Administrar

UN HOME A LES FOSQUES, Paul Auster

alcia | 24 Setembre, 2008 13:35

Un home a les fosques, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, setembre 2008. 169 pàgines. 17€.

Fa un parell de dies que he tancat la darrera plana aquesta novel·la, i no he parat de donar-li voltes. A vegades, llegir l'obra d'un dels grans, d'un d'aquells autors a qui  admires, et fa por. En aquesta ocasió, la cosa s'ha vist agreujada perquè l'anterior obra d'Auster, Viatges per l'escriptorium, no em va agradar gens, i perquè molts blogaires ja n'han parlat, i no sempre bé. M'agrada  molt llegir crítiques als blogs amics, però em fa ràbia no saber posar una barrera i que em mediatitzin tant. Bé, tot aquest rodeig l'he fet per dir que no n'hi ha per tant, que el llibre d'Auster no és una obra menor d'aquest autor. David Castillo venia a dir  fa un parell de setmanes a l'Avui que era una de les grans obres de Paul Auster.  Jo tampoc no exageraria tant.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè el punt de partida és marca de la casa: original com només sap fer Auster, i com també només ell  sap espifiar en el cas de  l'esmentat Viatges... M'ha agradat perquè dibuixa molt bé els personatges tardorals. En la tardor de la seua vida, i en la tardor de la seua activitat, encara que un dels personatges sigui la jove neta del protagonista. Parla de les guerres que només existeixen al cap d'un home però que fan tant de mal com les guerres que existeixen damunt del mapa del món. Parla de la soledat i del dolor, i ho fa des de baix, d'una manera molt humana. Tan humana com el pot sentir un vell que té el premi Pullitzer però que no es pot aixecar del llit per anar a pixar i ho ha de fer dins una ampolla. Això és el dolor. Això és la soledat.

Aquesta darrera novel·la d'Auster no la posaria mai al nivell de la Trilogia de Nova York, ni tampoc de les Bogeries de Brooklin que fa un parell d'anys van provocar l'aparició d'onades de seguidors d'aquest autor, però, com he dit més amunt, no és una obra menor.

Un home a les fosques  m'ha agradat perquè em sembla una obra honesta, una narració entenedora al mateix temps que entremeliada, plena de senyals i cridades d'atenció al lector. Em sembla que en aquesta ocasió l'autor es posa una cotilla un poc més dura a l'hora d'autoescriure's. És molt bo, Paul Auster escrivint-se a sí mateix a totes les novel·les que fa. Em sembla que domina bé el temps narratiu, m'agrada com introdueix petites històries quotidianes  de personatges secundaris, com faria qualsevol de nosaltres assegut a taula amb una persona a qui fa temps que no veus i el posaries al dia  del que t'ha passat durant una llarga sobretaula.

Em smebla que no cal recomanar la lectura d'aquesta novel·la perquè des de fa setmanes és al cim de les llistes de llibres més venuts. O potser sí, que s'ha de demanar que es llegesqui, que no és el mateix comprar un llibre perquè està de moda, que llegir-lo. I com que em sembla que aquesta entrada és una de les més atípiques que he fet fins ara, explicaré el que m'ha passat durant tot el temps de redacció de l'escrit. Cada vegada que havia de posar  el títol de l'obra escrivia "Un home sol", en lloc de "Un home a les fosques". Tant és així que em sembla que li escau bé aquest títol inventat. "Un home sol i a les fosques", com la "mujer desnuda y en lo oscuro" que cantava Serra perquè ho havia escrit Benedetti.

CREMATORIO, Rafael Chirbes

alcia | 13 Setembre, 2008 19:47

Crematorio, Rafael Chirbes. Anagrama, octubre de 2007. 415 pàgines. 20€

Sabia que després de llegir aquesta novel·la de Chirbes, jo seria una altra persona. Ja em va passar fa uns anys amb Los viejos amigos, també a Anagrama, i llegida abans d'obrir aquest bloc. Rafael Chirbes és una arma letal contra els acomodaticis, contra els conformistes i contra els adotzenats. Chirbes no escriu amb ordinador ni amb màquina d'escriure, ni tan sols utilitza la ploma. Utilitza una agulla saquera. Un bisturí seria massa fi, i les ferides que faria serien massa fàcils de recosir. Amb cada frase, Chirbes fa un trau a la consciència del lector. Per això Crematorio és una novel·la perillosa, políticament incorrecta. Mentre la llegia em feia l'efecte que algú feia anar una serra mecànica i a mi m'arribaven els equitxos de sang.

A Crematorio hi ha moltes veus. Hi ha la primera persona d'un constructor riquíssim que primer era arquitecte i volia fer coses hermoses. Hi ha la veu del seu gendre, que és un professor d'universitat del tipus sepulcre blanquejat. Hi ha la veu del narrador omniscient que conta la vida de Sílvia, la filla de l'arquitecte; de Brouard, un escriptor de culte; de Mónica, la jove segona dona de l'arquitecte; i de Matías, el germà de l'arquitecte que s'acaba de morir, i  a qui d'aquí unes hores incineraran. Aquí comença tot, amb la reflexió de l'arquitecte sobre el seu germà petit, la seua relació.... Tot això està molt bé, però l'escenari que Chirbes els ha preparat és un parany. Tenen la mala sort de viure a Misent, un nom inventat que podria ser qualsevol localitat costanera de les Marines, al País Valencià. L'especulació, les màfies, la prostitució, el tràfic de drogues, les traicions... Tot això forma un brou podrit dins els quals neden els personatges.

Estic convençuda que si Déu existeix i si Déu escriu, ho fa a través de Rafael Chirbes. Crematorio és una obra molt espessa. No hi ha punts i a part. No hi ha diàlegs, i això m'encanta. Amb tot, els personatges dialoguen entre sí. Es relacionen. Es traeixen.

No cal que digui que recomàn la lectura d'aquesta novel·la, però alerta: el lector ha de sebre que ningú li facilitarà la tasca, i que té efectes secundaris que poden durar dies  després de tancar definitivament el volum.

LES REVOLUCIONS PERDUDES, Josep M. Quintana

alcia | 02 Setembre, 2008 10:16

Les revolucions perdudes, Josep M. Quintana. Proa. Gener de 2008. 217 pàgines. 16€.

Em sembla que perdre revolucions és una forma de vida per a molts (sense pudor m'hi inclog) Tot el segle XX ha estat un encadenament de revolucions perdudes, i em sembla que al XXI ni tan sols n'hi haurà de revolucions per no córrer el risc de continuar perdent. Amb aquest tarannà pessimista m'he enfrontat a la lectura d'aquesta novel·la de Josep M. Quintana. Sort, però, que tenia l'antídot de tota la mar blava per a mi. Tota la mar i tota la sal d'aquest estiu vessant-me pels cinc sentits.

Josep M. Quintana és un registrador de la propietat, i llegint la seua novel·la, es veu que no pot amagar-ho, però és també un home d'una amplíssima cultura, un melòman,  i un finíssim  analista de l'actualitat. Clicau l'enllàç i segur que us enganxareu als comentaris que Quintana fa  quasi diàriament des del seu refugi menorquí.

Les revolucions perdudes és una novel·la que es deixa llegir bé, em sembla que formalment és molt correcta, però deixa molt poc espai per a les emocions. És per això que més amunt em referia a la  professió de registrador del seu autor. Jo no ho sé massa, però em sembla que la funció del registrador, com la del notari, és la de descriure allò que veuen, que poden tocar, de la manera més assèptica possible, sense especificar si el solar és bonic, o si el pis està decorat amb bon gust. I per mi, aquest és l'únic defecte que hi trob.

Les històries que es conten estan ben travades. Personalment m'interessa més el que conta dels primers dies de l'alçament franquista. Com es va viure a una illa remota com devia ser en aquells anys 30 Menorca. Quins moviments van fer uns i altres, i, sobretot, com posa de relleu que no hi ha una mèl·lera blanca, que ni uns eren tan sants ni els altres tants dimonis... o potser sí... No ho sé.

Quan parla de les sensacions d'un jove benestant que viu des dels marges la revolució de maig a París, em deixa més freda, encara que el text col·labora a fer caure més màscares de les que els anys ja han fet caure per si mateixos.

Les revolucions perdudes em sembla una bona aportació a la literatura, diguem-ne, de testimoni ( no sé si això existeix). A mi no m'ha emocionat, ja ho he dit, però la seua lectura és ben recomanable.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS