Administrar

LA FORMULA PREFERIDA DEL PROFESOR, Yoko Ogawa

alcia | 27 Novembre, 2008 15:47

La fórmula preferida del profesor, Yoko Ogawa. Editorial Funambulista. Setembre de 2008, tercera edició. 298 pàgines. 13,95€

Com viuríem si la nostra memòria només duràs vuitanta minuts? Sí, què ens passaria si  el nostre cervell funcionàs com una cinta de vídeo que cada vuitanta minuts s'esborra i torna a començar de zero. Això és el que li passa a un professor de mamtemàtiques, una eminència, que té un accident de cotxte, i després d'uns mesos en coma, desperta amb aquesta tara. El cas és que recorda perfectament tot el que sabia de matemàtiques. És capaç de resoldre problemes complexíssims i fer demostracions impossibles, però cada matí, quan la dona de fer feines va a casa seua per netejar i fer-li el dinar, ell li demana quin dia va néixer. El professor ha ideat un sistema de notes manuscrites que es penja a l'americana.

La dona de fer feines té un fill de deu anys, amb la coroneta del cap molt semblant al signe de l'arrel quadrada, i per això el professor li diu Root.

El llibre ens conta la història d'amistat que s'estableix entre aquest trio de persones tan diferents. Ens conta també d'una manera bestial la relació dels nombres entre sí, la passió pels nombres prims, pels nombres perfectes, pels naturals.... La perfecció del nombre 28.

Uf, és un llibre molt estrany que destil·la tendresa i planteja un munt d'interrogants sobre el lloc on van a parar els coneixements de les persones, un tema que sempre m'ha preocupat, i que ara veig que no val la pena preocupar-se. No van enlloc.

Vaig comprar aquest llibre compulsivament, perquè m'agradaven el format i les cobertes, i per l'origen de l'autora (és japonesa). La desconeixia del tot, però es veu que aquest llibre s'ha convertit en un fenòmen al Japó. Amb aquesta obra ha obtingut diversos premis nacionals i internacionals, entre altres, el premi de la societat de matemàtiques. Per cert, la versió espanyola porta un postfaci deliciós del professor León Gonález Sotos sobre l'ensenyament de les matemàtiques.

El recoman molt, aquest llibre. També a lectors que com jo, siguen macs i no hagin entès mai les matemàtiques, o fins i tot les hagin arribat a odiar. És igual, és una obra fantàstica, d'una profunditat per a traure's el barret.

JOANA, Joan Margarit

alcia | 22 Novembre, 2008 19:41

Joana, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Feber de 2002. 65 pàgines. 11,70€

Aquest post va de llibres encadenats. Casa de Misericòrdia de Margarit em va dur a Moments feliços d'Oriol Izquierdo, i Moments feliços m'ha dut a Joana. I Joana em durà, ja el tenc a la tauleta dels poemaris que esperen, a  Misteriosamsament feliç. El joc m'agrada  perquè m'ho pas bé llegint aquests poetes. No diré res de nou de Joana. Ja n'ha parlat molta gent, no és cap novetat, i sé que no puc aportar res nou. Res queno sigui la meua experiència com a lectora.

És prou sabut que Joana és un homenatge a la filla del poeta que va morir molt jove, massa. No sé on ho he llegit, però faig meua la frase. És un bonic miracle que d'un drama tan espantós com la mort d'un fill, en puguin sortir belles pàgines literàries. Belles i doloroses.

S'ha parlat molt aquests dies de com hi ha una fornada d'escriptors que tenen en comú un daltabaix familiar i són capaços de sublimar-lo a través de la literatura. Els ja citats Margarit i Izquierdo, i també Màrius Serra. Tenen tota la meua admiració, sobretot perquè fan un exercici de contenció i fugen de la llàgrima fàcil.

M'agrada recomanar llibres de poesia. Ja sé que no me'n surt gaire a l'hora d'explicar perquè. És una sensació. Ah, i el color blau de la portada del llibre. I els ocells que pintava Joana... 

 

L'AL DEL BFAL A L'HIVERN, Neus Canyelles

alcia | 16 Novembre, 2008 20:12

L’alè del búfal a l’hivern,  Neus Canyelles.  Premi El lector de l’Odissea. Proa. Febrer de 2007. 196 pàgines. 15€ 

L’apunt que fa cent d’aquest blog el dedic a una novel·la que no és novetat, que ja té prop de dos anys. No coneixia aquesta autora, és la primera novel·la que llegesc d’ella, i m’ha agradat.

 

L’alè del búfal a l’hivern conta una història  d’amor, d’autodestrucció, d'amor a la literatura, de passió per la vida. Una escriptora molt vella es retira a una illa del Mediterrani amb el seu home malalt per escriure i per acabar junts la seua vida. Però aquesta vida és tan complexa que el relat no podia ser linial, i aquesta em sembla que és la gran troballa de la novel·la. Està confegida a base d’encadenar textos: l’autobiografia de l’escriptora, el relat d’una investigadora, l’intercanvi de la correspondència entre la investigadora i la filla de l’autora.... i a poc a poc, com un trencaclosques, el lector es pot fer una idea de com va ser la vida de Gwen Rees.

 M’agrada l’estil. M’agrada l’aparent senzillesa del llenguatge. M’agrada la capacitat per a construir l’atmosfera i el ritmes necessaris  en cada un dels passatges.

És una novel·la que entra suau, que es fa agradable de llegir, que acompanya. Ah, i el millor de tot és que fa venir ganes de llegir l’obra d’aquesta Gwen Rees que ha creat Neus Canyelles a partir de la seua admiració per Jean Rys.

El recoman moltíssim.

MOMENTS FELIOS, Oriol Izquierdo

alcia | 08 Novembre, 2008 11:16

Moments Feliços, Oriol Izquierdo. Edicions 62. Octubre de 2008. 93 pàgines. 15€

  Oriol Izquierdo acaba de publicar el seu primer llibre de poemes. L’ha titulat Moments Feliços, però a mi m’ha fet plorar. I no de felicitat justament. No hi ha dedicatòria, ni endreces ni artificis. No en caben d’artificis quan tens el cor trencat per la meitat i saps que mai més res, no podrà tancar la ferida. Potser tornaran els moments feliços, però no la felicitat.

En aquest poemari, Izquierdo parla sense dir-la de la seua filla. 

 "Un vel de pluja / il·lumina el paisatge / estrany, inhòspit, / com el sol en eclipsi, / com la lluna a ple dia. / Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la / companyia perenne, / neu clara que ens abriga." 

 Del mal que fa l’enyor, parla. De fins on pot coure la ferida que fa l’absència. Amb tot, Moments feliços és un llibre bonic. És un llibre veritat. Està estructurat en quatre parts, i només a l’última parla sense embuts, encara que sense nomenar-la, de la mort de la seua filleta. Amb tot, i des del principi, el lector pressent que avança cap a un fet irreversible.

/Mira-tho bé, / ben clar, ben net./ No alcis els ulls / damunt els ulls, / altiu, de l'altre / ni els deixis caure / fosc, fins als peus. / Mira-tho bé, / ben net, ben clar. / Mira-t'ho bé, / que això s'acaba. /

 Alguns dels poemes que Oriol Izquierdo dedica a Clara ja els havia intentat al seu blog d’internet, on no podia deixar de comptar els dies i els mesos segons el nou calendari de l’absència. S’està parlant molt d’aquest llibre, i s’està parlant bé. Si serveix d’alguna cosa, jo també el recoman.  

 

CASA DE MISERICRDIA, Joan Margarit

alcia | 06 Novembre, 2008 10:49

Casa de Misericòrdia, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Gener de 2007. 91 pàgines. 12€.

Explicar al blog  que has llegit un llibre que ja ha rebut tots els premis de prestigi de l’any no és gens còmode. A més a més, s’han publicat moltes crítiques boníssimes, i a Joan Margarit li han fet un munt d’entrevistes. A través d’elles he descobert un home madur i culte. Un home capaç d’expressar emocions de manera continguda. Així és que d’aquesta Casa de Misericòrdia només puc dir que és un poemari molt ben construït (utilitz aquesta paraula, construït, a posta, coneixent la professió d’arquitecte de l’autor, i després d’haver repassat una plagueta, també a Proa, de l’any 2005, titulada Càlcul d’estructures). Hi ha molt de passat en aquesta obra. Hi ha molta absència (sempre Joana en el record). A vegada hi ha presències que ja no hi són.  “L’absència és una casa/ amb radiadors gelats”. Hi ha molt de sentiment.

(de Suite):  “...  Ja canta algun ocell quan ha posat, /tocada pel Lluís, aquella peça, / i ha tornat a sentir damunt del pit / el pes suau del cap de la Joana. ...” .

Potser, i això no és dolent quan el poeta té l’edat que té i ha viscut tot el que ha viscut Margarit, hi ha ganes de deixar fixades unes quantes idees, ganes d’ajudar a fer memòria.

(de Ciutadans): “ Jo vinc d’un temps més fred. Abans de l’alba, / camins gebrats duien callades ombres / als finestrals brutosos de les fàbriques. /...)

 

M’agrada de Joan Margarit aquest costum que té de regalar-nos un epíleg al final dels seus poemaris ( no sé si també ho fa a Misteriosament feliç perquè encara no l’he tingut a les mans. Els epílegs no són explicacions dels versos que acabam de llegir (això seria molt pobre). Són, en canvi, reflexions on l’autor ens explica les circumstàncies que l’han dut a escriure’ls. Ens conta el seu context vital, les lectures que ha fet. En definitiva, són com una ampliació del camp de visió que encara ens ajuda a comprendre millor el seu univers.

El recoman, és clar. La poesia.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS