Administrar

EL PRIMER HOMBRE, Albert Camus

alícia | 31 Maig, 2010 10:12

El primer hombre, Albert Camus. Traducció d’Aurora Bernárdez. Anagrama, Colección Andanzas. Setena edició, febrer de 2003. 299 pàgines. 15€.

Quasi em fa vergonya comentar aquí aquest llibre. En primer lloc perquè a Espanya va arribar el 1994 i no l’he llegit fins ara. Però sobretot, perquè em sembla que no tenc cap possibilitat d’escriure res coherent sobre aquesta obra que ja dic per endavant que m’ha semblat magnífica. L’he llegida en castellà perquè m’ha resultat trobar la versió catalana a les llibreries de dues grans ciutats que he visitat recentment.

La història d’aquesta novel·la de Camus ja és coneguda: Està inacabada perquè l’autor l’estava escrivint quan va morir en un accident de trànsit l’any 1960. Entre les andròmines que van arreplegar de la ferralla del cotxe hi havia una cartera que contenia el manuscrit. En un primer moment sembla difícil de desxifrar perquè estava escrit amb una lletra molt petita, ple d’esborradures i pràcticament sense puntuar. Anys més tard, el 1993, la filla de Camus, Catherine, va decidir fer-ne una edició. Per a mi, aquesta és una de les gràcies que té el llibre. Hi ha un parell de fascímils de les planes manuscrites. S’han hagut de posar unes notes al peu de pàgina per explicar que una paraula és il·legible. I fins i tot s’han respectat les incoherències pròpies d’una primera redacció com ara que un mateix personatge apareix amb dos noms diferents a l’obra. Això fa que una part del procés de creació de Camus quedi al descobert. Això a mi m’ha fascinat.

El primer home és una novel•la autobiogràfica. Camus explica com la misèria de la seua família a Algèria el va marcar des de ben petit. Explica els seus orígens familiars. Fa un retrat atroç i ple de veritat de la seua àvia materna, immigrant menorquina. Explica com son pare va morir a la Primera Guerra Mundial quan ell només era un nadó i queda en mans d’aquesta àvia i d’una mare analfabeta i quasi muda i sorda... Els càstigs, la mar, la por a l’àvia autoritària, la por a la vergonya i a la misèria, la pobresa heretada que envolta el seu món... I només un petit forat, una escletxa que s’obre a l’escola primària i continua a l’institut. I per damunt de tots, el mestre, el primer mestre que va sebre veure en aquell fillet totes les potencialitats que després podria desenvolupar.

He de confessar que he plorat llegint aquest llibre, que per uns moments he tornat a la lectura també humida de “Les cendres d’Àngela”. Em sembla que, salvant les distàncices, McCourt i Camus expliquen les mateixes coses viscudes, és clar, en èpoques i en països diferents. A El Primer hombre, el protagonista és el petit Jacques a qui li passen tot de coses que ell, al principi atribueix a la seua pobresa extrema. Això serveix al Camus adult per a reflexionar sobre la societat, sobre la guerra, sobre els processos colonitzadors i els papers de les metròpolis, sobre el sistema educatiu... el meu pare no coneixia França, diu Camus, quan la va conèixer el van matar.

Cap a la meitat de l’obra hi ha el relat d’una jornada de cacera amb el seu tiet que impressiona, fa aborronar la pell. Com també impressiona la descripció de la visita que el mestre de primària fa a la seua àvia perquè deixi que el xaval continuï estudiant a l’institut. No de bades, un dels documents que s’inclouen al final del llibre és la carta que Camus va escriure al seu mestre després de rebre el Premi Nobel. A ell i a la seua mare, que quasi no tenia paraules, va dedicar el Nobel de literatura.

No em voldria allargar més. La prudència em demana que deixi aquí el comentari. Em sembla una novel•la que tothom hauria de llegir al menys una vegada a la vida.

LA LIBRERIA, Penelope Fitzgerald

alícia | 05 Maig, 2010 17:20

La librería, Penélope Fitzgerald. Traducció d'Ana Bustelo. Impedimenta, març de 2010. 181 pàgines. 18,40€

No coneixia aquesta autora. Vaig comprar aquest llibre perquè em va agradar la portada, perquè em va enganxar la textura de la coberta i la contracoberta, i la qualitat del paper. I pel títol! Un llibre titulat La librería, promet molt. Com una pastisseria que digués Mel i Sucre, per exemple...

Conta la història d'una dona de mitjana edat d'una petita localitat de la costa d'Anglaterra que decideix posar una llibreria al seu poble. Som a l'any 1959, i no tots els veïns del poble veuen bé que aquesta dona obri aquest comerç. Ella ho sap, però pensa que podrà amb tot i comença enfrontant-se amb el director del banc, i acaba... bé, no ho desvetllaré. Amb tot sí que diré que al final de la lectura, hom sent una certa devastació. Una certa pena per la petitesa moral dels habitants d'aquell poble, per la curtesa intel·lectual, per la pobresa d'esperit.

Em sembla un llibre magnífic. Escrit amb tanta senzillesa que fa aborronar la pell. L'autora, la senyora Fitzgerald, tenia més de cinquanta anys quan va decidir que volia ser escriptora. Tot el text traspua veritat, i al mateix temps, solidesa. Les descripcions del paisatge són planes i tranquil·les. I crec que és això que va deixant en el lector un pòsit de desesperança insuportable. A mesura que m'acostava al final esperava un gir que mai s'ha produit. I m'ha agradat, perquè en realitat, els girs no existeixen, són només focs artificials dels narradors que necessiten fer mans i mànegues i jutipiris per mantenir l'atenció del lector.

Com m'hauria agradat visitar la llibreria de la casa vella! El recoman vivament.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS