llegit

L'altre nom de Laura, Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera. Juny de 2008. 320 pàgines. 19,50¬.

L'esperàvem amb candeletes aquest nou lliurament de les aventures de'n Quirke, aquest forense nihilista que viu pensant permanentment com de malament l'ha tractat la vida. Tant malament que fins i tot l'ha destinat a treballar als soterranis d'un hospital i esbutzar cossos de morts. A llegir cadàvers per sebre les causes i les maneres en que es moren les persones. I emmig de tot això té aquesta família tan conflictiva que ja vam conèixer a El secret de Christine Falls, i li ha tocat viure a la trista Irlanda dels anys 50 del segle XX.

Afortunadament, Banville és un mestre, i amaneix tot això de tal manera que en quedi una menja exquisita. Em sembla que ja ho vaig dir en anteriors posts, però de Black m'encanta com presenta l'escena. Com a poc a poc va mostrant-nos els elements que hauran de formar part del relat. Però no ens diu de quina manera els combinarà. Per això ja hi haurà temps.... I ho fa fantàstic.

Amb tot, hi ha hagut moments en que la història se'm feia un tant pesada. Sobre tot la part central: la de les relacions de Quirke amb la seua filla, que ja sabíem que no són gens bones. Tal vegada ens conta massa coses dels personatges. Tal vegada pesa que aquesta novel·la l'he anat llegint a la sala d'espera de cinc aeroports diferents de la vora del Mediterrani, durant vuit dies..... Tal vegada sí.

Però cap al final, quan Banville arrecona Black i reprèn la història (gràcies Benjamin, ara deixa que jo ho remati)  i condueix al lector cap a la conclusió "del cas" torna el relat magistral. Amb fermesa, amb contundència, amb enganys premeditats, amb la complicitat de qui sostè el volum i té ganes d'arribar a l'estació.

Magnífica novel·la, la recomàn, és clar!

Equivocado sobre Japón. El viaje de un padre y su hijo, Peter Carey. Mondadori. Juny de 2008. 181 pàgines. 12,90¬.

Un llibre ben curiós, aquest, que vaig comprar perquè el seu color fuccsia i l'ull manga de la coberta em va cridar l'atenció. Jo també tenc una filla enganxada als manga i als anime, i amb un únic desig: viatjar al Japó.

Això és el que va fer Peter Carey, un autor, he de confessar, que no coneixia, i que he vist que té una gran trajectòria. Això va fer, deia: agafar un avió i uns quants contactes i viatjar al Japó amb el seu fill de 12 anys, tímid i de poques paraules, a cercar el Japó Vertader. Allà es van allotjar a un hotel tradicional, amb el bany col·lectiu al final de passadís i van menjar arròs i fideus i peix cru per esmorzar. Al mateix temps van visitar autors i estudis d'edició, i van visitar uns grans magatzems gegantins plens fins dalt de tot tipus d'andròmines tecnològiques.

No sé si és un assaig, o una novel·la de viatges. En principi, la lectura m'ha resultat interessant perquè hi he trobat termes que coneixia, sèries de les quals he sentit parlar, mangas que roden per casa.... Amb tot, quan l'autor transcriu algunes de les converses que va mantenir amb autors de mangas, se'm feia passat. El que tenc clar és que la cultura japonesa ens queda molt llunyana, que no sé si val la pena descobrir-la, o es millor gaudir d'aquells aspectes que ens agraden. D'allò que ens fa gaudir del Japó: el sushi i el sashimi, els manga, l'anime, Murakami, Yoshimoto, Mishima, Mazinger z, Nikon, Nintendo wii...etc

No sé. Un llibre que m'ha entretingut, que he escatat en dos capvespres, però que no em veig amb cor de recomanar, a no sé que el lector també sigui un malalt de manga.

El accionista mayoritario. Petros Márkaris. Anagrama, colección Andanzas. Gener de 2008. 365 pàgines. 20¬

Ja ho vaig dir fa uns dies: en un altre capvespre saltant per un parell d'aeroports vaig comprar aquesta novel·la de Márkaris, que, de moment, s'ha convertit en el meu autor de l'estiu*.

N'esperava molt, d'aquesta, i no m'ha decebut. És més, com que em sembla que ja conec el protagonista, em sembla que som vells amics, ja m'esperava certes reaccions que m'han ajudat a llegir i a "resoldre" els casos que planteja. Aquesta novel·la és molt més actual que l'anterior: en Jaritos ja té telèfon mòbil, per exemple. Es parla dels atemptats de Madrid i de Londres, i de la guerra de Bòsnia...  El comisari ha madurat, tal vegada ha moderat el seu llenguatge però continua fent reflexions socio-polítiques interessants.

Bé. Se'm fa complicat parlar del llibre sense esberlar-ne la trama, així és que dic pràcticament el mateix que en Noticias de la noche: és una delícia, no només pel que té de novel·la policíaca, tot i que pel fet d'estar ambientada a Atenes se'm va impossible dir-ne negra (pels colors blau i blanc).

 El recomàn.

*N'hi ha una altra de novel·la que estic llegint durant els viatges, i que esper comentar pròximament. 

Barba-rossa, Joan Pons. La magrana. Març de 2007 (segona edició) 181 pàgines. 14¬

Que bé que m'ho he passat llegint aquesta història de pirates!. De pirates i de navegants i de turcs i de la invasió de la ciutat de Maó pel pirata Barba-rossa.

El llibre està estructurat en 337 micro capítols, quasi versicles. A través de cada capítol el lector s'enfonsa dins un món que aparentment és senzill. El relat comença a Maó però ràpidament embarcam cap a Constantinoble. El llenguatge de Barba-rossa és delicat, facit de mots propis del català que es parla a Menorca. Ric en colors i en sabors. Suggerent. És també tan àgil que en alguns moments, el lector es cansa físicament.

Ja sé que no és una novetat, que el llibre té més d'un any, però el recomàn amb passió. És una lectura magnífica per un capvespre d'estiu. Un tastet per a gourmets.

L'amarga pueresa del do, Rafael Català. Perifèric. Poesia. Març de 2004. 87 pàgines.

Antoni Gómez fa el pròleg d'aquest poemari i diu que Rafael Català "és un autor que ha necessitat escriure per a sobreviure". i bé, en són tants, els poetes que necessiten escriure per viure. Em sembla que tots. Alguns ho manifesten més que altres. Alguns en fan de la seua necessitat d'escriure el tema quasi únic de les seues obres. Em sembla que aquest és el cas de Català. El do, la paraula que es converteix en ser humà. La vida sempre qüestionada, sempre massa llarga, sempre no sol·licitada és el tema d'aquest recull. La vida vista des de la necessitat de la mort. O la mort vista des de la vida massa llarga. 

Açò és la vida./ I poca cosa més./ Un descampat d'artiga/ on no sé què plantar./ ¿Com sadollar la fam/ d'eternitat?/

Em sembla vulgar dir que és un poemari existencialista. No ho són tots? Preferesc destacar que és una obra molt treballada, que els versos són reposats, que es nota que l'autor ha fet feina d'esporga i ha deixat els versos pràcticament nus, sense mots sobrants, sense penjolls.

No seràs fòssi,/ cendra seràs esparsa per la platja/ que tu estimes./ A empentes les ones,/ bessolat pel llebeig perfumat de l'alga i brea,/ a l'hora en què les barques a port tornen,/ seràs subtil presència./

Viu i escriu davant la mar. No té ni telèfon ni cotxe. Només les paraules, diu, l'amarga puresa del do.

Noticias de la noche, Petros Márkaris. Anagrama, Colección Andanzas. Gener de 2008. 327 pàgines. 19 ¬

M'el vaig comprar a un aeroport, aquest llibre. Perquè m'havia deixat oblidat el que havia previst per aquest darrer viatge, i quin goig!. He de reconèixer que es veu que aquest Petros Márkaris és un autor reconegut i que fa alguns anys que practica la novel·la negra, però jo no el coneixia. A la taula de la botiga del camp d'aviació hi havia una altra obra seua, més recent, titulada El accionista Mayoritario. Vaig optar per aquesta  que és del 1995 i és la primera de la saga del tinent Kostas Jaritos.

M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la, i d'aquí a uns dies, quan torni a un altre aeroport compliré amb el ritual i compraré l'altra, la del Accionista....

Kostas Jaritos és un policia políticament incorrecte, un poc desclassat. Tal vegada això ho reb directament de l'autor que va nàixer a Istambul, de pare armeni i mare grega, i que empra el grec com a llengua per fer literatura. Li falta molt poquet per ser un perdedor. Llegint aquesta novel·la m'ha fet la impressió que resol els casos perquè ja du molts anys d'ofici, i perquè sap buscar la bona sort. És molt masclista, té un matrimoni absolutament infeliç, però ja li va bé.... en fi.... He llegit coses per internet. Alguns entrevistadors intenten comparar el Jaritos de Márkaris amb el Carvallo de Vázquez Montalbán. Tant de bo!, respòn Márkaris.

La novel·la negra, o policíaca de les que publicaven a Les col·leccions de La Negra de la Magrana,  o La cua de palla, van omplir moltes estones de la meua joventut. A poc a poc me'n vaig distanciar, però he de reconèixer que cada vegada que m'hi torn a atracar, xal. I sobre tot quan l'obra, com és el cas, mescla amb mestria el suspens, la crítica social, i, fin i tot, l'humor.

Del llibre m'agraden molt els recorreguts en cotxe per Atenes. Jaritos conta el cas en primera persona, i quan s'ha de desplaçar explica els problemes de trànsit que es troba a tal o qual avinguda.

La història explica l'assassinat d'una famosíssima reportera de televisió, una reportera de successos, i veim com Jaritos no es relaciona massa bé amb els periodistes encarregats d'aquesta àrea. A les primeres planes hi trobam una àcida reflexió: "Los reporteros se me indigestan. Esto es lo mismo que la risquilla de pan y el cruasán. Antes había periodista y diarios, ahora hay reporteros y cámaras."

La recoman.