Administrar

LA MORT DE MIQUEL BAUÇÀ, Abel Cutillas

alícia | 20 Octubre, 2009 09:03

La mort de Miquel Bauçà, Abel Cutillas. Editorial Fonoll. Maig de 2009. 123 pàgines.

El vaig agafar amb molta curiositat. No record on vaig escoltar que en parlaven, no gaire bé, per cert, però em va entrar un gran interès per llegir aquesta novel·la. Bé, no sé si és una novel•la. O sí. A algun lloc he llegit que el que fa Cutillas és anar més enllà, depassar de la novel·la tradicional i reinventar el gènere per barrejar fets reals amb fets imaginaris.... Bé, per mi, el resultat és un constructe infumable. Absolutament decebedor. Els lectors descobriran poques coses noves sobre Miquel Bauçà. En tot cas, sabran que l’autor i l’editor de l’obra, Jordi Quer, eren els únics que coneixien Bauçà abans de la seua mort, i que del seu traspàs el que més els va trasbalsar va ser la notorietat que el poeta va adquirir. Em sembla que culpen TV3 de convertir-lo en una patum post-mortem.

Em sembla que el problema de no sebre encaixar aquest text és només meu. No entenc el sentit de l’humor que sembla que amara tot el llibre. No entenc, per exemple que sigui necessari escriure frases com aquesta de la pàgina 52. “El Jordi Quer em va explicar una conyeta de l’Armand Obiols sobre Josep Pla. L’Armand Obiols, el de la Colla de Sabadell, el que sodomitzava la Rodoreda.”

Bé, em sembla que queda clar que no el recoman, aquest llibre. Em sap greu.

UN LLAC EN FLAMES, Hilari de Cara

alícia | 17 Setembre, 2009 13:39

Un llac en flames, Hilari de Cara. Quaderns Crema. Març de 2009. 249 pàgines.

Fa prop d’un mes que he acabat de llegir-assaborir aquesta novel·la i encara no havia gosat escriure’n el comentari. El llibre m’ha agradat tant, m’ho he passat tan bé llegint-lo que no sé per on començar a contar les meues sensacions. De fet, he escrit i reescrit diversos posts i com que cap m’ha agradat com quedava els he anat tirant a la paperera. I és que encara ara em sent incapaç d’escriure alguna cosa coherent sobre la novel·la. Tampoc no he fet el que faig habitualment quan acab un llibre que és col·locar-lo curosament a la biblioteca per ordre alfabètic. El llibre encara ronda per casa. No sé com ni com no, m’apareix als llocs més inversemblants del pis, igual que de tant en tant em venen al cap algunes històries o imatges de la novel·la. És com si aquesta obra em cerqués. Com si jo hagués estat esperant aquesta novel·la. Com si encara haguéssim de retre comptes.

Retrata una generació, diuen. Exerceix la crueltat i la benevolència amb els seus personatges, afirmen. Exhibeix una col·lecció de joguetes rompudes, descriuen. Sí. Tot això i més. Molt més.

Hilari de Cara és traductor, poeta i assagista, però aquesta és la primera novel·la que publica. Afortunadament podem estar tranquils perquè només és la primera part d’una trilogia. Esper amb candeletes el pròxim lliurament.

No sé per què, però Un llac en flames m’ha recordat la magnífica Romanticismo, de Manuel Longares. No ho faré més llarg. Recoman obertament la lectura d’aquesta obra.

Ps. Deman disculpes per la lleugeresa, poca precisió i escassa profunditat d’aquesta ressenya. L’he escrita perquè he de fer-ho, però en aquest cas, si que ben bé puc dir feliçment que la lectura d’Un llac en flames m’ha deixat sense paraules.

MALAS ARTES, Donna Leon

alícia | 07 Agost, 2009 09:25

Malas Artes, Donna Leon. Seix Barral Biblioteca Fromentor. Tercera edició, gener de 2004. 333 pàgines.

Feia mesos que tenia aquesta novel·la al prestatge d’aquelles que esperen el seu moment per ser llegides. Amb l’arribada de la calor vaig trobar que era el moment adequat per a agafar-la i, ai... Record haver llegit fa uns anys una altra història de Leon protagonitzada pel comissari Bruneti, i em sembla que em va agradar. No en record el títol. Era un llibre deixat i vaig pensar que quan em topés amb una altra aventura de Bruneti el compraria.

La història no té res de particular: una jove universitària és assassinada quan intenta rescabalar el nom d’un pseudo avi seu condemnat sembla que injustament després de la segona guerra mundial. Bruneti coneixia aquesta jove perquè era alumna de la seua dona Paola. Al llarg d’una sèrie de capítols no gaire llargs, Donna Leon fa avançar la història i la investigació. Cap a la meitat exacta del llibre per a mi ha perdut tot l’interès sebre qui s’ha carregat l’estudiant, i fins i tot, per què ho ha fet. A partir d’aquest moment he desconnectat de la investigació i m’he centrat en una altra lectura de la novel·la. M’han agradat les relacions entre el comissari i la seua dona i el seu sogre. Les relacions del comissari amb la resta de membres de la questura. Fins i tot, he pres nota d’algunes receptes de la cuina veneciana (res comparable amb el nostre Carvalho perquè aquí qui cuina és Paola, la dona del comissari i ell es limita a assaborir els plats i beneïr-los.) M’han interessat les descripcions i alguns aspectes de la vida quotidiana de Venècia vista per un venecià que mai seran copsats igual per nosaltres, els turistes. Però del “cas” me n’he oblidat del tot. Tal vegada això és el que pretén l’autora, no ho sé, però tractant-se d’una novel·la policíaca...

En definitiva, es tracta d’una obra entretinguda que no em sap greu haver llegit i que puc recomanar sense problemes, encara que, si havia de fer cas a totes les cites de crítiques que han sortit a la contraportada, n’esperava més.

MILLENIUM, Stieg Larsson

alícia | 31 Juliol, 2009 09:57

Aquest serà un apunt completament irregular. L’encapçalament és diferent i a més, intentaré comentar la lectura de tres llibres i no d’un com faig habitualment. No seré gens original i des del principi, des de la tercera línia diré que m’ho he passat molt bé llegint aquestes tres novel•les. Com que el volum de pàgines llegides és tan gran, em sent incapaç de fer una crítica raonada. Senzillament deixaré constància que la lectura dels tres llibres és divertida i amena. Amb tot, a mi em costà més de vuitanta pàgines enganxar-me al relat. Se’m va fer pesadíssima l’exposició del vell Vanger al primer llibre. Em va semblar que l’autor retardava massa la primera trobada entre en Mikael Blomkvist i na Lisbeth Salander, i detallets d’aquests que, observats en la distància de les prop de les tres mil pàgines tenen poca importància.

El que més m’ha interessat és el retrat que fa de la Suècia que nosaltres ens pensàvem que era tan perfecta i tan nòrdica. Al final la sordidesa i les clavegueres són a tots els països del món. M’han agradat també les lliçons de periodisme que ens ha donat en Blomkvist. Supòs que a alguns professionals del país els ha fet molta enveja la manera en que “es treballa” a la revista Millenium, i a altres els ha fet molta vessa... Amb tot, pens que hi ha trampa: des del moment en que l’autor és lliure i es pot anar inventant els testimonis i “aconseguir” que li confirmin una informació o una dada per tres bandes que diuen que és el que s’ha de fer...

M’encanta el personatge de la Lisbeth. Sí, això ja s’ha dit molt i s’ha escrit, ja ho sé. Diuen que molta part de l’èxit de la novel•la és d’ella i de la seua relació amb el món. Jo vull ser una hacker! Vull ser membre d’un club exclusiu com el que formen ella i el Pesta i la seua colla! Vull poder llegir darrera la pantalleta de colors del meu ordinador! Vull sebre fer el que fa aquesta dona amb la informació! Ah, i vull tenir la memòria fotogràfica i el quoficient d’intel·ligència que li suposam. I encara em sembla que també voldria un pis de vint-i-una habitacions, no a Estocolm, i anar a Ikea i carregar un camió per moblar-ne només quatre.

Hi ha unes quantes cosetes que no m’han agradat de la versió en català. Em sembla que les traduccions, obra de persones diferents, estan fetes un poc amb presses i corregudes. No sóc filòloga, jo, però em sembla que hi ha alguns girs “poc nostrats”. I també he trobat un munt d’errades tipogràfiques. Ja sé que això passa en les millors famílies, però em sembla que en aquesta ocasió, sobre tot al tercer volum, la correcció de proves també s’ha fet contra rellotge i n’han passades massa.

Amb tot, recoman la lectura si és que hi ha alguna persona al món d’entre els quinze i els noranta anys que encara no ho ha fet. És un tòpic, però són els llibres perfectes per als dies llargs de l’estiu, quan no s’ha de matinar i la nit es pot allargar tant com ho va fer el pobre Stieg Larsson amb la seua obra.

I encara, un comentari amb mala bava escoltat a un aeroport entre dues viatgeres que s’acabaven de conèixer i van entaular una conversa perquè totes dues llegien la tercera part de Millenium: “el millor de tot això és el morbo que dóna sebre que no llegirem res més d’aquest paio”.

NOVES CARTES A UN JOVE POETA, Joan Margarit

alícia | 16 Juny, 2009 09:15

Noves cartes a un jove poeta, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l’Ossa Menor. Abril del 2009. 109 pàgines. 15€

A les pàgines dites de cortesia d’aquest llibre hi ha una fotografia de Joan Margarit visitant la tomba de Rainer Maria Rilke a Rarogne, l’any 1986. Al primer paràgraf, Joan Margarit explica que va llegir per primera vegada les Cartes a un jove poeta quan tenia vint anys. D’això ja en fa uns quants. Ara, en plena maduresa, amb el bagatge d’una obra sòlida i amb tots els pessics que li ha donat la vida, Margarit escriu unes Noves cartes a un jove poeta.

És un text esplèndid. Una teoria de la poesia escrita des del punt de vista de qui l’ha practicada i la practica encara amb totes les conseqüències. Les cartes comencen amb una mena de confessió, de penediment, de sensació de culpa que té el poeta sobre les presses per publicar que tenia quan era jove. I aquesta és la primera lliçó per als aspirants a poeta: “ El primer que li diria és que la pressa per publicar no sol dur a res més que a penediments posteriors”. I així va tot el llibre. Tot és ple de frases que els poetes o aspirants haurien de gravar en pedra picada i posar-les al frontispici del seu estudi:

“La poesia potser no és gran cosa, però la intempèrie és més dura sense versos”.

“La poesia no és una professió: en ella, els errors ni ensenyen ni enriqueixen ni aporten res”. “no conec cap gran poema que contingui una insensatesa”.

“La poesia no és que sigui l’avantsala de la soledat, mateixa”.

"Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta”

I podria continuar transcrivint frases subratllades al llibret. Amb tot, Les noves cartes a un nove poeta són alguna cosa més que un resum de frases formulades amb més o menys veritat. És un llibre entretingut de llegir. És interessant per a tothom, també per aquells que no hem estat tocats ni pel do ni per la necessitat de viure en poesia.

Altres obres de Joan Margari comentades aquí, aquí i aquí.

TERMINAL B, Miquel Bezares

alícia | 15 Juny, 2009 22:38

Terminal B, Miquel Bezares. Editorial Moll, col·lecció Raixa. Febrer de 2009. 206 pàgines.

Aquest és el primer llibre de Miquel Bezares que llegesc. Es tracta d’un recull de contes, que, segons sembla, és l’àmbit on l’autor es troba còmode. A tots hi ha, com a denominador comú un aeroport o un mitjà de transport aeri, i això se suposa que ha de ser el nexe d’unió invisible de totes les històries. L’autor domina el llenguatge. El treballa amb una eficàcia erudita. Sap escriure. Amb tot, la majoria de contes m’han deixat freda. És cert que com a lectora preferesc els finals oberts de les històries que em plantegen. Però final obert significa, per a mi, que tenc on triar. Al final de bona part dels contes d’aquest recull, no em quedava res on triar. No tenia cap camí per on tornar a casa o allunyar-me del lloc. Tal vegada era això que cercava l’autor. És possible. Però jo, com a lectora sempre esper algun regal, algun detall extra. Un gir inesperat a la penúltima línia, una frase capaç d’obrir un viarany estret i retorçut. A Terminal B, això no hi és. És tot molt més pla. Fins i tot, en alguns moments, quan l’autor posa el punt final a la història, és quan sembla que comença. Amb tot, d’entre la dotzena de relats, m’ha interessat el penúltim, intitulat “El col·leccionista”. M’ha agradat el joc en dos o tres nivells de lectura. El metallenguatge. La novel·la dins la novel·a. M’ha resultat enginyós i sorprenent. Potser hauria d’haver estat el darrer de la sèrie.

Lovely, Antònia Vicens

alícia | 09 Juny, 2009 08:56

LOVELY, Antònia Vicens. Moll, abril de 2009. 78 pàgines

Conta Antònia Vicens que aquest llibre se li va aparèixer com en un somni, que un matí es va despertar amb la necessitat d’escriure el poemari. Li va sortir de carrereta, va explicar, encara que s’ha passat molt de temps refent-lo, reescrivint-lo, revivint-lo.

M’agraden els llibres així!

Lovely és un homenatge de l’autora als seus pares. Un homenatge a com van afrontar els temps de privacions que els va tocar viure. És una radiografia dels mallorquins del preturisme. L’acció, si es pot dir així, el temps poètic, arrenca uns anys abans de “39 graus a l’ombra”, la novel·la amb què va guanyar el Sant Jordi l’any 1967. Està estructurada en petits capítols els títols dels quals són ben suggeridors: absències, olors, colors, camins. Amb aquests conceptes ja es pot construir, ja es pot contar una vida. Antònia opta per fer-ho, com fa habitualment, sense estalviar cruesa al lector. La cruesa de la decadència física, i la cruesa del mal moral i emocional que això provoca en qui pateix aquests canvis, que, sempre són cap a pitjor. No hi ha lloc per a la contemplació ni per a la nostàlgia. Els poemes són tan bells que fa ràbia dir que contenen un alt grau de denúncia, però és així. Contenen també emoció i respecte. Quasi reverència cap als pares. Vicens no oblida mai que la seua comprensió li van permetre ser qui és, fer el que fa. El to de l’homenatge el dóna, en aquest cas un poema dedicat a un objecte inanimat i tant banal com pot arribar a ser una llibreria. Un poema llarg, on agraeix a son pare l’esforç, “llibres a casa de pobres” deia el pare. Una llibreria de caoba vermella que a poc a poc va anar omplint-se d’aquells objectes tan preuats que tant agradaven Antònia.

Recoman vivament la lectura d’aquest llibret. Petit i blanc, molt ben editat per Moll a la col·lecció La Balenguera.

Altres obres d'Antònia Vicens llegides aquí i aquí

LOS DISPAROS DEL CAZADOR, Rafael Chirbes

alícia | 26 Maig, 2009 20:14

Los disparos del cazador, RafaelChirbes. Compactos-Anagrama, 2003. 136 pàgines. 5,90 euros.

Un altre relat commovedor de Rafael Chirbes. Un altre retrat d'home amb passat obscur al fons. L'obra està estructurada en capítols curtets escrits en primera persona per un home triomfador, fet a sí mateix que viu en solitari els últims dies de la seua vida. Tal vegada ja està en temps de descompte i dedica les hores de l'insomni a escriure un quadern que finalment no sap ben bé si el donarà a llegir al seu fill, o no ho farà. En tot cas, si ho fa serà un acte més de rancúnia. Los disparos del cazador és un amarg passar comptes. El problema és que qui ho conta, l'autor de la història, és el perdedor.

A la novel·la surt sempre el paisatge del mediterrani, de la Marina, i hi surt, com no, Misent, el nom amb què Rafael Chirbes ha batejat el seu univers a la vora de la mar. Hi ha també el fantasma devastat, l'especulador, el constructor, l'urbanisme. Hi ha cases meravellosament descrites. Cases molt grans, amb piscina i jardí o obertes a la mar, però amb una capacitat d'opressió insospitades.

Ja em comença a fer vergonya recomanar obres de Rafael Chirbes perquè les consider imprescindibles.

AMB ULLS AMERICANS, Carme Riera

alícia | 21 Maig, 2009 16:43

Amb ulls americans, Carme Riera. Proa, 2009. 252 pàgines. 17,50€

Un altre divertiment de Carme Riera. Una novel·la escrita amb una gran professionalitat i eficàcia. L'obra d'una escriptora que coneix molt bé el seu ofici. No tenc cap dada per a afirmar-ho, però té tota la pinta de ser un encàrrec. M'ho he passat molt bé llegnt aquesta novel·la. Fins i tot, en algun moment no he pogut contenir una riallada en veu alta. El contingut és molt atractiu: la societat catalana vista per un jove americà que arriba a Barcelona tot esperant una beca per aprendre la llengua i la cultura. Les peripècies que conta són còmiques. Em sembla que la radiografia de la societat catalana del post pujolisme és molt encertat. En destaca els tòpics, és clar, d'això es tracta. Hi ha algunes càrregues de profunditat. Insinuacions de corrupcions i malversacions de cabals. Descripcions de funcionaris que utilitzen massa alegrement els fons públics. Hi ha diverses barcelones. Des de Pedralbes al barri xino. També el port olímpic i l'eixample rosa. Hi ha polítics amb noms i cognoms...  

Carme Riera disfressa l'obra de manuscrit trobat, de favor que li deu a un amic i se'n declara madrastra. Bé, un bon recurs. Així pot mantenir una distància suficient per no embrutar-se les mans ni ensumar massa la pudor de les corrupcions. Després de l'Estiu de l'anglès ens arriba aquesta altra obra "lleugera" de la Riera. Els seus lectors esperam una altra de les grans novel·les a que ens té acostumats.

La recoman obertament, sense embuts. Fa passar una bona estona.

 

LA BUENA LETRA, Rafael Chirbes

alícia | 17 Maig, 2009 19:01

La buena letra, Rafael Chirbes. Anagrama, Compactos, 2007. 156 pàgines. 6,50€

Com tots els de Rafael Ghirbes, La buena letra és un llibre dur. Dels que em solen agradar. Dels que escarrinxen. M'encanta com l'ha escrit, els capítols de poc més de dues pàgines són com píndoles d'arsènic. El to és d'una  confessió, però al mateix temps és un arreglar comptes amb el passat. És una manera d'empaquetar la història familiar, això que ara en diuen memòria històrica i carregar-la damunt l'esquena de la generació que ve.  Una mare ja molt major, que veu que arriben els seus últims dies, no vol morir sense contar-li al seu fill petit com van ser de durs els anys de la guerra. I sobre tot, els de la postguerra espanyola. Les misèries, les traïcions, els anys de la presó del marit i del cunyat. Com l'escassessa de tot per a tots va provocar canvis inexplicables en el comportament de les persones, en les seues relacions. El pitjor d'aquesta història és que dones com les que es confessen en podem trobar a cada carrer. Famílies dividides per la guerra encara que militessin en el mateix bàndol n'hi ha en cada barri.

El recoman molt, encara que només sigui per retre homenatge als nostres pares o als nostres avis, que van viure la guerra i el silenci llarguíssim que la va perllongar a les seues ànimes.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS