Administrar

ELEGIA, Philip Roth

alÝcia | 28 Marš, 2007 14:07

Elegia, Philip Roth. Traducció, Núria Parés. La Magrana, novembre 2006. 125 pàgines. 15,50€

Ja en tenia ganes de llegir aquesta novel·la, després de la singular El Pecho, i la magnífica La mancha Humana.

Elegia és una novel·la magnífica. És tan senzilla, tan senzilla, que la fa encantadora. Conta la història d'un home. Això és tot. I això és tant. La prosa és neta i brillant. Linial. Perfecta. Inmillorables les últimes pàgines, quan el protagonista és vell i se sent molt a prop de la mort i parla amb l'enterramorts. Li demana que li expliqui com cava la terra i com es fa tot el procés.

En tot cas, aquesta obra no és apta per a hipocondríacs. I és que Roth dóna un munt de detalls de la degradació física del protagonista. Sobre tot, dels seus problemes cardíacs.

 

llicŔncia

alÝcia | 23 Marš, 2007 12:50

Demàn llicència per penjar aquest tros de joia unes hores abans que en Lluís Lluís Llach faci el darrer concert oficial a Verges. I de pas, demàn llicència per les emissions de TV3 al País Valencià. Si la cosa no s'arregla, la de demà, serà la darrera retransimissió que valgui la pena que es podrà veure a terres valencianes. Qüestió de llicència.

Vet ací la poesia:

 

VIATGES PER L'SCRIPTORIUM, Paul Auster

alÝcia | 22 Marš, 2007 14:49

Viatges per l'Scriptorium, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, 2007. 157 pàgines. 15,20€

No l'he acabat. Ho sent. Es veu que aquesta vegada, el senyor Auster no ha escrit aquesta història per a mi. Què puc dir? Quin greu abandonar el llibre a la pàgina 97.

Mentre l'anava llegint m'ha fet l'efecte que el senyor Auster em mirava des del seu Scriptorium i em dedicava un somrís burleta. Aquesta novel·la m'ha semblat una broma. Com si l'autor novaiorqués s'estés escrivint a sí mateix. Una estranya sensació de final de trajecte. A què ve ara recopilar antics personatges i fer-los pul·lular pel cap d'un home sense memòria i que no s'aguanta a ell mateix? Són tots els dimonis que li han sortit de cop a Paul Auster? És aquesta una obra merament alimentícia mentre en fa una d'aquelles que és un monument?

Hauria preferit no caure en la temptació d'enfrontar-me a aquesta novel·la perquè m'ha caigut un mite. I en tenim tant pocs. Això és el que passa quan estimes tant... el desamor és terrible. En fi...

Bé, evidentment, no recoman aquesta novel·la. Si voleu Austers per a gaudir de la lectura, aquests sí que valen la pena.

LA MORT DE L'└NIMA, Maite Salord

alÝcia | 18 Marš, 2007 14:38

La mort de l'ànima, Maite Salord. Proa, 2007. Finalista del Premi Sant Jordi, 2006. 259 pàgines.

És un llibre estrany, aquest. El punt de vista del narrador omniscient s'exprem fins a l'extrem. La veu que conta la història es permet la llicència de tractar de manera diferent cada un dels personatges. A un d'ells li parla de tu. En canvi als altres s'hi refereix des de la tercera persona. Barreja les descripcions amb els monòlegs, interiors o exteriors. La mort de l'ànima és un exercici d'estil. Una gimnàstica per a exercitar els més diversos recursos narratius de la llengua. En molts casos, el resultat és molt eficaç.

La novel·la conta la història insignificant de dos germans mal avinguts. I aquest és el mèrit de Maite Salord: tot el suc que trau d'aquest episodi tan igual a altres que han succeít sempre a les famílies. En aquest cas, sembla que es basa en la història real d'una família benestant de Ciutadella. D'un cap de nissaga que va anar a fer la fortuna a, encara que sembli exòtic,  Egipte.

Al llarg de la novel·la trobam descripcions fines del poble de l'autora, sempre tractat amb molt de talent i unes gotes de passió. Per damunt de tots sobresurt el personatge de n'Esperança Calafat, que està molt ben dibuixat. Pot ser perquè diuen que és més fàcil escriure sobre persones dolentes que sobre persones bones. El seu fill, en Miquel Àngel, és una ànima en pena que transita per la vida i que mereix el menyspreu des del primer moment. Un menyspreu al qual ens indueix amb molt d'encert l'autora d'aquesta novel·la.

La mort de l'ànima agradarà a aquells lectors que s'ho passin bé llegint històries de nissagues, de casalots, de vaixelles de porcel·lana, de criats i criades passant i despassant cortinatges. Però no us enganyeu, la novel·la té una qualitat literària notable. Està molt ben treballada. No hi ha cap detall que quedi penjat. Cada passa que donen els protagonistes té un motiu, i al final es van descobrint tots els secrets i la teranyina de malsentesos que han portat aquesta família al declivi més absolut. Hi ha un pregunta que em ronda al cap: què serà d'ells demà?

Un recomàn aquesta novel·la d'una autora menorquina, professora de llengua i literatures, que domina el llenguatge, que sap com traure profit a les paraules, que combina amb molt d'encert l'estandard de la llengua amb la varietat dialectal menorquina.

LA MANCHA HUMANA, Philip Roth

alÝcia | 06 Marš, 2007 10:58

La mancha humana, Philip Roth. Alfaguara, 2006. 2ªdic. 413 pàgines. 19,65€

Aquest és el segon títol de Philip Roth que llegesc. L'he avançat a Elegia per`recomanació d'una amiga, i em sembla que he encertat de ple.

Aquesta novel·la és magnífica. El títol ja és colpidor, però el que conta també. Això no obstant, a mi el que m'ha interessat més és la manera en que es conta una història ben terrible ocorreguda a finals dels anys noranta als Estats Units. Al més provicians doblemoralistes Estats Units.

La novel·la en sí és com un brollador d'estil. És com un bisturí esmolat que obre una societat per la meitat i en surten les vísceres. La prosa és desimbolta, excessiva, detallista.  És com un manual d'estil per a escriptors novells. Com utilitzar el flash bak amb eficàcia, com escriure descripcions que fan mal, com crear personatges i fer-los humans, com inventar ambients opressors, com fer girs inesperats a una narració aparentment plana,....

La mancha humana és una novel·la clàssica, però extraordinàriament moderna. Posa el dit a la xacra de la societat americana que, en el fons, no deixa de ser un sepulcre blanquejat. Trau a la superfície els prejudicis contra els negres quen encara hi ha a molts estats.

Recomàn vivament aquesta obra a qui vuigui gaudir amb una història que podria ser un reportatge, perquè el narrador és un escriptor a qui li arriba una història que el manté en alerta. També la recomàn a aquells que els agrada descobrir les bastides internes de les novel·les, deixar-se sorprendre per l'estil.

TARD O D'HORA, Marc Granell

alÝcia | 20 Febrer, 2007 11:03

Tard o d'hora, Marc Granell. Editorial Denes. Edicions de la Guerra. Març, 2006. 71 pàgines.

Marc Granell és un poeta fi. Un poeta entès a la manera clàssica. Un home madur que com la majoria dels poetes canta a les coses quotidianes com ara  l'amor, el dolor, la guerra. Parla de la mar, dels records i dels amics morts. Versos lliures agrupats en cinc capítols o llibres.

Aquest recull és un llibret per a llegir-lo a poc a poc, un capvespre de poca feina, de música tranquil·la. Tal vegada també són versos per a llegir en companyia. Per a llegir-los a la companyia. Aquests poemes de Granell  s'han de llegir per assaborir la feina feta a cada vers. Em sembla que no s'hi han de  cercar dobles o tercers sentits. Els versos de Granell diuen el que diuen. Em sembla que és un bon autor per aquells que volen començar a llegir poesia. Per aquells que tenen por a la poesia.

Un tast: dos versos d'un homenatge a Machado: "la infància és aquell sol que miraves/ pondre's ahir per última vegada"

Ja ho he dit altres vegades, i no em cansaré. En temps tan convulsos com aquests. En dies en que es diuen paraules tan lletges com les que mpastifen els nostres dies, la poesia és un bàlsam. L'àloe Vera que recoman avui és Marc Granell.

KAFKA EN LA ORILLA, Haruki Murakami

alÝcia | 15 Febrer, 2007 15:12

Kafka en la orilla, Haruki Murakami. Tusquets, novembre de 2006. 584 pàgines. 24€.

Ja he perdut els comptes de les novel·les de Murakami que he llegit, però cap m'havia trasbalsat tant com aquesta. Vull dir que em sembla que Murakami ha fet diana  si és cert allò que diuen que no ets la mateixa persona després d'haver llegir una bona novel·la. Alícia no és la mateixa lectora d'abans. 

La primera conseqüència d'això és que no sé què contar d'aquesta obra. Què he de dir? Què és un gran somni? Què és un trencaclosques tridimensional? Que les peces s'han d'encaixar amb una cura absoluta, anant alerta de no tocar-les més del necessari. Que a poc a poc es van tancant els cercles previstos, però que neixen esqueixos i ulls que s'han d'introduir a les escletxes corresponents.

Kafka en la orilla és una gran novel·la. Em sembla que el lector que s'hi enfronti ha d'estar predeterminat a acceptar certes premises o afirmacions extraordinàries que en el fons no són res més que anècdotes. Que la importància de l'obra és el que queda després. El que fa que a les tantes de la nit no vulguis apagar la llum,  o que quan vas al mercat pensis en Nakata o en Kafka Tamura.

Bé. Tantes pàgines i tant poc comentari. Ho sent. Tanta sort que no m'he de guanyar la vida ressenyant llibres a un diari, perquè m'acomiadarien si això fos tot el que sóc capaç de contar de la novel·la de Murakami.

Ah, per cert, la recomàn amb fervor. A banda de totes les reflexions metafísiques que un pugui fer sobre la novel·la, a les seues pàgines hi ha també un receptari de cuina japonesa, i una guia turística. Ara estic absolutament intrigada per veure quina serà la pròxima cosa que ens regalarà el senyor Haruki Murakami. 

VOLA'M SA LLUNA, Cris Juanico

alÝcia | 07 Febrer, 2007 08:47

Vola'm sa lluna, Cris Juanico amb Original Jazz Orquestra i Taller de Músics. Musica Global.

M'agrada en Cris Juanico. M'agrada la seua veu, les cançons que fa i el seu posat davant la vida. Així és que Vola'm sa lluna és un regal. En aquest cas ha agafat estandars de jazz i els ha fet seus. Els canta en el seu català de Menorca acompanyat per un grup de músics amb els quals no deixa de descobrir les possibilitats de la seua veu. No cal dir massa coses més d'aquest disc, molta gent ja el coneix. Només una recomanació: provau de posar aquest cd al reproductor del cotxe i posau-vos a conduir... A veure on arribau. Ta vegada a la fi del món.

CONSTANTS VITALS, Manel Garcia Grau

alÝcia | 26 Gener, 2007 09:47

Constants Vitals, Manel Garcia Grau. Bromera. Novembre, 2006. 85 pàgines. 12,50€

Manel Garcia Grau va morir el mes de juny de 2006. Uns mesos abans havia obtingut el premi de poesia dels Premis literaris Ciutat de València amb aquest poemari.

Sé, si són bons els auguris dels meus avantpassats, /que he consumit segurament/ la meitat de l'arena del meu rellotge,/ que la nau encara trigarà, espero,/ per arribar als confins de la mar,/ que molts monstres empresonats/ encara gaudiran de l'espera de la llum i la nafra,/

Manel Garcia Grau no es volia morir, però sabia que es moria. Per això va escriure aquests poemes. Carregats de força, de ràbia i d'esperança. Carregats de missatges i endreces per als amics. Constants Vitals és una mena de testament-comiat-broma per als seus lectors, per als seus amics, per als seus alumnes.

Com sempre, el llenguatge ric, carregat de metàfores, de referències, de cites.

Els poemes són llargs, els versos també són llargs, de mètrica lliure. Contenen paraules dures. Imatges esfereïdores. Viure fa mal. Morir-se fa mal. I veure que t'has de morir també en fa de mal, sobre tot, quan un el que vol és viure. Viure sempre. Viure molt. Viure per escriure.

no sóc sinó qui es lliura al combat/  -a cor obert i amb ferida mig cicatritzada- / per refer la partida.

Llegir Constants Vitals és un plaer. Llegir-lo coneixent la trajectòria de l'autor és un dels millors homenatges que se li pot fer a Manel Garcia Grau i als seus amics.

El recoman amb molta força.

 

JUDICI FINAL, Ferran Torrent

alÝcia | 20 Gener, 2007 22:21

Judici final, Ferran Torrent. Columna. Setembre, 2006. 252 pàgines. 20€

Amb un cert retard he llegit la novel·la que tanca la trilogia valenciana de Ferran Torrent. Abans de res, he de dir que sóc bastant torrentiana, i que les altres dues peces d'aquest mosaic, Societat limitada i Espècies protegides, em van agradar molt. Amb aquest darrer lliurament no sé que m'ha passat. La novel·la no és dolenta, i té moments molt de Ferran Torrent. Però, no sé, em fa l'efecte que l'autor de Sedaví l'ha escrita per compromís, perquè ho havia planificat així, però és com si li sobrés. Com si després de ser finalista del Planeta li fés molta vessa tancar el cercle. Per això recupera el seu estimat Butxana, i per això, per a entretenir-se, introdueix el personatge de l'irlandès Liam Yeats. I s'hi recrea, amb l'un i amb l'altre, com si la història de Juan Lloris i la resta de fauna pseudopolítica valenciana li sobressin.

D'altra banda, llegir Judici final és com fullejar els diaris locals de València. I és tan pesada, i tan bruta, la política al País Valencià!

Pel que fa al relat, em sembla que és irregular. Té moments brillants, ja ho he dit, pròpies de Ferran Torrent, però en té altres de molt pesats. Hi ha un parell de personatges difícilment creíbles, com els dos ajudants de Butxana.

Bé, em sap gréu, però em sembla que m'ha decebut una mica. Ho sent.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS