Administrar

LA MORT I LA PARAULA, Carles Camps Mundó

alícia | 30 Abril, 2010 13:48

La mort i la Paraula, Carles Camps Mundó. Proa, Óssa Menor. Premi Carles Riba 2009. 92 pàgines. 15€

Els poetes tenen sort. Tenen totes les paraules. I com que tots sabem que les paraules curen, o si més no, pal·lien molts mals, quan es troben davant una malaltia, davant un atzucac, entren al magatzem de les paraules i se les apliquen com un bàlsam. Els lectors d’aquests poetes també tenim sort perquè podem manllevar les seues paraules i intentar que se’ns contagii alguna cosa bona de les paraules curatives. Aquí hem parlat de dos petes que han passat per mals moments, Josep Ballester i Manel García Grau. Ballester va sobreviure, Manel no.

Carles Camps Mundó sí que ha sobreviscut a la malaltia i ha pogut recollir el premi Carles Riba amb el llibre-bàlsam, el llibre-remei que va escriure mentre patia com un gos, mentre era conscient del ball desassossegant d’unes cèl·lules que es multiplicaven sense cap compassió.

A La mort i la paraula hi ha poemes que fan mal només llegint-los. Són paraules capaces de traslladar al lector que se sent jugant amb la mort, què se sent quan un se sap habitat per un mal a qui alimenta de manera involuntària però conscient.

Després de la segona lectura, el receptor nota que entre les mans té un llibre de maduresa, ple de ràbia, però fruit de la reflexió. Nu de tot tipus d’ornament. El dolor s’expressa amb molta cruesa. Dolor mental, però també físic. És un llibre molt bell, i carregat de veritat.

DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER, Haruki Murakami

alícia | 21 Abril, 2010 14:47

De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami. Traducció d'Albert Nolla. Empúries Narrativa. Març, 2010. 150 pàgines. 17€.

De qui parlam quan parlam d'Haruki Murakami? És l'escriptor japonès de més èxit fora del Japó. Fa uns anys el vam descobrir amb Tòkio Blues. En aquest bloc n'hem parlat abastament perquè Alícia va quedar penjada de l'estil d'aquest narrador tan especial. Aquest llibre no és pròpiament una novel·la. Tampoc no és un dietari, ni un llibre d'autoajuda, encara que té un poc de tot això.

La teoria vital de Murakami és que necessita córrer per escriure. Va començar a córrer per estar en forma per poder escriure més i més hores. Per poder-se concentrar a l'escriptori. A mesura que va corrent té més necessitat de fer-ho. Murakami diu també que necessita escriure per a comprendre el món. A mi em fa l'efecte que necessita escriure per explicar-se a sí mateix. Per això és capaç de dedicar cent-cinquanta pàgines a escriure per què corre. Per a ell és un fenomen inexplicable. Necessita tot aquest espai per a disseccionar la seua vida. El resultat és un text deliciós. Els seguidors de l'escriptor arribam a entendre algunes de les seues dèries. En alguns moments del relat, fins el lector més sedentari té ganes d'aparcar el llibre i calçar-se unes sabatilles i sortir al carrer a córrer. A notar com els músculs es fan tensos, a creuar-se amb altres corredors silenciosos, a intentar escoltar el panteix dels novells. Explica també moments de crisi, de buit, com el que va sentir després de córrer una ultramarató, que són cent quilòmetres en no sé quantes hores.... Déu meu!!

Em sembla una obra totalment recomanable per a corredors, per a escriptors, per a fans de Murakami, per a actius, per a sedentaris.... magnífic!

Altres llibres de Murakami comentats a aquest blog: Tokio Blues , El meu amor Sputnik , Al sur de la frontera, al este del sol , Kafka en la orilla , After Dark

L'ILLA, Giani Stuparich

alícia | 13 Abril, 2010 19:34

L'illa, Giani Stuparich. Editorial Minúscula, col·lecció microclimes. Març 2010, segona edició. 108 pàgines. 13€.

Un altre llibre que compr sense conèixer res de l'autor, que em ve a les mans perquè el trob atractiu. Petitó, amb una fotografia groguenca a la portada. El títol m'encanta. I el text de la contraportada, també. N'hi ha pocs de textos de contracoberta o de solapa que m'agradin. Aquest sí.

El relat és breu i directe. Un pare que sap que li queda poc temps de vida demana al seu fill que l'acompanyi a l'illa on va néixer. No sabem el nom ni del fill ni del pare, que són citats així: "el fill", "el pare". El narrador és completament omniscient i vola per damunt els personatges i els seus pensaments que a vegades s'entrecreuen. El llenguatge és directe, cru, sense floritures barates. Un text així seria propici a les reflexions lacrimògenes, però l'autor en fuig amb certa mestria. I això m'agrada.

M'agrada també com ens mostra la desesperació del fill. Desesperació muda per la impotència. Desesperació que tenalla el fill, de qui no sabem l'edat que té, de qui coneixem només que viu a les muntanyes, molt lluny de la mar de l'illa on son pare vol passar els últims dies de vida. Hi ha molta incomunicació. El fill voldria dir-li ho tot al pare, però calla. Hi ha mentida pietosa, i el penediment que això provoca...

El relat està acompanyat per una presentació d'Elvio Guagnini, i un postfaci de Claudio Magris.

És un relat breu, que es llegeix en un capvespre, molt ben escrit, de prosa neta, i completament recomanable per qui vulgui gaudir d'una obra amb cara i ulls.

L'APRENENTATGE DE LA SOLEDAT, David Vilaseca

alícia | 12 Abril, 2010 08:31

L'aprenentatge de la soledat, David Vilaseca.. 3i4, maig de 2008. Premi Octubre 2007. 432 pàgines.

Tenia aquest llibre per casa, sense llegir, quan vaig sebre de la mort del seu autor. Una mort tràgica, un accident de trànsit a Londres. Vaig sentir la curiositat immediata per acostar-me a aquesta novel·la seua, que era la primera que publicava.

En realitat es tracta d'un recull de diaris escrits al llarg de deu anys. Des que el 1989 se n'anà als Estats Units a estudiar fins que en 2002 decideix ordenar els quaderns i donar-los una unitat per convertir-los en aquest llibre. Record que quan es va publicar la novel·la es va comentar que era una obra on es parlava explícitament de l'homosexualitat, i que aquesta n'era el tema principal. És cert. L'autor escriu la seua soledat mentre es relaciona amb uns i altres, mentre fa la tesi doctoral, coneix gent, enyora....

No vull enganyar ningú. No he pogut acabar de llegir el llibre. M'ha passat una cosa estranya. El vaig començar amb moltes ganes. M'hi vaig enganxar i vaig llegir les primeres setanta pàgines d'una tirada. No podia parar. A l'endemà, quan hi vaig tornar, em va costar llegir deu pàgines seguides sense tenir una terrible sensació de voyeur, i així em va passar fins que la lectura es va convertir en una missió impossible.

El dietari està ben escrit, el llenguatge és acurat, i la història que conta és interessant. M'agraden els personatges que van creixent davant el lector. Però en aquest cas l'argument em sembla completament reiteratiu. Passen poques coses, i les que passen no m'interessen gaire. Se'm feia una muntanya arribar a les pros de cinc.centes pàgines.

Amb tot, no desqualific en absolut aquesta obra. Només constat que no he triat el moment adequat per a enfrontar-m'hi.

LA APUESTA, John Boyne

alícia | 11 Abril, 2010 16:01

La apuesta, John Boyne. Salamandra. Març, 2010. 94 pàgines. 9 euros.

Una prèvia, jo som d'aquelles poques persones de la raça que no ha llegit "El noi del pijama de ratlles" ni tampoc "La casa del propòsit especial", ni tan sols "El motí a la Bounty". Ho sent.

I encara una altra prèvia: vaig agafar el llibre perquè em va cridar l'atenció a la taula de novetats de la llibrera, tan blanc, tan petit, tan lluent... Per mi això és un punt positiu: m'agrada que els llibres em venguin. A la contraportada he llegit que Boyne va escriure aquest relat breu per a una campanya de foment de la lectura per adults i que es va convertir en un petit fenòmen que Salamandra ha aprofitat ara.

I és clar, amb totes aquestes premises, no puc dir altra cosa que el relat compleix molt bé els seus objectius. És a dir, fa llegiguera, enganxa. La narració és àgil. Es veu que Boyne domina això dels personatges infantils que parlen per a adults... el que conta és interessant i les reflexions que fa el xavalet de 13 anys m'agraden. El que no m'agrada tant és el final. Ja sol passar això. Quan els editors encomanen un text a un autor per a formar part d'una col·lecció per al foment de la lectura demanen senzillesa, linialitat, facilitat de lectura i.... que acabi bé. I aquí ballam. Em sembla que l'inici del relat tenia tots els ingredients perquè acabés fatal, com el rosari de l'aurora, però.... oh, els girs de l'argument permeten que després de la tempesta arribi la calma.

Aquest llibret està bé per alguna persona que ha de fer un viatge en tren o en avió. Un viatge d'un parell d'horetes. En arribar podeu "alliberar" el llibre a la terminal o a l'estació perquè algú altre el pugui utilitzar. Sí, he escrit "utilitzar" a posta. No he dit llegir ni gaudir... Això és el que vaig fer i em van sentir molt bé.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS