Administrar

LA EDAD DE ORO, Ferenc Karinthy

alícia | 08 Gener, 2010 16:20

La edad de oro, Ferenc Karinthy. Editorial Funambulista. Octubre de 2009. 114 pàgines. 10,50€

Ja ho he dit altres vegades. Comprar llibres perquè me n’agrada el format, o la portada, o la textura de la coberta, és una de les maneres de deixar-me endur que tenc. A vegades, com és el cas, descobresc petites joietes com aquest relat, o com La fórmula preferida del profesor, que ja vaig comentar fa uns mesos.

Karinthy és un autor hongarès a qui, sincerament, no coneixia. L’obreta és molt interessant. En poques pàgines retrata la sordidesa dels últims dies de la segona guerra mundial a Budapest, i sobretot, les peripècies d’un jueu que s’amaga dels nazis sobrevivint a un refugi on sedueix dones. Li donen menjar i tabac, i ell els dóna companyia, sexe, bones paraules... Al relat s’explica també com de durs eren els bombardejos sobre la ciutat, com de cruel són les persones exposades a situacions límit... El llenguatge és planer, descriptiu, directe, sense gaire complicacions.

El llibre només té una problema. És ple d’errades tipogràfiques. Quan dic ple, vull dir ple, sobretot a les primeres planes i a les darreres. És una llàstima perquè ja he dit que el format d’aquesta gent de Funambulista m’agrada molt, i em sembla que aquest tipus d’edicions s’haurien de cuidar més.

És una obra recomanable per llegir un capvespre d’hivern darrere la finestra mentre al carrer plou o fa molt de fred.

UNA NOVELITA LUMPEN, Roberto Bolaño

alícia | 07 Gener, 2010 22:07

Una novelita lumpen, Roberto Bolaño. Anagrama. Setembre de 2009. 150 pàgines. 15€.

Un altre Bolaño. Un altre i encara tenc Los Detectives Salvajes que de tant en tant em fan un senyal. Aquesta novel·leta la vaig comprar per casualitat. Ignorava que existia. Com que es tracta d’un autor mort ja fa uns anys, se’m fa estrany que encara surtin obres seues que han romàs inèdites fins ara. A la introducció de 2666 s’explica que quan Bolaño veia molt pròxima la seua mort va organitzar el contingut del seu ordinador en carpetes. Va netejar, va repassar, va canviar títols. I fins i tot va disposar, per a no deixar els seus dos fills sense recursos econòmics, que els llibres que conformen 2666 es publiquessin per separat per generar més drets. Imagin que Una novelita lumpen estava al disc dur d’aquell ordinador. La data del copi que han posat a les primeres pàgines és de 2002, just un any abans del traspàs de l’autor.

M’ha quedat més llarg que altres vegades el preàmbul. Una novelita lumpen m’ha agradat molt, com tot Bolaño, tot i que fa la impressió que és el menys Bolaño de tots. Vull dir que em fa l’efecte que aquest text s’escapa de l’univers de l’autor. Mentre la llegia em semblava que estava davant un exercici d’estil. Com si l’escriptor s’hagués posat una prova del caire de: “he d’escriure un text en primera persona, i la protagonista ha de ser una dona”. Idò, aquí el tenim. Una al·lota italiana perd els seus pares en un accident de cotxe i a poc deixa de ser una estudiant per a convertir-se en una delinqüent. En puta, no, matisa. Ella conta, amb un llenguatge planer, senzill, ple de metàfores i comparacions quasi naïfs però molt interessants, com ella i el seu germà deixen d’anar a l’escola, com freqüenten els videoclubs i com s’associen a dos personatges molt nets però sinistres. El que m’atreu del llibre és com està contada la història, com Bolaño es posa a la pell d’aquesta jove i amb molt poques pàgines ens fa el seu retrat, però també el de tot de joves desnortats.

Recoman fervorosament la novel·la que entra lenta, i que actua com un verí que té efectes retardats. Quan el lector se l’ha engolida nota, hores després com esclaten, un a un, cada capítol que la conformen.

Nota: repassant els altres posts sobre obres de Roberto Bolaño he vist que l’esquema d’aquest és idèntic a aquest, que vaig penjar el mes de novembre del 2007.

Altres llibres de l'autor comentats aquí i aquí

LENNON I ANNA, Vicent Borràs

alícia | 03 Gener, 2010 15:42

Lennon i Anna, Vicent Borràs. Bromera, novembre de 2009. Premi de Narrativa Ciutat de València 2008. 200 pàgines.

Vicent Borràs és un autor valencià a qui agrada de cultivar el conte o el relat, tot i que també ha publicat novel·la i narrativa juvenil.

Les històries de Lennon i Anna són tristes. Tenen música. Són agres. Conten renúncies i silencis. Relaten malentesos. Són sincopades. A vegades, estridents. Són històries de transició. De la transició de la infantesa a l’adolescència. De la joventut a l’edat adulta. Són històries de transició doloroses i silents. Només s’hi escolta la banda sonora de l’època. Lennon, que acabava de ser assassinat. El clarinet del veí. Les peces per a corda de Mozart, una missa de Fauré... I aquesta música ambiental sufoca els crits de dolor, els brams i els plors dels protagonistes que s’esquinxen per dins i per fora sense poder o sense sebre com posar-hi remei.

El primer de tots els relats, El primer mort, és directament impactant i serveix de pista de llançament perquè el lector ja no vulgui parar de llegir. Les següents històries estan formades per capítols que s’entreteixeixen amb un fil molt prim que enreda el lector perquè no es perdi i perquè no se’n vagi.

Els protagonistes de Lennon i Anna són joves o adults que conten la seua joventut. No es tracta d’una obra pròpiament per a un públic juvenil, però sí que em sembla que val la pena que els joves hi guaitin.

El recoman vivament.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS