Administrar

CENTAURES, Mercè Foradada

alícia | 17 Agost, 2006 09:24

Centaures, Mercè Foradada. Cossetània edicions. Novembre, 2005. 238 pàgines. 13,50 €

Me l’han deixat, aquest llibre. Em passa poques vegades. Vull dir que no m’agrada manllevar llibres, però jo sí que en deix. Sobre tot aquells que m’han agradat molt. Em fii dels gustos de la persona que m’ha passat “Centaures”, i per això estic doblement decebuda. No coneixia l’autora. He buscat per internet i he trobat poques coses a banda del que diu la solapa del llibre. És llicenciada en filologia catalana, ha estat professora i ara és regidora a l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

“Centaures” és un pamflet. Molt ben ecrit, però un pamflet al cap i a la fi. I encara pitjor: amb un final presumptament feliç. Em sembla que ja he comentat altres vegades que com a lectora tenc aquest prejudici: desconfii de les històries amb final feliç. Potser això em desautoritza per a comentar l’obra, ho reconec, per això pos les cartes cara amunt.

Un cant a la vida? Així venen “Centaures” a la contracoberta. De vida i de dignitat, es parla, presumptament. No ho sé.

Formalment, la novel•la és impecable. L’autora domina bé la tècnica del flash-back, i el lèxic és molt ric. Hi ha metàfores molt ben aconseguides. Imatges curioses i esfereïdores. Està molt ben treballat. En alguns moments aconsegueix entabanar el lector que se sent atret per la història encara que no li acabi d’agradar. En canvi, l’estrucutració per capítols i els títols que hi posa deixa veure massa l’arquitectura, les bastides de l’obra que haurien de quedar dissimulades. Per mi sobra tot el primer capítol, el de la protagonista quan és petita. També és del tot prescindible la nota final, on l’autora explica d’on li hqa vingut la idea. D’una notícia, d’un fet real.... Com tantes històries que conten els narradors: de la vida trauen els arguments i els personatges, d’on si no?

No obstant, el més carregós és la moralina final. Tot això de la dignitat. Morir no ho és un acte digne. No ho és en cap cas.

Nota: Després de rellegir aquest post veig que és el comentari amb més mala llet dels que he fet fins ara. Ho sent. Quan vaig iniciar la sèrie em vaig proposar ser completament sincera. Contar com em sentia després de llegir un llibre. Això és el que he fet fins ara. Ah, i tenc un altre Auster començat: “El libro de las ilusiones”.

CRÒNIQUES D'UN MIG ESTIU, Maria Antònia Oliver

alícia | 14 Agost, 2006 09:27

Cròniques d'un mig estiu, Maria Antònia Oliver. Club editor. El club dels novel·listes. Abril, 2006. 186 pàgines. 16€

És una festa que El Club editor hagi reeditat aquesta història escrita per una debutant Maria Antònia Oliver l’any 1969. L’autora, que només tenia 23 anys quan la va enviar als Premis Palma, l’ha revisada ara i n’ha coregit algunes coses, però no li ha llevat res del que la feien genuïna.

"Cròniques d’un mig estiu" és un relat en primera persona fet per un al.lotell de poc més de deu anys criat a la Mallorca més profunda i rural, i a qui son pare “lloga” per a fer de botones a un hotel de la platja a Ciutat. El context és de sobres conegut. L’explosió del turisme a l’illa de Mallorca durant els anys 60. L’obra conta, per tant, el viatge iniciàtic d’aquest fillet que des de l’ascensor de l’hotel de luxe i carregant maletes que pesen més que ell descobreix el món: la mar, els estrangers, l’amistat, el sexe, les relacions laborals, els desficaciats negocis on tot valia per tal d’omplir les habitacions de l’hotel. Riu i plora. I pinta i se’namora. I es fa preguntres, I renega i torna a plorar.

El que m’ha fascinat d’aquesta mena de dietari és que des de la primera pàgina l’autora aconsegueix que el lector estigui llegint el que ha escrit el menut. Maria Antònia Oliver desapareix completament. Tot és tendresa en aquesta novel•la. Hi ha, no obstant, un puntet àcid en la relació del fillet, que és orfe de mare, amb son pare. Més amunt hem posat voluntàriament l’expressió “son pare lloga el xaval” . I és que les coses són així. A les illes es deia així. Textualment, els pares llogaven els seus fills per a treballar pràcticament com a exclaus a les feines del camp, com a criades les filletes, o com a cambrers els fillets, i eren els pares els encarregats de cobrar el sou, en aquest cas, el “lloguer”.

D’altra banda, "Cròniques d’un mig estiu" és un exemple magistral de com la varietat mallorquina del català pot esdevenir llengua literària si està al servei d’una bona història. El relat està tot escrit en salat, i a més, Oliver utilitza expressions locals que contribueixen a donar-li el sabor d’allò autèntic. Però alerta, res a veure amb el costumisme, amb l’ensaïmada o amb les corregudes de toros de què es parla en el llibre. El lector que s’enfronti a aquest text ho ha de fer amb els ulls de la curiositat. Crònica d’un mig estiu és, a banda d’una novel•la deliciosa, un testimoni de com el sector turístic va començar a caminar a la Mallorca dels anys 60. El recomàn obertament.

LA MUSICA DEL AZAR, Paul Auster

alícia | 04 Agost, 2006 08:49

La música del azar,Paul Auster. Compactos Anagrama. Març, 2006. Vuitena edició. 251 pàgines. 6,65 €

Si hi ha algun lector habitual d’aquest blog ja sabrà que Alícia és una declarada paulasteriana. Per tant, que no s’esperi cap sorpresa. Aquesta novel•la també m’ha agradat molt.

Només lament una cosa: haver arribat un poc tard a aquest autor, i haver llegit les novel•les de manera desordenada en el temps. És a dir, em sembla que hauria xalat més si hagués tingut en compte l’ordre cronològic en que les va escriure per a anar entrant en el món d’Auster. És per això que m’atrevesc a dir que amb "La música del azar", l’autor de Brooklyn posa les bases del que seran les seues obres del futur. És com el document fundacional de la teoria de l’atzar, de la casualitat motivada que han d’anar omplint de contingut les seues següents novel•les. A "La música del azar" aquestes casualitats són prou més contingudes que a la desmelenada "Bogeries de Brooklyn", però amb tot, els seus resultats són molt més durs i irreversibles.

La novel•la es deixa llegir molt bé. Al principi, el lector té la idea equivocada que es troba davant de la típica novel.la de carretera americana. Un bon cotxe, dòlars, i kilòmetres de territori per explorar en soledat mentre el protagonista intenta fer net el seu passat. És per això que el contrast és bestial quan a partir de mitjan obra trobam aquest mateix home tancat dins un remolc i construint un mur de pedra. Per què? Per casualitat. Perquè va arreplegar un xaval que feia autoestop i estava ferit. La casualitat. L’atzar de la trobada. Ell que no era partidari d’arreplegar ningú, que valorava la soledat com un tresor, arreplega un jove i uneix el seu futur al d’ell.

A partir d’aquí, Auster desplega tota la seua tècnica, tota la capacitat narativa per fer entrar el lector dins una història claustrofòbica que té un únic final previsible.

El final és l’únic aspecte on fluixeja Auster, i no és la primera vegada que faig aquesta observació. L’obra no podia acabar de cap altra manera, però tal vegada s’huaria pogut recrear una miqueta més. No precipitar-se tant. Segur que li quedava munició a la recambra, per què la reserva?

En tot cas, una bona lectura que recomàn obertament.

CREUER D'ESTIU, Truman Capote

alícia | 01 Agost, 2006 09:33

Creuer d'estiu, Truman Capote. Empúries/Anagrama. Març 2006. 137 pàgines. 13.30 €

Ah, que bé! Quina lectura més plaentera.

Una part fonamental del llibre és l’epíleg que signa Alan U. Schwartz, amic i fiduciari de Capote que va decidir l’any passat la publicació d’aquesta obra inèdita escrita l’any 1943 per un autor que començava a tenir notorietat i que ja apuntava lluny en el que hauria de ser la seua carrera.

És el relat breu de com la vida li pot canviar a una jove novayorquesa benestant quan es queda sola un estiu i du fins a les darreres conseqüències la seua relació amb l’empleat d’un pàrking. És deliciosament pessimista.

Corprèn la modernitat amb que està escrita la història. El llenguatge planer, les paraules com a bisturís d’alta precisió. La poca lleugeresa del que conta a pesar de com ho conta. Hi ha altíssimes dosis d’acidesa que Truman Capote amolla aquí i allà per a criticar les convencions i l’estil de vida americà, les extremes diferències socials que s’estaven implantant al país després de la segona guerra mundial.

La publicació al nostre país d’aquesta obra inèdita de Truman Capote ha coincidit amb l’estrena de la pel•lícula presumptament biogràfica de l’autor. És un pecadet menor que es pot perdonar a l'editorial perquè l'obra s'ho val.

En recomàn ferventment la lectura.

EN EL CAMINO, Jack Kerouac

alícia | 11 Juny, 2006 09:41

En el camino, Jack Kerouac. Compactos Anagrama. Novembre, 2005. Vintena edició. 364 pàgines. 8,50 €

Vaig comentar a un post anterior que estava llegint aquesta novel·la que des de fa anys es considerada de culte, necessària per a conèixer i comprendre els inicis de la cultura i la generació beat. La vaig cercar en català a diverses llibreries de la ciutat i no vaig tenir sort. Finalment em vaig envestir amb el llibre a una d'aquestes botigues d'aeroport que em fan tanta ràbia però que no puc evitar entrar a xoroiar abans d'agafar un avió. Ho vaig interpretar com una metàfora: en Sal Paradise es passa tota la història viatjant per caretera, jo estava a punt d'agafar un vol domèstic, d'aquests que sembla més propi de Memòries d'Àfrica per la petitesa dels avions i l'estretor de l'habitacle en que ens hem d'encabir una seixantena de persones.

La vaig agafar amb gust. M'agraden les novel·les que comencen amb una bona frase. "Conocí a Dean poco después que mi mujer y yo nos separásemos". A mi em sembla bona, em convida a llegir. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és que a pesar que està escrita a finals dels anys cinquanta del segle vint, manté una certa modernitat en el llenguatge. De fet, alguna de les expressions que Kerouac utilitza han quedat fixades en la parla popular de diverses generacions de joves.

Pel que fa a la història que conta, ja és molt conegut el viatge iniciàtic de Sal Paradise creuant els Estats Units, visitant ciutats com Nova Orleans, San Francisco, Xicago. Sortint i tornant a Nova York. La filosofia barata la deix de banda perquè em fa vessa dir que el Sal que torna a casa no és el mateix que va sortir amb unes espardenyes una nit que plovia molt. Ja se sap que això del camí, ja sigui el que es fa per creuar un continent, per anar a Santiago, o per seguir Escrivà de Balaguer, serveix per a purificar, per a perfeccionar i, a vegades, per a capgirar cervells.

En alguns moments se m'ha fet pesat, tal vegada l'he llegit fora de temps i fora d'edat. Amb tot, no em penedesc d'haver-lo atacat. Era un deute que tenia pendent, i l'he complit. Tal vegada com aquest deure de fer el camí?. No ho sé, però a vegades pens que és ben absurd que una activitat que faig per plaer com és llegir, la prostituesqui amb obligacions, amb autoimposicions de lectures que no faria de manera espontània.

MANEL GARCIA GRAU

alícia | 06 Juny, 2006 06:41

El vaig conèixer l'any passat. Tenim amics comuns. Ahir va morir. El millor que tenen els poetes és que quan es moren encara són amb nosaltres. Quan mor un poeta, la seua veu continua viva. Manel hi serà sempre.

Aquest poema que reproduesc aquí es titula TRANSCURS, el va publicar l'any 1988 dins el "Quadern d'estances".

....

Recorda sempre que un dia t'és atorgat sols una vegada

i en el camí desconegut de la nit

no existeix pietat per aquell que dubta.

Més tard serà tard

i ara ja és tard, i a nosaltres

sols ens queda allò que el temps no ha consumit,

aquest lent i silenciós vestigi que allò no viscut deixa

en la pell arbrada i ferida dels mots.

El temps

ja no es detindra. Prompte serà demà

i a nosaltres encara ens resta el present per viure.

Ja és hora de conèixer

quin és l'humil espai d'història que ens pertoca

i quina l'íntima actitud per dignificar-lo.

Recorda i camina,

després de les paraules ja poca cosa et queda

i sols és aquest transcurs càlid de les aigües

el que t'atorga el destí per viure'l a dins les venes,

el que t'ofereix la història per fer més noble l'existència.

DIVERS

alícia | 31 Maig, 2006 13:46

M'ha agradat que li hagin donat el Príncep d'Astúries a Paul Auster. M'ha agradat sebre que és a Portugal fent una pel·lícula. Havia posat "rodant", però m'ha semblat una paraula lletja. No sé quan es lliuren els premis, em sembla que el mes d'octubre en aquella cerimònia de color blau. El veurem per aquí, farà entrevistes. Bé. Paul Auster. Hi ha algun lector esporàdic d'aquests apunts que es manifesta obertament austerià. L'enhorabona per a tots nosaltres.

Bé també per Jordi Llavina, que va fent lectors de poesia amb La corda del gronxador, un poemari del qual vaig parlar, i que he tornar a rellegir de la manera que ho faig sempre amb la poesia: pessigant d'aquí i d'allà. Ara un vers, ara un poema sencer. I m'ha passat una cosa horrorosa: es veu que som malcriada de mena, i m'han vingut unes ganes grans de tallar la corda del gronxador perquè qui s'hi està caigui a terra. No us ha passat mai això? Ser a un parc i desitjar-ho?

A València, que són molt atrevists, vendran llibres en català amb els diaris! No em digueu que no és ser atrevits això? Llibrets petits, d'estiu, d'autors valencians que han escrit un relat breu expressament per a la campanya de lectura en valencià que promociona Bromera. Els diaris Levante i El Mundo, un de progre i un de dretes, diuen, els vendran al preu simbòlic d'un euro. Per a majors i per a fillets. Esper que funcioni.

Tenc dos llibres entre mans: La revisió i reedició de les "Cròniques d'un mig estiu" de Maria Antònia Oliver, i "En el camino" de Jack Kerouac. El primer el vaig llegir quan era molt joveneta, i ara em fa il·lusió retrobar-m'hi. El segon és mític i antic. Tant, que em semblava imperdonable no haver-lo llegit. Encara que em sembla que no hi ha res imperdonable, i que s'ha de llegir només allò que ve de gust.

Ja us diré coses.

N.P. Banana Yoshimoto

alícia | 23 Maig, 2006 09:27

N.P., Banana Yoshimoto. Tusquets. Febrer, 2006. 186 pàgines. 14€.

Més d’un mes he tardat a llegir aquesta novel•la. En alguns moments m’he ennuegat, i l’he deixada de banda per agafar altres obres que em venien més de gust. Aquesta és la meua manera de llegir. Crec que altres vegades ja ho he dit a aquest mateix bloc. No obstant, em sembla que aquesta vegada, l’ennuegament ha vingut acompanyat per un cert empatx.

N.P és la tercera novel•la de Banana Yoshimoto que he volgut llegir quasi consecutivament. Ho vaig decidir enlluernada per Sueño Profundo, i m’he deixat endur pel corrent després d’haver llegit també algunes coses de Murakami.

Amb N.P. m’han passat coses extranyes, com ara que quan la vaig començar vaig pensar que era la “més occidental” de les novel•les d’aquesta autora que havia llegit. Això només era un miratge, perquè a mesura que avançava la lectura em vaig veure embolicada en un joc d’ombres i boires del qual a vegades no podia sortir sense demanar ajuda.

No contaré de què va, perquè és irrelevant. El que fa que a vegades la lectura sigui exasperant són les relacions que mantenen quatre joves vius i un de mort, que intercanvien els seus papers. Unes relacions que, per molt d’esforç que he fet, en aquesta ocasió, no he aconseguit comprendre.

Com les altres dues novel•les que Yoshimoto que ja he comentat aquí, “Sueño Profundo” i “kitchen”, N.P. està molt ben escrita, i en alguns moments em sorprenen imatges extraordinàries.

Em sembla que hauré d’esperar un temps per a superar aquesta sobredosi de literatura japonesa.

LA CORDA DEL GRONXADOR, Jordi Llavina

alícia | 21 Maig, 2006 14:41

La corda del gronxador, Jordi Llavina. Editorial Moll. Abril, 2006. 120 pàgines.

Amb aquest poemari, Jordi Llavina ha guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2005. Llavina fa de periodista, de crític. Ha fet ràdio, fa televisió i escriu als diaris, i fa novel•les.

M’ha agradat. En sé poc, de comentar poesia, m'agra més llegir-la. Què puc dir més que he anat passant les pàgines una a una, i que m’he trobat amb sorpreses? Relats curtets, en vers lliure, en prosa, en forma d’haikús. No sé si és urbana o rural, però és d’avui. M’ha fet l’efecte que la ploma de l’escriptor és el seu ull, o que l’ull s’ha fet lletra. I parla d’amor i de sentiments, però també del que passa als carrers i al món.

Llavina desplega diversos estils a aquest primer recull de poemes. Estils i imatges. Per mi, les més destacables són les proses. Els poemes en prosa, que toquen tant de peus a terra. De Les Móres: “ La noia, com un déu terrible, els esclafava amb la mà estreta com un trencanous: el so que feien s’avenien amb l’eixutesa de l’agost, amb l’olor de la pols, de les pedres dels camins…..”

La introducció de Sam Abrams complementa molt bé aquest recull de poemes i ajuda a descobrir més aspectes de l’obra i de l’autor.

L'HOME DE MELBOURNE, Juli Capilla

alícia | 01 Maig, 2006 15:35

L’home de Melbourne, Juli Capilla. Perifèric Edicions. Març, 2006. 190 pàgines. 15,80 €

He rellegit aquest post abans de penjar-lo al llegit FBK. Hi ha dades que ja no valen. Juli Capilla ara és professor a un institut de la comarca valenciana de la Marina, i des de fa unes setmanes ja no és director de la revista Caràcters. Des que va publicar L'home de Melbourne ha guanyat diversos premis de poesia amb liibres molt poderosos. 18 de maig de 2010

Juli Capilla és des de fa poc el director de la revista literària Caràcters que s’edita a València, professor universitari, i crític literari. L’home de Melbourne és la seua primera novel•la. Modestament, em sembla que no li ha sortit malament. És una proposta nova, que no té molt a veure amb el que es publica en català als Països Catalans, i encara menys, no s’assembla a res del que s’està fent al País Valencià.

Aquest parèntesi tal vegada no sigui necessari, però no em puc estar de constatar que últimament s’està girant molt la vista al passat. Massa. La guerra civil és una ferida que no s’ha tancat i els autors valencians s’entesten a novel•lar-ne els més mínims episodis. Aquest darrer més han sortit dues obres relacionades amb les aventures caribenques. Ja va bé que Juli Capilla enceti la seua carrera com a narrador amb una novel•la que mira al futur.

L’home de Melbourne és un text on es fa una pemanent reflexió sobre la identitat personal. Sobre el ser o no de les persones. Què passa quan un home torna al seu país després de quatranta anys d’absència i troba que ell ha mort i que el seu lloc l’ocupa un fillet de vuit anys que té la seua mateixa cara….?Es parla de clonació, de falsos morts, de conxorxes governamentals. La idea és bona i està ben resolta. La lectura és molt interessant. Es permet, Capilla, fer clucades d’ull al lector. S’hi dirigeix, l’interpel.la, i li fa advertiments. Aquest és un artifici que practica prou Lolita Bosch.

Dit tot l’anterior a L’home de Melbourne hi sobren certes casualitats i encadenaments circumstancials difícils de creure. Hi ha moments un tant naïfs. I, sobre tot, hi ha un final feliç, que per a mi enmascara tot el que de bo te la novel•la. Em sembla que ja ho he dit altres vegades aquí: personalment no m’agraden els finals feliços, i menys quan el que demana la història és un final, sinó dramàtic, sí obert. Obert perquè el lector acabi el relat. En aquest cas, el puntet de ciència ficció o de futurisme que arrossega l’obra demana a crits aquesta mena de conclusió.

En tot cas, recoman la lectura d’aquesta obra d’un autor novell que també conrea la poesia, i que ha d’ajudar a refrescar el panorama literari actual.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS