Administrar

MÔ, Serrat

alícia | 29 Abril, 2006 07:41

Fins que Serrat no li ha dedidcat disc i cançó a la capital menorquina, els maonesos només podien cantar allò tant cursi de "es Mahón una ciudad hermosa y galante... tiene co-modidades de una ciudad grande y un puerto de mar al pie" que amb cert sentit de l'humor i de l'amor, Serrat va cantar dijous al Teatre Principal.

Qui escriu això no és imparcial. Serrat m'agrada molt, molt, molt. Des que era molt petita. Molt. Però crec que puc dir que Mô és una gran cançó, i un gran disc. Redó, que diuen. La primera sensació que vaig tenir és que és una obra en sí mateixa, que no són dotze cançons arreplegades en un disc. No és conceptual, no. És un treball que comença i acaba en sí mateix.

És també una dedicatòria sencera. A Maó, a la seua filla, al seu amic Bardají, al seu amic Miralles després del retrobar-se, a sí mateix després del parèntesi per malaltia. I sobre tot, és un homenatge al seus seguidors. La paraula fans no m'agrada per aplicar-la als serratians. M'agrada més dir fidel, perquè Serrat és una religió.

Només hi ha una cosa que fa que mentre escolt i torn a escoltar el disc em fa venir una certa recança: Mô té un no sé què de final de cicle que m'inquieta.

Gràcies, Serrat.

EL PECHO, Philip Roth

alícia | 20 Abril, 2006 14:32

El pecho, Philip Roth. Mondadori, 2006. 96 pàgines. 12€

Un llibre estrany. Aquest relat curt és de l’any 1972, però el llancen ara a Espanya, com a novetat a Mondadori.

David Kepesh és un professor de literatura a la universitat i un matí es desperta convertit en un gran pit de dona. És ell qui conta com va notar els primers símptomes, i com li va costar prendre conciència d’aquest canvi. El més fàcil és dir que es tracta d’una història kafkiana. Però el tal Kepesh va més enllà. Ell justament és especialista en Kafka i en Gogol, i just un dia abans de la transformació n’havia donat diverses lliçons als seus alumnes. Així és com el protagonista esdevé Quixot, que embogeix de tant de llegir novel.les de cavalleries.

Al llarg de les pàgines notam com Kepesh pateix per aquest canvi tant profund, com no acaba d’explicar-se com és que li ha passat a ell. I al final, desitja estar boig. Per a ell, estar tancat a un centre psiquiàtric seria un descans. Preferira estar boig a ser un pit.

La veritat és que no m’ha entusiasmat. Val, un banderí per a reflexionar sobre la vida i totes aquestes coses, però, efectivament, Gogol i Kafka ja ho havien fet uns anys abans, amb molt més d’encert.

KITCHEN, Banana Yoshimoto

alícia | 18 Abril, 2006 19:06

Kitchen, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 206 pàgines. 14€

oo-------------------------------Alícia té un problema. Des de fa uns mesos, Alícia, que ja té més de quaranta anys, nota que torna a llegir com ho feia quan era adolescent. És a dir, a impulsos. Qaun troba un autor que li agrada, cerca tot allò que pugui trobar de l’obra d’aquest autor. Va començar amb Lolita Bosch, va continuar amb Murakami, i ara li passa amb Banana Yoshimoto. Aquest post és per comentar Kitchen, però damunt la taula hi ha N.P. que avui ha comprat a La Casa del Llibre. Haurà d’esperar al menys fins a demà, que serà quan acabarà Pecho, de Philip Roth, que la té enganxada. --------------------------------oo

“Hace tiempo que escribo porque hay una cosa, solamente una, que quiero decir. Me gustraría seguir escribiendo, sea como sea, hasta que me canse de repetirla. Este libro es el principio de esta historia obstinada.” Aquest és el primer paràgraf de l’epíleg que escriu l’atora. El llibre és del 1988, editat per primera vegada a Tusquets el 1991, i reeditat ara, aprofitant l’èxit de Sueño Profundo.

En aquella època va passar desapercebut perquè aquí no estàvem preparats per a llegir aquest tipus d’obres que algú ha dit que s’assembla més a una redacció escolar que a autèntica literatura. Murakami ha obert les portes a les narracions zen, despullades de tot artifici, un tant naïf, com la redacció que dèiem.

A Kitchen hi ha dues històries narrades en primera persona per una dona jove. Aquest és un lloc comú al que he llegit fins ara, i, pel que sembla, també a NP que m’espera. Són històries inversemblants, contades amb absoluta naturalitat. Difícils de creure, però amb ganes de creure-les. Al final, el lector es pregunta perquè no li passen a ell aquestes coses.

La recomàn a qui li hagi agradat Sueño Profundo, potser a qui tengui ganes de ratificar el que ja imaginàvem, i que no és altra cosa que la gran distància que ens separa de la cultura japonesa. Ah, ja us diré coses de N.P.

EL DIA DE LÓS, Joan-Lluís Lluís

alícia | 15 Abril, 2006 07:12

El dia de l'ós, Joan-Lluís Lluís. La Magrana, 2004. 107 pàgines. 13€

Començ el comentari a tomba oberta: M'ha encantat. Continui amb un tòpic que no cal, però que no evit: És una novel.la curta, però no és una obra menor.

El dia de l'ós explica fets estranys i embolica el lector en històries increíbles però versemblants. Fa mal des de les primeres pàgines, des que una jove que viu a Barcelona sap per un fax que sa mare s'ha penjat de la viga més alta del mas a Prats de Molló. El fax fa mal. I també el viatge de la jove cap al poble d'on va ser expulsada fa uns anys.

És un poble on manen els fantasmes de passat. Ella té clar que no s'hi pot quedar, però l'imant és massa fort. Plora i pateix, però mai troba el dia d'anar-se'n d'allà. Les olors, les sensacions desagradables l'emborratxen, la claven al terra que xafa per primera vegada des de fa vuit anys. Tot li fa mal, però...

Recoman obertament la lectura d'aquesta novel.la. Ja sé que no és una novetat, i que ha rebut premis i reconeixements, però per circumstàncies insondables, el llibret havia quedat baix de tot de la pila de llibres de lectura obligatòria que tenc a casa.

També he gaudit amb el llenguatge. Algunes expressions del Català que es parla a la Catalunya Nord, i que a aquells que som de les perifèries ens agrada de constatar.

nota: el mateix dia que Alícia penjava el comentari sobre "Sueño profundo", Villatoro li dedicava el programa. Em va encantar conèixer la traductora, i vaig estar d'acord amb la majoria de comentaris que s'hi van fer. Ja he començat Kitchen, i esper penjar-ne el comentari molt prest.

SUEÑO PROFUNDO, Banana Yoshimoto

alícia | 11 Abril, 2006 11:08

Sueño Profundo, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 172 pàgines. 15€

M’ha encantat. El problema de Banana Yoshimoto és que la presenten com una de les alumnes aventatjades d’Haruki Murakami. No li fan cap favor. Crec que té prou força narrativa per no haver de posar-li cap estaló, però és molt fàcil relacionar-los, i és difícil caure en la temptació de posar-los en paral.lel. Després de llegir Sueño Profundo, que és l’obra més publicitada aquí d’aquesta autora japonesa, correré a la llibreria a veure si trob altres coses seues.

Sueño Profundo és un recull de tres narracions que tenen una dona jove com a protagonista. Contades en primera persona. A pesar que l’autora ens proposa tres dones diferents, a mesura que he anat llegint no he pogut evitar pensar que es tractava de la mateixa persona, i que les coses tan estranyes que li passaven eren la mateixa cosa.

És un llibre blau, com la portada. Però és un parany, perquè és absolutament desassossegant. Claustrofòbic, en alguns moments. Els relats semblen senzills. Però tampoc no és cert. Són persones normals a qui ocurreixen coses que no ho són normals.

Quan el lector posa els ulls sobre el text queda embolicat per un tel espès i enganxós, difícil de desfer. Els relats entren dins el cervell. Com una agradable hipnosi. Com la mort, que és la son definitiva. Val la pena llegir aquests tres relats.

L'ESTIU DE L'ANGLÈS, Carme Riera

alícia | 03 Abril, 2006 14:25

L'estiu de l'anglès, Carme Riera. Proa. 2006. 166 pàgines. 14€

Diu Carme Riera a una entrevista que publica avui el setmanari El Temps, que va escriure aquesta novel•la en quinze dies, durant la conval•lescència d’un gran mal d’esquena. Riera la va escriure en quinze dies i jo l’he llegida en un capvespre. Hi ha dies especials. Dies d’aquells en que tens pocs maldecaps, que a casa hi ha poca gent i tot està perfectament ordenat, fa olor de net, i el solet entra per la finestra perquè és primavera i vas en mànega curta però no t’ofegues de calor.Un dissabte capvespre que comença amb un cafè amb gel i acaba amb un vinet blanc abans de sopar. Així és l’estat d’ànim amb què em vaig enfrontar a L’estiu de l’anglès de Carme Riera.

Fins ara no he llegit res de la mallorquina que no m’agradés, em sembla que és just que ho digui. Aquesta darrera obreta també m’ha agradat. Sí. No té el nivell de Fins el cel Obert, ni enlluerna per la sensualitat com els seus primeríssims llibres de relats, ni desassosssega com a joc de miralls, encara que, deunidó.

L’estiu de l’anglès és la novel•la perfecta per llegir com ja he dit més amunt, per gaudir d’un llenguatge acurat, d’una història original, per fer algun somriure i per passar una mica de pena, però tampoc no molta. Com que la Riera té molt d’ofici, la novel•la és correcta. Hi ha les dosis justes d’intriga, d’ironia, de crítica social. Com que l’autora tenia mal d’esquena, hi ha moments que traspúa mala llet. No és habitual troba en l’obra de Carme Riera un relat tant linial, encara que sí que ho és que la protagonista conti el seu cas en primera persona. Una herència de l’estil epistolar que tant domina Riera. A La meitat de l’ànima, la narradora interpel.lava el lector, a l’Estiu de l’anglès, interpel.la l’advocat que l’ha d’ajudar a sortir del forat on ha caigut tot cercant millorar el seu nivell d’anglès. Tot un tòpic entre els professionals de més de quaranta anys.

Dit tot això, ara que ve Sant Jordi i hi haurà una riuada de novetats, aquesta novel•la de Carme Riera és del tot recomanable per a tots els públics.

BOGERIES DE BROOKLYN, Paul Auster

alícia | 28 Març, 2006 14:21

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster. Edicions 62. 2006. 313 pàgines. 18€

Poques vegades m’ha passat de canviar d’opinió sobre una obra després de llegir-ne una crítica. Aquesta vegada ha estat així, i ho consider una llàstima. La vaig agafar amb molt d’interès, la darrera novel.la de Paul Auster, i les primeres pàgines em van enganxar. Ja se sap que Auster és un mestre per escriure primeres línies de novel•les. On s’ensenya això? Em declar enamorada de l’obra d’aquest autor nordamericà. Vaig llegir tardanament la Trilogia de Nova York i em va enlluernar; i em vaig deixar endur, amb els ulls tancats, per La nit de l’oracle. També m’agrada llegir les entrevistes que concedeix, i que últimament han sovintejat, encara que no sempre estic d’acord amb la manera d’expressar el seu pensament polític.

Després de fer totes aquestes consideracions, he de dir que no m’en penedesc d’haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. A vegades, als lectors ja ens va bé que els autors ens intentin prendre el número. Ens va bé, sempre que siguem capaços de donar-nos ens compte i de riure plegats: ell i nosaltres.

És per això que estic d’acord amb la majoria de crítiques que he llegit sobre aquesta novel•la. La qüestió política, l’expressió de la seua militància contra l’administració Bush, hi sobra. Com hi sobren algunes casualitats de les que tant li agraden a Auster, però que aquesta vegada no li han sortit tan rodones. Em sembla que alguna vegada ja he dit que no em solen agradar els finals feliços, les novel.les on tot se soluciona en el darrer capítol. Aquí hi sobra mel i hi falta fel. De totes maneres, em sembla que Bogeries de Brooklyn té moments de brillantor extraordinaris, i estan construits amb la mestria de qui sap que el llenguatge és una eina, i que té unes regles d’or que Auster no es salta.

Bogeries de Brooklyn no m’ha agradat tant com els altres títols d’Auster, però no l’amagaré a la prestatgeria ni la cremaré.

UNA NIT ENTRE LES NITS, Ramon Guillem

alícia | 08 Març, 2006 11:02

Una nit entre les nits, Ramon Guillem. Perifèric edicions. 2006. 156 pàgines. 12,90€

Un relat estrany. Ramón Guillem és un dels poetes més prolífics del País Valencià. Té alguns premis dels considerats prestigiosos. També ha tocat la narrativa eròtica És un activista, i, sense conèixer.lo massa, la seua figura em cau francament bé..

Aquesta història que conta Guillem té un títol bonic i suggerent, i el plantejament és original. El que conta també té gràcia: En primera persona un jove explica com descobreix que un familiar seu va publicar dos anys abans que ho fés Neruda un poema en català, el primer vers del quan deia “puc escriure els versos més tristos aquesta nit”. És preciós, el joc que proposa Guillem. Però hi ha alguna cosa que em fa sospitar tot el temps que estic llegint. No sé què sospit, ni per què. Tampoc no sé on és el parany. Al jove investigador l’acompanya una jove que és familia llunyana d’ell, i és casada, però s’enamoren. La història d’amor interefereix la investigació que no us diré com acaba.

No sé. No m’ha enganxat. I no sé ben bé per què. Està ben escrit, amb un llenguatge acurat, però…

ANTIC

alícia | 06 Març, 2006 10:19

Aquest cap de setmana m’he passejat per la Fira del llibre antic i d’ocasió. M’ha fet la sensació que hi havia menys animació que altres anys. He comprat unes quantes cosetes:

No cregui el que diuen de mi, de Joan Pons, a Columna, del 1991. 2 €. Un lector del post sobre Sorra a les sabates me’l va recomanar. L’he llegit, i és cert. Els contes tenen un esperit molt especial. Conten històries mítiques i místiques. Són relats breus que tenen molta força. És una adquisició que em satisfà.

Alens d’amor i de recança, d’Isidre Grau Antolí i Laodamia, de Josep Lozano. Una plagueta de 46 pàgines publicat l’any 1983, i que recull els relats guanyadors dels premis Xúquer de Narrativa Curta dels anys 1982 i 1983. 3€ No els he llegit encara, però Laodamia va obtenir molt ona acollida. D’Isidre Frau no en tenia notícia, i tenc ganes de posar-m’hi.

Monòlegs i diàlegs. 6 €. Una autoedició de Josep Maria Bayarri (1886-1970). 54 pàgines no datades. Són poemes dedicats a alguns pintors que vann ser contemporanis seus. Bayarri és un personatge curiós que escrivia una llengua ben estranya. Un català amb unes normes que pràcticament es va inventar. Em fa gràcia.

Poesias bilingües y falleras. J. Jordan Jover. 1965. 4€. Amb una dedicatòria que transcric: “A mi hermano en Cristo Francisco Calabuig, con fraternal afecto. J. Jordan y Jover. Valencia, abril 1967). Té un pròleg d’Almela y Vives. Els poemes tenen títols tan intensos com: “les falles señera de turisme” “Tambe’ls ninots parlen”, “A un poetastro” , “Sobre la tumba del caciquismo”…..Uf. Una mica de feredat sí que fa, però també em fa gràcia.

Teodor Llorente, de Miquel Duran de València. Col.lecció popular Barcino. Bacelona 1936. 15€. Una petita joia.

Poesies, Volum IV. Ausiàs March. Editorial Barcino, Barcelona 1955. 6€. Revisat per Ramon Aramon. Molt ben conservat. A la primera pàgina, escit amb boli hi ha un vers de Roís de Corella: “ Si en lo mal temps….” Amb la mateixa lletra es pot llegir: "Març. 31. Amadeu".

Bé. Un dia d’aquests, quan no faci tant de vent, tornaré a la fira, a veure que trob. Ja us ho contaré.

JOCS D'AMAGAT, Cris Juanico

alícia | 28 Febrer, 2006 11:51

JOCS D'AMAGAT, Cris Juanico. Global.aumon. 2005

No és habitual que Alícia recomani discos. Amb en Cris Juanico ha de fer una excepció. És amic, i és bo. Des de Menorca al món. Amb "Memòria" ja va retre homenatge a la seua-nostra infantesa a l'illa. Ara, sense moure's d'allà, es fa un homenatge a sí mateix. Sona a Ja t'ho diré. Sí, però també sona a Mags de Binigall que ara l'acompanyen. Hi ha, com sempre, agraïments a la seua gent, als seus llocs. Hi ha la carpeta de Tomàs Orell. Hi ha compromís per la defensa de la terra, concentrada en la polèmica de la construcció del dic al petit port de Ciutadella. Hi ha la veu inconfusible de Cris. Hi ha bona música. Hi ha veritat.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS