Administrar

LLIBRE DELS EXILIS, Juli Capilla

alÝcia | 05 Desembre, 2006 10:43

Llibre dels exilis, Juli Capilla. Moll. octubre, 2006. 68 pàgines.

Si hi ha lectors més o menys fidels a aquest bloc imaginaran que Alícia passa una mala temporada. Aquest és el tercer apunt consecutiu sobre poesia. En llegesc habitualment, però hi ha èpoques de la vida en que la necessit més que mai. Ara és una d'elles. Amb la poesia faig teràpia. Aquests dies m'ha agafat la volada pels poetes contemporanis, catalans, i que escriuen amb els peus clavats a la terra. Després de  Josep Ballester i Ponç Pons, avui us present el tercer: Juli Capilla.

Llibre dels exilis és el primer poemari de Juli Capilla. Aquí ja vam parlar fa uns mesos de la seua primera novel·la.

Els poemes de Llibre dels exilis  són potents i estan plens de ràbia. Ràbia contra la situació d'anorreament de la llengua i la cultura que es viu al País Valencià. Ràbia contra uns governants indignes de xafar la terra que els acull. Ràbia, amor i enyor al mateix temps.

Són vint poemes de vers lliure, de durada irregular, i que tenen en comú que tots estan encapçalats per una cita. Alguns versos d'altres poetes, la majoria catalans i contemporanis, que fan referència a la ciutat de València, al País Valencià o a la terra genèricament. En molts casos, Capilla inicia un peculiar diàleg entre el poema de referència i la seua pròpia creació. És el cas de la composició V encapçalada per un poema de Ponç Pons que clama contra la destrucció de la seua illa, al qual Capilla contesta:

el meu país és prim: una llenca de terra/ que el temps estripa a poc a poc sense adonar-nos-en/ sense que ho perceba la gent, ni la terra mateixa.

Altres vegades contesta, replica al mestre. A Salvador Espriu, com en el poema XIV en que li diu que hem de dimitir ni fugir del país encara que sigui per anar a cercar la terra promesa.

Així queda clar que l'exili, els exilis de què parla Capilla,  són interiors i a estones. Se situa, lluny de la dimisió, a les barricades. En posiciò de lluita per si encara queda alguna cosa que salvar d'aquest país petit, expoliat i anestesiat.

Aquesta poesia no sé si cura, si carrega les piles, o si et posa en peu de guerra contra la devastació cultural, ecològica i econòmica que perpetren els més indesitjables polítics que governen al País Valencià, però també a les illes i a tantes i tantes bandes.

Benvingut a les armes (versos), Juli Capilla

NURA, Ponš Pons

alÝcia | 03 Desembre, 2006 21:00

Nura, Ponç Pons. Poesia dels Quaderns Crema. Octubre, 2006. 42 pàgines

M'agrada la poesia mineral de Ponç Pons. M'agrada que m'agradi. M'agrada que Nura m'hagi agradat.

Es tracta d'un llarg poema d'amor. Un ll'arg poema dividit en set capítols. Un llarg poema d'amor a Menorca. A la Menorca mítica, Nura, i a la Menorca actual. És també un plany pel dolor que al poeta li provoca veure com mans i butxaques espúries destrossen la terra. "Aquesta illa no pot suportar més bandits/més pirates cruels que l'assalten i escorxen/ Algú rega sonets que el vent seca i desfulla"

Amb aquesta obra, titulada inicialment "Tractat d'enyor" , Ponç va guanyar els Jocs Florals de Barcelona de l'any 2002. Durant aquest temps, l'autor l'ha treballat a poc a poc, l'ha pastat, ha examinat cada un dels dodacassílabs que formen el poema.

Al llarg de tot el cant hi ha les referències habituals de Pons: Pessoa, Rossellini, Brenan, Spinoza o Sartre.

Ei, llegiu poesia. Llegiu Ponç Pons, que carrega les piles.

LES MUSES INQUETANTS, Josep Ballester

alÝcia | 30 Novembre, 2006 06:33

Les muses inquietants. Antologia 1982-2006, Josep Ballester. Bromera poesia. Octubre, 2006. 131 pàgines.

Alícia ja ho ha comentat algunes vegades: llegeix poesia habitualment, però no sap comentar poesia. Així, de manera pràcticament linial he decidit escriure que:

Aquest recull és imprescindible per aquells que segueixen la carrera de Josep Ballester. Sempre he imaginat que els antòlegs que no són autors dels versos tenen un avantatge sobre els propis poetes que decideixen fer una tria. Ballester en parla a aquest llibre. Diu que els amics li deien que ja era hora de fer un repàs a l'obra poètica, però quan s'hi posava l'envaïa una peesa eterna. En alguns casos perquè ja no es coneixia en el poeta que a principis dels anys vuitanta havia escrit els primers versos que trobam a l'antologia. En altres casos, perquè l'obra és tan recent que encara és a la pell de l'autor i li és difícil separar-se'n. Antologar és optar. Finalment ha fet els deures, i a més a més ha decidit demanar a deu dels seus amics escriptors que triessin un poema i el comentessin, o escrivisin el que els donés la gana sobre l'obra, sobre l'autor, o que fessin poesia. Així, a la part final de l'obra trobam textos personalíssims de Maria Beneyto, Ponç Pons, Francesc Parcerisas o Ramon Guillem. Una bona idea. Una divertida complicitat. Qui ha dit que els poetes s'odien?

Sempre recomanaré poesia. Josep Ballester és un dels poetes valencians més prolífics. És jove i madur al mateix temps. Aquesta antologia és bona perquè qui encara no el coneix s'hi atraqui fent una panoràmica a la seua obra. A aquells que el coneixen no cals que els el recomani. El llibre està ben editat i ha sortit en un moment molt oportú de la trajectòria del poeta.

Ah, hi ha un inèdit al final del recull, abans de la tria dels amics, que Ballester dedica al seu gran amic, germà en la poesia, Manuel Garcia Grau, traspassat el mes de juny.

Llegiu poesia, que cura.

 

 

MAIG, Ignasi Mora

alÝcia | 26 Novembre, 2006 21:02

Maig, Ignasi Mora.Editorial Moll. Abril, 2006. 180 pàgines.

La contracoberta de la novel·la diu: "Amb la precisió, l'elegància i l'extraordinària capacitat per explorar totes les potencialitats del llenguatge que caracteritzen la seua escriptura, Igansi Mora....."  Ja sé que el cada ú té el concepte d'elegància que vol, però després de llegir l'obra amb atenció, pens que aquí, el redactor ha patinat una mica.

Maig conta la història un home de 24 anys avorrit de no fer res que veu els ulls d'una dona per l'espill retrovisor d'un cotxe i embogeix. Tant, que la segueix fins a València, on farà tot el possible per lligar amb ella. El punt de partida és bo. El lector es pot esperar una road, però la pena és que, per autopista, entre Bellreguard i València hi ha massa pocs quilòmetres, o això és el que s'endevina de la lectura de la novel·la. Les peripècies de Dani i Maig per València són poc creíbles. El final de l'obra l'intueix tothom excepte el protagonista, i això és molt incòmode per al lector.

El narrador és el mateix Dani, el xaval. Em sembla que s'abusa massa del llenguatge barroer, que l'autor està sempre damunt la fina frontera que separa allò que és natural, del que és vulgar, i massa vegades la creua.

Hi ha coses molt bones en l'obra, com ara algunes reflexions que fa Dani quan està desesperat. Algunes comparacions i reccions naïfs demostren l'ofici i l'enginy de l'autor.

En fi, només puc recomanar aquesta novel·la a aquelles persones a qui no molesti llegir una paraulota cada tres paraules. Que no es pensi ningú que Alícia és una puritana, no. Ans al contrari. El que passa és que moltes vegades, aquests batalls sobren i embruten "l'elegància" de que es parla a la contracoberta.

EL PROFESSOR, Frank McCourt

alÝcia | 23 Novembre, 2006 11:57

 El professor, Frank McCourt. Bromera, l'Eclèctica. Març 2006. 316 pàgines.

Feia uns mesos que tenia  el llibre damunt la tauleta nit. No gosava llegir-lo. Ja sé que potser és una tonteria, però m'ho vaig passar tan bé llegint Las cenizas de Angela i Lo es, així, en castellà, que tenia por que El professor em decebés. No ha estat així.

 La novel·la és deliciosa. Sembla que no està escrita. Vull dir que quan la tenc davant no llegesc, sinó que em sembla que algú me la conta. És com si m'hagués colat a una de les classes del professor McCourt i ell m'estés contant la seua història.

A pesar que conta coses que ja sabíem a través de les dues anteriors novel·les, no es fa pesat. El McCourt de   Las cenizas  i Lo es ja no és jove, però encara té els records molt frescos. El Mc Court professor ja està de tornada de tot. Ja ha passat una partida d'anys a les aules dels pitjors instituts de Nova York i és capaç d'explicar la seua vida com si fos la de l'altra.

La prosa és molt senzilla  i per això és preciosa i acurada. La ironia fina que McCourt  ja destil·lava a les altres dues novel·les, aquí té un protagonisme molt especial. intent trobar-li defectes, però no m'és possible.

Ja ho vaig dir amb El mar de Banille, aquests de Bromera l'estan encertant últimament tot incloent a la col·lecció estrella de la casa obres d'autors de solvència contrastada.  Tal vegada m'arrisc massa si dic que aquesta novel·la és una de les obres de la dècada. L'haurien de llegir tots els adol·lescents d'aquest país. Tal vegada també hauria de ser el llibre de capçalera de molts professors idirectors d'institut. I els pares de les feres ferotges que es veu que avui en dia poblen les aules.

Llegiu-la.

EL SEĐOR VAL╔RY, Gonšalo M. Tavares

alÝcia | 14 Novembre, 2006 08:49

El señor Valéry, Gonçalo M. Tavares. Mondadori. Octubre 2006. 82 pàgines.

Ja vaig amenaçar al post anterior que cercaria aquesta obra de Tavares. "El señor Valéry" forma part d'una sexalogia (es diu així?). A cada llibre explica la història i la vida d'un personatge que habita un barri molt particular. Així, d'aquí a uns mesos sortiran els llibres-mons del senyor Henri, el senyor Juarroz, o el senyor Brecht. Es tracta de llibrets curts, amb il·lustracions senzilles, tal vegada naïfs.

La primera impressió que em va fer quan el vaig començar, ("El señor Valéry era pequeñito pero brincaba mucho"), és que els textos d'aquest llibre tenien una certa relació amb les lletres dels mallorquins Antònia Font. No sé que és. Tal vegada una sensació de petitesa al costat d'algunes frases. Alguns pensaments i aforismes.

Gonçalo M. Tavares té una certa facilitat per a crear móns estranys, inhabitables per a gent "normal". Gent a qui li agradaria viure-hi però no hi caben. O són massa grans o massa petits, i no es poden adaptar a la casa plana on habita el señor Valéry.

Aquest llibre és una proposta interessant, diferent. Podria ser divertida, però les càrregues de profunditat que amolla, deixen el lector tremolant.

El recoman.

UN HOMBRE:KLAUS KLUMP, Gonšalo M. Tavares

alÝcia | 12 Novembre, 2006 22:23

Un hombre: Klaus Klump, Gonçalo M. Tavares. Mondadori. Octubre 2006. 126 pàgines.

 Gonçalo M. Tavares és un autor jove. Nascut a Angola, però ha viscut   tota la vida a Portugal.  Aquesta novel·la conta una història terrible sense adjectius. Premeditadament austera. Pràcticament no hi ha descripcions, però no fan falta perquè són substituïts per tot d'altres elements etilístics.

Estem davant un llibre estrany. Deliciosament estrany. Molt dur. Parla de l'ascensió del nazisme i de la guerra, però no conta la guerra. A vegades fa la impressió que l'autor escriu amb un bisturí. Llança frases molt impactants a la cara del lector. "la brutalidad se ha instalado y ya no hace daño a nadie" . Brutalitat és la que practica Tavares, i sí que fa mal.

La cruesa de la guerra és contada de manera minimalista. Amb un llenguatge aparentment gens cru que transmet una duresa a vegades difícil de païr.  Té alguns puntets de surrealisme tràgic. Eficaç. Ja sé que el mot eficaç s'utilitza quan no se sap què dir d'una obra. En aquest cas, com que la novel·la té poques pàgines i de manera premeditada ha estat buidada de tot el superflu, l'eficàcia comunicativa és necessària. També hi ha frases de molta bellesa: "El fragmento de una noticia se vuelve hipótesis para un verso"

 Les frases curtes i contundents. Els paràgrafs breus. Els capítols d'una o dos pàgines. Tot fa que la lectura d'aquesta obra doni com a resultat un  desassosseg difícil de calmar.

El personatge principal, Klaus Klump és repulsiu, però l'autor no li ha posat cap adjectiu per a que el lector ho consideri. Les dues dones amb qui es relaciona tampoc no són santes del cel. Tenen un comportament estrany, només acceptable en temps de crisis com són les guerres.´

El llibre ha caigut a les meues mans per casualitat, però a partir d'ara cercaré altres coses que hagi escrit aquest Gonçalo M. Tavares. De moment, aquesta és una de les novel·les més estranyes que he llegit últimament, però la recoman molt.

 

EL MAR, John Banville

alÝcia | 08 Novembre, 2006 07:39

El mar. John Banville. Bromera, l'Eclèctica. Setembre 2006. 211 pàgines.

"Qui cerqui una trama que no llegesqui el meu llibre" no és del tot textual, però sí molt aproximada aquesta declaració de John Banville. No record on vaig llegir una entrevista a aquest autor de qui no coneixia cap obra anterior, però que miraré de buscar a la llibreria.  Hi ha qui aquesta declaració de principis pot tirar enrere, fer-lo desistir de llegir una novel·la. A mi, en canvi, m'hi va fer anar de cap. He de reconèixer que tenc una predilecció especial per la literatura del sentiment abans que per la literatura d'acció.

Des del títol, de "El mar" m'ha agradat tot. La història que conta és d'aquelles que dius, és vulgar: un home perd la seua dona i es refugia a una antiga casa d'estiueig per a plànyer-se. Però a partir d'aquí comença la literatura. La manera com té el protagonista d'enfrontar-se amb el passat. Com controla els records. Com els coordina, i com a vegades s'obliga a recordar determinades coses, obvinat-ne d'altres. Alterna el passat-passat, el passat-recent i el present d'una manera que envolta el lector dins una teranyina deliciosa. És un exercici estilístic fet amb milimètrica precisió: ni un adjectiu de més, ni un gir gramatical excessiu. Contenció perfecta de les emocions. La tècnica del flashback funciona com un rellotge suís.

Qui busqui trama, que el llegesqui també. Que gaudirà.

No obstant això, el que em desconcerta una mica és la traducció al català. No sé què és, però m'ha semblat que en alguns moments, el llenguatge era artificiós, i no crec que ho fós en l'original anglès. I el que és curiós és que em fa aquest efecte, no per les expressions ni els girs, sino pel lèxic que a vegades és poc natural. És pura sensació, tal vegada manies meues.

Amb tot, "El mar" és una magnífica novel·la, que va obtenir el premi Man Booker, que diuen que és el més prestigiós en llengua anglesa, i  que els d'Alzira han encertat a publicar. Em sembla que si el llegiu no quedareu decebuts.

QUI VAM SER, Lolita Bosch

alÝcia | 26 Octubre, 2006 15:40

Qui vam ser. Lolita Bosch. Empúries Narrativa. Setembre 2006. 94 pàgines. 11,30 €

Aaaaah!

Lolita Bosch va ser ahir a la ciutat on viu Alícia.  Alícia, amb molta vergonya,  es va acostar  a Lolita Bosch per a demanar-li que li signés els llibres.

Avui,  Alícia ha llegit "Qui vam ser", el darrer experiment de Lolita. Diu que és autobiogràfic. Torna a jugar amb les paraules i amb l'estil.  Hi ha fotografies, poemes d'altres autors, cites. Hi ha una ciutat que domina per damunt de tot, que és la Ciutat de Mèxic. Lolita viu a Barcelona, però fa l'efecte que  Ciutat de Mèxic viu dins de Lolita. "Qui vam ser" no és un diari, però s'hi assembla. No és una carta d'amor, però ho podria ser.

Es pregunta Lolita si és cursi parlar d'amor. Segons com, sí que ho és. Com ho fa ella, no. És la història d'una pèrdua. Teòricament escrita amb la distància dels anys,  però encara amb les ferides tendres. Per això és tan hermosa la història que conta. 

"Qui vam ser" és una novel·la breu que es fa curta, però no és una novel·la petita.  

Després d'uns mesos de lectura obligada de textos que no es poden comentar ni recomanar, Alícia torna a "llegit" i us recomana aquesta peça que val la pena assaborir, comentar, recomanar.

EL LIBRO DE LAS ILUSIONES, Paul Auster

alÝcia | 23 Agost, 2006 10:02

El libro de las ilusiones. Paul Auster. Compactos Anagrama. Maig, 2006. Tercera edició. 338 pàgines. 9€.

El més habitual és que Alícia escrigui les notes sobre els llibres que llegeix inmediatament de tancar la darrera pàgina de cada obra. Només en algun cas ha deixat passar unes hores o potser uns dies abans de fer-ho. Aquesta vegada, amb “El libro de las ilusiones” s’ha llançat directament a l’ordinador. No ho pot evitar. Aquest home és increíble. M’ha engatussat amb la història d’un home que no em va ni em ve, Héctor Mann, i m’ha fet recórrer pels viaranys que a ell li han vingut amb ganes. Mentre el llegia he tngut la sensació que l’amic Auster s’ho va passar bomba escrivint aquesta novel•lassa. Escrivint i estirant el cap d’una hostòria inexistent, però amb la qual ha teixit una teranyina de la qual el lector no pot ni vol escapar. Durant alguns moments en que he recobrat la lucidesa he pesnat: “bandarra: m’estàs posant unes sabates que no puc arrossegar, m’enganes, però com m’agrada que m’enganis”.

Ja sé que és mlt barroer establir comparacions entre llibres d’un mateix autor, però em sembla que, de tots els de Paul Auster que he llegit, és el que més m’ha agradat. Justament per això, perquè és capaç de conduir la caravana de formigues a través de camins difícils i inexpugnables. És pura màgia. Malabarisme amb les paraules. En aquest cas s’ajunten la mestria d’Auster amb la troballa d’una història enlluernadora.

Llegiu-la. No puc dir res més. Llegiu-la, i mentre us duri viureu dins un món irreal però addictiu.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS