Administrar

EL SECRET DE CHRISTINE FALLS, Benjamin Black

alcia | 24 Gener, 2008 09:59

El secret de Christine Falls. Benjamin Black. Traducció d’Eduard Castanyo. Bromera, juny 2007. 355 pàgines.

El millor d’aquesta novel·la és que és de John Banville. No estic d’acord amb el que diu la faixa de promoció amb que adornen el llibre: “El thriller elevat a la màxina categoría”. Aquesta frase podría deixar entreveure que el thriller és un gènere menor i que cal que vengui un dels grans a atorgar-li galons. No en sóc especialista, però em sembla que no ho és un gènere menor el thriller. En tot cas, per a mi  “El secret de Christine Falls” és una bona novel·la. Una obra entretenguda de llegir, on l’autor, que domina com ningú els resorts narratius, ens fa pasar una bona estona, i a més ens regala la sensació d’estar aprenent.

En aquest cas ens conta les relacions tan turbulentes de dos mitjos germans. Descriu l’ambient dels anys 50 del segle passat a Boston i a Dublin. Ens explica com vivien les classes poderoses,  i com de malament ho passaven els que no ho eren. I és clar, hi ha una mort que pot ser o no accidental. Hi ha relacions familiars que no són el que semblen. Hi ha trompe l'oeils constants.

D’aquesta novel·la, com de les anteriors de  Banville que he llegit, el que més m’agrada és anar destripant-la. Estudiar-ne l’estructura i l’arquitectura narrativa. Descobrir quina és la dosi que utilitza per a fer-nos sebre la informació que necessitam per continuar llegint. (ja sé que d’això es tracta a l’hora d’escriure un thriller, però em sembla que aquest no és el cas)

Recoman com sempre la lectura de la historia de Crhistine Falls, i desig que molta gent arribi a conèixer el seu secret.  També el de Quirke i Mal.

Cuesta de Moyano

alcia | 23 Gener, 2008 21:59

He passat uns dies a Madrid. Els meus amics em van recomanar de passejar un matí pel  carrer de Claudio  Moyano, que és un carrer costerut perpendicular a Paseo del Prado i paral·lel a l'estació d'Atocha. Hi ha tot de casetes de llibres antics, vells, de segona mà i d'oferta. Semblant al Mercat de Sant Antoni de BCN. Bé. Era un dia feiner i no hi havia massa gent. Només uns quants homes vells que buscaven coses molt concretes. Vaig remenar molta estona entre el material de les casetes. Finalment he tornat a casa amb uns quants títols que no tenia:

El laberinto, de Mauel Mujica Lainez, en una edició de El País.

Malas artes, de Donna Leon, de Seix Barral.

101+19=120 poemeas, d'Angel González, de El Visor de poesia.

Crónica del pajaro que da cuerda al mundo, d'Haruki Murakami, en edició de butxaca. Nou. L'únic Murakami que em faltava i que hauré de llegir abans no surti Sauce ciego, Mujer dormida, un llibre de relats que es posarà a la venda el sis de febrer.

En el nombre del cerdo, de Pablo Tusset, en edició de butxaca.

Hi havia un diccionari de Valencià de Bromera, aquell gros. Costava 8 euros i vaig estar temptada de quedar-me'l, però mentre el fullejava vaig veure que tenia un munt de pàgines estripades, arrencades de manera molt bruta. Li vaig dir al senyor que com és que tenia a la venda un diccionari escapçat, i em va mirar amb cara de mals amics....

 

LES AIGES ESTRETES, Julien Gracq

alcia | 06 Gener, 2008 22:15

Les aigües estretes, Julien Gracq.  Traducció de Ramon Girbau. Quaderns Crema, maig 2007. 70 pàgines.

Per a J.

Enguany, el meu Rei només m'ha regalat un llibre. Un llibre petit,  que conté dos textos i que  només fa  70 pàgines. El meu Rei també m'ha deixat la fotocòpia d'un article de Joan F. Mirat publicat a El Temps d'aquesta setmana.  El text té unes línies marcades amb fluorescent groc.  Línies que diuen això, per exemple:

"........una mostra petita de la prosa més bella que s'ha escrit en cap llengua els darrers seixanta anys."

"........subtil meravella de la seua escriptura, una cosa tan rara, tan lluny de la pobresa banal de tants escriptors d'èxit, tan distant de tants autors famosos que pel fet de vendre molts llibres pensen que són escriptors de debò, i els seus lectors enganyats o tan pobres com ells també ho pensen. De Julien Gracq, que s'acaba de morir als noranta-sis ans, tants anys passats en silenci discret, tants anys de perfecció callada,....."

He de reconèixer que no havia llegit res de Julien Gracq abans de rebre aquest regal, i que abans que es morís només l'havia sentit el seu nom un parell de vegades, i no record haver tingut mai un llibre seu a les mans. Em sembla que només es poden trobar tres de les seues obres traduïdes al català.

"Les aigües estretes" és un text on no hi passa res. És "només" un relat de records. Una evocació del riu que l'autor va posseïr, va viure, durant la seua infantesa. És un passeig per entre aquest tros de riu que tenia de tot, que era un paradís, com la infantesa mateixa. No hi passa res a aquest relat. Gracq ens ofereix algunes de les seues lectures, les analitza i ens les reescriu. Ens conta els grans dies de pesca petita al petit riu que era gran i ho era tot, i que, potser, ara no és res, i que tenia el color del cafè molt dissolt. Només records. Només textos. Només literatura. Bona literatura.

Per escriure un text on no hi passi res i fer literatura, s'ha d'escriure com Déu, en cas contrari, el resultat pot ser patètic. En aquestes cinquanta set pàgines de la meua primera aproximació a Julien Gracq, em sembla que he llegit alguna cosa aproximada a Déu.

El segon relat del  llibret és encara més curt que el primer. Es titula La migdiada al Flandes Holandès. Un títol ben curiós per a una altra descripció: la de les terres sorgides de la construcció dels dics. Altra vegada l'aigua, en aquest cas, continguda i presumtament domesticada. També una delícia.

Recoman vivament la lectura d'aquests dos textos al mateix temps que m'acab d'imposar el deure de buscar més coses de Julien Gracq per continuar aquesta lectura de cotó de sucre.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS