llegit

Certituds immediates, Miquel Bauçà. Empúries, Narrativa, setembre de 2007. 303 pàgines. 20 ¬

 No en sé de comentar llibres de poesia. No en sé. M'agrada llegir-la, i m'agrada recomanar-la. Així és que després de la borratxera de plaer que vaig obtenir llegint els Rudiments de Saviesa, a la mateixa col·lecció, m'he llançat com boja a les Certituds. I no en diré res. Només deixaré aquí un parell de tasts perquè qui vulgui s'hi capbussi i en gaudeixi d'aquests heptasíl·labs com guinavets esmolats que tallen la pell de la vida. També de la mort.

-La mort, veig que no et suscita/ el menor interès... -Cap,/ És la cosa més gregària,/ no el fet: el tractament./ I tothom se n'aprofita:/ els poetes més dolents,/ les madones i els murris./ La cridòria és infernal./ I, després, els cementiris./ Tot plegat, molt repugnant./ És un mèrit, abstenir-se'n.

-Jo navego sense brúixola:/ cada estrella és la del nord./ -No pot ésser: la pots veure,/ sí, però no pots saber/ on et trobes, de la Terra./ -És que estic magnetitzat:/ el cervell: de magnetita...

Un darrere l'altre, per ordre alfabètic, textos per anar omplint forats a la nostra animeta malalta.

Només voldria fer un parell de retrets a l'editorial: Tant a Rudiments com a Certituds, hi posen l'afegitó de "Narrativa". Per què?. I encara una altra: per què al volum no hi ha un estudi de l'editor, la persona que ha recollit aquesta obra pòstuma i ha decidit editar-la. Trob a faltar explicacions que contextualitzin aquest recull, com han fet els d'Anagrama amb l'obra pòstuma de Roberto Bolaño.  Em sembla que hauria arredonit el llibre.

Recoman a tothom aquest poemari que no ho és, o aquesta narrativa que no ho és. Ho podríem deixar en manual d'instruccions per a moments delicats. 

L'home manuscrit, Manuel Baixauli. Proa, juny 2007. 209 pàgines.  17,39¬. Premi Mallorca 2006.

Que bo! Ella llegia i llegia i no volia que s'acabàs, volia que Ell continuàs escrivint per a Ella. Que el manuscrit fos infinit com Ella volia que fós la vida d'Ell.

Perdó. No puc evitar que em vessi un  ram d'emoció després d'acabar de llegir aquesta novel·la.  Em sembla un molt bon llibre. Literatura. Que bé. Quin gust per les paraules, per l'estil. La imaginació al servei d'una història que va creixent a mesura que les paraues s'enfilen una al costat de l'altra. No és una novel·la sobre els dietaris ni el dietarisme. Ni sombre la grafomania. És una novel·la sobre la literatura. Sobre la necessitat d'escriure i de ser escrit. La necessitat de reduir-ho tot a literatura, a uns quants fulls, a unes frases, a una parula, a un gest,... diu Ell.

A mesura que van passant les pàgines, el lector deixa de ser-ho per començar a ser protagonista, per veure's enredat dins la teranyina aferradissa que forma la història. Per ser un dels protagonistes que es repeteixen i s'encadenen i adquireixen personalitats diferents que són la mateixa. Que són i que no són. Viure dins un quadern i deixar que Algú ens escrigui. Un bon pla per aquest cap de setmana, no?

És la primera obra que llegesc de Baixauli, i m'ha entusiasmat. No sé com deuen ser les dues anteriors, també premiades. Miraré de trobar-les.

Després de tot el que he escrit més amunt, és evident que recoman la novel·la a tothom que ho vulgui passar bé engolint i digerint paraules. Literatura, sí.

Terrorista, John Updike. Bromera, juny 2007. 303 pàgines.´

Em resulta complicat parlar d'aquest llibre. A veure com me'n surt:

 Terrorista és una bona novel·la. Evidentment, està molt ben escrita. L'autor és un escriptor de reconegut prestigi, que té molta obra darrere, i a més col·lecciona els més prestigiosos premis internacionals. Per tot això pens que el problema el tenc jo, que no sóc una bona lectora de best sellers. Bé, no sóc una bona lectora de res, però els best sellers em venen grans. Fa uns mesos li  ho vaig ver sebre al senyor Tirant al Cap.

El millor de la novel·la és l'agilitat amb que està escrita. El llenguatge m'agrada, i la traducció, en aquest cas, no em pesa. Tot i que des del primer minut el lector intueix com acabarà Ahmad, Updike aconsegueix crear la tensió  suficient per a continuar llegint. Atrapar el lector és una de les fites més difícils d'aconseguir, i aquest senyor n'és un mestre.

El pitjor per a mi és, justament, la previsibilitat i, per damunt de tot, el maniqueísme que exhibeix Updike.  Ah, i això no sé si és bo o dolent, l'oportunisme d'escriure la novel·la en una època d'extrema sensibilitat dins la societat americana. Aprofitar-se de l'onada. Però així són els best sellers, no?

En tot cas, i a pesar dels meus peròs, recomàn la lectura d'aquesta novel·la. La rareta sóc jo. Sé que agradarà a molta gent i està ben escrit.

La ciudad en invierno, Elvira Navarro. Caballo de Troya, març de 2007. 106 pàgines. 11,31¬

Poques vegades acostum a elegir els llibres que llesgesc perquè n'he escoltat una ressenya a la ràdio. I encara menys vegades si qui fa la ressenya és Javier Rioyo, que com a agitador cultural fa una bona feina, però és tan embafós amb els seus amics que em carrega bastant. Aquesta vegada ho he fet. Rioyo va portar Elvira Navarro al programa de Francino de la SER i després d'escoltar-la vaig decidir comprar-me el llibre.

Aquesta al·lota és joveneta i a més té una beca de la Residència de Estudiantes de Madrid i de l'Ajuntament de Madrid per a escriure. Que bé, eh? Debuta amb aquest recull de relats que volen tenir com a única protagonista una al·loteta de catorze o quinze anys.

Volen fer por, els relats, diuen. Inquietar, van afegir. Tenen un component psicològic interessant, van afirmar a l'entrevista.

Bé, a mi, els relats no em fan ni fred ni calor.  Ni el que conten ni com ho conten em sorpren gens. Em sembla que són planers, pretesament profunds, però d'una lleugeresa sublim. Una violació que no es diu que és violació fins als darrers paràgrafs, però que des de la segona línia, el lector ja sap. Uns jocs pretesament eròtics amb un cec a través del telèfon...

Em sap greu fer aquests comentaris dels llibres que llegesc. Però no se m'acud res més interessant que dir. Mirau el que diu la contraportada:

"....Una escritura casi sobria o sever, aparentemente resignada a dar cuenta de un dolor seco, austero, laico, libre de aspavientos retóricos."

En tot cas, he posat el títol de la novel·la al google i surten molts comentaris, la majoria elogiosos. Així és que tal vegada hauré de pensar que la lectura d'aquests relats em va agafar en mal moment.

Papá, dame la mano que tengo miedo, Leopoldo María Panero. (amb pròleg d'Anna Maria Moix) Cahoba, maig de 2007. 120 pàgines. 15¬

He de reconèixer que no havia llegit res mai de Leopoldo María Panero, ni de son pare, ni dels seus germans vius i morts.  D'ells coneixia el mateix que tothom que ha vist la pel·lícula de Jaime Chávarri, El desencanto. Sabia que estava boig, i fa un parell de setmanes, quan a Madrid es va fer la Feria del Libro, vaig llegir que havia sortit del manicomi canari on viu habitualment, per fer promoció. L'altre dia vaig tropissar amb el llibre, i em va semblar una bona ocasió per a llegir, per fi, alguna cosa del fill major de la mítica nissaga.

Encara una altra cosa. Desconeixia completament l'existència de l'editorial Cahoba. Em va semblar estranya, tal vegada atípica, perquè a l'apartat "quienes somos" del seu web expliquen que ells el que fan realment bé és fabricar i vendre fascicles, col·leccionables i tot tipus de gadgets. En tot cas, el llibre, l'objecte de pàgines relligades, em sembla lleig. El disseny és tan vulgar i bàsic que tal vegada el podria fer qualsevol usuari espabilat  del microsoft office.

Després de tant llarg preàmbul, aquí va el meu comentari. Papá, dame la mano que tengo miedo em sembla un llibre genial. Genial de genialitat, de l'enginy que té l'autor per convertir un vòmit en un llibre que fan bon llegir. Em sembla que no deixa de ser una desfilada dels dimonis antics i moderns que habiten el cap de Panero i que el maneten intern a un centre per a malalts mentals. Com que a mi m'agrada la locura (ja sé que s'ha de dir bogeria, però la paraula no és tan gràfica), i m'agrada la creativitat, i m'agraden els escriptors que citen els clàssics amb la categoria i l'eficàcia que ho fa aquest home,.... el llibre m'ha agradat. En tot cas, alguns esperits sensibles es poden sentir ferits en algun moment  per la grolleria del llenguatge.

Papá, dame la mano que tengo miedo em sembla un títol fantàstic. Ja ho diu Anna Maria Moix al pròleg que s'ha de ser molt bon escriptor per posar un títol tan arriscat. L'obreta m'ha agradat, però no sé si l'he de recomanar massa.

El secreto del mal, Roberto Bolaño. Edició d'Ignacio Echevarria. Anagragama, 2007. 182 pàgines. 16¬

Vaig comprar aquest llibre per militància, perquè el meu enlluernament amb Bolaño va començar amb 2666, i fa unes setmanes va continuar amb el recull de tota la seua poesia també publicada pòstumament, i he decidit que en els pròxims mesos he de llegir tot el que pugui d'aquest autor xilè.

La lectura del recull de textos que componen El secreto del mal, i sobre tot l'anàlisi  del text introductori d'Ignacio Echevarría, m'ha fet pensar si era precís. Vull dir, em planteig fins a quin punt els hereus o els amics d'un autor tenen dret a publicar la seua obra després de mort.

 Els casos de la citada 2666  i de La universidad desconocida són a banda, perquè Bolaño, sabent que estava molt malament,  ho va disposar tot per a la seua publicació. En el cas del llibre que acab de llegir no és així. Echevarría explica que després del traspàs de Bolaño van fer un repàs a les carpetes i als arxius de text del seu ordinador i van fer un replec  de material. El resultat és la publicació d'un llibre molt desigual. Així, al volum hi ha escrits que semblen esbossos per a novel·les més llargues, apunts per a conferències, descripcions de situacions que demanen un desenvolupament més llarg i acurat per a ser considerats relats, i exercicis que no sé com anomenar perquè no entenc ni la intenció de l'autor ni la de l'editor posant-la a l'abast del públic.

A pesar d'aquesta sensació de feina deixada a mitges per una mort massa matinera, i de la pena que em produeix com a lectora, hi ha un parell de coses interessants que ens aproximen prou al millor Bolaño. Es tracta d'un relat titulat "la playa" on al llarg de cinc ó sis pàgines passa de posar cap punt, i un relat que em sembla genial: és el que ha titulat "laberinto" i on a partir d'una fotografia de grup descriu la vida de totes les persones que hi apareixen, i les relacions que mantenen entre sí. Al final, la teranyina es fa tan espessa que el lector nota que li falta l'aire, i tal com pretèn l'autor es perd en el laberint de les relacions.

Aquí deix la ressenya. No recoman el llibre, però  aquí deix la reflexió sobre allò que plantejava al principi de publicar inèdits després de la mort del seu autor.

Llibre de l'Evidència, John Banville. Finalista del Booker Prize (1989) Traducció, Dolors Udina. Proa, 199. 217 pàgines.

Aquest Banville m'ha arribat de rebot, tot arreglant la biblioteca. No és meu, el va aportar en el seu dia, el col·lega amb qui ho compartesc quasi tot. Ell no l'havia llegit, però a mi em picava la curiositat després de l'enlluernament que vaig patir amb El mar, i mentre feia temps fins que apareixia el nou títol d'un transformat Banville.

El llibre de l'evidència és un monòleg. L'escriu des de la presó un aristòcrata jove i arruïnat que comet un assassinat. No se sap ben bé perquè mata la jove. La mata perquè la pot matar, i ja està.

L'estil de Banville és impressionant, com sempre. Pulcre. Amb un domini formidable del flashback. Amb un control del temps que a vegades fa posar nervisós el lector. La personalitat del protagonista és fascinant. D'una fredor que fa esporoguir.

Em fa l'efecte que cada llibre del senyor Banville és un exercici d'estil, un repte que es planteja. I em fa l'efecte també que té tot un ventall de recursos que exprimeix al màxim a cada obra que escriu.

En aquest cas, la utilització de la primera persona se m'apareix com una mena d'assaig general abans d'afrontar obres amb tant de pes com El mar.

I per als col·leccionistes d'anècdotes, tal vegada també pel senyor editor de Banville en català, aquesta perla de la pàgina 32:

     "Va ser un llarg viatge a casa. El vapor va atracar al port de València al capvespre. Odio Espanya, un país brutal i avorrit. La ciutat feia olor de sexe i de clor. Vaig agafar el tren nocturn, arraulit en un compartiment de tercera classe amb mitja dotzena de pagesos que pudien a roba barata."

La hora del diablo, Fernando Pessoa. Cuadernos del Acantilado, maig, 2003. Segona edició. 79 pàgines. 7¬

Una delícia. Una joieta. El diable se li apareix a  una dona que nom Maria, que està embarassada i ve d'un ball. El diàleg entre tots dos està construit a base de preguntes pretesament ingènues d'ella, i llargs monòlegs del diable.

S'interroga el diable sobre el seu ser. Parla de tots els seus noms, de la seua bondat, de com la seua figura ha estat utilitzada per les religions.  Pels filòsofs.... No és tant dolent com el pinten, diu.

És tan bell, el text, que em sembla, realment, que l'ha escrit el diable.

El país de las últimas cosas, Paul Auster. Compactos Anagrama. Maig, 2006, Tretzena edició. 205 pàgines. 7¬.

Un altre Auster que afegesc a aquesta col·lecció de lectures aleatòries i caòtiques. Cada vegada més caòtiques, és cert, però no puc evitar-ho.  El país de las últimas cosas podria ben ser el dia de la fi del món. No sé per què, mentre el llegia em venia constantment al cap a famosísima novel·la de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles electriques?, rebatejada com Bladde Runner pel cinema. És més, aquesta pel·lícula m'ha fet moltes interferències durant la lectura.

El país de les últimes coses no té nom, tampoc la ciutat. Hi  ha Anna que busca el seu germà desaparegut. Fa angoixa. Com sempre, el llenguatge del mestre Auster fa la feina que enn diríem "bruta" de posar el lector en situació.  La devastació del país és a mesura que passen les pàgines, la devastació de la protagonista. La seua por és la nostra por.

Por i profecia, tal vegada.  L'obre ja té 20 annys, és de l'any 1987, quan als Estats Units governava Ronadl Reagan, que va posar en marxa la seua política de "Guerra de les Galàxies" i va posar el món peus per a munt. I em fa l'efecte que estem davant un Auster militant i progressista.

A mi no és l'Auster que més m'agrada, però és una novel·la que es deixa llegir molt bé. Una bona proposta per tres capvespres d'estiu. D'aquest estiu que ja s'atraca. Després de la migdiada, pot ser una bona idea llegir aquesta obra, a l'ombra.

Verbes, Sílvia Romero. El pati blau edicions, abril 2007. 71 pàgines. III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.

A la primera pàgina de l'obra hi ha la definició de Verba segons el diccionariari de l'IEC: "Dita burlesca, jocosa; acció de dir mots burlescos, jocosos. Ho he dit per verba. Anar de verbes" 

Áixò és el que és aquest llibre: Catorze narracions curtetes encapçalades cada una d'elles per una cita de Grouxo Marx. Algunes d'elles fan més gràcia, altres en fan menys. El primer de tots els relats fa referència a un Aznar tancat a un  manicomi. Altres, com ECO, tenen referències literàries. I encara n'hi ha que parteixen d'una situació aparentment normal, i al final, en els últims paràgrafs tot queda reduit a l'absurd.

En general, l'obra es deixa llegir molt bé. La durada dels contes és perfecta per a un viatge en metro. El millor de tot és que el lector no es cregui res del que li conta l'autora, i es deixi conduir cap a on ella vol.