Administrar

LA APUESTA, John Boyne

alícia | 11 Abril, 2010 16:01

La apuesta, John Boyne. Salamandra. Març, 2010. 94 pàgines. 9 euros.

Una prèvia, jo som d'aquelles poques persones de la raça que no ha llegit "El noi del pijama de ratlles" ni tampoc "La casa del propòsit especial", ni tan sols "El motí a la Bounty". Ho sent.

I encara una altra prèvia: vaig agafar el llibre perquè em va cridar l'atenció a la taula de novetats de la llibrera, tan blanc, tan petit, tan lluent... Per mi això és un punt positiu: m'agrada que els llibres em venguin. A la contraportada he llegit que Boyne va escriure aquest relat breu per a una campanya de foment de la lectura per adults i que es va convertir en un petit fenòmen que Salamandra ha aprofitat ara.

I és clar, amb totes aquestes premises, no puc dir altra cosa que el relat compleix molt bé els seus objectius. És a dir, fa llegiguera, enganxa. La narració és àgil. Es veu que Boyne domina això dels personatges infantils que parlen per a adults... el que conta és interessant i les reflexions que fa el xavalet de 13 anys m'agraden. El que no m'agrada tant és el final. Ja sol passar això. Quan els editors encomanen un text a un autor per a formar part d'una col·lecció per al foment de la lectura demanen senzillesa, linialitat, facilitat de lectura i.... que acabi bé. I aquí ballam. Em sembla que l'inici del relat tenia tots els ingredients perquè acabés fatal, com el rosari de l'aurora, però.... oh, els girs de l'argument permeten que després de la tempesta arribi la calma.

Aquest llibret està bé per alguna persona que ha de fer un viatge en tren o en avió. Un viatge d'un parell d'horetes. En arribar podeu "alliberar" el llibre a la terminal o a l'estació perquè algú altre el pugui utilitzar. Sí, he escrit "utilitzar" a posta. No he dit llegir ni gaudir... Això és el que vaig fer i em van sentir molt bé.

MORT A ISTAMBUL, Petros Màrkaris

alícia | 03 Març, 2010 08:59

Mort a Istambul, Petros Màrkaris. Tusquets, L’ull de vidre. Març de 2009. 235 pàgines. 18€

Aquesta nova aventura de l’inspector Kharitos, havia de ser una lectura d’estiu, però ha estat lectura de pluja. Aquesta és la primera de les novel·les de Màrkaris traduïda al català. Aquí ja havia comentat “Noticias de la Noche”, i tot i que no en vaig penjar el comentari, també vaig llegir fa uns mesos “El accionista mayoritario”. Tal vegada és perquè ja no em sorprenen les sortides de l’inspector Kharitos, però de totes tres, aquesta és la novel·la que menys m’ha interessat de totes. Transcorre a Istambul, ciutat on va néixer l’autor, durant un viatge organitzat. Màrkaris reflexiona sobre les relacions entre els grecs i els turcs, sobre la vida a l’antiga Constantinoble. Parla també de menjar, i descriu a la seua manera tan característica els seus desplaçaments en cotxe per la ciutat. A mi aquestes rutes m’agraden. Ja ho vaig dir en l’anterior post, quan explicava que Kharitos condueix un Supermirafiori pels carrers d’Atenes. Els embussos a Istambul no ho són tant, i ell mai no condueix, sinó que el porten. Hi ha, és clar, belles descripcions de la ciutat, de les zones més visitades pels turistes i de les barriades on viuen la majoria de víctimes i testimonis del que investiga Kharitos. Una història, per cert, que em sembla fluixeta. La idea de la velleta assassina em resulta simpàtica, però no sé si s’acaba de resoldre bé.

Si algú té interès a començar a llegir la novel·la policíaca de Petros Màrkaris, no li recomanaria que comencés per aquesta. Les que he citat anteriorment em van agradar molt més.

LA BÈSTIA DEL COR, Herta Müller

alícia | 24 Febrer, 2010 17:23

La Bèstia del cor, Herta Müller. Traducció de Josep Franco i Laura Almiñana. Bromera, 2009. 211 pàgines.

Ja ho vaig explicar aquí mateix fa uns mesos que la lectura de El hombre es un gran faisán en el mundo em va deixar amb més ganes d’Herta Müller. Li acabaven de donar el Premi Nobel i no hi havia res d’ella traduït a la nostra llengua. Setmanes després, des d’Alzira, l’editor de Bromera es va apressar a informar que havien adquirit els drets per a publicar Müller en català. I aquí el tenim.

La Bèstia del cor no m’ha decebut. M’ha enganxat, tot i que, no sé per què en alguns moments de la lectura m’entrebancava. Probablement és per la duresa del que l’autora conta. O potser pel contrast entre la naturalitat amb que expressa aquesta duresa. L’autora no té cap interès a subratllar que el que ella i tants altres van patir durant la dictadura de Ceaucescu va ser horrorós. No calen adjectius. I en tot cas, si en posa, són per a despistar, per a distorsionar, per a contrastar. No sé com es fa això. No em sembla fàcil. Crec que ja en parlava en l’anterior post del posat falsament naïf de la literatura de Müller. I això, per a mi és desassossegant. Furga dins la ferida, però no ho fa amb un bisturí, sinó amb un xiclet de maduixa. Però la maduixa fa molt de mal igualment.

La novel·la roda i torna al voltant del suïcidi d’una al·lota. L’autora no se’l pot traure del cap. Però no en pot parlar, perquè està prohibit. Tot estava prohibit durant el règim. Les persones opten per marxar. Per anar d’una banda a l’altre del país per veure si troben un cert alleujament. Però a tot arreu és igual. Sempre és igual. El camarada Nicolai... Müller en parla. Fins i tot en algun moment algun personatge, o potser el narrador, diu que la única sortida que tenen és que es mori Ceaucescu.

En un temps de certa lleugeresa anim a tothom submergir-se en el món Müller.

ESPIRAL, Manuel Baixauli

alícia | 10 Febrer, 2010 23:03

Espiral, Manuel Baixauli. Proa, Gener de 2010. 125 pàgines. 17€. Premi Ciutat de Badalona 1988.

Explica Manuel Baixauli que ha reescrit els contes d’Espiral perquè encara els sentia vius. Que encara els sentia seus. A l’últim relat del recull explica per què. Ho fa a la seua manera, conversant amb ell mateix quan era jove, quan escrivia per primera vegada aquests textos.

M’ha agradat llegir aquests contes. Rellegir-los, tot i que he de confessar que m’hi vaig acostar enlluernada per L’home manuscrit, que va ser el meu primer contacte literari amb Baixauli.

M’ha agradat llegir-los, dic, tot i que crec que el contingut és irregular. Hi ha relats magnífics, d’aquells que has de llegir dues o tres vegades per a copsar-ne tota la seua amplària i grandària; però també n’ hi ha d’altres que em deixen un a mica freda. A Espiral hi ha tot el món Baixauli. S’hi endevinen esbossos del que després desenvoluparia a L’home manuscrit: els morts, el cementeri, els ossos, les aparicions, les converses impossibles,... tot en petites dosis.

Us faig un tast del llibre amb un conte que em va fascinar i que duc damunt d’ençà que el vaig llegir. No el puc descarregar. És més, ara mir les persones d’una altra manera per si puc observar això que diu Baixauli o si encara ho tenen lluny. Ah, també em contempl més al mirall... per si de cas.

Dins

No ho oblides: com tothom, estàs dins d’una caixa. La teua caixa. No la perceps, és clar, encara és desmesurada. Però cada dia minva, i cada hora, i cada minut, i cada segon. S’apropa molt a poc a poc, o potser de sobte. Pots intuir-la, però no la veuràs mai. La veuran els altres, quan s’ajuste –trobant-te tu absent- a la forma exacta del teu cos.

Recoman molt aquest recull que ha permès traure de l’oblit el primer llibre que va publicar Manuel Baixauli, l’autor de L’home manuscrit. (per cert, no m’agrada gens aquesta menció que fan a la portada, els de Proa. Ja ho sabem qui és Manuel Baixauli)

LA EDAD DE ORO, Ferenc Karinthy

alícia | 08 Gener, 2010 16:20

La edad de oro, Ferenc Karinthy. Editorial Funambulista. Octubre de 2009. 114 pàgines. 10,50€

Ja ho he dit altres vegades. Comprar llibres perquè me n’agrada el format, o la portada, o la textura de la coberta, és una de les maneres de deixar-me endur que tenc. A vegades, com és el cas, descobresc petites joietes com aquest relat, o com La fórmula preferida del profesor, que ja vaig comentar fa uns mesos.

Karinthy és un autor hongarès a qui, sincerament, no coneixia. L’obreta és molt interessant. En poques pàgines retrata la sordidesa dels últims dies de la segona guerra mundial a Budapest, i sobretot, les peripècies d’un jueu que s’amaga dels nazis sobrevivint a un refugi on sedueix dones. Li donen menjar i tabac, i ell els dóna companyia, sexe, bones paraules... Al relat s’explica també com de durs eren els bombardejos sobre la ciutat, com de cruel són les persones exposades a situacions límit... El llenguatge és planer, descriptiu, directe, sense gaire complicacions.

El llibre només té una problema. És ple d’errades tipogràfiques. Quan dic ple, vull dir ple, sobretot a les primeres planes i a les darreres. És una llàstima perquè ja he dit que el format d’aquesta gent de Funambulista m’agrada molt, i em sembla que aquest tipus d’edicions s’haurien de cuidar més.

És una obra recomanable per llegir un capvespre d’hivern darrere la finestra mentre al carrer plou o fa molt de fred.

UNA NOVELITA LUMPEN, Roberto Bolaño

alícia | 07 Gener, 2010 22:07

Una novelita lumpen, Roberto Bolaño. Anagrama. Setembre de 2009. 150 pàgines. 15€.

Un altre Bolaño. Un altre i encara tenc Los Detectives Salvajes que de tant en tant em fan un senyal. Aquesta novel·leta la vaig comprar per casualitat. Ignorava que existia. Com que es tracta d’un autor mort ja fa uns anys, se’m fa estrany que encara surtin obres seues que han romàs inèdites fins ara. A la introducció de 2666 s’explica que quan Bolaño veia molt pròxima la seua mort va organitzar el contingut del seu ordinador en carpetes. Va netejar, va repassar, va canviar títols. I fins i tot va disposar, per a no deixar els seus dos fills sense recursos econòmics, que els llibres que conformen 2666 es publiquessin per separat per generar més drets. Imagin que Una novelita lumpen estava al disc dur d’aquell ordinador. La data del copi que han posat a les primeres pàgines és de 2002, just un any abans del traspàs de l’autor.

M’ha quedat més llarg que altres vegades el preàmbul. Una novelita lumpen m’ha agradat molt, com tot Bolaño, tot i que fa la impressió que és el menys Bolaño de tots. Vull dir que em fa l’efecte que aquest text s’escapa de l’univers de l’autor. Mentre la llegia em semblava que estava davant un exercici d’estil. Com si l’escriptor s’hagués posat una prova del caire de: “he d’escriure un text en primera persona, i la protagonista ha de ser una dona”. Idò, aquí el tenim. Una al·lota italiana perd els seus pares en un accident de cotxe i a poc deixa de ser una estudiant per a convertir-se en una delinqüent. En puta, no, matisa. Ella conta, amb un llenguatge planer, senzill, ple de metàfores i comparacions quasi naïfs però molt interessants, com ella i el seu germà deixen d’anar a l’escola, com freqüenten els videoclubs i com s’associen a dos personatges molt nets però sinistres. El que m’atreu del llibre és com està contada la història, com Bolaño es posa a la pell d’aquesta jove i amb molt poques pàgines ens fa el seu retrat, però també el de tot de joves desnortats.

Recoman fervorosament la novel·la que entra lenta, i que actua com un verí que té efectes retardats. Quan el lector se l’ha engolida nota, hores després com esclaten, un a un, cada capítol que la conformen.

Nota: repassant els altres posts sobre obres de Roberto Bolaño he vist que l’esquema d’aquest és idèntic a aquest, que vaig penjar el mes de novembre del 2007.

Altres llibres de l'autor comentats aquí i aquí

LENNON I ANNA, Vicent Borràs

alícia | 03 Gener, 2010 15:42

Lennon i Anna, Vicent Borràs. Bromera, novembre de 2009. Premi de Narrativa Ciutat de València 2008. 200 pàgines.

Vicent Borràs és un autor valencià a qui agrada de cultivar el conte o el relat, tot i que també ha publicat novel·la i narrativa juvenil.

Les històries de Lennon i Anna són tristes. Tenen música. Són agres. Conten renúncies i silencis. Relaten malentesos. Són sincopades. A vegades, estridents. Són històries de transició. De la transició de la infantesa a l’adolescència. De la joventut a l’edat adulta. Són històries de transició doloroses i silents. Només s’hi escolta la banda sonora de l’època. Lennon, que acabava de ser assassinat. El clarinet del veí. Les peces per a corda de Mozart, una missa de Fauré... I aquesta música ambiental sufoca els crits de dolor, els brams i els plors dels protagonistes que s’esquinxen per dins i per fora sense poder o sense sebre com posar-hi remei.

El primer de tots els relats, El primer mort, és directament impactant i serveix de pista de llançament perquè el lector ja no vulgui parar de llegir. Les següents històries estan formades per capítols que s’entreteixeixen amb un fil molt prim que enreda el lector perquè no es perdi i perquè no se’n vagi.

Els protagonistes de Lennon i Anna són joves o adults que conten la seua joventut. No es tracta d’una obra pròpiament per a un públic juvenil, però sí que em sembla que val la pena que els joves hi guaitin.

El recoman vivament.

ESTO QUE VES ES UN ROSTRO, Lolita Bosch

alícia | 17 Desembre, 2009 09:06

Esto que ves es un rostro, Lolita Bosch. Sexto Piso, 2009. 64 pàgines. 10€

Moltes vegades compr els llibres pel format, per la portada, per la raresa. En aquest cas, l’autora m’atreia, en aquest blog ja n’he comentat uns quants de llibres de Lolita Bosch. Aquesta novel·leta breu és de l’any 2004, la va escriure originalment en català amb un ajut d’Òmnium cultural per a nous creadors, i ara l’ha publicada en castellà en aquesta editorial mexicana que diu que és independent i està especialitzada en textos de filosofia i reflexió sobre temes contemporanis.

El tema de Esto que ves es un rostro, és contemporani, però també és universal i intemporal. Tot el text de la novel·la és com un llarguíssim viatge circular entorn a la mort. Entorn a com una filleta de pocs anys viu la mort de son pare. Hi ha moments molt poètics, altres sembla que l’autora deixa de controlar les brides del cavall i s’instal·la sobre la literatura automàtica. Hi ha repeticions textuals, autocites, reiteracions. És un text difícil, amb pàgines senceres on no hi ha punts ni comes. Cal recordar que es tracta d’una obra de literatura experimental. Amb tot, és un text bellíssim, impropi de la joventut de l’autora quan el va escriure. Que el lector no es pensi que com que és un llibre curt es pot llegir així com així. Un s’hi ha deposar bé i amb ganes. Amb interès. S’ha de tenir temps per a assaborir-lo, per tornar arrere si cal. És com una joieta. Un regalet en aquests dies d’amics invisibles i llumeneretes de colors.

Més sobre Lolita Bosch aquí, aquí, aquí i aquí.

EL HOMBRE ES UN GRAN FAISAN EN EL MUNDO, Herta Müller

alícia | 28 Octubre, 2009 10:02

El hombre es un gran faisán en el mundo, Herta Müller. Siruela, 2007. 120 pàgines. 13,90€

Herta Müller, premi Nobel de literatura de 2009. Ah!!! Tensió a les redaccions. Qui és aquesta dona? D’on surt? Ja ho té això del jurat del Nobel, que intenta sorprendre al personal amb el peu canviat i els deures sense fer. En aquest cas, es tira de google i de viquipèdia. Per tant, aquí no explicaré qui és aquesta dona. Jo també era de les que no havia llegit res d’ella. Ara està de moda, dir-ho. Abans la gent se n’amagava. Ara farda molt dir a les tertúlies, “jo tampoc no he llegit res d’Herta Müller”. Com que jo no particip a cap tertúlia m’he permès el luxe d’anar a cercar una de les seus obres. En castellà. A Siruela. A aquests llibres prims, de colors contundents, de tapa dura. M’agraden. Hi havia dos munts: El llibre vermell era En tierras bajas, i el llibre verd era aquest que he llegit ara El hombre és un faisán en el mundo.

M’ha agradat. Molt.

És un llibre molt estrany. El que conta és molt dur. La història de la corrupció durant la dictadura de Ceaucescu a Romania. La vida miserable a un poble on tothom qui podia se n’aprofitava de l’altre. On tothom es feia mal. Una mena d’embrutiment general. La misèria.

La novel·la està feta tota de frases curtes. Cosides a la manera d’aquells cobertors de colors, patchwork, crec que es diu. A vegades la combinació resulta guapa, altres fereix la sensibilitat. Müller intenta que tot i sempre fereixi la sensibilitat del lector. Tal vegada s’hi pot detectar un fals naïf. Algunes frases resulten surrealistes agafades de manera aïllada, però totes juntes fan un conjunt mal de pair. Per això m’agrada, perquè fa dos dies que el vaig acabar i encara en faig la digestió. Totes les frases, tots els capítols fan un retrat d’una època tan recent i tan pròxima que escarrinxen.

El recoman. Aniré a cercar el llibre vermell, el de las En tierras Bajas, mentre esper que algun editor català tregui els altres títols.

EL CIELO ES AZUL, LA TIERRA BLANCA, Hiromi Kawakami

alícia | 21 Octubre, 2009 07:40

El cielo es azul, la tierra blanca. Una historia de amor, Hiromi Kawakami. Traducció de Marina Bornas Montaña. Acantilado. Agost de 2009. 211 pàgines. 18€

Després d'una temporada de repòs he tornat als autors japonesos. El cielo es azul, la tierra blanca, és el primer llibre que es traudiex a l'espanyol d'aquesta autora. Ignor si hi ha res traduit al català. He tornat als autors japonesos i no he quedat gens decebuda.

Tot llegint la novel·la (es llegeix d'una tirada en un capvespre de pluja) estava pensant en la dificultat afegida que tenen els autors d'aquell país per a construir els seus personatges. Al Japó està molt mal vist que una persona parli dels seus problemes amb els altres. Es considera que si un conta el seu drama al proïsme, aquell ja ha de carregar amb aquest drama. Així és que dels dos personatges que habiten aquesta història en coneixem ben poques coses. Això no impedeix, però empatitzar ràpidament amb ells. Tenim dues dades que, dpaltra banda, són a la contraportada: Tsukiko té 38 anys i viu sola i el professor de llengua en té prop de 70 i també viu sol. Els agrada beure i menjar les mateixes coses i els costa pràcticament un any entendre que s'han enamorat.

Llegir El cielo es azul, la tierra blanca, proporciona plaer. El plaer de les coses senzilles però llunyanes. El plaer de les vides contades sense complexos. El plaer d'observar com l'autora no fa cap esforç a enfatitzar cap aspecte. Els personatges són com illes que suren dins un brou. A vegades es troben, altres vegades s'allunyen... Venen, com sempre em passa amb les obres d'autors japonesos, unes ganes irrefrenables de beure sake o cervesa, i de menjar sushi o boles d'arròs.

Recoman la lectura d'aquesta novel·la, escrita en primera persona a través de la veu de la protagonista, i dividida en capítols.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS