llegit

La Universidad Desconocida, Roberto Bolaño. Anagrama, 2007. 457 pàgines. 20 ¬

Vaig arribar a Roberto Bolaño a través de 2666, la novel·la de més de mil pàgines, que en realitat són cinc, i que l'autor, abans de morir, va arribar a demanar que es publiquessin per separat. Ell ho feia per diners, per assegurar uns rèdits als seus hereus, que eren dos fills ben petits. La novel·la em va alluernar. Un raig inacabable d'històries, de casualitats enllaçades, de facècies inversemblants però perfectament creíbles....

 Bé. La poesia de La Universidad Desconocida vé a ser molt semblant. A aquest recull de poenes fa el mateix. Són poemes, però és prosa. Conta històries, desitjos, malsons.  Abans de parlar-ne, vull explicar un parell de coses.

 Bolaño va tardar deu a anys a morir. Vull dir que sembla que va estar ran de la mort unes quantes vegades entre l'any 1992 i el 2003 en que finalment va traspassar. El que més em xoca és que n'era molt conscient i passava molta pena pel que li podia passar als seus fills que eren molt petits. En realitat, el recull de poemes de  La Universidad... acaba l'any 1993, després de superar la primera crisi i quan el seu fill Lautaro tenia poc més de 2 anys. Després s'han incorporat uns altres poemes. Però el que em sobta és la pulcritut amb què Bolaño va inventariar  i va datar tota l'obra.  De manera escrupolosa ho volia deixar tot organitzat.

En els poemes parla obertament dels diners, de la falta dels diners. Parla de la mort. Parla d'ell mateix com a home desubicat. Des de Xile se'n va a Mèxic i després a Barcelona. Ha de treballar en un càmping. Mal viu i escriu. I escriu coses tan meravelloses com aquests dos versos d'un llarg poema titulat  "Las pulsaciones de tu corazón":  Todo el desorden se cuela  /  por una fisura llamada muchacha.

El vers de Bolaño és lliure. Hi ha poemes llarguíssims, n'hi ha de curts. Hi ha també manifestos espessos i relats com el que involucra "el jorobadito" . Hi ha referències a les seues obres en prosa, com ara  Los detectives salvajes o 2666.

És un llibre absolutament reccomanable per llegir a trossets. Per anar assaborint els textos. És llarg, i és bo que la lectura duri molt de temps.

Ungles perfectes, Antònia Vicens. Proa, gener de 2007. 245 pàgines.

D'Antònia Vicens  m'agrada com d'incisives poden ser les paraules que utilitza. El mal que és capaç de fer. D'aquesta història, que he llegit durant un viatge magnífic que m'ha dut per dues o tres ciutats en menys d'una setmana, m'agrada tot: des del títol a la portada del llibre.

Ungles perfectes és un trhiler ambientat a la Mallorca menys guapa. Conta la història de dues dones que s'han hagut de cercar la vida des de molt petites. I els ha anat molt malament la vida. I no acaba bé la vida per a elles.

Antònia Vicens utilitza amb molta brillantor els flashbacks que s'incorporen al relat com un guant. No es noten. Això fa que el lector ha d'estar sempre alerta. No pot baixar la guàrdia en cap moment, perquè d'una paraula a una altra, la història ha canviat de protagonista o de lloc, o de temps... No hi ha temps per a l'avorriment.

El retrat de la vida subterrània de Palma em sembla que és molt precís. Fet amb el bisturí que la Vicens ja va traure a 39 graus a l'ombra, i encara no ha guardat.

Recomàn obertament la lectura d'aquesta novel·la.

Tirant al cap em passa un meme.  Ell diu que no sap què és un meme, i jo tampoc no ho sé. L'únic que tenc clar és que he de copiar el segon paràgraf de la novel·la que estic llegint, i passar el marró meme a uns altres dos blogaires. Obedient, com sóc, aquí va.

L'obra és Ungles perfectes, d'Antònia Vicens.

"Es va haver de tirar aigua fresca a la cara. Manades d'aigua directament del grifó de les piques d'escurar. El jove no va desaparèixer. No era una al·lucinació. Seguia allà, emmarcat enmig de la finestra, assegut en una cadira de rodes. Després d'una estona de vacil·lar, ella es va treure la part de dalt de biquini i li va dir que l'engospés. El jove va estendre unes mans transparents, però els sostenidors van caure al pati interior. Na Carmen va plorar d'emoció mentre el jove aplaudia amb una llepada de color rosa que li anava pujant a les galtes. L'endemà va rebre un sobre amb un xec."

Bé, i per acabar de reblar el cap passe el meme a Octubrina i  pluges plogins i plovisqueigs

Istambul Ciutat i records, Orham Pamuk. Bromera, març 2007. 431 pàgines.

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: els de Bromera estan confegint  una bona biblioteca de literatura contemporània a la seua col·lecció L'ECLÈCTICA, on mesclen l'edició d'autors catalans amb la traduccíó d'obres internacionals de molta nomenada. Els casos més recents són els de Banville, McCourt, i ara Pamuk. Publicar un premi Nobel és poc arriscat, i sempre es pot posar una faixa de paper als exemplars on es recordi al lector poc avesat que l'obra que té a les mans és "la millor porta d'entrada a la fascinant obra d'Orham Pamuk".

I és cert

A aquestes alçades ja queden poques coses a dir d'aquesta obra, publicada per l'autor l'any 2003.

No m'atrevesc a dir que és una novel·la. Diré simplement que és un llibre deliciós, amb fotos i inèxdox onomàstic. Sobre tot al principi, quan l'autor explica amb total naturalitat la seua infantesa de fillet ric a aquell Istambul cruïlla de quasi tot. Com explica l'evolució de la seua fa´mília cap a una estranya decadència. Com explica la conversió de les antigues mansions en blocs de pisos. Com relata  la seua fascinació pel Bósfor.

A mesura que passen les pàgines, l'obra deixa de ser novel·la i comença a ser un assaig. Parla de personatges gloriosos que donen lluentor a la història de la ciutat. Parla i analitza passatges històrics a través dels quals entenem perquè Istambul és el que és.  L'autor "llegeix" la ciutat i la converteix en un vestit a la seua mida. Ja ho diu Pamuk que el seu destí és el mateix que el d'Istambul.

Personalment, la lectura d'Istambul no m'ha estat fàcil. Vull dir que a les primeres pàgines, l'estil enganya. és tan planer, tan falsament senzill, que al lector li pot semblar que està davant d'un conte. Un conte de fades. La mítica Istambul.... Però a mesura que passen els anys, el pensament de l'autor es va fent present en el relat. Pensament polítc, pensament social...

La recoman. Sí. Mentrestant somniaré i planificaré unviatge a aquesta ciutat.

Ah, i esper les següents obres de les quals sembla que Bromera en té compromeses l'edició en català.

En las nubes, Ian McEwan. Anagrama, febrer 2007. 2ª Edició. Traducció de Juan Manuel López Guix. 147 pàgines. 14,25¬

Vull deixar de ser Alícia. Vull ser Peter Fortune i viure als núvols. Vull que em passin les coses que li passen a aquest xaval de deu o dotze anys, que, contràriament al que es pot pensar són els millors anys de tots. I són els millors perquè només en aquesta frontera entre la infantesa i la maleïda adol·lescència, els sentits estan prou oberts per estar als nuvols i ser-ne conscient. Per estar als núvols i gaudir-ne. Vull ser Peter, vull viure als núvols, o dins el cos d'un gat, o dins el còs d'un nadó. I vull anar de vacances a Cornualles i tenir una germana Kate...

En las nubes són set relats curtets. Set aventures pràcticament surrealistes explicades amb molta naturalitat. Són relats deliciosos que he anat espaiant, llegint-ne un cada dia, després de dinar, amb el cafè i el silenci de la casa buida. Disposada a que em passés alguna cosa extraordinària com a Peter. Però jo no he tingut tanta sort.

En las nubes s'ha publicat ara a Anagrama, però l'obreta és del 1994, anterior per tant al tant celebrat Dissabte que va batre tants rècords l'any passat. El recoman a tothom que vulgui passar bones estones llegint contes de... fades? 

Elegia, Philip Roth. Traducció, Núria Parés. La Magrana, novembre 2006. 125 pàgines. 15,50¬

Ja en tenia ganes de llegir aquesta novel·la, després de la singular El Pecho, i la magnífica La mancha Humana.

Elegia és una novel·la magnífica. És tan senzilla, tan senzilla, que la fa encantadora. Conta la història d'un home. Això és tot. I això és tant. La prosa és neta i brillant. Linial. Perfecta. Inmillorables les últimes pàgines, quan el protagonista és vell i se sent molt a prop de la mort i parla amb l'enterramorts. Li demana que li expliqui com cava la terra i com es fa tot el procés.

En tot cas, aquesta obra no és apta per a hipocondríacs. I és que Roth dóna un munt de detalls de la degradació física del protagonista. Sobre tot, dels seus problemes cardíacs.

Demàn llicència per penjar aquest tros de joia unes hores abans que en Lluís Lluís Llach faci el darrer concert oficial a Verges. I de pas, demàn llicència per les emissions de TV3 al País Valencià. Si la cosa no s'arregla, la de demà, serà la darrera retransimissió que valgui la pena que es podrà veure a terres valencianes. Qüestió de llicència.

Vet ací la poesia:

Viatges per l'Scriptorium, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, 2007. 157 pàgines. 15,20¬

No l'he acabat. Ho sent. Es veu que aquesta vegada, el senyor Auster no ha escrit aquesta història per a mi. Què puc dir? Quin greu abandonar el llibre a la pàgina 97.

Mentre l'anava llegint m'ha fet l'efecte que el senyor Auster em mirava des del seu Scriptorium i em dedicava un somrís burleta. Aquesta novel·la m'ha semblat una broma. Com si l'autor novaiorqués s'estés escrivint a sí mateix. Una estranya sensació de final de trajecte. A què ve ara recopilar antics personatges i fer-los pul·lular pel cap d'un home sense memòria i que no s'aguanta a ell mateix? Són tots els dimonis que li han sortit de cop a Paul Auster? És aquesta una obra merament alimentícia mentre en fa una d'aquelles que és un monument?

Hauria preferit no caure en la temptació d'enfrontar-me a aquesta novel·la perquè m'ha caigut un mite. I en tenim tant pocs. Això és el que passa quan estimes tant... el desamor és terrible. En fi...

Bé, evidentment, no recoman aquesta novel·la. Si voleu Austers per a gaudir de la lectura, aquests sí que valen la pena.

La mort de l'ànima, Maite Salord. Proa, 2007. Finalista del Premi Sant Jordi, 2006. 259 pàgines.

És un llibre estrany, aquest. El punt de vista del narrador omniscient s'exprem fins a l'extrem. La veu que conta la història es permet la llicència de tractar de manera diferent cada un dels personatges. A un d'ells li parla de tu. En canvi als altres s'hi refereix des de la tercera persona. Barreja les descripcions amb els monòlegs, interiors o exteriors. La mort de l'ànima és un exercici d'estil. Una gimnàstica per a exercitar els més diversos recursos narratius de la llengua. En molts casos, el resultat és molt eficaç.

La novel·la conta la història insignificant de dos germans mal avinguts. I aquest és el mèrit de Maite Salord: tot el suc que trau d'aquest episodi tan igual a altres que han succeít sempre a les famílies. En aquest cas, sembla que es basa en la història real d'una família benestant de Ciutadella. D'un cap de nissaga que va anar a fer la fortuna a, encara que sembli exòtic,  Egipte.

Al llarg de la novel·la trobam descripcions fines del poble de l'autora, sempre tractat amb molt de talent i unes gotes de passió. Per damunt de tots sobresurt el personatge de n'Esperança Calafat, que està molt ben dibuixat. Pot ser perquè diuen que és més fàcil escriure sobre persones dolentes que sobre persones bones. El seu fill, en Miquel Àngel, és una ànima en pena que transita per la vida i que mereix el menyspreu des del primer moment. Un menyspreu al qual ens indueix amb molt d'encert l'autora d'aquesta novel·la.

La mort de l'ànima agradarà a aquells lectors que s'ho passin bé llegint històries de nissagues, de casalots, de vaixelles de porcel·lana, de criats i criades passant i despassant cortinatges. Però no us enganyeu, la novel·la té una qualitat literària notable. Està molt ben treballada. No hi ha cap detall que quedi penjat. Cada passa que donen els protagonistes té un motiu, i al final es van descobrint tots els secrets i la teranyina de malsentesos que han portat aquesta família al declivi més absolut. Hi ha un pregunta que em ronda al cap: què serà d'ells demà?

Un recomàn aquesta novel·la d'una autora menorquina, professora de llengua i literatures, que domina el llenguatge, que sap com traure profit a les paraules, que combina amb molt d'encert l'estandard de la llengua amb la varietat dialectal menorquina.

La mancha humana, Philip Roth. Alfaguara, 2006. 2ªdic. 413 pàgines. 19,65¬

Aquest és el segon títol de Philip Roth que llegesc. L'he avançat a Elegia per`recomanació d'una amiga, i em sembla que he encertat de ple.

Aquesta novel·la és magnífica. El títol ja és colpidor, però el que conta també. Això no obstant, a mi el que m'ha interessat més és la manera en que es conta una història ben terrible ocorreguda a finals dels anys noranta als Estats Units. Al més provicians doblemoralistes Estats Units.

La novel·la en sí és com un brollador d'estil. És com un bisturí esmolat que obre una societat per la meitat i en surten les vísceres. La prosa és desimbolta, excessiva, detallista.  És com un manual d'estil per a escriptors novells. Com utilitzar el flash bak amb eficàcia, com escriure descripcions que fan mal, com crear personatges i fer-los humans, com inventar ambients opressors, com fer girs inesperats a una narració aparentment plana,....

La mancha humana és una novel·la clàssica, però extraordinàriament moderna. Posa el dit a la xacra de la societat americana que, en el fons, no deixa de ser un sepulcre blanquejat. Trau a la superfície els prejudicis contra els negres quen encara hi ha a molts estats.

Recomàn vivament aquesta obra a qui vuigui gaudir amb una història que podria ser un reportatge, perquè el narrador és un escriptor a qui li arriba una història que el manté en alerta. També la recomàn a aquells que els agrada descobrir les bastides internes de les novel·les, deixar-se sorprendre per l'estil.