llegit

Vostè ja ho entendrà, Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, setembre de 2007. 60 pàgines.

Un monòleg. Un monòleg curt i intens. Una dona s'està a una "casa de repòs" i dóna les gràcies al seu director perquè li ha permès sortir  i estar amb el seu marit. La dona és Dona. I la casa és la Casa, que realment és.... bé, els lectors ja ho entendran.

M'agraden molt els monòlegs quan són com aquest: presumptament directes, curts i intensos. Trob que es tracta d'un recurs  literari que per ser bo  ha de ser molt bo. Aquest de Claudio Magris m'ha atrapat des del principi. I des del principi he volgut sebre més de la Casa i de Dona, i del seu marit que és un poeta. Ella en parla molt, però no en parla prou, i això m'agrada. En tan poques pàgines assistim a diferents canvis d'humor de la Dona que parla, a canvis de to, a canvis d'actitut.

És un llibre molt curtet, molt agradable. Molt ben escrit. S'ha de llegir tot d'una, al sofà, mentre un es beu una o dues tasses de cafè.

Em sembla que els aficionats a l'escriptura creativa el podrien agafar com a exemple d'eficàcia i de preciosisme a l'hora d'escriure un monòleg de seixanta pàgines.

El recomàn, clar.

[DE COM EL REI ENVIÀ MISSATGERS A MENORCA PER ACONSEGUIR LA SEVA
SUBMISSIÓ]
I manàrem a en Bernat de Santa Eugènia, a don Assalit de Gudar i al comanador, que
era qui ho havia aconsellat, que cadascú d'ells hi anassen en una de les galeres i que els
diguessin que nós havíem vengut amb la nostra host i que no volíem la seva mort; i que
ja havien vist i oït què els havia esdevingut als de Mallorca que no s'havien volgut
rendir a nós, en prendre'ls. I que, si ells es volien retre a nós i fer amb nós com feien
amb el rei de Mallorca, els acceptaríem. I que si s'estimaven més la mort i la presó que
venir a la nostra mercè, no els podríem lliurar, que haurien de passar per allò.
I per un alfaquí nostre de Saragossa, anomenat don Salomó, germà de don Bahïhel, els
férem fer carta de creença, en algaravia, per tal que es fiassin d'aquells tres que els
dirien el missatge en nom nostre. I encara els diguérem que nós ens acostaríem al cap de
Pera, des del qual hi ha, anant a Menorca, fins a trenta milles de mar; i que quan
sabríem la seva decisió allí ens trobarien.

[DE L'ARRIBADA DELS MISSATGERS A CIUTADELLA]
I férem navegar les galeres amb els missatgers de nit; i l'endemà arribaren a Menorca,
entre hora nona i vespres. I l'alcaid i tots els vells i el poble de la terra eixiren contra les
galeres al port de Ciutadella, i preguntaren:
-De qui són les galeres?
I digueren que del rei d'Aragó, de Mallorca i de Catalunya, i que eren missatgers seus
que anaven cap a ells. I els sarraïns, quan oïren això, feren que tots els altres sarraïns
deixassin les armes i les posassin a terra. I els digueren que fossin benvinguts i quedesembarcassin segurs i estalvis sobre la garantia dels seus caps, i que els tractarien amb
plaer, honor i amistat.
I les galeres posaren les popes en terra. I ells havien enviat a cercar almatracs, estores i
coixins, per tal que seguessin i es reunissin. I tots tres eixiren de les galeres, amb un
jueu que nós els havíem donat per intèrpret. I l'alcaid, el seu germà i l'almoixerif -el
qual nós, després, férem rais de Menorca, que era natural de Sevilla-, i tots els vells,
escoltaren amb gran atenció i amb gran acatament la carta i el missatge que nós els
havíem enviat, i digueren que prendrien acord.

[DE LA RENDICIÓ DE L'ILLA DE MENORCA]
I, quan vengué el matí, i els sarraïns hagueren fet la seva oració, l'alcaid, el seu germà,
l'almoixerif, els vells i uns tres-cents moros, dels millors homes de l'illa, eixiren i
digueren que agraïen molt a Déu i a nós el bon missatge que els enviàvem, que bé
comprenien que no es podien defensar per molt temps de nós; i que farien escriure,
d'acord amb nós, el pacte que ells farien. I els tractes foren aquests: que deien que l'illa
era molt pobra i que en aquella illa no tenien lloc on poguessin fer sementer que bastàs a
la desena part de la gent que hi havia; però que ens tendrien per senyor seu, i que allò
que ells tendrien ho partirien amb nós, perquè era just que el senyor rebés una part del
que tenien els seus homes. I així, que ens donarien cada any tres mil quarters de forment
i cent vaques i cinc-cents caps de bestiar, entre cabres i ovelles; i que nós els féssim un
document per garantir-los que els guardaríem i els defendríem com a homes i vassalls
nostres; que aquest pacte el complirien a nós i als nostres per sempre.
I digueren els nostres missatgers que encara haurien de fer una altra cosa, és a dir, que
calia que ens donassin potestat sobre Ciutadella i el puig on està el castell més gran de
l'illa, i que, si hi havia altres fortaleses, que ens en donassin la potestat sobre totes. I ells
hi consentiren per força i a desgrat, però finalment es posaren d'acord i digueren que, si
nós ho volíem, ho farien; perquè havien sentit a dir que nós érem bon senyor per a la
nostra gent, i que ells tenien esperança que així ho seríem amb ells.I en aquest pacte, això és, en fer els documents i fer-lo jurar sobre l'Alcorà a tots els
homes majors i millors de l'illa, hi estigueren tres dies per acabar-ho. I don Assalit féu
escriure als documents que cada any ens donassin dos quintars de mantega, i dos-cents
bessants i barques per a transportar bestiar.
I, mentre estiguérem al cap de Pera, esperant sempre les galeres amb els missatgers que
nós havíem enviat, férem cada dia aquells focs que havíem fet la primera nit.

El secret de Christine Falls. Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Bromera, juny 2007. 355 pàgines.

El millor d'aquesta novel·la és que és de John Banville. No estic d'acord amb el que diu la faixa de promoció amb que adornen el llibre: "El thriller elevat a la màxina categoría". Aquesta frase podría deixar entreveure que el thriller és un gènere menor i que cal que vengui un dels grans a atorgar-li galons. No en sóc especialista, però em sembla que no ho és un gènere menor el thriller. En tot cas, per a mi  "El secret de Christine Falls" és una bona novel·la. Una obra entretenguda de llegir, on l'autor, que domina com ningú els resorts narratius, ens fa pasar una bona estona, i a més ens regala la sensació d'estar aprenent.

En aquest cas ens conta les relacions tan turbulentes de dos mitjos germans. Descriu l'ambient dels anys 50 del segle passat a Boston i a Dublin. Ens explica com vivien les classes poderoses,  i com de malament ho passaven els que no ho eren. I és clar, hi ha una mort que pot ser o no accidental. Hi ha relacions familiars que no són el que semblen. Hi ha trompe l'oeils constants.

D'aquesta novel·la, com de les anteriors de  Banville que he llegit, el que més m'agrada és anar destripant-la. Estudiar-ne l'estructura i l'arquitectura narrativa. Descobrir quina és la dosi que utilitza per a fer-nos sebre la informació que necessitam per continuar llegint. (ja sé que d'això es tracta a l'hora d'escriure un thriller, però em sembla que aquest no és el cas)

Recoman com sempre la lectura de la historia de Crhistine Falls, i desig que molta gent arribi a conèixer el seu secret.  També el de Quirke i Mal.

He passat uns dies a Madrid. Els meus amics em van recomanar de passejar un matí pel  carrer de Claudio  Moyano, que és un carrer costerut perpendicular a Paseo del Prado i paral·lel a l'estació d'Atocha. Hi ha tot de casetes de llibres antics, vells, de segona mà i d'oferta. Semblant al Mercat de Sant Antoni de BCN. Bé. Era un dia feiner i no hi havia massa gent. Només uns quants homes vells que buscaven coses molt concretes. Vaig remenar molta estona entre el material de les casetes. Finalment he tornat a casa amb uns quants títols que no tenia:

El laberinto, de Mauel Mujica Lainez, en una edició de El País.

Malas artes, de Donna Leon, de Seix Barral.

101+19=120 poemeas, d'Angel González, de El Visor de poesia.

Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, d'Haruki Murakami, en edició de butxaca. Nou. L'únic Murakami que em faltava i que hauré de llegir abans no surti Sauce ciego, Mujer dormida, un llibre de relats que es posarà a la venda el sis de febrer.

En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset, en edició de butxaca.

Hi havia un diccionari de Valencià de Bromera, aquell gros. Costava 8 euros i vaig estar temptada de quedar-me'l, però mentre el fullejava vaig veure que tenia un munt de pàgines estripades, arrencades de manera molt bruta. Li vaig dir al senyor que com és que tenia a la venda un diccionari escapçat, i em va mirar amb cara de mals amics....

Les aigües estretes, Julien Gracq.  Traducció de Ramon Girbau. Quaderns Crema, maig 2007. 70 pàgines.

Per a J.

Enguany, el meu Rei només m'ha regalat un llibre. Un llibre petit,  que conté dos textos i que  només fa  70 pàgines. El meu Rei també m'ha deixat la fotocòpia d'un article de Joan F. Mirat publicat a El Temps d'aquesta setmana.  El text té unes línies marcades amb fluorescent groc.  Línies que diuen això, per exemple:

"........una mostra petita de la prosa més bella que s'ha escrit en cap llengua els darrers seixanta anys."

"........subtil meravella de la seua escriptura, una cosa tan rara, tan lluny de la pobresa banal de tants escriptors d'èxit, tan distant de tants autors famosos que pel fet de vendre molts llibres pensen que són escriptors de debò, i els seus lectors enganyats o tan pobres com ells també ho pensen. De Julien Gracq, que s'acaba de morir als noranta-sis ans, tants anys passats en silenci discret, tants anys de perfecció callada,....."

He de reconèixer que no havia llegit res de Julien Gracq abans de rebre aquest regal, i que abans que es morís només l'havia sentit el seu nom un parell de vegades, i no record haver tingut mai un llibre seu a les mans. Em sembla que només es poden trobar tres de les seues obres traduïdes al català.

"Les aigües estretes" és un text on no hi passa res. És "només" un relat de records. Una evocació del riu que l'autor va posseïr, va viure, durant la seua infantesa. És un passeig per entre aquest tros de riu que tenia de tot, que era un paradís, com la infantesa mateixa. No hi passa res a aquest relat. Gracq ens ofereix algunes de les seues lectures, les analitza i ens les reescriu. Ens conta els grans dies de pesca petita al petit riu que era gran i ho era tot, i que, potser, ara no és res, i que tenia el color del cafè molt dissolt. Només records. Només textos. Només literatura. Bona literatura.

Per escriure un text on no hi passi res i fer literatura, s'ha d'escriure com Déu, en cas contrari, el resultat pot ser patètic. En aquestes cinquanta set pàgines de la meua primera aproximació a Julien Gracq, em sembla que he llegit alguna cosa aproximada a Déu.

El segon relat del  llibret és encara més curt que el primer. Es titula La migdiada al Flandes Holandès. Un títol ben curiós per a una altra descripció: la de les terres sorgides de la construcció dels dics. Altra vegada l'aigua, en aquest cas, continguda i presumtament domesticada. També una delícia.

Recoman vivament la lectura d'aquests dos textos al mateix temps que m'acab d'imposar el deure de buscar més coses de Julien Gracq per continuar aquesta lectura de cotó de sucre.

Mil cretins, Quim Monzó. Quaderns Crema, octubre 2007. 174 pàgines. 10,45¬

M'agrada el títol. M'agraden les casetes de la portada.

A la faixa de promoció: "Un dels millors escriptors de contes del món. Un dels escriptors més originals del nostre temps" The Independet

He tardat un parell de dies a pujar aquest comentari al blog. Em sembla que ja ho he dit alguna vegada: no m'agraden els contes, no m'agraden els acudits. No em fan gràcia els acudits. Em costa entrar als contes.

De recull de contes de Quim Monzó, pocs m'han fet el pes. Alguns m'han deixat freda (La sang del mes que ve) Altres m'han semblat completament sosos (La forquilla) Alguns altres no tenien cap interès (Qualsevol temps passat)

El que no puc negar de cap manera és que Quim Monzó escriu molt bé. Potser no escriu, potser pinta. O no... el que fa és fotografiar. Posar una una lent d'augment sobre un moment, un instant decisiu. Em fa l'elefecte que Monzó no escriu: disseccciona. Així, tal vegada podríem dir que Monzó "és un dels millors forenses socials del món" No és un retret: ans al contrari, és un elogi. El que passa és que a mi, el que em mostra no m'atrau. No m'agrada. Ja ho veig jo cada dia aìxò que ell conta.

Ja sé que potser poca gent estarà d'acord amb mi. Sé, que ara Monzó està de moda, que ha estat l'estrella més lluenta de Frankfurt i tot això. Quedes fatal si dius que l'últim llibre no t'ha fet el pes. Ja sé també que Mil cretins està dalt de tot de la llista dels llibres més venuts, així és que no cal que el recomani. Quan vaig encetar aquest blog, l'últim dia de l'any farà dos anys, vaig dir que m'havia de servir per a posar ordre a les meues lectures. I això és el que he fet fins ara. Ara, el que faré serà posar ordre a la biblioteca i col·locar Mil Cretins al costat de La Magnitut de la tragèdia que em va enlluernar quan era jove.

Amuleto, Roberto Bolaño. Anagrama, juny 2007, 3ª edició. 154 pàgines. 12,35¬

Un altre Bolaño! Pensaran els lectors de LLEGIT. Sí, un altre Bolaño i encara no és Los Detectives Salvajes. Ja sé que em falta aquest enorme volum. El que passa  és que 2666,  que vaig llegir quan encara no existia aquest blog i per tant no el vaig ressenyar, em va deixar esgotada. Molt satisfeta, conscient que havia pres una menja vital per al meu esperit, però tal vegada, empatxada. No obstant, com que em delcar admiradora de Roberto Bolaño, no em vaig poder resistir a El secreto del mal ni al recull de poesia La univesrsidad desconocida.

Tot aquest preàmbul té a veure a que aquesta vegada he triat una altra obra breu de l'autor Xilè. Amuleto és una obra rara. Conta fets extraordinaris, però ho fa amb una naturalitat que fa posar la pell de gallina. Està escrit en primera persona per Auxilio Lacouture. El més dramàtic de tot és que el relat comença dient "Esta será una historia de terror" i el lector no s'ho creu perquè les paraules i els escenaris no són els que un espera per a un relat de por. I aquesta és la pitjor de les situacions. Quan un menys s'ho espera està atrapat en un món del qual ja no pot sortir per molt que ho intenti.

He de confessar que en alguns moments la lectura se m'ha fet costa amunt. M'ha fet mal. Això és màgia. He passat més pena del que és normal quan he arribat al final que ara no puc desvetllar aquí.

Evidentment recoman la lectura d'aquesta obra, tot i que sóc conscient que no és la millor per endinsar-se en l'univers Bolaño, i tenint en compte que em falten els Detectives, alguns personatges, per cert, ja són citats a Amuleto, que em sembla que és anterior.

La passió segons G. H., Clarice Lispector. Empúries Narrativa. Juliol de 2006. 158 pàgines.

El primer llibre de Clarice Lispector que vaig comprar es deia La hora de la estrella. Era l'any 1989 i  l'editava Siruela, amb aquell estil característic de tapa dura i paper de qualitat. Em va costar entrar en el text, i també em va costar sortir-ne. Molts anys més tard, durant unes vacances d'estiu em vaig topetar amb un altre llibre de Lispector també a Siruela: Agua viva. Encara em va resultar més dificultós perquè Lispector estirava el llenguatge com un xiclet, el retorçava tant que a vegades havia de lluitar contra una teranyina per arribar a intuir-ne el significat. En tot cas, el bon gust dominava damunt les dues obres, de l'any 1977 la primera, i del 1973, la segona. Ambdues escrites després de l'accident domèstic que li va fer cremades greus i li van causar una depressió brutal.

Ara, alguns anys després, he trobat un  altre Lispector. En català, aquesta vegada. La passió segons G.H. és un text de l'any 1964 que m'ha semblat d'una modernor que haria de fer avergonyir alguns autors que es pensen modernets.

Evoca Kafka i en teoria explica les males relacions d'una dama burgesa amb els escarabats. En realitat, Clarice Lispector explica les males relacions amb ella mateixa. Continua exhibint un llenguatge brutal i enlluernador. El raig verbori és la reflexió, la manera d'explicar-se el món d'aquesta autora brasilera nascuda a Ucraïna. És fàcil dir que l'escarabat és la metàfora. Ho és.

M'agrada Clarice Lispector perquè és estranya. Perquè les seues obres que he llegit, tot i que són breus, em demanen atenció. No me les puc llevar de damunt en un capvespre ociós. A vegades, és bo que tots els sentits estiguin concentrats en la lectura. També el de l'olfacte i el del tacte. A vegades és bo llegir a poc a poc.

Recomàn aquest o qualsevol altra obra de Clarice Lispector a qui vulgui gaudir amb la literatura que no està a les taules de novetats de les llibreries, que em sembla que també n'hi ha de lectors d'aquests.

Insòlit somni, insòlita veritat La meravellosa llegenda de l'intrèpid aeronauta Don Joaquín de la Cantollay Rico. Lolita Bosch. Empúries Narrativa. Setembre, 2007. Il·lustrat per Elisenda Estrems. 87 pàgines. 11,31 ¬

Un títol extremadament llarg per un llibre tan curt. Dic llibre, no dic novel·la. No sé si dir conte. Potser relat és la paraula que millor li escau a aquest constructe que ens presenta la nostra Lolita Bosch.

Li vaig sentir dir la setmana passada que ella i altres autors mexicans n'estan farts d'aquella denominació del  Méjico-mágico. Amb tot, després de llegir aquest text, i només per respectar els desitjos de l'autora, m'atreviré a dir que Mágico, no, però talvegada sí, post-mágico.

El més sorprenent d'aquest relat ja no és l'originalitat del tractament, que no esperàvem altra cosa de l'autora, ni la inclusió d'il·lustracions. El millor, el més sorprenent, és que el tal Joaquín de la Cantolla és un personatge que va existir de veritat. Ell i la seua obsessió per volar. Per fer volar Mèxic.

Potser és anar massa enfora. Ja sé que no tenen res a veure, però mentre llegia L'insòlit somni, insòlita....  em venien al cap algunes obres de Miguel Angel Asturias (ja sé que és de Guatemala, ja sé que Lolita Bosch no vol sentir a parlar del realismo mágico... ja ho sé...) Però aquesta és la gràcia que m'ha fet aquest text de Lolita Bosch: he passat sense donar-me'n compte de Don Jóaquín de la Cantolla a El hombre que lo tenia todo, todo, todo.... en una edició de Bruguera de butxaca que he recuperat de la meua biblioteca.

Recomán, com no? llegir aquesta obra. Encara que sigui per a desintoxicar-nos de tantes i tantes impostures. De tanta importància que es volen donar últimament alguns autors catalans i no catalans... Aire fresc. Gràcia. Despsarpajo i Descaro (que ho dic en castellà perquè em sonen més plàstiques aquestes dues paraules)

A Llegit ja hem comentat altres novel·les de Lolita Bosch:

Qui vam ser, Tres historias europeas i Elisa Kiseljak