Administrar

CINECLUB, David Gilmour

alÝcia | 20 Marš, 2009 09:36

Cineclub, David Gilmour. Reservoir Books. Març, 2009. 250 pàgines. 16,90€

Un escriptor  canadenc expert en cinema i en literatura té un fill de 16 anys que odia l’institut, que no fa els deures, que no estudia i que fa prop de dos metres d’alçada. Un dia, mentre el veu atabalat per uns exercicis de matemàtiques, el pare se n’adona de l’error que representa obligar-lo a continuar amb uns estudis que no el motiven gens i decideix que ell educarà l’al·lot.  Per a fer-ho decideix convertir la seua vida en un cineclub, i el saló de casa en una sala de projeccions, i proposa un pacte amb l’adolescent: el xaval no ha de beure, no s’ha de drogar i no ha de treballar, però a canvi veurà al menys tres pel·lícules setmanals amb el pare. El fill accepta.

El relat de Gilmour és el de la seua relació durant tres anys amb el seu fill Jesse, però també és un història del cinema. Dic “una” i no dic “la”, perquè realment, Gilmour elegeix una sèrie de pel·lícules segons les necessitats anímiques del seu fill. Comença amb “Els 400 cops” de Truffaut, que també va deixar l’institut i....

La lectura del llibre és altament recomanable. D’una banda s’afegeix a la sèrie de relats on pares expliquen les relacions amb els seus fills adolescents, i de l’altra és un repàs amè a algunes de les millors pel·lícules de la història. Gilmour hi posa la seua mirada curiosa i diferent, i demana l’espectador que es fixi en un determinat plano, en un silenci, en un moviment d’ulls. Aquí és on aprofita per explicar anècdotes del rodatge o les entrevistes que ha fet a algun dels protagonistes.  Al mateix temps que interroga el seu fill sobre el capteniment d’un actor fa que el lector s’interessi per la pel·lícula i li venguin unes ganes terribles de tornar-la a veure. La Dolce vita, Pulp Fiction, Psicosi, Gegant, Robocop, Un tramvia anomenat desig, L’últim Tango a Paris, Lolita o Monhatan... són alguns dels títols amb els quals Gilmour va educar la cultura àudiovisual del seu fill. Això sí, tira molt de pel·lícules americanes, i d’Europa, el que l’interessa sobretot és La Nouvelle Vague.

És un llibre divertit, encara que a mi, el que menys m’ha interessat és aquesta relació un poc idealitzada del pare i el fill. Està molt ben editat, és d’aquests que criden l’atenció a les taules de novetats de les llibreries. Es pot llegir en dos capvespres, i sempre és interessant veure punts de vista diferents sobre pel·lícules que et sembla que coneixes.

LA FAMILIA DE MI PADRE, Lolita Bosch

alÝcia | 04 Febrer, 2009 10:32

La familia de mi padre. Lolita Bosch. Mondadori. Octubre, 2008. 265 pàgines. 19,90€.

Dir que aquest llibre és un llibre estrany, és com no dir res. I encara pot ser un pecat després d’haver llegit quatre obres anteriors d’aquesta autora. És un lloc comú escriure  que Lolita bosch és una autora original,  amb una trajectòria vital intensa i original i una família original. D’aquesta originalitat en fa literatura. És un lloc comú, però és l’única cosa que se m’ocurreix després d’acabar aquest llibre. Com en altres ocasions tenc dificultats per anomenar-la novel·la. Potser és un error meu, perquè realment, les novel·les, la nova novel·la del segle XXI(perdó) és això que escriu  Lolita Bosch i no el que ens presenten els escriptors, diguem-ne, convencionals.

Tot això ve a compte de les dificultats que he  tingut per arribar al final del relat. El vaig encetar el mes d’octubre i l’he anat intercalant amb altres lectures perquè aquesta sempre quedava al final del muntet i de les meues prioritats. No m’ha enganxat, vaja.

L’inici de la història és fulgurant, enlluernadora, i els artefactes que s’inventa per lligar les històries prometen bons moments de lectura. La riquesa cultural de la família de l’autora és innegable, i fa bé d’explotar-la, però cap a la meitat, la història ha començat a caure’m de les mans. Els recursos de Lolita Bosch ja me’ls conec. M’agraden molt, però he de reconèixer que en aquest cas m’han embafat.

De totes maneres, La familia de mi padre em sembla una bona proposta, una aposta agosarada, digna de ser destacada. És molt probable, com ja m’ha passat altres vegades, que aquest no era el moment adequat per a trobar-nos, la novel·la i jo.

MISTERIOSAMENT FELIă, Joan Margarit

alÝcia | 09 Desembre, 2008 22:03

Misteriosament Feliç, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Octubre del 2008. 101 pàgines

Vaig començar a llegir aques poemari un dia de la setmana passada en què el cel era un espectacle: L'atmosfera netíssima ens va permetre contemplar les acrobàcies entre la lluna, venus i júpiter. Em va semblar una nit, amb perdó, misteriosament bella.

La felicitat de Margarit és una felicitat que també necessita de moltes acobràcies per ser, per ser feliç. El poeta necessita justificar-se constantment, demanar excuses, demanar-se excuses a sí mateix per tornar a començar a ser feliç. I  quan ho és un poquet, ai, té por, i li venen les ombres que ha de tornar a decantar com si fossin unes cortines de vellut espesses.

El resultat d'aquesta lluita continua és un bell llibre de versos. Un llibre per llegir quan el cel és net i venus s'ensenya tota, i per llegir quan el cel és de plom i plouen desafiaments permanent.

He descobert Margarit aquesta tardor, però ja és un dels meus poetes. Vegeu aquí, i aquí.

El recoman del tot

LA FORMULA PREFERIDA DEL PROFESOR, Yoko Ogawa

alÝcia | 27 Novembre, 2008 15:47

La fórmula preferida del profesor, Yoko Ogawa. Editorial Funambulista. Setembre de 2008, tercera edició. 298 pàgines. 13,95€

Com viuríem si la nostra memòria només duràs vuitanta minuts? Sí, què ens passaria si  el nostre cervell funcionàs com una cinta de vídeo que cada vuitanta minuts s'esborra i torna a començar de zero. Això és el que li passa a un professor de mamtemàtiques, una eminència, que té un accident de cotxte, i després d'uns mesos en coma, desperta amb aquesta tara. El cas és que recorda perfectament tot el que sabia de matemàtiques. És capaç de resoldre problemes complexíssims i fer demostracions impossibles, però cada matí, quan la dona de fer feines va a casa seua per netejar i fer-li el dinar, ell li demana quin dia va néixer. El professor ha ideat un sistema de notes manuscrites que es penja a l'americana.

La dona de fer feines té un fill de deu anys, amb la coroneta del cap molt semblant al signe de l'arrel quadrada, i per això el professor li diu Root.

El llibre ens conta la història d'amistat que s'estableix entre aquest trio de persones tan diferents. Ens conta també d'una manera bestial la relació dels nombres entre sí, la passió pels nombres prims, pels nombres perfectes, pels naturals.... La perfecció del nombre 28.

Uf, és un llibre molt estrany que destil·la tendresa i planteja un munt d'interrogants sobre el lloc on van a parar els coneixements de les persones, un tema que sempre m'ha preocupat, i que ara veig que no val la pena preocupar-se. No van enlloc.

Vaig comprar aquest llibre compulsivament, perquè m'agradaven el format i les cobertes, i per l'origen de l'autora (és japonesa). La desconeixia del tot, però es veu que aquest llibre s'ha convertit en un fenòmen al Japó. Amb aquesta obra ha obtingut diversos premis nacionals i internacionals, entre altres, el premi de la societat de matemàtiques. Per cert, la versió espanyola porta un postfaci deliciós del professor León Gonález Sotos sobre l'ensenyament de les matemàtiques.

El recoman molt, aquest llibre. També a lectors que com jo, siguen macs i no hagin entès mai les matemàtiques, o fins i tot les hagin arribat a odiar. És igual, és una obra fantàstica, d'una profunditat per a traure's el barret.

JOANA, Joan Margarit

alÝcia | 22 Novembre, 2008 19:41

Joana, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Feber de 2002. 65 pàgines. 11,70€

Aquest post va de llibres encadenats. Casa de Misericòrdia de Margarit em va dur a Moments feliços d'Oriol Izquierdo, i Moments feliços m'ha dut a Joana. I Joana em durà, ja el tenc a la tauleta dels poemaris que esperen, a  Misteriosamsament feliç. El joc m'agrada  perquè m'ho pas bé llegint aquests poetes. No diré res de nou de Joana. Ja n'ha parlat molta gent, no és cap novetat, i sé que no puc aportar res nou. Res queno sigui la meua experiència com a lectora.

És prou sabut que Joana és un homenatge a la filla del poeta que va morir molt jove, massa. No sé on ho he llegit, però faig meua la frase. És un bonic miracle que d'un drama tan espantós com la mort d'un fill, en puguin sortir belles pàgines literàries. Belles i doloroses.

S'ha parlat molt aquests dies de com hi ha una fornada d'escriptors que tenen en comú un daltabaix familiar i són capaços de sublimar-lo a través de la literatura. Els ja citats Margarit i Izquierdo, i també Màrius Serra. Tenen tota la meua admiració, sobretot perquè fan un exercici de contenció i fugen de la llàgrima fàcil.

M'agrada recomanar llibres de poesia. Ja sé que no me'n surt gaire a l'hora d'explicar perquè. És una sensació. Ah, i el color blau de la portada del llibre. I els ocells que pintava Joana... 

 

L'AL╚ DEL B┌FAL A L'HIVERN, Neus Canyelles

alÝcia | 16 Novembre, 2008 20:12

L’alè del búfal a l’hivern,  Neus Canyelles.  Premi El lector de l’Odissea. Proa. Febrer de 2007. 196 pàgines. 15€ 

L’apunt que fa cent d’aquest blog el dedic a una novel·la que no és novetat, que ja té prop de dos anys. No coneixia aquesta autora, és la primera novel·la que llegesc d’ella, i m’ha agradat.

 

L’alè del búfal a l’hivern conta una història  d’amor, d’autodestrucció, d'amor a la literatura, de passió per la vida. Una escriptora molt vella es retira a una illa del Mediterrani amb el seu home malalt per escriure i per acabar junts la seua vida. Però aquesta vida és tan complexa que el relat no podia ser linial, i aquesta em sembla que és la gran troballa de la novel·la. Està confegida a base d’encadenar textos: l’autobiografia de l’escriptora, el relat d’una investigadora, l’intercanvi de la correspondència entre la investigadora i la filla de l’autora.... i a poc a poc, com un trencaclosques, el lector es pot fer una idea de com va ser la vida de Gwen Rees.

 M’agrada l’estil. M’agrada l’aparent senzillesa del llenguatge. M’agrada la capacitat per a construir l’atmosfera i el ritmes necessaris  en cada un dels passatges.

És una novel·la que entra suau, que es fa agradable de llegir, que acompanya. Ah, i el millor de tot és que fa venir ganes de llegir l’obra d’aquesta Gwen Rees que ha creat Neus Canyelles a partir de la seua admiració per Jean Rys.

El recoman moltíssim.

MOMENTS FELIăOS, Oriol Izquierdo

alÝcia | 08 Novembre, 2008 11:16

Moments Feliços, Oriol Izquierdo. Edicions 62. Octubre de 2008. 93 pàgines. 15€

  Oriol Izquierdo acaba de publicar el seu primer llibre de poemes. L’ha titulat Moments Feliços, però a mi m’ha fet plorar. I no de felicitat justament. No hi ha dedicatòria, ni endreces ni artificis. No en caben d’artificis quan tens el cor trencat per la meitat i saps que mai més res, no podrà tancar la ferida. Potser tornaran els moments feliços, però no la felicitat.

En aquest poemari, Izquierdo parla sense dir-la de la seua filla. 

 "Un vel de pluja / il·lumina el paisatge / estrany, inhòspit, / com el sol en eclipsi, / com la lluna a ple dia. / Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la / companyia perenne, / neu clara que ens abriga." 

 Del mal que fa l’enyor, parla. De fins on pot coure la ferida que fa l’absència. Amb tot, Moments feliços és un llibre bonic. És un llibre veritat. Està estructurat en quatre parts, i només a l’última parla sense embuts, encara que sense nomenar-la, de la mort de la seua filleta. Amb tot, i des del principi, el lector pressent que avança cap a un fet irreversible.

/Mira-tho bé, / ben clar, ben net./ No alcis els ulls / damunt els ulls, / altiu, de l'altre / ni els deixis caure / fosc, fins als peus. / Mira-tho bé, / ben net, ben clar. / Mira-t'ho bé, / que això s'acaba. /

 Alguns dels poemes que Oriol Izquierdo dedica a Clara ja els havia intentat al seu blog d’internet, on no podia deixar de comptar els dies i els mesos segons el nou calendari de l’absència. S’està parlant molt d’aquest llibre, i s’està parlant bé. Si serveix d’alguna cosa, jo també el recoman.  

 

CASA DE MISERICĎRDIA, Joan Margarit

alÝcia | 06 Novembre, 2008 10:49

Casa de Misericòrdia, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Gener de 2007. 91 pàgines. 12€.

Explicar al blog  que has llegit un llibre que ja ha rebut tots els premis de prestigi de l’any no és gens còmode. A més a més, s’han publicat moltes crítiques boníssimes, i a Joan Margarit li han fet un munt d’entrevistes. A través d’elles he descobert un home madur i culte. Un home capaç d’expressar emocions de manera continguda. Així és que d’aquesta Casa de Misericòrdia només puc dir que és un poemari molt ben construït (utilitz aquesta paraula, construït, a posta, coneixent la professió d’arquitecte de l’autor, i després d’haver repassat una plagueta, també a Proa, de l’any 2005, titulada Càlcul d’estructures). Hi ha molt de passat en aquesta obra. Hi ha molta absència (sempre Joana en el record). A vegada hi ha presències que ja no hi són.  “L’absència és una casa/ amb radiadors gelats”. Hi ha molt de sentiment.

(de Suite):  “...  Ja canta algun ocell quan ha posat, /tocada pel Lluís, aquella peça, / i ha tornat a sentir damunt del pit / el pes suau del cap de la Joana. ...” .

Potser, i això no és dolent quan el poeta té l’edat que té i ha viscut tot el que ha viscut Margarit, hi ha ganes de deixar fixades unes quantes idees, ganes d’ajudar a fer memòria.

(de Ciutadans): “ Jo vinc d’un temps més fred. Abans de l’alba, / camins gebrats duien callades ombres / als finestrals brutosos de les fàbriques. /...)

 

M’agrada de Joan Margarit aquest costum que té de regalar-nos un epíleg al final dels seus poemaris ( no sé si també ho fa a Misteriosament feliç perquè encara no l’he tingut a les mans. Els epílegs no són explicacions dels versos que acabam de llegir (això seria molt pobre). Són, en canvi, reflexions on l’autor ens explica les circumstàncies que l’han dut a escriure’ls. Ens conta el seu context vital, les lectures que ha fet. En definitiva, són com una ampliació del camp de visió que encara ens ajuda a comprendre millor el seu univers.

El recoman, és clar. La poesia.

AFTER DARK, Haruki Murakami

alÝcia | 15 Octubre, 2008 14:08

After Dark, Haruki Murakami. Traducció del japonés Lourdes Porta. Tusquets. Colección Andanzas. Octubre de 2008. 248 pàgines. 17€

Aquest Murakami el vaig trobar sense esperar-lo. Vull dir que em va sortir camí a la llibreria on vaig habitualment. No tenia notícies de la publicació d'aquesta novel·la, però allà estava ella: un munt sencer d'exemplars negres amb una faixa promocional de color blau. I què bé!

M'ho he passat molt bé llegint una obra trista. L'acció transcorre al llarg d'una sola nit, i l'autor té cura que ho recordem perquè a l'encapçalament de cada capítol hi ha posat un rellotge on es veu el pas molt lent de les hores més fosques. Els protagonistes són, com sempre, illes que deambulen, que vetllen o que dormen. Persones sense arrels, que s'estimen gens a sí mateixos. És gent perduda en la ciutat. El darrer tren se n'ha anat i han de passar una nit en blanc fins poder agafar el de primera hora del matí. Així hi ha aquests bars despersonalitzats que no tanquen. Hotels per hores on els oficinistes maltracten les prostitutes xineses. Els encontres furtuits. Els no encontres de personatges que pul·lulen pels mateixos escenaris i no arriben a tocar-se.

Hi ha també, a aquest llibre, petites dosis de finíssima ironia,  i un poc de ciència ficció. Un joc infinit de miralls que són televisors desendollats. El somni que es fa realitat. I realitats que no són el que semblen. I sempre la música, constants referències a les músiques que tant agraden l'autor.

 

El recomàn, és clar, com la resta de Murakamis que he llegit. fins ara.

CAMPO DE AMAPOLAS BLANCAS, Gonzalo Hidalgo Bayal

alÝcia | 09 Octubre, 2008 15:04

Campo de amapolas blancas. Gonzalo Hidalgo Bayal. Epíleg de Luís Landero. Tusquets. Colección Andanzas. Maig de 2008. 109 pàgines. 12€

 

Vaig comprar aquesta novel·leta perquè em va cridar l’atenció la seua brevetat, i, per què no dir-ho, perquè el volum em resultava atractiu. M’agraden molt els llibres de Tusquets, i m’agrada la fotografia de la portada.  Una compra compulsiva que ha resultat ser una gran compra.

No coneixia Gonzalo Hidalgo Bayal. Segons la solapa de la coberta  té 58 anys i ensenya literatura a un institut de Plasencia. Ha publicat unes quantes novel·les i Rafael Sánchez Ferlosio el va considerar el gran renovador de la literatura espanyola d’aquest segle. Fins i tot el títol d’aquesta obra surt d’una dedicatòria que Sánchez Ferlosio va fer imprimir a una de les seues obres.

Bé. Aquest Campo de amapolas blancas m’ha agradat perquè no hi passa res. Ja n’he parlat algunes vegades a aquest blog. M’agraden els llibres on no hi passa res, on només hi ha literatura. És un llibre que serveix per reposar, per mastegar les frases i arribar a la història que conta sense cap tipus de d’entrebanc, sense enlluernaments, sense sobresalts. 

Està escrita en primera persona, i durant poc més de noranta pàgines, una veu, de qui no sabem ni el nom ni l’edat ni la seua condició, explica una relació d’amistat mantinguda fa 25 anys. I com diu Landero a l’epíleg, ho fa sense massa detalls, perquè s’ha de notar que el temps ha esborrat els matisos que tant agraden els escriptors realistes. A l’amic l’anomena H, la lletra que no sona, perquè a poc a poc, la seua relació va deixar de sonar.

És un relat curt que es llegeix en dues hores, que produeix una certa tristesa generacional, però que eleva l’esperit als gurmets de la literatura. El recoman, sí.

afegit el dèsset de novembre: entrevista a Gonzalo Hidalgo en Babelia

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS