llegit

Les revolucions perdudes, Josep M. Quintana. Proa. Gener de 2008. 217 pàgines. 16¬.

Em sembla que perdre revolucions és una forma de vida per a molts (sense pudor m'hi inclog) Tot el segle XX ha estat un encadenament de revolucions perdudes, i em sembla que al XXI ni tan sols n'hi haurà de revolucions per no córrer el risc de continuar perdent. Amb aquest tarannà pessimista m'he enfrontat a la lectura d'aquesta novel·la de Josep M. Quintana. Sort, però, que tenia l'antídot de tota la mar blava per a mi. Tota la mar i tota la sal d'aquest estiu vessant-me pels cinc sentits.

Josep M. Quintana és un registrador de la propietat, i llegint la seua novel·la, es veu que no pot amagar-ho, però és també un home d'una amplíssima cultura, un melòman,  i un finíssim  analista de l'actualitat. Clicau l'enllàç i segur que us enganxareu als comentaris que Quintana fa  quasi diàriament des del seu refugi menorquí.

Les revolucions perdudes és una novel·la que es deixa llegir bé, em sembla que formalment és molt correcta, però deixa molt poc espai per a les emocions. És per això que més amunt em referia a la  professió de registrador del seu autor. Jo no ho sé massa, però em sembla que la funció del registrador, com la del notari, és la de descriure allò que veuen, que poden tocar, de la manera més assèptica possible, sense especificar si el solar és bonic, o si el pis està decorat amb bon gust. I per mi, aquest és l'únic defecte que hi trob.

Les històries que es conten estan ben travades. Personalment m'interessa més el que conta dels primers dies de l'alçament franquista. Com es va viure a una illa remota com devia ser en aquells anys 30 Menorca. Quins moviments van fer uns i altres, i, sobretot, com posa de relleu que no hi ha una mèl·lera blanca, que ni uns eren tan sants ni els altres tants dimonis... o potser sí... No ho sé.

Quan parla de les sensacions d'un jove benestant que viu des dels marges la revolució de maig a París, em deixa més freda, encara que el text col·labora a fer caure més màscares de les que els anys ja han fet caure per si mateixos.

Les revolucions perdudes em sembla una bona aportació a la literatura, diguem-ne, de testimoni ( no sé si això existeix). A mi no m'ha emocionat, ja ho he dit, però la seua lectura és ben recomanable.