Administrar

L'ALTRE NOM DE LAURA, Benjamin Black

alcia | 31 Juliol, 2008 08:11

L'altre nom de Laura, Benjamin Black. Traducció d'Eduard Castanyo. Edicions Bromera. Juny de 2008. 320 pàgines. 19,50€.

L'esperàvem amb candeletes aquest nou lliurament de les aventures de'n Quirke, aquest forense nihilista que viu pensant permanentment com de malament l'ha tractat la vida. Tant malament que fins i tot l'ha destinat a treballar als soterranis d'un hospital i esbutzar cossos de morts. A llegir cadàvers per sebre les causes i les maneres en que es moren les persones. I emmig de tot això té aquesta família tan conflictiva que ja vam conèixer a El secret de Christine Falls, i li ha tocat viure a la trista Irlanda dels anys 50 del segle XX.

Afortunadament, Banville és un mestre, i amaneix tot això de tal manera que en quedi una menja exquisita. Em sembla que ja ho vaig dir en anteriors posts, però de Black m'encanta com presenta l'escena. Com a poc a poc va mostrant-nos els elements que hauran de formar part del relat. Però no ens diu de quina manera els combinarà. Per això ja hi haurà temps.... I ho fa fantàstic.

Amb tot, hi ha hagut moments en que la història se'm feia un tant pesada. Sobre tot la part central: la de les relacions de Quirke amb la seua filla, que ja sabíem que no són gens bones. Tal vegada ens conta massa coses dels personatges. Tal vegada pesa que aquesta novel·la l'he anat llegint a la sala d'espera de cinc aeroports diferents de la vora del Mediterrani, durant vuit dies..... Tal vegada sí.

Però cap al final, quan Banville arrecona Black i reprèn la història (gràcies Benjamin, ara deixa que jo ho remati)  i condueix al lector cap a la conclusió "del cas" torna el relat magistral. Amb fermesa, amb contundència, amb enganys premeditats, amb la complicitat de qui sostè el volum i té ganes d'arribar a l'estació.

Magnífica novel·la, la recomàn, és clar!

.

BARBA-ROSSA, Joan Pons

alcia | 19 Juliol, 2008 20:28

Barba-rossa, Joan Pons. La magrana. Març de 2007 (segona edició) 181 pàgines. 14€

Que bé que m'ho he passat llegint aquesta història de pirates!. De pirates i de navegants i de turcs i de la invasió de la ciutat de Maó pel pirata Barba-rossa.

El llibre està estructurat en 337 micro capítols, quasi versicles. A través de cada capítol el lector s'enfonsa dins un món que aparentment és senzill. El relat comença a Maó però ràpidament embarcam cap a Constantinoble. El llenguatge de Barba-rossa és delicat, facit de mots propis del català que es parla a Menorca. Ric en colors i en sabors. Suggerent. És també tan àgil que en alguns moments, el lector es cansa físicament.

Ja sé que no és una novetat, que el llibre té més d'un any, però el recomàn amb passió. És una lectura magnífica per un capvespre d'estiu. Un tastet per a gourmets.

L'AMARGA PURESA DEL DO, Rafael Catal

alcia | 12 Juliol, 2008 11:15

L'amarga pueresa del do, Rafael Català. Perifèric. Poesia. Març de 2004. 87 pàgines.

Antoni Gómez fa el pròleg d'aquest poemari i diu que Rafael Català "és un autor que ha necessitat escriure per a sobreviure". i bé, en són tants, els poetes que necessiten escriure per viure. Em sembla que tots. Alguns ho manifesten més que altres. Alguns en fan de la seua necessitat d'escriure el tema quasi únic de les seues obres. Em sembla que aquest és el cas de Català. El do, la paraula que es converteix en ser humà. La vida sempre qüestionada, sempre massa llarga, sempre no sol·licitada és el tema d'aquest recull. La vida vista des de la necessitat de la mort. O la mort vista des de la vida massa llarga. 

Açò és la vida./ I poca cosa més./ Un descampat d'artiga/ on no sé què plantar./ ¿Com sadollar la fam/ d'eternitat?/

Em sembla vulgar dir que és un poemari existencialista. No ho són tots? Preferesc destacar que és una obra molt treballada, que els versos són reposats, que es nota que l'autor ha fet feina d'esporga i ha deixat els versos pràcticament nus, sense mots sobrants, sense penjolls.

No seràs fòssi,/ cendra seràs esparsa per la platja/ que tu estimes./ A empentes les ones,/ bessolat pel llebeig perfumat de l'alga i brea,/ a l'hora en què les barques a port tornen,/ seràs subtil presència./

Viu i escriu davant la mar. No té ni telèfon ni cotxe. Només les paraules, diu, l'amarga puresa del do.

NOTICIAS DE LA NOCHE, Petros Mrkaris

alcia | 11 Juliol, 2008 10:23

Noticias de la noche, Petros Márkaris. Anagrama, Colección Andanzas. Gener de 2008. 327 pàgines. 19 €

M'el vaig comprar a un aeroport, aquest llibre. Perquè m'havia deixat oblidat el que havia previst per aquest darrer viatge, i quin goig!. He de reconèixer que es veu que aquest Petros Márkaris és un autor reconegut i que fa alguns anys que practica la novel·la negra, però jo no el coneixia. A la taula de la botiga del camp d'aviació hi havia una altra obra seua, més recent, titulada El accionista Mayoritario. Vaig optar per aquesta  que és del 1995 i és la primera de la saga del tinent Kostas Jaritos.

M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la, i d'aquí a uns dies, quan torni a un altre aeroport compliré amb el ritual i compraré l'altra, la del Accionista....

Kostas Jaritos és un policia políticament incorrecte, un poc desclassat. Tal vegada això ho reb directament de l'autor que va nàixer a Istambul, de pare armeni i mare grega, i que empra el grec com a llengua per fer literatura. Li falta molt poquet per ser un perdedor. Llegint aquesta novel·la m'ha fet la impressió que resol els casos perquè ja du molts anys d'ofici, i perquè sap buscar la bona sort. És molt masclista, té un matrimoni absolutament infeliç, però ja li va bé.... en fi.... He llegit coses per internet. Alguns entrevistadors intenten comparar el Jaritos de Márkaris amb el Carvallo de Vázquez Montalbán. Tant de bo!, respòn Márkaris.

La novel·la negra, o policíaca de les que publicaven a Les col·leccions de La Negra de la Magrana,  o La cua de palla, van omplir moltes estones de la meua joventut. A poc a poc me'n vaig distanciar, però he de reconèixer que cada vegada que m'hi torn a atracar, xal. I sobre tot quan l'obra, com és el cas, mescla amb mestria el suspens, la crítica social, i, fin i tot, l'humor.

Del llibre m'agraden molt els recorreguts en cotxe per Atenes. Jaritos conta el cas en primera persona, i quan s'ha de desplaçar explica els problemes de trànsit que es troba a tal o qual avinguda.

La història explica l'assassinat d'una famosíssima reportera de televisió, una reportera de successos, i veim com Jaritos no es relaciona massa bé amb els periodistes encarregats d'aquesta àrea. A les primeres planes hi trobam una àcida reflexió: "Los reporteros se me indigestan. Esto es lo mismo que la risquilla de pan y el cruasán. Antes había periodista y diarios, ahora hay reporteros y cámaras."

La recoman.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS