llegit

Campo de amapolas blancas. Gonzalo Hidalgo Bayal. Epíleg de Luís Landero. Tusquets. Colección Andanzas. Maig de 2008. 109 pàgines. 12¬

Vaig comprar aquesta novel·leta perquè em va cridar l'atenció la seua brevetat, i, per què no dir-ho, perquè el volum em resultava atractiu. M'agraden molt els llibres de Tusquets, i m'agrada la fotografia de la portada.  Una compra compulsiva que ha resultat ser una gran compra.

No coneixia Gonzalo Hidalgo Bayal. Segons la solapa de la coberta  té 58 anys i ensenya literatura a un institut de Plasencia. Ha publicat unes quantes novel·les i Rafael Sánchez Ferlosio el va considerar el gran renovador de la literatura espanyola d'aquest segle. Fins i tot el títol d'aquesta obra surt d'una dedicatòria que Sánchez Ferlosio va fer imprimir a una de les seues obres.

Bé. Aquest Campo de amapolas blancas m'ha agradat perquè no hi passa res. Ja n'he parlat algunes vegades a aquest blog. M'agraden els llibres on no hi passa res, on només hi ha literatura. És un llibre que serveix per reposar, per mastegar les frases i arribar a la història que conta sense cap tipus de d'entrebanc, sense enlluernaments, sense sobresalts. 

Està escrita en primera persona, i durant poc més de noranta pàgines, una veu, de qui no sabem ni el nom ni l'edat ni la seua condició, explica una relació d'amistat mantinguda fa 25 anys. I com diu Landero a l'epíleg, ho fa sense massa detalls, perquè s'ha de notar que el temps ha esborrat els matisos que tant agraden els escriptors realistes. A l'amic l'anomena H, la lletra que no sona, perquè a poc a poc, la seua relació va deixar de sonar.

És un relat curt que es llegeix en dues hores, que produeix una certa tristesa generacional, però que eleva l'esperit als gurmets de la literatura. El recoman, sí.

Un home a les fosques, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, setembre 2008. 169 pàgines. 17¬.

Fa un parell de dies que he tancat la darrera plana aquesta novel·la, i no he parat de donar-li voltes. A vegades, llegir l'obra d'un dels grans, d'un d'aquells autors a qui  admires, et fa por. En aquesta ocasió, la cosa s'ha vist agreujada perquè l'anterior obra d'Auster, Viatges per l'escriptorium, no em va agradar gens, i perquè molts blogaires ja n'han parlat, i no sempre bé. M'agrada  molt llegir crítiques als blogs amics, però em fa ràbia no saber posar una barrera i que em mediatitzin tant. Bé, tot aquest rodeig l'he fet per dir que no n'hi ha per tant, que el llibre d'Auster no és una obra menor d'aquest autor. David Castillo venia a dir  fa un parell de setmanes a l'Avui que era una de les grans obres de Paul Auster.  Jo tampoc no exageraria tant.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè el punt de partida és marca de la casa: original com només sap fer Auster, i com també només ell  sap espifiar en el cas de  l'esmentat Viatges... M'ha agradat perquè dibuixa molt bé els personatges tardorals. En la tardor de la seua vida, i en la tardor de la seua activitat, encara que un dels personatges sigui la jove neta del protagonista. Parla de les guerres que només existeixen al cap d'un home però que fan tant de mal com les guerres que existeixen damunt del mapa del món. Parla de la soledat i del dolor, i ho fa des de baix, d'una manera molt humana. Tan humana com el pot sentir un vell que té el premi Pullitzer però que no es pot aixecar del llit per anar a pixar i ho ha de fer dins una ampolla. Això és el dolor. Això és la soledat.

Aquesta darrera novel·la d'Auster no la posaria mai al nivell de la Trilogia de Nova York, ni tampoc de les Bogeries de Brooklin que fa un parell d'anys van provocar l'aparició d'onades de seguidors d'aquest autor, però, com he dit més amunt, no és una obra menor.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè em sembla una obra honesta, una narració entenedora al mateix temps que entremeliada, plena de senyals i cridades d'atenció al lector. Em sembla que en aquesta ocasió l'autor es posa una cotilla un poc més dura a l'hora d'autoescriure's. És molt bo, Paul Auster escrivint-se a sí mateix a totes les novel·les que fa. Em sembla que domina bé el temps narratiu, m'agrada com introdueix petites històries quotidianes  de personatges secundaris, com faria qualsevol de nosaltres assegut a taula amb una persona a qui fa temps que no veus i el posaries al dia  del que t'ha passat durant una llarga sobretaula.

Em smebla que no cal recomanar la lectura d'aquesta novel·la perquè des de fa setmanes és al cim de les llistes de llibres més venuts. O potser sí, que s'ha de demanar que es llegesqui, que no és el mateix comprar un llibre perquè està de moda, que llegir-lo. I com que em sembla que aquesta entrada és una de les més atípiques que he fet fins ara, explicaré el que m'ha passat durant tot el temps de redacció de l'escrit. Cada vegada que havia de posar  el títol de l'obra escrivia "Un home sol", en lloc de "Un home a les fosques". Tant és així que em sembla que li escau bé aquest títol inventat. "Un home sol i a les fosques", com la "mujer desnuda y en lo oscuro" que cantava Serra perquè ho havia escrit Benedetti.

Crematorio, Rafael Chirbes. Anagrama, octubre de 2007. 415 pàgines. 20¬

Sabia que després de llegir aquesta novel·la de Chirbes, jo seria una altra persona. Ja em va passar fa uns anys amb Los viejos amigos, també a Anagrama, i llegida abans d'obrir aquest bloc. Rafael Chirbes és una arma letal contra els acomodaticis, contra els conformistes i contra els adotzenats. Chirbes no escriu amb ordinador ni amb màquina d'escriure, ni tan sols utilitza la ploma. Utilitza una agulla saquera. Un bisturí seria massa fi, i les ferides que faria serien massa fàcils de recosir. Amb cada frase, Chirbes fa un trau a la consciència del lector. Per això Crematorio és una novel·la perillosa, políticament incorrecta. Mentre la llegia em feia l'efecte que algú feia anar una serra mecànica i a mi m'arribaven els equitxos de sang.

A Crematorio hi ha moltes veus. Hi ha la primera persona d'un constructor riquíssim que primer era arquitecte i volia fer coses hermoses. Hi ha la veu del seu gendre, que és un professor d'universitat del tipus sepulcre blanquejat. Hi ha la veu del narrador omniscient que conta la vida de Sílvia, la filla de l'arquitecte; de Brouard, un escriptor de culte; de Mónica, la jove segona dona de l'arquitecte; i de Matías, el germà de l'arquitecte que s'acaba de morir, i  a qui d'aquí unes hores incineraran. Aquí comença tot, amb la reflexió de l'arquitecte sobre el seu germà petit, la seua relació.... Tot això està molt bé, però l'escenari que Chirbes els ha preparat és un parany. Tenen la mala sort de viure a Misent, un nom inventat que podria ser qualsevol localitat costanera de les Marines, al País Valencià. L'especulació, les màfies, la prostitució, el tràfic de drogues, les traicions... Tot això forma un brou podrit dins els quals neden els personatges.

Estic convençuda que si Déu existeix i si Déu escriu, ho fa a través de Rafael Chirbes. Crematorio és una obra molt espessa. No hi ha punts i a part. No hi ha diàlegs, i això m'encanta. Amb tot, els personatges dialoguen entre sí. Es relacionen. Es traeixen.

No cal que digui que recomàn la lectura d'aquesta novel·la, però alerta: el lector ha de sebre que ningú li facilitarà la tasca, i que té efectes secundaris que poden durar dies  després de tancar definitivament el volum.

Les revolucions perdudes, Josep M. Quintana. Proa. Gener de 2008. 217 pàgines. 16¬.

Em sembla que perdre revolucions és una forma de vida per a molts (sense pudor m'hi inclog) Tot el segle XX ha estat un encadenament de revolucions perdudes, i em sembla que al XXI ni tan sols n'hi haurà de revolucions per no córrer el risc de continuar perdent. Amb aquest tarannà pessimista m'he enfrontat a la lectura d'aquesta novel·la de Josep M. Quintana. Sort, però, que tenia l'antídot de tota la mar blava per a mi. Tota la mar i tota la sal d'aquest estiu vessant-me pels cinc sentits.

Josep M. Quintana és un registrador de la propietat, i llegint la seua novel·la, es veu que no pot amagar-ho, però és també un home d'una amplíssima cultura, un melòman,  i un finíssim  analista de l'actualitat. Clicau l'enllàç i segur que us enganxareu als comentaris que Quintana fa  quasi diàriament des del seu refugi menorquí.

Les revolucions perdudes és una novel·la que es deixa llegir bé, em sembla que formalment és molt correcta, però deixa molt poc espai per a les emocions. És per això que més amunt em referia a la  professió de registrador del seu autor. Jo no ho sé massa, però em sembla que la funció del registrador, com la del notari, és la de descriure allò que veuen, que poden tocar, de la manera més assèptica possible, sense especificar si el solar és bonic, o si el pis està decorat amb bon gust. I per mi, aquest és l'únic defecte que hi trob.

Les històries que es conten estan ben travades. Personalment m'interessa més el que conta dels primers dies de l'alçament franquista. Com es va viure a una illa remota com devia ser en aquells anys 30 Menorca. Quins moviments van fer uns i altres, i, sobretot, com posa de relleu que no hi ha una mèl·lera blanca, que ni uns eren tan sants ni els altres tants dimonis... o potser sí... No ho sé.

Quan parla de les sensacions d'un jove benestant que viu des dels marges la revolució de maig a París, em deixa més freda, encara que el text col·labora a fer caure més màscares de les que els anys ja han fet caure per si mateixos.

Les revolucions perdudes em sembla una bona aportació a la literatura, diguem-ne, de testimoni ( no sé si això existeix). A mi no m'ha emocionat, ja ho he dit, però la seua lectura és ben recomanable.

L'altre nom de Laura, Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera. Juny de 2008. 320 pàgines. 19,50¬.

L'esperàvem amb candeletes aquest nou lliurament de les aventures de'n Quirke, aquest forense nihilista que viu pensant permanentment com de malament l'ha tractat la vida. Tant malament que fins i tot l'ha destinat a treballar als soterranis d'un hospital i esbutzar cossos de morts. A llegir cadàvers per sebre les causes i les maneres en que es moren les persones. I emmig de tot això té aquesta família tan conflictiva que ja vam conèixer a El secret de Christine Falls, i li ha tocat viure a la trista Irlanda dels anys 50 del segle XX.

Afortunadament, Banville és un mestre, i amaneix tot això de tal manera que en quedi una menja exquisita. Em sembla que ja ho vaig dir en anteriors posts, però de Black m'encanta com presenta l'escena. Com a poc a poc va mostrant-nos els elements que hauran de formar part del relat. Però no ens diu de quina manera els combinarà. Per això ja hi haurà temps.... I ho fa fantàstic.

Amb tot, hi ha hagut moments en que la història se'm feia un tant pesada. Sobre tot la part central: la de les relacions de Quirke amb la seua filla, que ja sabíem que no són gens bones. Tal vegada ens conta massa coses dels personatges. Tal vegada pesa que aquesta novel·la l'he anat llegint a la sala d'espera de cinc aeroports diferents de la vora del Mediterrani, durant vuit dies..... Tal vegada sí.

Però cap al final, quan Banville arrecona Black i reprèn la història (gràcies Benjamin, ara deixa que jo ho remati)  i condueix al lector cap a la conclusió "del cas" torna el relat magistral. Amb fermesa, amb contundència, amb enganys premeditats, amb la complicitat de qui sostè el volum i té ganes d'arribar a l'estació.

Magnífica novel·la, la recomàn, és clar!

Equivocado sobre Japón. El viaje de un padre y su hijo, Peter Carey. Mondadori. Juny de 2008. 181 pàgines. 12,90¬.

Un llibre ben curiós, aquest, que vaig comprar perquè el seu color fuccsia i l'ull manga de la coberta em va cridar l'atenció. Jo també tenc una filla enganxada als manga i als anime, i amb un únic desig: viatjar al Japó.

Això és el que va fer Peter Carey, un autor, he de confessar, que no coneixia, i que he vist que té una gran trajectòria. Això va fer, deia: agafar un avió i uns quants contactes i viatjar al Japó amb el seu fill de 12 anys, tímid i de poques paraules, a cercar el Japó Vertader. Allà es van allotjar a un hotel tradicional, amb el bany col·lectiu al final de passadís i van menjar arròs i fideus i peix cru per esmorzar. Al mateix temps van visitar autors i estudis d'edició, i van visitar uns grans magatzems gegantins plens fins dalt de tot tipus d'andròmines tecnològiques.

No sé si és un assaig, o una novel·la de viatges. En principi, la lectura m'ha resultat interessant perquè hi he trobat termes que coneixia, sèries de les quals he sentit parlar, mangas que roden per casa.... Amb tot, quan l'autor transcriu algunes de les converses que va mantenir amb autors de mangas, se'm feia passat. El que tenc clar és que la cultura japonesa ens queda molt llunyana, que no sé si val la pena descobrir-la, o es millor gaudir d'aquells aspectes que ens agraden. D'allò que ens fa gaudir del Japó: el sushi i el sashimi, els manga, l'anime, Murakami, Yoshimoto, Mishima, Mazinger z, Nikon, Nintendo wii...etc

No sé. Un llibre que m'ha entretingut, que he escatat en dos capvespres, però que no em veig amb cor de recomanar, a no sé que el lector també sigui un malalt de manga.

El accionista mayoritario. Petros Márkaris. Anagrama, colección Andanzas. Gener de 2008. 365 pàgines. 20¬

Ja ho vaig dir fa uns dies: en un altre capvespre saltant per un parell d'aeroports vaig comprar aquesta novel·la de Márkaris, que, de moment, s'ha convertit en el meu autor de l'estiu*.

N'esperava molt, d'aquesta, i no m'ha decebut. És més, com que em sembla que ja conec el protagonista, em sembla que som vells amics, ja m'esperava certes reaccions que m'han ajudat a llegir i a "resoldre" els casos que planteja. Aquesta novel·la és molt més actual que l'anterior: en Jaritos ja té telèfon mòbil, per exemple. Es parla dels atemptats de Madrid i de Londres, i de la guerra de Bòsnia...  El comisari ha madurat, tal vegada ha moderat el seu llenguatge però continua fent reflexions socio-polítiques interessants.

Bé. Se'm fa complicat parlar del llibre sense esberlar-ne la trama, així és que dic pràcticament el mateix que en Noticias de la noche: és una delícia, no només pel que té de novel·la policíaca, tot i que pel fet d'estar ambientada a Atenes se'm va impossible dir-ne negra (pels colors blau i blanc).

 El recomàn.

*N'hi ha una altra de novel·la que estic llegint durant els viatges, i que esper comentar pròximament. 

Barba-rossa, Joan Pons. La magrana. Març de 2007 (segona edició) 181 pàgines. 14¬

Que bé que m'ho he passat llegint aquesta història de pirates!. De pirates i de navegants i de turcs i de la invasió de la ciutat de Maó pel pirata Barba-rossa.

El llibre està estructurat en 337 micro capítols, quasi versicles. A través de cada capítol el lector s'enfonsa dins un món que aparentment és senzill. El relat comença a Maó però ràpidament embarcam cap a Constantinoble. El llenguatge de Barba-rossa és delicat, facit de mots propis del català que es parla a Menorca. Ric en colors i en sabors. Suggerent. És també tan àgil que en alguns moments, el lector es cansa físicament.

Ja sé que no és una novetat, que el llibre té més d'un any, però el recomàn amb passió. És una lectura magnífica per un capvespre d'estiu. Un tastet per a gourmets.

L'amarga pueresa del do, Rafael Català. Perifèric. Poesia. Març de 2004. 87 pàgines.

Antoni Gómez fa el pròleg d'aquest poemari i diu que Rafael Català "és un autor que ha necessitat escriure per a sobreviure". i bé, en són tants, els poetes que necessiten escriure per viure. Em sembla que tots. Alguns ho manifesten més que altres. Alguns en fan de la seua necessitat d'escriure el tema quasi únic de les seues obres. Em sembla que aquest és el cas de Català. El do, la paraula que es converteix en ser humà. La vida sempre qüestionada, sempre massa llarga, sempre no sol·licitada és el tema d'aquest recull. La vida vista des de la necessitat de la mort. O la mort vista des de la vida massa llarga. 

Açò és la vida./ I poca cosa més./ Un descampat d'artiga/ on no sé què plantar./ ¿Com sadollar la fam/ d'eternitat?/

Em sembla vulgar dir que és un poemari existencialista. No ho són tots? Preferesc destacar que és una obra molt treballada, que els versos són reposats, que es nota que l'autor ha fet feina d'esporga i ha deixat els versos pràcticament nus, sense mots sobrants, sense penjolls.

No seràs fòssi,/ cendra seràs esparsa per la platja/ que tu estimes./ A empentes les ones,/ bessolat pel llebeig perfumat de l'alga i brea,/ a l'hora en què les barques a port tornen,/ seràs subtil presència./

Viu i escriu davant la mar. No té ni telèfon ni cotxe. Només les paraules, diu, l'amarga puresa del do.

Noticias de la noche, Petros Márkaris. Anagrama, Colección Andanzas. Gener de 2008. 327 pàgines. 19 ¬

M'el vaig comprar a un aeroport, aquest llibre. Perquè m'havia deixat oblidat el que havia previst per aquest darrer viatge, i quin goig!. He de reconèixer que es veu que aquest Petros Márkaris és un autor reconegut i que fa alguns anys que practica la novel·la negra, però jo no el coneixia. A la taula de la botiga del camp d'aviació hi havia una altra obra seua, més recent, titulada El accionista Mayoritario. Vaig optar per aquesta  que és del 1995 i és la primera de la saga del tinent Kostas Jaritos.

M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la, i d'aquí a uns dies, quan torni a un altre aeroport compliré amb el ritual i compraré l'altra, la del Accionista....

Kostas Jaritos és un policia políticament incorrecte, un poc desclassat. Tal vegada això ho reb directament de l'autor que va nàixer a Istambul, de pare armeni i mare grega, i que empra el grec com a llengua per fer literatura. Li falta molt poquet per ser un perdedor. Llegint aquesta novel·la m'ha fet la impressió que resol els casos perquè ja du molts anys d'ofici, i perquè sap buscar la bona sort. És molt masclista, té un matrimoni absolutament infeliç, però ja li va bé.... en fi.... He llegit coses per internet. Alguns entrevistadors intenten comparar el Jaritos de Márkaris amb el Carvallo de Vázquez Montalbán. Tant de bo!, respòn Márkaris.

La novel·la negra, o policíaca de les que publicaven a Les col·leccions de La Negra de la Magrana,  o La cua de palla, van omplir moltes estones de la meua joventut. A poc a poc me'n vaig distanciar, però he de reconèixer que cada vegada que m'hi torn a atracar, xal. I sobre tot quan l'obra, com és el cas, mescla amb mestria el suspens, la crítica social, i, fin i tot, l'humor.

Del llibre m'agraden molt els recorreguts en cotxe per Atenes. Jaritos conta el cas en primera persona, i quan s'ha de desplaçar explica els problemes de trànsit que es troba a tal o qual avinguda.

La història explica l'assassinat d'una famosíssima reportera de televisió, una reportera de successos, i veim com Jaritos no es relaciona massa bé amb els periodistes encarregats d'aquesta àrea. A les primeres planes hi trobam una àcida reflexió: "Los reporteros se me indigestan. Esto es lo mismo que la risquilla de pan y el cruasán. Antes había periodista y diarios, ahora hay reporteros y cámaras."

La recoman.