Administrar

NOVES CARTES A UN JOVE POETA, Joan Margarit

alícia | 16 Juny, 2009 09:15

Noves cartes a un jove poeta, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l’Ossa Menor. Abril del 2009. 109 pàgines. 15€

A les pàgines dites de cortesia d’aquest llibre hi ha una fotografia de Joan Margarit visitant la tomba de Rainer Maria Rilke a Rarogne, l’any 1986. Al primer paràgraf, Joan Margarit explica que va llegir per primera vegada les Cartes a un jove poeta quan tenia vint anys. D’això ja en fa uns quants. Ara, en plena maduresa, amb el bagatge d’una obra sòlida i amb tots els pessics que li ha donat la vida, Margarit escriu unes Noves cartes a un jove poeta.

És un text esplèndid. Una teoria de la poesia escrita des del punt de vista de qui l’ha practicada i la practica encara amb totes les conseqüències. Les cartes comencen amb una mena de confessió, de penediment, de sensació de culpa que té el poeta sobre les presses per publicar que tenia quan era jove. I aquesta és la primera lliçó per als aspirants a poeta: “ El primer que li diria és que la pressa per publicar no sol dur a res més que a penediments posteriors”. I així va tot el llibre. Tot és ple de frases que els poetes o aspirants haurien de gravar en pedra picada i posar-les al frontispici del seu estudi:

“La poesia potser no és gran cosa, però la intempèrie és més dura sense versos”.

“La poesia no és una professió: en ella, els errors ni ensenyen ni enriqueixen ni aporten res”. “no conec cap gran poema que contingui una insensatesa”.

“La poesia no és que sigui l’avantsala de la soledat, mateixa”.

"Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta”

I podria continuar transcrivint frases subratllades al llibret. Amb tot, Les noves cartes a un nove poeta són alguna cosa més que un resum de frases formulades amb més o menys veritat. És un llibre entretingut de llegir. És interessant per a tothom, també per aquells que no hem estat tocats ni pel do ni per la necessitat de viure en poesia.

Altres obres de Joan Margari comentades aquí, aquí i aquí.

TERMINAL B, Miquel Bezares

alícia | 15 Juny, 2009 22:38

Terminal B, Miquel Bezares. Editorial Moll, col·lecció Raixa. Febrer de 2009. 206 pàgines.

Aquest és el primer llibre de Miquel Bezares que llegesc. Es tracta d’un recull de contes, que, segons sembla, és l’àmbit on l’autor es troba còmode. A tots hi ha, com a denominador comú un aeroport o un mitjà de transport aeri, i això se suposa que ha de ser el nexe d’unió invisible de totes les històries. L’autor domina el llenguatge. El treballa amb una eficàcia erudita. Sap escriure. Amb tot, la majoria de contes m’han deixat freda. És cert que com a lectora preferesc els finals oberts de les històries que em plantegen. Però final obert significa, per a mi, que tenc on triar. Al final de bona part dels contes d’aquest recull, no em quedava res on triar. No tenia cap camí per on tornar a casa o allunyar-me del lloc. Tal vegada era això que cercava l’autor. És possible. Però jo, com a lectora sempre esper algun regal, algun detall extra. Un gir inesperat a la penúltima línia, una frase capaç d’obrir un viarany estret i retorçut. A Terminal B, això no hi és. És tot molt més pla. Fins i tot, en alguns moments, quan l’autor posa el punt final a la història, és quan sembla que comença. Amb tot, d’entre la dotzena de relats, m’ha interessat el penúltim, intitulat “El col·leccionista”. M’ha agradat el joc en dos o tres nivells de lectura. El metallenguatge. La novel·la dins la novel·a. M’ha resultat enginyós i sorprenent. Potser hauria d’haver estat el darrer de la sèrie.

Lovely, Antònia Vicens

alícia | 09 Juny, 2009 08:56

LOVELY, Antònia Vicens. Moll, abril de 2009. 78 pàgines

Conta Antònia Vicens que aquest llibre se li va aparèixer com en un somni, que un matí es va despertar amb la necessitat d’escriure el poemari. Li va sortir de carrereta, va explicar, encara que s’ha passat molt de temps refent-lo, reescrivint-lo, revivint-lo.

M’agraden els llibres així!

Lovely és un homenatge de l’autora als seus pares. Un homenatge a com van afrontar els temps de privacions que els va tocar viure. És una radiografia dels mallorquins del preturisme. L’acció, si es pot dir així, el temps poètic, arrenca uns anys abans de “39 graus a l’ombra”, la novel·la amb què va guanyar el Sant Jordi l’any 1967. Està estructurada en petits capítols els títols dels quals són ben suggeridors: absències, olors, colors, camins. Amb aquests conceptes ja es pot construir, ja es pot contar una vida. Antònia opta per fer-ho, com fa habitualment, sense estalviar cruesa al lector. La cruesa de la decadència física, i la cruesa del mal moral i emocional que això provoca en qui pateix aquests canvis, que, sempre són cap a pitjor. No hi ha lloc per a la contemplació ni per a la nostàlgia. Els poemes són tan bells que fa ràbia dir que contenen un alt grau de denúncia, però és així. Contenen també emoció i respecte. Quasi reverència cap als pares. Vicens no oblida mai que la seua comprensió li van permetre ser qui és, fer el que fa. El to de l’homenatge el dóna, en aquest cas un poema dedicat a un objecte inanimat i tant banal com pot arribar a ser una llibreria. Un poema llarg, on agraeix a son pare l’esforç, “llibres a casa de pobres” deia el pare. Una llibreria de caoba vermella que a poc a poc va anar omplint-se d’aquells objectes tan preuats que tant agradaven Antònia.

Recoman vivament la lectura d’aquest llibret. Petit i blanc, molt ben editat per Moll a la col·lecció La Balenguera.

Altres obres d'Antònia Vicens llegides aquí i aquí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS