llegit

Tard o d'hora, Marc Granell. Editorial Denes. Edicions de la Guerra. Març, 2006. 71 pàgines.

Marc Granell és un poeta fi. Un poeta entès a la manera clàssica. Un home madur que com la majoria dels poetes canta a les coses quotidianes com ara  l'amor, el dolor, la guerra. Parla de la mar, dels records i dels amics morts. Versos lliures agrupats en cinc capítols o llibres.

Aquest recull és un llibret per a llegir-lo a poc a poc, un capvespre de poca feina, de música tranquil·la. Tal vegada també són versos per a llegir en companyia. Per a llegir-los a la companyia. Aquests poemes de Granell  s'han de llegir per assaborir la feina feta a cada vers. Em sembla que no s'hi han de  cercar dobles o tercers sentits. Els versos de Granell diuen el que diuen. Em sembla que és un bon autor per aquells que volen començar a llegir poesia. Per aquells que tenen por a la poesia.

Un tast: dos versos d'un homenatge a Machado: "la infància és aquell sol que miraves/ pondre's ahir per última vegada"

Ja ho he dit altres vegades, i no em cansaré. En temps tan convulsos com aquests. En dies en que es diuen paraules tan lletges com les que mpastifen els nostres dies, la poesia és un bàlsam. L'àloe Vera que recoman avui és Marc Granell.

Kafka en la orilla, Haruki Murakami. Tusquets, novembre de 2006. 584 pàgines. 24¬.

Ja he perdut els comptes de les novel·les de Murakami que he llegit, però cap m'havia trasbalsat tant com aquesta. Vull dir que em sembla que Murakami ha fet diana  si és cert allò que diuen que no ets la mateixa persona després d'haver llegir una bona novel·la. Alícia no és la mateixa lectora d'abans. 

La primera conseqüència d'això és que no sé què contar d'aquesta obra. Què he de dir? Què és un gran somni? Què és un trencaclosques tridimensional? Que les peces s'han d'encaixar amb una cura absoluta, anant alerta de no tocar-les més del necessari. Que a poc a poc es van tancant els cercles previstos, però que neixen esqueixos i ulls que s'han d'introduir a les escletxes corresponents.

Kafka en la orilla és una gran novel·la. Em sembla que el lector que s'hi enfronti ha d'estar predeterminat a acceptar certes premises o afirmacions extraordinàries que en el fons no són res més que anècdotes. Que la importància de l'obra és el que queda després. El que fa que a les tantes de la nit no vulguis apagar la llum,  o que quan vas al mercat pensis en Nakata o en Kafka Tamura.

Bé. Tantes pàgines i tant poc comentari. Ho sent. Tanta sort que no m'he de guanyar la vida ressenyant llibres a un diari, perquè m'acomiadarien si això fos tot el que sóc capaç de contar de la novel·la de Murakami.

Ah, per cert, la recomàn amb fervor. A banda de totes les reflexions metafísiques que un pugui fer sobre la novel·la, a les seues pàgines hi ha també un receptari de cuina japonesa, i una guia turística. Ara estic absolutament intrigada per veure quina serà la pròxima cosa que ens regalarà el senyor Haruki Murakami. 

Vola'm sa lluna, Cris Juanico amb Original Jazz Orquestra i Taller de Músics. Musica Global.

M'agrada en Cris Juanico. M'agrada la seua veu, les cançons que fa i el seu posat davant la vida. Així és que Vola'm sa lluna és un regal. En aquest cas ha agafat estandars de jazz i els ha fet seus. Els canta en el seu català de Menorca acompanyat per un grup de músics amb els quals no deixa de descobrir les possibilitats de la seua veu. No cal dir massa coses més d'aquest disc, molta gent ja el coneix. Només una recomanació: provau de posar aquest cd al reproductor del cotxe i posau-vos a conduir... A veure on arribau. Ta vegada a la fi del món.

Constants Vitals, Manel Garcia Grau. Bromera. Novembre, 2006. 85 pàgines. 12,50¬

Manel Garcia Grau va morir el mes de juny de 2006. Uns mesos abans havia obtingut el premi de poesia dels Premis literaris Ciutat de València amb aquest poemari.

Sé, si són bons els auguris dels meus avantpassats, /que he consumit segurament/ la meitat de l'arena del meu rellotge,/ que la nau encara trigarà, espero,/ per arribar als confins de la mar,/ que molts monstres empresonats/ encara gaudiran de l'espera de la llum i la nafra,/

Manel Garcia Grau no es volia morir, però sabia que es moria. Per això va escriure aquests poemes. Carregats de força, de ràbia i d'esperança. Carregats de missatges i endreces per als amics. Constants Vitals és una mena de testament-comiat-broma per als seus lectors, per als seus amics, per als seus alumnes.

Com sempre, el llenguatge ric, carregat de metàfores, de referències, de cites.

Els poemes són llargs, els versos també són llargs, de mètrica lliure. Contenen paraules dures. Imatges esfereïdores. Viure fa mal. Morir-se fa mal. I veure que t'has de morir també en fa de mal, sobre tot, quan un el que vol és viure. Viure sempre. Viure molt. Viure per escriure.

no sóc sinó qui es lliura al combat/  -a cor obert i amb ferida mig cicatritzada- / per refer la partida.

Llegir Constants Vitals és un plaer. Llegir-lo coneixent la trajectòria de l'autor és un dels millors homenatges que se li pot fer a Manel Garcia Grau i als seus amics.

El recoman amb molta força.

Judici final, Ferran Torrent. Columna. Setembre, 2006. 252 pàgines. 20¬

Amb un cert retard he llegit la novel·la que tanca la trilogia valenciana de Ferran Torrent. Abans de res, he de dir que sóc bastant torrentiana, i que les altres dues peces d'aquest mosaic, Societat limitada i Espècies protegides, em van agradar molt. Amb aquest darrer lliurament no sé que m'ha passat. La novel·la no és dolenta, i té moments molt de Ferran Torrent. Però, no sé, em fa l'efecte que l'autor de Sedaví l'ha escrita per compromís, perquè ho havia planificat així, però és com si li sobrés. Com si després de ser finalista del Planeta li fés molta vessa tancar el cercle. Per això recupera el seu estimat Butxana, i per això, per a entretenir-se, introdueix el personatge de l'irlandès Liam Yeats. I s'hi recrea, amb l'un i amb l'altre, com si la història de Juan Lloris i la resta de fauna pseudopolítica valenciana li sobressin.

D'altra banda, llegir Judici final és com fullejar els diaris locals de València. I és tan pesada, i tan bruta, la política al País Valencià!

Pel que fa al relat, em sembla que és irregular. Té moments brillants, ja ho he dit, pròpies de Ferran Torrent, però en té altres de molt pesats. Hi ha un parell de personatges difícilment creíbles, com els dos ajudants de Butxana.

Bé, em sap gréu, però em sembla que m'ha decebut una mica. Ho sent.

Llibre dels exilis, Juli Capilla. Moll. octubre, 2006. 68 pàgines.

Si hi ha lectors més o menys fidels a aquest bloc imaginaran que Alícia passa una mala temporada. Aquest és el tercer apunt consecutiu sobre poesia. En llegesc habitualment, però hi ha èpoques de la vida en que la necessit més que mai. Ara és una d'elles. Amb la poesia faig teràpia. Aquests dies m'ha agafat la volada pels poetes contemporanis, catalans, i que escriuen amb els peus clavats a la terra. Després de  Josep Ballester i Ponç Pons, avui us present el tercer: Juli Capilla.

Llibre dels exilis és el primer poemari de Juli Capilla. Aquí ja vam parlar fa uns mesos de la seua primera novel·la.

Els poemes de Llibre dels exilis  són potents i estan plens de ràbia. Ràbia contra la situació d'anorreament de la llengua i la cultura que es viu al País Valencià. Ràbia contra uns governants indignes de xafar la terra que els acull. Ràbia, amor i enyor al mateix temps.

Són vint poemes de vers lliure, de durada irregular, i que tenen en comú que tots estan encapçalats per una cita. Alguns versos d'altres poetes, la majoria catalans i contemporanis, que fan referència a la ciutat de València, al País Valencià o a la terra genèricament. En molts casos, Capilla inicia un peculiar diàleg entre el poema de referència i la seua pròpia creació. És el cas de la composició V encapçalada per un poema de Ponç Pons que clama contra la destrucció de la seua illa, al qual Capilla contesta:

el meu país és prim: una llenca de terra/ que el temps estripa a poc a poc sense adonar-nos-en/ sense que ho perceba la gent, ni la terra mateixa.

Altres vegades contesta, replica al mestre. A Salvador Espriu, com en el poema XIV en que li diu que hem de dimitir ni fugir del país encara que sigui per anar a cercar la terra promesa.

Així queda clar que l'exili, els exilis de què parla Capilla,  són interiors i a estones. Se situa, lluny de la dimisió, a les barricades. En posiciò de lluita per si encara queda alguna cosa que salvar d'aquest país petit, expoliat i anestesiat.

Aquesta poesia no sé si cura, si carrega les piles, o si et posa en peu de guerra contra la devastació cultural, ecològica i econòmica que perpetren els més indesitjables polítics que governen al País Valencià, però també a les illes i a tantes i tantes bandes.

Benvingut a les armes (versos), Juli Capilla

Nura, Ponç Pons. Poesia dels Quaderns Crema. Octubre, 2006. 42 pàgines

M'agrada la poesia mineral de Ponç Pons. M'agrada que m'agradi. M'agrada que Nura m'hagi agradat.

Es tracta d'un llarg poema d'amor. Un ll'arg poema dividit en set capítols. Un llarg poema d'amor a Menorca. A la Menorca mítica, Nura, i a la Menorca actual. És també un plany pel dolor que al poeta li provoca veure com mans i butxaques espúries destrossen la terra. "Aquesta illa no pot suportar més bandits/més pirates cruels que l'assalten i escorxen/ Algú rega sonets que el vent seca i desfulla"

Amb aquesta obra, titulada inicialment "Tractat d'enyor" , Ponç va guanyar els Jocs Florals de Barcelona de l'any 2002. Durant aquest temps, l'autor l'ha treballat a poc a poc, l'ha pastat, ha examinat cada un dels dodacassílabs que formen el poema.

Al llarg de tot el cant hi ha les referències habituals de Pons: Pessoa, Rossellini, Brenan, Spinoza o Sartre.

Ei, llegiu poesia. Llegiu Ponç Pons, que carrega les piles.

Les muses inquietants. Antologia 1982-2006, Josep Ballester. Bromera poesia. Octubre, 2006. 131 pàgines.

Alícia ja ho ha comentat algunes vegades: llegeix poesia habitualment, però no sap comentar poesia. Així, de manera pràcticament linial he decidit escriure que:

Aquest recull és imprescindible per aquells que segueixen la carrera de Josep Ballester. Sempre he imaginat que els antòlegs que no són autors dels versos tenen un avantatge sobre els propis poetes que decideixen fer una tria. Ballester en parla a aquest llibre. Diu que els amics li deien que ja era hora de fer un repàs a l'obra poètica, però quan s'hi posava l'envaïa una peesa eterna. En alguns casos perquè ja no es coneixia en el poeta que a principis dels anys vuitanta havia escrit els primers versos que trobam a l'antologia. En altres casos, perquè l'obra és tan recent que encara és a la pell de l'autor i li és difícil separar-se'n. Antologar és optar. Finalment ha fet els deures, i a més a més ha decidit demanar a deu dels seus amics escriptors que triessin un poema i el comentessin, o escrivisin el que els donés la gana sobre l'obra, sobre l'autor, o que fessin poesia. Així, a la part final de l'obra trobam textos personalíssims de Maria Beneyto, Ponç Pons, Francesc Parcerisas o Ramon Guillem. Una bona idea. Una divertida complicitat. Qui ha dit que els poetes s'odien?

Sempre recomanaré poesia. Josep Ballester és un dels poetes valencians més prolífics. És jove i madur al mateix temps. Aquesta antologia és bona perquè qui encara no el coneix s'hi atraqui fent una panoràmica a la seua obra. A aquells que el coneixen no cals que els el recomani. El llibre està ben editat i ha sortit en un moment molt oportú de la trajectòria del poeta.

Ah, hi ha un inèdit al final del recull, abans de la tria dels amics, que Ballester dedica al seu gran amic, germà en la poesia, Manuel Garcia Grau, traspassat el mes de juny.

Llegiu poesia, que cura.

Maig, Ignasi Mora.Editorial Moll. Abril, 2006. 180 pàgines.

La contracoberta de la novel·la diu: "Amb la precisió, l'elegància i l'extraordinària capacitat per explorar totes les potencialitats del llenguatge que caracteritzen la seua escriptura, Igansi Mora....."  Ja sé que el cada ú té el concepte d'elegància que vol, però després de llegir l'obra amb atenció, pens que aquí, el redactor ha patinat una mica.

Maig conta la història un home de 24 anys avorrit de no fer res que veu els ulls d'una dona per l'espill retrovisor d'un cotxe i embogeix. Tant, que la segueix fins a València, on farà tot el possible per lligar amb ella. El punt de partida és bo. El lector es pot esperar una road, però la pena és que, per autopista, entre Bellreguard i València hi ha massa pocs quilòmetres, o això és el que s'endevina de la lectura de la novel·la. Les peripècies de Dani i Maig per València són poc creíbles. El final de l'obra l'intueix tothom excepte el protagonista, i això és molt incòmode per al lector.

El narrador és el mateix Dani, el xaval. Em sembla que s'abusa massa del llenguatge barroer, que l'autor està sempre damunt la fina frontera que separa allò que és natural, del que és vulgar, i massa vegades la creua.

Hi ha coses molt bones en l'obra, com ara algunes reflexions que fa Dani quan està desesperat. Algunes comparacions i reccions naïfs demostren l'ofici i l'enginy de l'autor.

En fi, només puc recomanar aquesta novel·la a aquelles persones a qui no molesti llegir una paraulota cada tres paraules. Que no es pensi ningú que Alícia és una puritana, no. Ans al contrari. El que passa és que moltes vegades, aquests batalls sobren i embruten "l'elegància" de que es parla a la contracoberta.

 El professor, Frank McCourt. Bromera, l'Eclèctica. Març 2006. 316 pàgines.

Feia uns mesos que tenia  el llibre damunt la tauleta nit. No gosava llegir-lo. Ja sé que potser és una tonteria, però m'ho vaig passar tan bé llegint Las cenizas de Angela i Lo es, així, en castellà, que tenia por que El professor em decebés. No ha estat així.

 La novel·la és deliciosa. Sembla que no està escrita. Vull dir que quan la tenc davant no llegesc, sinó que em sembla que algú me la conta. És com si m'hagués colat a una de les classes del professor McCourt i ell m'estés contant la seua història.

A pesar que conta coses que ja sabíem a través de les dues anteriors novel·les, no es fa pesat. El McCourt de   Las cenizas  i Lo es ja no és jove, però encara té els records molt frescos. El Mc Court professor ja està de tornada de tot. Ja ha passat una partida d'anys a les aules dels pitjors instituts de Nova York i és capaç d'explicar la seua vida com si fos la de l'altra.

La prosa és molt senzilla  i per això és preciosa i acurada. La ironia fina que McCourt  ja destil·lava a les altres dues novel·les, aquí té un protagonisme molt especial. intent trobar-li defectes, però no m'és possible.

Ja ho vaig dir amb El mar de Banille, aquests de Bromera l'estan encertant últimament tot incloent a la col·lecció estrella de la casa obres d'autors de solvència contrastada.  Tal vegada m'arrisc massa si dic que aquesta novel·la és una de les obres de la dècada. L'haurien de llegir tots els adol·lescents d'aquest país. Tal vegada també hauria de ser el llibre de capçalera de molts professors idirectors d'institut. I els pares de les feres ferotges que es veu que avui en dia poblen les aules.

Llegiu-la.