell que no era partidari d'arreplegar ningú, que valorava la soledat com un tresor, arreplega un jove i uneix el seu futur al d'ell.

A partir d'aquí, Auster desplega tota la seua tècnica, tota la capacitat narativa per fer entrar el lector dins una història claustrofòbica que té un únic final previsible.

El final és l'únic aspecte on fluixeja Auster, i no és la primera vegada que faig aquesta observació. L'obra no podia acabar de cap altra manera, però tal vegada s'huaria pogut recrear una miqueta més. No precipitar-se tant. Segur que li quedava munició a la recambra, per què la reserva?

En tot cas, una bona lectura que recomàn obertament.

Creuer d'estiu, Truman Capote. Empúries/Anagrama. Març 2006. 137 pàgines. 13.30 ¬

Ah, que bé! Quina lectura més plaentera.

Una part fonamental del llibre és l'epíleg que signa Alan U. Schwartz, amic i fiduciari de Capote que va decidir l'any passat la publicació d'aquesta obra inèdita escrita l'any 1943 per un autor que començava a tenir notorietat i que ja apuntava lluny en el que hauria de ser la seua carrera.

És el relat breu de com la vida li pot canviar a una jove novayorquesa benestant quan es queda sola un estiu i du fins a les darreres conseqüències la seua relació amb l'empleat d'un pàrking. És deliciosament pessimista.

Corprèn la modernitat amb que està escrita la història. El llenguatge planer, les paraules com a bisturís d'alta precisió. La poca lleugeresa del que conta a pesar de com ho conta. Hi ha altíssimes dosis d'acidesa que Truman Capote amolla aquí i allà per a criticar les convencions i l'estil de vida americà, les extremes diferències socials que s'estaven implantant al país després de la segona guerra mundial.

La publicació al nostre país d'aquesta obra inèdita de Truman Capote ha coincidit amb l'estrena de la pel"lícula presumptament biogràfica de l'autor. És un pecadet menor que es pot perdonar a l'editorial perquè l'obra s'ho val.

En recomàn ferventment la lectura.

En el camino, Jack Kerouac. Compactos Anagrama. Novembre, 2005. Vintena edició. 364 pàgines. 8,50 ¬

Vaig comentar a un post anterior que estava llegint aquesta novel·la que des de fa anys es considerada de culte, necessària per a conèixer i comprendre els inicis de la cultura i la generació beat. La vaig cercar en català a diverses llibreries de la ciutat i no vaig tenir sort. Finalment em vaig envestir amb el llibre a una d'aquestes botigues d'aeroport que em fan tanta ràbia però que no puc evitar entrar a xoroiar abans d'agafar un avió. Ho vaig interpretar com una metàfora: en Sal Paradise es passa tota la història viatjant per caretera, jo estava a punt d'agafar un vol domèstic, d'aquests que sembla més propi de Memòries d'Àfrica per la petitesa dels avions i l'estretor de l'habitacle en que ens hem d'encabir una seixantena de persones.

La vaig agafar amb gust. M'agraden les novel·les que comencen amb una bona frase. "Conocí a Dean poco después que mi mujer y yo nos separásemos". A mi em sembla bona, em convida a llegir. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és que a pesar que està escrita a finals dels anys cinquanta del segle vint, manté una certa modernitat en el llenguatge. De fet, alguna de les expressions que Kerouac utilitza han quedat fixades en la parla popular de diverses generacions de joves.

Pel que fa a la història que conta, ja és molt conegut el viatge iniciàtic de Sal Paradise creuant els Estats Units, visitant ciutats com Nova Orleans, San Francisco, Xicago. Sortint i tornant a Nova York. La filosofia barata la deix de banda perquè em fa vessa dir que el Sal que torna a casa no és el mateix que va sortir amb unes espardenyes una nit que plovia molt. Ja se sap que això del camí, ja sigui el que es fa per creuar un continent, per anar a Santiago, o per seguir Escrivà de Balaguer, serveix per a purificar, per a perfeccionar i, a vegades, per a capgirar cervells.

En alguns moments se m'ha fet pesat, tal vegada l'he llegit fora de temps i fora d'edat. Amb tot, no em penedesc d'haver-lo atacat. Era un deute que tenia pendent, i l'he complit. Tal vegada com aquest deure de fer el camí?. No ho sé, però a vegades pens que és ben absurd que una activitat que faig per plaer com és llegir, la prostituesqui amb obligacions, amb autoimposicions de lectures que no faria de manera espontània.