Administrar

ELIZABETH Y SU JARDIN ALEMAN, Elizabeth von Arnim

alcia | 27 Mar, 2008 14:22

Elizabeth y su jardín alemán, Elizabeth von Arnim. Traducció de Cristóbal Pera. Lumen. Gener de 2008. 149 pàgines.

Segons expliquen les guardes d'aquest llibret deliciós, l'autora va néixer el 1866 a Sydeny, era cosina de l'escriptora Katherine Mansfield, es va educar a Anglaterra. Va viajtar a Itàlia on va conèixer el comte Von Arnim amb qui es va casar i es va traslladar a viure a la regió alemanya de Pomerània. Va tenir cinc fills, va viure a Suïssa i a la Provença, va ser amant d'H.G. Wells, es va casar amb un germà de Bertrand Russell i va morir als Estats Units l'any 1941.

Em sembla fascinant la vida d'aquesta dona que dóna per a escriure més d'una novel·la de viatges.

Elizabeth en su jardín Alemán és el dietari d'un any de la seua vida, que es pot llegir com un llibre costumista. Es va publicar el 1898 i aquell mateix any se'n van fer vint reedicions. Al llibre, la comtesa Von Arnim encara només té tres filles: la niña de mayo, la niña de abril i la niña de junio. Viu completament obsessionada amb un jardí que és el seu gran refugi d'estiu i d'hivern. Ella és l'ama d'una extensió de terreny immensa que inclou un poble, una esglèsia amb capellà i diverses granges. Tracta els servents com si fossin esclaus, i al seu marit l'anomena el hombre airado. Amb tot, he dit que és una delícia per la naturalitat amb que viu la seua superioritat, com idolatra la natura i els seus processos, com viu el paper de la dona a finals del segle XIX. És sorprenent com ella, que no se separa del seu dietari,  i venera la seua biblioteca, es burla d'una jove anglesa que la visita amb la intenció d'escriure un llibre sobre la vida a Alemanya. Escriure un llibre, una dona? I ara?

A través del pas de les estacions coneixem com és la relació d'Elizabeth amb l'entorn, com li molesten les visites que duren setmanes, com contracten bracers vinguts de Rússia per treballar a les granges. Té un punt d'ironia que només s'aguanta perquè el llibre està escrit fa més de cent anys. Ara en diríem masclisme, mala llet i explotació.

M'ho he passat molt bé llegint aquest relat, un tros de vida, un dietari, que en alguns moments semblava un  tractat de botànica per la gran quantitat de noms de flors, i de varietats de vegetals que hi integra. Von Arnim té molta cura quan descriu els paisatges que l'envolten, quan explica que no li importa seure al jardí en ple hivern amb dos pams de neu, embolicada amb pells i aprofitant una retxeta de sol.

No coneixia l'autora, però, en tenir temps, buscaré "Todos los perros de mi vida", també a Lumen.   

NOMS SOCIS, Ferran Torrent

alcia | 23 Mar, 2008 12:02

Només socis, Ferran Torrent. Columna. Gener, 2008. 278 pàgines. 21€

Fa poc més d'un any em declarava torrentiana en aquest mateix blog. Ferran Torrent em sembla un tipus intel·ligent, i crec que ha fet molt per augmentar la nòmina de lectors als Països Catalans. Ferran Torrent em sembla incasellable, és un gènere en sí mateix.  Els primers Butxanes em van semblar magnífics. Torrent és intel·ligent i ha sabut fer de la literatura la seua professió.

Dit tot l'anterior, ara em faig una pregunta: calia que Ferran Torrent escrivís Només socis?

És molt probable que es tracti d'una novel·la escrita per complir un contracte. Mentre l'anava llegint descobria un autor desencantat del seu ofici, cansat, avorrit de sí mateix. Necessitat d'idees. Com si el temps se li tirés damunt i Planeta li demanés un original perquè ha de traure una obra cada any i mig aproximadament. I en aquest pla, Torrent, que és llest i té molt d'ofici, es va inventar aquesta història, arreplegant retalls d'aquí i d'allà, afegint pedaços i internacionalitzant la història (un viatge a Viena de dos dies d'un dels personatges)

Em sembla patètic que ell mateix s'invente un sòsias i l'anomeni Ferran Torres, i que sigui un novel·lista sense idees. Potser a Torrent li fa gràcia, però a mi no me n'ha fet gens ni mica. Recupera antics personatges, antigues obres seues i els canvia el títol... Paul Auster ho va voler fer a Viatges per l'Scriptorium però em sembla que tampoc no va reeixir en l'intent.

La història de Només socis és del tot inversemblant des del principi: Gilet està massa a prop de València perquè serveixi d'amagatall per a Butxana i per a Tordera, i a partir d'aquí tot és un seguit de carambol·les i casualitats que no s'aguanten. En una altra demostració d'avorriment absolut, Butxana s'ho pregunta al final de la novel·la, com és que ha estat víctima de tantes casualitats. La resposta és senzilla: perquè Torrent-Butxana-Torres... tenen un contracte firmat amb una multinacional de la fabricació de llibres. A la primera meitat del llibre pràcticament no hi passa res, i cap al final tot es complica molt. Butxana és una caricatura de sí mateix.

Em sap tant de gréu haver d'escriure això. Però quan vaig encetar el blog em vaig proposar que diria exactament el que sentia després d'haver llegit cada una de les obres que passessin per les meues mans. Només socis té una cosa bona: a pesar de les prop de 300 pàgines, l'obra es llegeix en dos capvespres. Torrent continua dominant la tècnica dels diàlegs per fer avançar la narració.

A LA PLATJA DE CHESIL. Ian McEwan

alcia | 20 Mar, 2008 18:24

A la platja de Chesil, Ian McEwan.  Traducció d'Albert Torrescasana. Anagrama.Empúries, febrer 2008. 141 pàgines. 16€

L'esperava amb ganes, aquesta novel·la de McEwan,  després que l'any passat vaig llegir el recull de relats En las nubes i no m'ha decebut. La història que conta a A la platja de Chesil  és tendra, però molt depriment: Principis dels anys 60 a Oxford, una parella de joves cultes s'acaba de casar, tots dos són verges, tots dos s'estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

Com ja va deixar clar a Dissabte, McEwan  domina la tècnica de la dissecció, i en viu en viu, sense anestèsia anam descobrint les capes superposades de petits moments que, junts, conformen la vida de cada membre  de la parelleta. Ens conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cada un dels joves el dia que es van veure per primera vegada. A Dissabte, tota l'acció passa al llarg d'un dia. A A la platja de Chesil, tot passa en unes hores.

El relat és breu, molt tens. No hi sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals. No cal reiterar-ho, però McEwan domina també els temps, la dosificació de cada dada, de cada detall, de cada informació necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces del Lego.

En tot cas, l'únic però que hi posaria és l'aparent precipitació que es pot intuir a les últimes pàgines. M'hauria agradat que l'autor dediqués més pàgines a contar-nos com ha continuat la vida d'aquestes dues persones normals: un llicenciat en història que organitza concerts de rock i la violinista líder d'un d'un quartet de cordes. 

 Recoman molt aquesta novel·la d'Ian McEwan. Sobre tot a aquells que busquen la minuciositat en una novel·la.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS