Administrar

NATURA QUASI MORTA, Carme Riera

alícia | 31 Març, 2011 14:48

Natura quasi morta, Carme Riera. Edicions 62, col·lecció El balanci. Febrer del 2011. 255 pàgines. 21€

Una novel·la negra de Carme Riera! I Com que diu que és novella en aquest gènere s'ha fet assessorar per dos dels grans: Francisco González Ledesma i Andreu Martín. El resultat és una novel·la correcta que, com diu a la contraportada, atrapa el lector. D'això es tracta quan elegim una novel·la negra. L'escenari de la història és molt pròxim i quotidià a aquells que hagin passat alguna vegada per les aules de la Universitat Autònoma. Els pàrkings, les urbanitzacions, les estacions de Renfe i FGC... Aquesta em sembla una tria oportuníssima. El relat manté la tensió que s'espera d'una obra així. La tria del llenguatge és molt eficaç, i la construcció de l'estructura, també. Els capítols breus que solen acabar amb algun descobriment impensat afegeixen tensió, i el lector avança per la trama sense saber ben bé de quin pal va cap dels personatges que apareixen. Arriba un moment en que res no és el que sembla i al lector li venen ganes de posar-se guants per a continuar llegint, no sigui cas que realment, l'assassí sigui un mateix. Amb tot, cap al final, una vegada s'han descartat alguns sospitosos, la cosa comença a aclarir-se.

Crec que no sóc una bona lectora de novel·la negra o policíaca, o de lladres i serenos, i per tant, tampoc no en puc ser una bona ressenyista, però he passat una molt bona estona amb aquesta història. Al mateix temps, em fa gràcia que Carme Riera s'hagi volgut involucrar en un relat dels anomenats de "gènere". Des de L'estiu de l'anglès i després de Amb ulls americans continui esperant una altra gran novel·la de Carme Riera, que ens torni a les èpoques de Dins el darrer blau o Cap al cel obert. Tot i tot, crec que estem davant una novel·la boníssima per a passar unes hores d'evasió al mateix temps que descobrim nous matisos i nous camins en la carrera de Carme Riera,

SUNSET PARK, Paul Auster

alícia | 21 Març, 2011 09:21

Sunset Park, Paul Auster. Traducció d'Albert Nolla. Edicions 62. Desembre de 2010. 151 pàgines. 18,50€

Un altre Auster. No és el millor, però tampoc no és el pitjor. Sembla que costarà tornar a llegir obres com La Trilogia de Nova York o La música de l'atzar, però sempre comptarà amb la confiança d'aquesta lectora modesta. Aquí, Paul Auster practica el que sap fer amb mestria, que és explicar vides de persones que, en teoria no haurien de creuar-se mai, però alguna cosa, l'atzar, és clar, fa que sí que es creuen. I és a partir d'aquesta coincidència, d'aquest petit fet que s'encadena a un altre i a un altre que la història creix.

En el cas de Sunset Park, el que mana és la manera de contar les vides de tots els personatges. Conta la seua vida amb senzillesa, amb una mena de naturalitat que el lector s'arriba a creure, però a poc a poc va mesclant elements de les vides dels altres protagonistes del relat. A poc a poc, el que podrien semblar capítols estancs, que van encapçalats amb els noms dels personatges, comença a convertir-se en matèria porosa. A una illa de carn i ossos se li adhereixen tot tipus d'elements que formen un ecosistema perfecte. Ja no és possible que un personatge visqui sense la presència dels altres, tampoc de la casa, i tot i aquest encapçalament, el capítol deixa de ser un espai tancat per a convertir-se en un jardí, o en un cementeri com el que rodeja la casa ocupada de Sunset Park.

A mesura que avanaça el relat el lector comença a patir. Paul Auster juga constantment amb una doble direcció, sempre hi ha més d'un camí possible, i el lector té por que l'autor opte pel més fàcil. Normalment no ho fa, però al final, molt a prop del desenllaç, fa l'efecte que sí, que ha decidit prendre pel camí fàcil del final feliç, però alguna cosa d'aquell Auster de fa quinze anys li recorda qui és, quina és la seua identitat, i recula. I el lector fa un alè. Al menys aquest escriptor pel qual sent una certa devoció i admiració no l'ha decebut a l'hora de la tria. Afortunadament.

I em deixo pel final, la frase inicial de la novel·la, magnífica com sempe, brillant i ensarronadora: Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS