Administrar

EL MES MÁS CRUEL, Pilar Adón

alícia | 29 Juliol, 2010 09:53

El mes más cruel, Pilar Adón. Impedimenta. Abril de 2010. 195 pàgines. 17,90€

Vaig comprar el llibre perquè, com ha he dit altres vegades, m'agraden els llibres d'Impedimenta. No coneixia Pilar Adón, però solc coincidir amb les crítiques que Maria José Obiol publica al Babelia, i a la contracoberta d'aaquest recull de contes hi ha una frase seua: "Pilar Adón escribe con una firmeza i una letra lírica que no suaviza sino que acentua la dureza de lo que narra". Pintava bé.

El mes más cruel és un recull de contes que es deixa llegir molt bé. Crec que és un molt bon llibre de contes, encara que, com sempre sol passar, n'hi ha alguns que excel·leixen i altres que em deixen més aviat freda.

Com avançava obiol, l'autora, nascuda a Madrid l'any 1971, no estalvia dolor al lector, i això m'agrada. Els relats que escriu contenen unes dosis molt altes de patiment. Propi o heretat. Patiment que ve donat per la soledat, per l'abandó, per la incomunicació. Llegint aquests contes em fa l'efecte que el món ha deixat de ser rodó per als protagonistes i gira amb tantes dificultats que els envia sense remei a tirar la tovallola. El desamor, els abusos, la pèrdua de la identitat són els ingredients d'aquests relats. Pilar Adón és poetessa i acostuma a tancar cada conte amb un poema que té relació, a vegades només tangencial, amb la història que acaba de narrar.

El mes más cruel és una proposta que em sembla original, gens adotzenada i carregada de futur.

TIEMPO DE VIDA, Marcos Giralt Torrente

alícia | 09 Juliol, 2010 13:45

Tiempo de Vida, Marcos Giralt Torrente. Anagrama, Narrativas hispánicas. Maig de 2010. 200 pàgines. 17€.

Costa arrencar un comentari sobre aquest llibre quan fa just uns minutets que he acabat de llegir-ne la darrera pàgina. Costa, com li va costar a l'autor començar-ne l'escriptura després de la mort de son pare. no ho va fer. Va deixar que passés el temps, va deixar que passés el dol, i quan semblava que les ferides es començaven a tancar, va atacar el text

Imagin que mai deu ser fàcil escriure sobre la mort del pare. I encara ho és menys fer-ho quan el pare ha estat absent durant moltes temporades de la vida del fill, i quan el pare ha tingut una vida tan singular com va ser la del pintor Juan Giralt.

Es tracta d'un text bell que a vegades sembla escrit des de la ràbia, des de la rancúnia. A mesura que passen les pàgines es va difuminant una sensació inicial: es tracta d'un ajustament de comptes. Cru. Molt cru. Duríssim. Hi ha moments duríssims en que el fill fa una llista de retrets, en que el fill detalla les absències del pare. Hi ha moments duríssims quan descriu els últims mesos de vida que va compartir amb ell. el fill confessa que esdevé pare del seu pare. Ell no el vol abandonar. No el vol pagar amb la mateixa moneda.

Per mi és un llibre difícil d'escriure, i, segons com, difícil de llegir. A vegades, les intimitats que conta són tan descarnades que em venen ganes de separar la mirada de la pàgina... Amb tot, em sembla un bon text. Un llibre digníssim, la lectura del qual em permet recomanar des d'aquí.

VERD AIGUA, Marisa Madieri

alícia | 04 Juliol, 2010 07:50

Verd aigua, Marisa Madieri. Editorial Minúscula, col·lecció microclimes. Febrer de 2010. 196 pàgines. 14€.

Vaig comprar aquest llibre després del bon sabor de boca que em va deixar L'illa, de Giani Stuparich, publicat per aquesta mateixa editorial. És clar que això no era garantia de res, però tenc tendència a deixar-me endur per aquests impulsos. Quan el fullejava a la llibreria vaig llegir trossets del postfaci escrit per Caludio Magris i vaig descobrir que Marisa Madieri era la dona de Magris.

És un llibre estrany i ple de força. Estrany perquè és un dietari que ençata el 24 de novembre del 1981 i l'acaba tres anys més tard, el 27 de novembre del 1984. És un dietari on conta poques coses de les que fa, i de la seua vida privada (sabem per exemple que ja ha passat un càncer de pit, que té dos fills amb el Claudio, que és profundament cristiana, que milita en un col·lectiu antiavortista...). En canvi, utilitza el dietari per fer memòria. La memòria seua, la pròpia, la de la seua família, però també, la memòria de tot un poble. Els italians de Fiume, una ciutat que l'any 1947 va passar a mans de Croàcia, dins l'Antiga Iugoslàvia.. Un èxode. Un fosc i miserable èxode fet de renúncies, llàgrimes mal plorades, i privacions de tota mena. He de confessar que desconeixia aquest període de la història i que aquest relat de Madieri m'ha fet despertar la curiositat. És un tema universal, aquest. El de la gent que és despullada de la seua nacionalitat, del seu país, dels seus drets. La gent que calla perquè li han llevat les ganes de protestar.,,

A Verd Aigua hi ha passatges hermosos, quasi sempre coincidint amb els episodis en què l'autora parla de la seua mare. De l'amor de la seua mare cap a ella, de la capacitat de sacrifi davant una àvia dominant i egoista... El llibre està escrit amb molta senzillesa, com si l'autora encara fos la nena interna al col·legi de monges, malalta, aplicada, amb ganes d'aprendre, amb els ulls esbatanats que viu com la major de les riqueses els caps de setmana passts al Lido amb els seus oncles... I aquesta senzillesa el fa dur, molt dur. A vegades sembla que la vida ha estat innecessàriament cruel amb alguna gent, amb alguns pobles. El passat i el futur semblen no ser res quan no tens pàtria ni terra ni diners.

Recoman amb força la lectura reposada d'aquesta obra

LA AUTOPISTA DEL SUR, Julio Cortázar

alícia | 01 Juny, 2010 19:22

La autopista del sur, Julio Cortázar. Nordicalibros. Maig, 2010. 67 pàgines. 8€

Un conte de Julio Cortázar! Un llibret de menys de 70 pàgines que he comprat perquè m’ha atret l’edició tan acurada que té, i perquè feia anys, massa, que no m’acostava a Cortázar. Tal vegada vaig llegir massa prematurament obres que em van costar de digerir. Avui estic encantada d’haver trobat aquesta joieta a la taula de novetats/rareses de la llibreria.

"La autopista del sur" narra un embús de trànsit. Un embús formidable que comença un diumenge d’estiu i que acaba... bé, no sé quan acaba. Al llarg d’aquest embús que ocupa sis carrils de l’autopista que du a París, les persones que van en els cotxes aturats estableixen relacions entre ells. Primer comença a faltar l’aigua, després el menjar. Més endavant, la biologia fa el seu camí i moren persones. Els automobilistes estan atrapats i ningú no ve a rescatar-los. Cortázar, gran mestre, utilitza un llenguatge completament neutre per a descriure les complicitats, les enemistats, les lluites pel poder. Fuig del dramatisme i dels adjectius. Les persones no tenen nom, sinó que s’identifiquen per la marca i el color del cotxe que intenten conduir. Amb això, l’autor aconsegueix crear una atmosfera pesant, claustrofòbica, angoixant, però al mateix temps, el lector s’acomoda a la situació, com ho fan les víctimes. Perquè quan tot acaba, quan per fi poden posar els seus cotxes en marxa, quan són lliures....

Em sembla una lectura esplèndida, i tal vegada una petita lliçó per a aprenents d’escriptors.

Aquí baix us deix un fragment de "Weekend" la pel·lícula que Godard va fer inspirat en el conte de Cortázar. Fixeu-vos en la llargària del plano-seqüència i en la banda de so.

EL PRIMER HOMBRE, Albert Camus

alícia | 31 Maig, 2010 10:12

El primer hombre, Albert Camus. Traducció d’Aurora Bernárdez. Anagrama, Colección Andanzas. Setena edició, febrer de 2003. 299 pàgines. 15€.

Quasi em fa vergonya comentar aquí aquest llibre. En primer lloc perquè a Espanya va arribar el 1994 i no l’he llegit fins ara. Però sobretot, perquè em sembla que no tenc cap possibilitat d’escriure res coherent sobre aquesta obra que ja dic per endavant que m’ha semblat magnífica. L’he llegida en castellà perquè m’ha resultat trobar la versió catalana a les llibreries de dues grans ciutats que he visitat recentment.

La història d’aquesta novel·la de Camus ja és coneguda: Està inacabada perquè l’autor l’estava escrivint quan va morir en un accident de trànsit l’any 1960. Entre les andròmines que van arreplegar de la ferralla del cotxe hi havia una cartera que contenia el manuscrit. En un primer moment sembla difícil de desxifrar perquè estava escrit amb una lletra molt petita, ple d’esborradures i pràcticament sense puntuar. Anys més tard, el 1993, la filla de Camus, Catherine, va decidir fer-ne una edició. Per a mi, aquesta és una de les gràcies que té el llibre. Hi ha un parell de fascímils de les planes manuscrites. S’han hagut de posar unes notes al peu de pàgina per explicar que una paraula és il·legible. I fins i tot s’han respectat les incoherències pròpies d’una primera redacció com ara que un mateix personatge apareix amb dos noms diferents a l’obra. Això fa que una part del procés de creació de Camus quedi al descobert. Això a mi m’ha fascinat.

El primer home és una novel•la autobiogràfica. Camus explica com la misèria de la seua família a Algèria el va marcar des de ben petit. Explica els seus orígens familiars. Fa un retrat atroç i ple de veritat de la seua àvia materna, immigrant menorquina. Explica com son pare va morir a la Primera Guerra Mundial quan ell només era un nadó i queda en mans d’aquesta àvia i d’una mare analfabeta i quasi muda i sorda... Els càstigs, la mar, la por a l’àvia autoritària, la por a la vergonya i a la misèria, la pobresa heretada que envolta el seu món... I només un petit forat, una escletxa que s’obre a l’escola primària i continua a l’institut. I per damunt de tots, el mestre, el primer mestre que va sebre veure en aquell fillet totes les potencialitats que després podria desenvolupar.

He de confessar que he plorat llegint aquest llibre, que per uns moments he tornat a la lectura també humida de “Les cendres d’Àngela”. Em sembla que, salvant les distàncices, McCourt i Camus expliquen les mateixes coses viscudes, és clar, en èpoques i en països diferents. A El Primer hombre, el protagonista és el petit Jacques a qui li passen tot de coses que ell, al principi atribueix a la seua pobresa extrema. Això serveix al Camus adult per a reflexionar sobre la societat, sobre la guerra, sobre els processos colonitzadors i els papers de les metròpolis, sobre el sistema educatiu... el meu pare no coneixia França, diu Camus, quan la va conèixer el van matar.

Cap a la meitat de l’obra hi ha el relat d’una jornada de cacera amb el seu tiet que impressiona, fa aborronar la pell. Com també impressiona la descripció de la visita que el mestre de primària fa a la seua àvia perquè deixi que el xaval continuï estudiant a l’institut. No de bades, un dels documents que s’inclouen al final del llibre és la carta que Camus va escriure al seu mestre després de rebre el Premi Nobel. A ell i a la seua mare, que quasi no tenia paraules, va dedicar el Nobel de literatura.

No em voldria allargar més. La prudència em demana que deixi aquí el comentari. Em sembla una novel•la que tothom hauria de llegir al menys una vegada a la vida.

LA LIBRERIA, Penelope Fitzgerald

alícia | 05 Maig, 2010 17:20

La librería, Penélope Fitzgerald. Traducció d'Ana Bustelo. Impedimenta, març de 2010. 181 pàgines. 18,40€

No coneixia aquesta autora. Vaig comprar aquest llibre perquè em va agradar la portada, perquè em va enganxar la textura de la coberta i la contracoberta, i la qualitat del paper. I pel títol! Un llibre titulat La librería, promet molt. Com una pastisseria que digués Mel i Sucre, per exemple...

Conta la història d'una dona de mitjana edat d'una petita localitat de la costa d'Anglaterra que decideix posar una llibreria al seu poble. Som a l'any 1959, i no tots els veïns del poble veuen bé que aquesta dona obri aquest comerç. Ella ho sap, però pensa que podrà amb tot i comença enfrontant-se amb el director del banc, i acaba... bé, no ho desvetllaré. Amb tot sí que diré que al final de la lectura, hom sent una certa devastació. Una certa pena per la petitesa moral dels habitants d'aquell poble, per la curtesa intel·lectual, per la pobresa d'esperit.

Em sembla un llibre magnífic. Escrit amb tanta senzillesa que fa aborronar la pell. L'autora, la senyora Fitzgerald, tenia més de cinquanta anys quan va decidir que volia ser escriptora. Tot el text traspua veritat, i al mateix temps, solidesa. Les descripcions del paisatge són planes i tranquil·les. I crec que és això que va deixant en el lector un pòsit de desesperança insuportable. A mesura que m'acostava al final esperava un gir que mai s'ha produit. I m'ha agradat, perquè en realitat, els girs no existeixen, són només focs artificials dels narradors que necessiten fer mans i mànegues i jutipiris per mantenir l'atenció del lector.

Com m'hauria agradat visitar la llibreria de la casa vella! El recoman vivament.

LA MORT I LA PARAULA, Carles Camps Mundó

alícia | 30 Abril, 2010 13:48

La mort i la Paraula, Carles Camps Mundó. Proa, Óssa Menor. Premi Carles Riba 2009. 92 pàgines. 15€

Els poetes tenen sort. Tenen totes les paraules. I com que tots sabem que les paraules curen, o si més no, pal·lien molts mals, quan es troben davant una malaltia, davant un atzucac, entren al magatzem de les paraules i se les apliquen com un bàlsam. Els lectors d’aquests poetes també tenim sort perquè podem manllevar les seues paraules i intentar que se’ns contagii alguna cosa bona de les paraules curatives. Aquí hem parlat de dos petes que han passat per mals moments, Josep Ballester i Manel García Grau. Ballester va sobreviure, Manel no.

Carles Camps Mundó sí que ha sobreviscut a la malaltia i ha pogut recollir el premi Carles Riba amb el llibre-bàlsam, el llibre-remei que va escriure mentre patia com un gos, mentre era conscient del ball desassossegant d’unes cèl·lules que es multiplicaven sense cap compassió.

A La mort i la paraula hi ha poemes que fan mal només llegint-los. Són paraules capaces de traslladar al lector que se sent jugant amb la mort, què se sent quan un se sap habitat per un mal a qui alimenta de manera involuntària però conscient.

Després de la segona lectura, el receptor nota que entre les mans té un llibre de maduresa, ple de ràbia, però fruit de la reflexió. Nu de tot tipus d’ornament. El dolor s’expressa amb molta cruesa. Dolor mental, però també físic. És un llibre molt bell, i carregat de veritat.

DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER, Haruki Murakami

alícia | 21 Abril, 2010 14:47

De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami. Traducció d'Albert Nolla. Empúries Narrativa. Març, 2010. 150 pàgines. 17€.

De qui parlam quan parlam d'Haruki Murakami? És l'escriptor japonès de més èxit fora del Japó. Fa uns anys el vam descobrir amb Tòkio Blues. En aquest bloc n'hem parlat abastament perquè Alícia va quedar penjada de l'estil d'aquest narrador tan especial. Aquest llibre no és pròpiament una novel·la. Tampoc no és un dietari, ni un llibre d'autoajuda, encara que té un poc de tot això.

La teoria vital de Murakami és que necessita córrer per escriure. Va començar a córrer per estar en forma per poder escriure més i més hores. Per poder-se concentrar a l'escriptori. A mesura que va corrent té més necessitat de fer-ho. Murakami diu també que necessita escriure per a comprendre el món. A mi em fa l'efecte que necessita escriure per explicar-se a sí mateix. Per això és capaç de dedicar cent-cinquanta pàgines a escriure per què corre. Per a ell és un fenomen inexplicable. Necessita tot aquest espai per a disseccionar la seua vida. El resultat és un text deliciós. Els seguidors de l'escriptor arribam a entendre algunes de les seues dèries. En alguns moments del relat, fins el lector més sedentari té ganes d'aparcar el llibre i calçar-se unes sabatilles i sortir al carrer a córrer. A notar com els músculs es fan tensos, a creuar-se amb altres corredors silenciosos, a intentar escoltar el panteix dels novells. Explica també moments de crisi, de buit, com el que va sentir després de córrer una ultramarató, que són cent quilòmetres en no sé quantes hores.... Déu meu!!

Em sembla una obra totalment recomanable per a corredors, per a escriptors, per a fans de Murakami, per a actius, per a sedentaris.... magnífic!

Altres llibres de Murakami comentats a aquest blog: Tokio Blues , El meu amor Sputnik , Al sur de la frontera, al este del sol , Kafka en la orilla , After Dark

L'ILLA, Giani Stuparich

alícia | 13 Abril, 2010 19:34

L'illa, Giani Stuparich. Editorial Minúscula, col·lecció microclimes. Març 2010, segona edició. 108 pàgines. 13€.

Un altre llibre que compr sense conèixer res de l'autor, que em ve a les mans perquè el trob atractiu. Petitó, amb una fotografia groguenca a la portada. El títol m'encanta. I el text de la contraportada, també. N'hi ha pocs de textos de contracoberta o de solapa que m'agradin. Aquest sí.

El relat és breu i directe. Un pare que sap que li queda poc temps de vida demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa on va néixer. No sabem el nom ni del fill ni del pare, que són citats així: "el fill", "el pare". El narrador és completament omniscient i vola per damunt els personatges i els seus pensaments que a vegades s'entrecreuen. El llenguatge és directe, cru, sense floritures barates. Un text així seria propici a les reflexions lacrimògenes, però l'autor en fuig amb certa mestria. I això m'agrada.

M'agrada també com ens mostra la desesperació del fill. Desesperació muda per la impotència. Desesperació que tenalla el fill, de qui no sabem l'edat que té, de qui coneixem només que viu a les muntanyes, molt lluny de la mar de l'illa on son pare vol passar els últims dies de vida. Hi ha molta incomunicació. El fill voldria dir-li ho tot al pare, però calla. Hi ha mentida pietosa, i el penediment que això provoca...

El relat està acompanyat per una presentació d'Elvio Guagnini, i un postfaci de Claudio Magris.

És un relat breu, que es llegeix en un capvespre, molt ben escrit, de prosa neta, i completament recomanable per qui vulgui gaudir d'una obra amb cara i ulls.

L'APRENENTATGE DE LA SOLEDAT, David Vilaseca

alícia | 12 Abril, 2010 08:31

L'aprenentatge de la soledat, David Vilaseca.. 3i4, maig de 2008. Premi Octubre 2007. 432 pàgines.

Tenia aquest llibre per casa, sense llegir, quan vaig sebre de la mort del seu autor. Una mort tràgica, un accident de trànsit a Londres. Vaig sentir la curiositat immediata per acostar-me a aquesta novel·la seua, que era la primera que publicava.

En realitat es tracta d'un recull de diaris escrits al llarg de deu anys. Des que el 1989 se n'anà als Estats Units a estudiar fins que en 2002 decideix ordenar els quaderns i donar-los una unitat per convertir-los en aquest llibre. Record que quan es va publicar la novel·la es va comentar que era una obra on es parlava explícitament de l'homosexualitat, i que aquesta n'era el tema principal. És cert. L'autor escriu la seua soledat mentre es relaciona amb uns i altres, mentre fa la tesi doctoral, coneix gent, enyora....

No vull enganyar ningú. No he pogut acabar de llegir el llibre. M'ha passat una cosa estranya. El vaig començar amb moltes ganes. M'hi vaig enganxar i vaig llegir les primeres setanta pàgines d'una tirada. No podia parar. A l'endemà, quan hi vaig tornar, em va costar llegir deu pàgines seguides sense tenir una terrible sensació de voyeur, i així em va passar fins que la lectura es va convertir en una missió impossible.

El dietari està ben escrit, el llenguatge és acurat, i la història que conta és interessant. M'agraden els personatges que van creixent davant el lector. Però en aquest cas l'argument em sembla completament reiteratiu. Passen poques coses, i les que passen no m'interessen gaire. Se'm feia una muntanya arribar a les pros de cinc.centes pàgines.

Amb tot, no desqualific en absolut aquesta obra. Només constat que no he triat el moment adequat per a enfrontar-m'hi.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS