Administrar

EL MES MÁS CRUEL, Pilar Adón

alícia | 29 Juliol, 2010 09:53

El mes más cruel, Pilar Adón. Impedimenta. Abril de 2010. 195 pàgines. 17,90€

Vaig comprar el llibre perquè, com ha he dit altres vegades, m'agraden els llibres d'Impedimenta. No coneixia Pilar Adón, però solc coincidir amb les crítiques que Maria José Obiol publica al Babelia, i a la contracoberta d'aaquest recull de contes hi ha una frase seua: "Pilar Adón escribe con una firmeza i una letra lírica que no suaviza sino que acentua la dureza de lo que narra". Pintava bé.

El mes más cruel és un recull de contes que es deixa llegir molt bé. Crec que és un molt bon llibre de contes, encara que, com sempre sol passar, n'hi ha alguns que excel·leixen i altres que em deixen més aviat freda.

Com avançava obiol, l'autora, nascuda a Madrid l'any 1971, no estalvia dolor al lector, i això m'agrada. Els relats que escriu contenen unes dosis molt altes de patiment. Propi o heretat. Patiment que ve donat per la soledat, per l'abandó, per la incomunicació. Llegint aquests contes em fa l'efecte que el món ha deixat de ser rodó per als protagonistes i gira amb tantes dificultats que els envia sense remei a tirar la tovallola. El desamor, els abusos, la pèrdua de la identitat són els ingredients d'aquests relats. Pilar Adón és poetessa i acostuma a tancar cada conte amb un poema que té relació, a vegades només tangencial, amb la història que acaba de narrar.

El mes más cruel és una proposta que em sembla original, gens adotzenada i carregada de futur.

TIEMPO DE VIDA, Marcos Giralt Torrente

alícia | 09 Juliol, 2010 13:45

Tiempo de Vida, Marcos Giralt Torrente. Anagrama, Narrativas hispánicas. Maig de 2010. 200 pàgines. 17€.

Costa arrencar un comentari sobre aquest llibre quan fa just uns minutets que he acabat de llegir-ne la darrera pàgina. Costa, com li va costar a l'autor començar-ne l'escriptura després de la mort de son pare. no ho va fer. Va deixar que passés el temps, va deixar que passés el dol, i quan semblava que les ferides es començaven a tancar, va atacar el text

Imagin que mai deu ser fàcil escriure sobre la mort del pare. I encara ho és menys fer-ho quan el pare ha estat absent durant moltes temporades de la vida del fill, i quan el pare ha tingut una vida tan singular com va ser la del pintor Juan Giralt.

Es tracta d'un text bell que a vegades sembla escrit des de la ràbia, des de la rancúnia. A mesura que passen les pàgines es va difuminant una sensació inicial: es tracta d'un ajustament de comptes. Cru. Molt cru. Duríssim. Hi ha moments duríssims en que el fill fa una llista de retrets, en que el fill detalla les absències del pare. Hi ha moments duríssims quan descriu els últims mesos de vida que va compartir amb ell. el fill confessa que esdevé pare del seu pare. Ell no el vol abandonar. No el vol pagar amb la mateixa moneda.

Per mi és un llibre difícil d'escriure, i, segons com, difícil de llegir. A vegades, les intimitats que conta són tan descarnades que em venen ganes de separar la mirada de la pàgina... Amb tot, em sembla un bon text. Un llibre digníssim, la lectura del qual em permet recomanar des d'aquí.

VERD AIGUA, Marisa Madieri

alícia | 04 Juliol, 2010 07:50

Verd aigua, Marisa Madieri. Editorial Minúscula, col·lecció microclimes. Febrer de 2010. 196 pàgines. 14€.

Vaig comprar aquest llibre després del bon sabor de boca que em va deixar L'illa, de Giani Stuparich, publicat per aquesta mateixa editorial. És clar que això no era garantia de res, però tenc tendència a deixar-me endur per aquests impulsos. Quan el fullejava a la llibreria vaig llegir trossets del postfaci escrit per Caludio Magris i vaig descobrir que Marisa Madieri era la dona de Magris.

És un llibre estrany i ple de força. Estrany perquè és un dietari que ençata el 24 de novembre del 1981 i l'acaba tres anys més tard, el 27 de novembre del 1984. És un dietari on conta poques coses de les que fa, i de la seua vida privada (sabem per exemple que ja ha passat un càncer de pit, que té dos fills amb el Claudio, que és profundament cristiana, que milita en un col·lectiu antiavortista...). En canvi, utilitza el dietari per fer memòria. La memòria seua, la pròpia, la de la seua família, però també, la memòria de tot un poble. Els italians de Fiume, una ciutat que l'any 1947 va passar a mans de Croàcia, dins l'Antiga Iugoslàvia.. Un èxode. Un fosc i miserable èxode fet de renúncies, llàgrimes mal plorades, i privacions de tota mena. He de confessar que desconeixia aquest període de la història i que aquest relat de Madieri m'ha fet despertar la curiositat. És un tema universal, aquest. El de la gent que és despullada de la seua nacionalitat, del seu país, dels seus drets. La gent que calla perquè li han llevat les ganes de protestar.,,

A Verd Aigua hi ha passatges hermosos, quasi sempre coincidint amb els episodis en què l'autora parla de la seua mare. De l'amor de la seua mare cap a ella, de la capacitat de sacrifi davant una àvia dominant i egoista... El llibre està escrit amb molta senzillesa, com si l'autora encara fos la nena interna al col·legi de monges, malalta, aplicada, amb ganes d'aprendre, amb els ulls esbatanats que viu com la major de les riqueses els caps de setmana passts al Lido amb els seus oncles... I aquesta senzillesa el fa dur, molt dur. A vegades sembla que la vida ha estat innecessàriament cruel amb alguna gent, amb alguns pobles. El passat i el futur semblen no ser res quan no tens pàtria ni terra ni diners.

Recoman amb força la lectura reposada d'aquesta obra

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS