Administrar

A CONTRA TEMPS I EL SOMRIURE DE L'ATZAR. Feliu Formosa.

alícia | 16 Febrer, 2006 15:38

A contratemps, diaris. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 182 pàgines.

El somriure de l'atzar, diaris II. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 149 pàgines.

Els diaris, els dietaris. Els precursors, diuen, d’aquest invent dels blocs a la xarxa. No compartesc del tot aquesta teoria, perquè encara hi ha una certa distància qualitativa i temporal entre el que es publica a internet, i el que s’edita en paper. D’una banda per tot el que de reescriptura representa el procés de l’edició. I de l’altra, per la falta d’inmediatesa dels textos. Els diaris de Feliu Formosa que Perifèric ha publicat l’any 2005 comencen deu anys abans, el 1995, i acaben el 2001.

En tot cas, aquest no és el tema d’avui. Ni tan sols els diaris de Feliu Formosa són el tema. A mi m’han agradat. Són textos senzills i treballats que ajuden a conèixer el jo no íntim de qui, segons Xulio Ricardo Trigo, és “un dels pocs autors contemporanis vertaderament imprescindibles”. De tant en tant està bé llegir dietaris I aquests dos apleguets son més que recomanables. No sé si interessa a algú, però a més a més, venen precedits per alguns dels premis de més prestigi que es donen al micro univers de les lletres catalanes.

Tanta introducció m’està desviant del que volia comentar al principi. Arran dels diaris de Feliu Formosa, volia parlar de Perifèric Edicions. El nom està molt ben trobat, sempre que es tracti només d’una definició, i no d’una vocació. Es tracta d’una editorial jove, que en poc temps s’ha sabut “fer un nom”. Ha elegit bé els títols i ha sabut combinar amb saviesa el lloc de procedència dels autors.

El que més em crida l’atenció de Perifèric és la persona que hi ha darrere. Es tracta de Josep Ramón Lluch, un periodista que ha donat un parell de voltes, i que és difícil d’ubicar. A finals dels anys 80 Lluch dirigia el setmanari El Temps. A principis dels 90 va ser cap de programes de Ràdio 9, l’emissora autonòmica valenciana. D’allà va saltar a la televisió amb un programa que va encendre la flama del que ara es coneix com telefem. Es deia Parle vostè, calle vostè, i va descobrir personatges com el Pare Apel.les, Bienvenida Pérez o Juan Ariansens… (¡!) Va crear una productora que ha fet programes, potser encara fa programes d’aquests de testimonis a TVE, i a quasi totes les privades. I ara, tal vegada per a netejar la consciència, des de Catarroja posa en marxa un segell editorial que publica Feliu Formosa, Ramon Guillem, Manel Garcia Grau ,Vicenç Llorca, o Josep Maria Sala-Valldaura, entre altres.

Benvinguda sia.

Ah, i els més curiosos, mireu la solapa de la contracoberta de El somriure de l’atzar, i trobeu l’errada.

TRES HISTORIAS EUROPEAS, Lolita Bosch.

alícia | 08 Febrer, 2006 15:16

Tres historias europeas, Lolita Bosch.. Caballo de Troya, 2005. 244 pàgines. 12 €

És bo que el lector es deixi endur per un relat, que s’ho passi bé llegint-lo tot i sabent que l’autor s’està quedant amb ell? No sé, si és bo o dolent, però a mi m’ha encantat. A "Tres historias europeas" hi trobam, el relat “Elisa Kiseljak”, que ja hem comentat aquí, però aquesta vegada traduït al castellà. Hi ha també “Una: la historia de Piiter y Py”, que és un original viatge al camp de concentració polonès D’auschwitz. És un relat emotiu, suau, desesperat, però silenciós, i que actua de coixí entre la història d’Elisa, i el primer dels relats que trobam al volum que es titula “Pingüinos”.

Ignor perquè Lolita Bosch va posar aquest títol al relat. També ignor perquè el va escriure. Però és magnífic. Altres vegades ja he expressat la meua admiració pels autors que, a banda “d’escriure bé” de “contar bones històries” tenen gust pel llenguatge. M’agraden aquells que juguen, que experimenten, que prenen el pèl al lector, però li demanen permís. Lolita Bosch ho fa. Es dirigeix de manera descarada al lector, l’interpel.la, i es permet recomanar-li com ha de llegir la història que ella proposa.

Tenint en compte la joventut de l’autora, podria tractar-se d’un exercici de provocació buida. Personalment, em sembla que no ho és. Lolita Bosch és jove i té talent, i com que no té res a perdre, ha decidir caminar per senders no explorats encara. Camins sense caspa, sense pretenciositat ni falsos engolaments.

Jugar amb les paraules.

Contar bones històries.

Il.lusionar.

Fantàstic.

SORRA A LES SABATES, Joan Pons

alícia | 01 Febrer, 2006 10:55

Sorra a les sabates, Joan Pons. RBA La Magrana, 2005. 302 pàgines. 18 euros.

Em sap greu. Ho he intentat, però no he aconseguit que m’agradés aquesta novel•la. Diuen aquells que hi entenen que quan un llibre no t’agrada, o et resulta difícil continuar la lectura, és perquè no és el teu moment. Diuen que a vegades és convenient arreconar-lo, i deixar passar el temps fins que rebis algun senyal que et faci veure que ha arribat l’hora. Es veu que els llibres et criden, et fan l’ullet o alguna cosa pareguda, i tu ja saps que ja toca.

El cas és que jo sóc reincident. Vaig ser incapaç de passar de la pàgina 50 de “El laberint de les jirafes”, Proa, 1999. Després de tants anys, el llibre és allà, al prestatge, al lloc que li correspòn per l’ordre alfabètic, i per molt que el mir un dia sí i l’altre també, encara no he notat res, no m’ha tornat a cridar. Però com que he de reconèixer que no em va incomodar prou aquest gest de menyspreu que vaig fer, he decidit donar una segona oportunitat a Joan Pons (Ferreries, 1960) perquè em seduís amb la seua narrativa.

El llançament de la novel•la ha estat magnífic, i em sembla que ha tingut molt bones crítiques.

L’he llegida tota. Aquesta vegada, la fèrria disciplina que m’he autoimposat ha servit d’alguna cosa. He tardat, perquè sempre em queien a les mans altres obres que sí que em cridaven, però l’he acabada.

La novel•la té un arranc magnífic, fins i tot enlluernador, i la proposta de donar nacionalitat menorquina a Albert Camus perquè deixi de ser l’etern estranger, em sembla una troballa.

No sé ben bé el que no funcionat del relat. Potser que el fil narratiu no manté la mateixa tensió durant l’obra. Potser els personatges principals són del tot inversemblants. Potser no calia canviar-li el nom a Ferreries si s’havien de mantenir altres topònims de l’illa.

No sé què m’ha passat amb aquesta novel•la que se suposa que havia de ser el retrat d’una determinada generació de menorquins, els nascuts a la dècada dels 60. Se suposa que havia d’explicar com s’han relacionat amb el món, o com han viscut la transformació de la seua illa. Tal vegada l’arribada de l’home a la lluna no va representar massa cosa per ningú. Tal vegada tot és un mite.

No sé si ho aconsegueix. Estaria bé que n’opinessin aquests menorquins d’aquesta generació.

TOTS ELS CONTES, Antònia Vicens

alícia | 27 Gener, 2006 11:07

Tots els contes, Antònia Vicens. Edicions del salobre, 2005. 260 pàgines.

M’agraden els contes, els relats, les històries contades en curt, destil•lades, amb tota la molla condensada. Antònia Vicens ha fet un exercici que a vegades no agrada als autors: ha recollit tots aquests relats breus, els contes que ha escrit al llarg de la seua carrera, i els ha arreplegat en un sol volum. Un volum que és el pot de les essències. Alguns d’aquests contes formaven part de llibres col•lectius, altres eren una unitat en sí mateix. I fins i tot n’hi ha un, “Clar com un mirall” que és inèdit.

Recollir els contes no significa posar-los un darrere l’altre i enviar-los a la imprempta. Antònia Vicens ha decidit que l’ordre que havien de seguir era el cronològic invers. El darrer és el primer. I el darrer, “El pa dels primers dies” és de l’any 1963. A Tots els contes, hi ha una nota de l’autora i pròlegs d’amics seus, com ara Maria Aurèlia Capmany o Gabriel de la S. T. Sampol que fa un estudi de l’obra breu de Vicens. Segons conta ella, ha fet esporgat els textos per millorar-los i refer algunes expressions que ara tal vegada s'entendrien menys.

D’Antònia Vicens, m’agrada el seu llenguatge punyent. M’agrada perquè fa mal. Era brodadora n’Antònia quan era jove, i em sembla que encara ho és. Enfila l’agulla de paraules a vegades descarnades i la clava en el lloc precís. No fa sang, però somou. Els temes són extrems, però de cada dia: l'amor, la família, la passió, la terra...

Els mallorquins haurien de tenir Tots els contes com a llibre de capçalera una bona temporada, i aquells que no ho són, l’haurien de llegir per descobrir, entre altres coses, com han canviat els paisatges i la gent de l’illa gran. La perspectiva és prou ampla: abarca més de quaranta anys.

DISSABTE, Ian McEwan

alícia | 20 Gener, 2006 10:46

Dissabte, Ian McEwan. Empúries 2005. 304 pàgines. 18.30€

Una novel·la. Una bona novel·la. Una gran novel·la. Una gran obra. La vaig acabar fa uns dies, però he volgut deixar passar un temps per escriure aquest comentari.L'havia de païr, perquè és una obra densa. Espessa. Aquestes notes no poden ser originals. Ja se n'han fet moltes de crítiques, ressenyes, recomanacions. Totes molt bones, totes molt ben argumentades. Llegir llibres recomanats i amb un cert retard té això: res del que pugui dir serà nou.

M'ha agradat. M'ha agradat perquè és un llibre ben escrit. McEwan s'ha posat un repte i l'ha saldat amb èxit. "Dissabte" és un exercici. Un exercici d'estil. L'han comparat amb l'Ulises, de Joyce. Pseee. ¿Per què l'acció transcorre en el dia d'una persona? L'acceptam amb pinces, la comparació.

M'ha fascinat la facilitat amb què executa els flashbacks. La netedat amb què utilitza els adjectius. La fredor amb què retrata les persones. El fet d'utilitzar un fet tan pelegrí com un incident de trànsit sense massa conseqüències per a desencadenar tota una cataracta de successos és un recurs formidable. En definitiva m'ha agradat la perfecció de l'obra com a construcció, com a cosa. Ara en diuen artefacte, de les novel·les.

McEwan és un sastre d'alta costura. No es veuen les costures en lloc, el vestit està perfectament planxat i emmidonat, i li cau molt bé al personatge. Però el personatge és odiós. Henry Perowne és Déu. Ell es pensa que és Déu perquè és neurocirurgià i té accés al cervell dels homes. Ell té el poder d'alçar o abaixar el polze. Toca amb les mans el cervell de l'home que ha estat a punt de causar un daltabaix a la seua família. I finalment...el salva. Això és el poder, diuen. Perdonar. ufff.

És hàbil McEwan quan situa el Perowne's day el 13 de febrer del 2003 a Londres. Aquell dia, que ara sembla tant llunyà, va ser el de les multitudinàries manifestacions a tota Europa contra la guerra d'Iraq. La de Londres va ser més emblemàtica amb més motiu encara, perquè el primer ministre Blair era un dels peons coronats per Bush per ajudar-lo a envaïr Iraq. Fins i tot, la postura de Perowne sobre aquesta qüestió, sobre la guerra d'Iraq, és odiosa. I ho és gràcies als arguments de Henry, perfectament expressats a la magnífica discussió que manté, amb una copa de cava a la mà a la cuina de casa, amb la seua filla progre, que torna de França expressament per a marxar per Hyde Park contra la guerra.

De McEwan havia llegit Amsterdam. Aquesta novel.la m'ha agradat molt més. Ha encès en mi més resorts, m'ha provocat més reaccions. I això és el que cerc quan llig.

AL SUR DE LA FRONTERA, AL OESTE DEL SOL, Haruki Murakami

alícia | 13 Gener, 2006 10:29

Al sur de la frontera, al oeste del sol, Haruki Murakami. Tusquets, 2005. 2ª ed. 268 pàgines. 16€

Aquesta novel·la també és anterior a l'explosió comercial de Tokio Blues. Els altres dos llibres de Murakami que he comentat aquí feien mal. Aquest en fa un poc més. No és que la història que conta sigui més dura que les anteriors. Fa mal la lleugeresa amb què tracta els sentiments. Els propis, i els dels altres. Els de les dones que estima, i a qui no pot deixar de fer mal. Aquest és el còctel en què Murakami s'ha especialitzat: les relacions. Les relacions amb les dones. La capacitat involuntària de fer mal. La consciència que fa mal. El poc remordiment. L'exposició un tant naïf dels sentiments, potser per fer-se perdonar. I si he dit més amunt que aquesta novel·la fa més mal que les anteriors, és perquè aquí, el protagonista és conscient, i en té ganes de fer mal al lector.

En aquesta obra Hajime, que és el narrador, conta com el va marcar el fet de ser fill únic. Una "tara" que ha arrossegat tota la vida. Hajime té en comú amb Murakami la seua passió per la música, una altra vegada. Però va més enllà, perquè el protagonista, com l'autor, regenta un club de jazz a Tòkio. Un club amb un grup fixe que actua cada nit, i on Hajime deixa que passin les hores sense fer res, llegintt, bevent, esperant l'arribada de Shimamoto, que sempre és una sorpresa, i sempre és un regal. Són visites furtives, excitants, malaltisses. Costa descobrir el secret d'aquesta dona, que també és filla única, i és coixa. Hajime també és coix. No perquè tengui un defecte a les cames, sinó perquè cerca un equilibri que no li és donat.

Ja no és una novetat dir que Murakami utilitza el llenguatge sempre a favor del protagonista, que continua buscant aquelles metàfores impossibles que ja hem descobert en altres obres seues. No decebrà ningú. Esper.

NO LLEGIT, encara

alícia | 09 Gener, 2006 09:35

La generositat dels reis ha estat exuberant, enguany. Ara us posaré la llista de llibres que han fet passar a través del mirall. S'ajunten al munt dels que tenc enterra, al costat de la tauleta de nit. L'ordre que posaré és en el qual pretenc llegir-los.

SABADO, Ian McEwan. -En tenia moltes ganes.

LOS REINOS DE LA CASUALIDAD, Carlos Marzal. -E Més de 800 pàgines a la primera novel·la d'un poeta que m'agrada molt. M'hauré de posar còmoda.

PANDORA AL CONGO, Albert Sánchez Piñol. -Ha rebut tan bones crítiques, i està tant de moda, que és inevitable llegir-lo. Com fer els deures.

EL SOMRIURE DE L'ATZAR, Feli Formosa. -La segona part d'uns diaris, dietaris se'n diu ara, el primer lliurament del qual em va encantar.

LA GRAN CONCUBINA D'AMON, Albert Salvadó. -No tenc cap referència, però els reis m'han dit que m'ho passaré molt bé

TRILOGIA D'AUSCHWITZ, Primo Levi. -Tampoc no en tenc referències, però em ve molt de gust. Vaig visitar el camp de concentració fa uns anys. Em sembla que m'ho passaré bé. Ja us ho diré.

Bé, com a avanç, he començat Sabado, i em sembla magnífic. Un poc pretenciós, però el McEwan s'ho pot permetre. Ja us diré coses.

L'ODI, Josep Ballester

alícia | 04 Gener, 2006 14:38

L'odi, Josep Ballester. Premi de Poesia Ciutat de València. Bromera, 2005. 85 pàgines.

" La raó suposa una línia abissal. És un acte dificultós traure i destil·lar el verí de l'escurçó. Si, a més, el que ens interessa és el verí que provoca la follia" pàg.31

Així parla Josep Ballester. Aquest és el mal que té, i el mal que escampa. L'odi que l'alimenta i amb el qual és capaç de transmetre aquest mal al lector. Un bisturí de tall esmolat. Versos que escarrinxen. Crits d'impotència. Malaltia compartida. Dessassossegament. Res no és atzar en aquest poemari, ni tal sols la cita inicial de Miquel Bauçà. Versos lliures, haikus, i prosa poètica. Paraules mesurades i contingudes. I molt, molt de fel i vinagre.

ELISA KISELJAK, Lolita Bosch

alícia | 03 Gener, 2006 09:32

Elisa Kiseljak, Lolita Bosch. La Campana, 2005. 93 pàgines.

Me'l va regalar una amiga. Entusiasmada. Es veu que Vicenç Villatoro a TV3 va dedicar un programa sencer a aquesta autora de 35 anys, nascuda a Barcelona, però que ha viscut a llocs tan diversos com l'Empordà, Mèxic o l'Índia. Amb el mateix entusiasme que em va transmetre la meua amiga, recoman la lectura d'aquesta història.

És molt curta, però intensa. Que el lector no s'engani, que no pensi que la pot llegir un capvespre qualsevol, entre dues feines, o entre dues sèries de televisió. S'ha d'estar predisposat per a llegir la història d'Elisa Kiseljak. Ben assegut, i amb força per agunatar la pressió.

On van els records quan els oblidem? Per què tornen aquests records? Per què fan mal? Quant de mal pot fer un record revingut? El record que deixa de ser record i esdevé present. I fa mal. Molt de mal.

Lolita Bosch juga amb les paraules, amb l'estil. Experimenta. Fa el pino. Escriu en colors i aconsegueix el que vol. Que el lector no quedi indiferent. Que tancar el llibre després d'acabar ni signifiqui deixar de llegir. Perquè després de llegir la història d'Elisa Kiseljak, no s'ha acabat.

Estic llegint un altre llibre de Lolita Bosch: Tres historias europeas, on inclou la història d'Elisa Kiseljak, traduida al castellà. Ja us ho contaré. Si voleu.

Per cert, heu vist quin logo més guapo he posat al bloc? Gràcies, Elena.

EL MEU AMOR SPUTNIK, Haruki Murakami

alícia | 02 Gener, 2006 10:43

El meu amor Sputnik, Haruki Murakami. Empúries, 2002. 206 pàgines. 5,65 €

Ja vaig "amenaçar" en el primer post de continuar llegint Murakami. Aquesta novel·la és anterior a Tòkio Blues, del 1999, i tal vegada un poc més fluixet. No obstant, he trobat molt interessant l'exercici narratiu que fa Murakami. Sempre en primera persona. Sempre un protagonista jove que no s'acaba de relacionar bé amb les dones.

Hi ha dues històries paral.leles a El meu amor Sputnik. La que explica la seua relació amb Sumire, i la que explica la relació de Sumire amb el món. En aquesta ocasió, el jo narratiu se'n va de viatge, deixa el Japó i passa uns dies a una illa grega cercant l'amiga desapareguda. Perquè és això el que fa l'autor tot el temps: cercar l'amiga Sumire. I mentre la cerca ens la conta. I per contar-nos la seua amiga Sumire ens explica la seua relació. Ell l'estima, i ella...tal vegada també. En aquest llibre, Murakami comença a experimentar el que dur fins al darrer extrem a Tòkio Blues. Les descripcions insòlites. Descripcions de paisatges i d'estats d'ànim, que a vegades es confonen. "Sumire era una romàntica perduda, una mica donada a la seva, és a dir, una ingènua respecte a com funciona el món, per dir-ho d'una manera simpàtica"

Aquest llibre pot agradar a qui va disfrutar amb Tòkio Blues, i a qui estigui interessat en aquesta nova narrativa japonesa que diuen que arribarà molt enfora.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS