Administrar

EL SECRETO DEL MAL, Roberto Bolao

alcia | 23 Juny, 2007 21:10

El secreto del mal, Roberto Bolaño. Edició d'Ignacio Echevarria. Anagragama, 2007. 182 pàgines. 16€

Vaig comprar aquest llibre per militància, perquè el meu enlluernament amb Bolaño va començar amb 2666, i fa unes setmanes va continuar amb el recull de tota la seua poesia també publicada pòstumament, i he decidit que en els pròxims mesos he de llegir tot el que pugui d'aquest autor xilè.

La lectura del recull de textos que componen El secreto del mal, i sobre tot l'anàlisi  del text introductori d'Ignacio Echevarría, m'ha fet pensar si era precís. Vull dir, em planteig fins a quin punt els hereus o els amics d'un autor tenen dret a publicar la seua obra després de mort.

 Els casos de la citada 2666  i de La universidad desconocida són a banda, perquè Bolaño, sabent que estava molt malament,  ho va disposar tot per a la seua publicació. En el cas del llibre que acab de llegir no és així. Echevarría explica que després del traspàs de Bolaño van fer un repàs a les carpetes i als arxius de text del seu ordinador i van fer un replec  de material. El resultat és la publicació d'un llibre molt desigual. Així, al volum hi ha escrits que semblen esbossos per a novel·les més llargues, apunts per a conferències, descripcions de situacions que demanen un desenvolupament més llarg i acurat per a ser considerats relats, i exercicis que no sé com anomenar perquè no entenc ni la intenció de l'autor ni la de l'editor posant-la a l'abast del públic.

A pesar d'aquesta sensació de feina deixada a mitges per una mort massa matinera, i de la pena que em produeix com a lectora, hi ha un parell de coses interessants que ens aproximen prou al millor Bolaño. Es tracta d'un relat titulat "la playa" on al llarg de cinc ó sis pàgines passa de posar cap punt, i un relat que em sembla genial: és el que ha titulat "laberinto" i on a partir d'una fotografia de grup descriu la vida de totes les persones que hi apareixen, i les relacions que mantenen entre sí. Al final, la teranyina es fa tan espessa que el lector nota que li falta l'aire, i tal com pretèn l'autor es perd en el laberint de les relacions.

Aquí deix la ressenya. No recoman el llibre, però  aquí deix la reflexió sobre allò que plantejava al principi de publicar inèdits després de la mort del seu autor.

LLIBRE DE L'EVIDNCIA, John Banville

alcia | 20 Juny, 2007 11:23

Llibre de l'Evidència, John Banville. Finalista del Booker Prize (1989) Traducció, Dolors Udina. Proa, 199. 217 pàgines.

Aquest Banville m'ha arribat de rebot, tot arreglant la biblioteca. No és meu, el va aportar en el seu dia, el col·lega amb qui ho compartesc quasi tot. Ell no l'havia llegit, però a mi em picava la curiositat després de l'enlluernament que vaig patir amb El mar, i mentre feia temps fins que apareixia el nou títol d'un transformat Banville.

El llibre de l'evidència és un monòleg. L'escriu des de la presó un aristòcrata jove i arruïnat que comet un assassinat. No se sap ben bé perquè mata la jove. La mata perquè la pot matar, i ja està.

L'estil de Banville és impressionant, com sempre. Pulcre. Amb un domini formidable del flashback. Amb un control del temps que a vegades fa posar nervisós el lector. La personalitat del protagonista és fascinant. D'una fredor que fa esporoguir.

Em fa l'efecte que cada llibre del senyor Banville és un exercici d'estil, un repte que es planteja. I em fa l'efecte també que té tot un ventall de recursos que exprimeix al màxim a cada obra que escriu.

En aquest cas, la utilització de la primera persona se m'apareix com una mena d'assaig general abans d'afrontar obres amb tant de pes com El mar.

I per als col·leccionistes d'anècdotes, tal vegada també pel senyor editor de Banville en català, aquesta perla de la pàgina 32:

     "Va ser un llarg viatge a casa. El vapor va atracar al port de València al capvespre. Odio Espanya, un país brutal i avorrit. La ciutat feia olor de sexe i de clor. Vaig agafar el tren nocturn, arraulit en un compartiment de tercera classe amb mitja dotzena de pagesos que pudien a roba barata."

LA HORA DEL DIABLO, Fernando Pessoa

alcia | 06 Juny, 2007 13:45

La hora del diablo, Fernando Pessoa. Cuadernos del Acantilado, maig, 2003. Segona edició. 79 pàgines. 7€

Una delícia. Una joieta. El diable se li apareix a  una dona que nom Maria, que està embarassada i ve d'un ball. El diàleg entre tots dos està construit a base de preguntes pretesament ingènues d'ella, i llargs monòlegs del diable.

S'interroga el diable sobre el seu ser. Parla de tots els seus noms, de la seua bondat, de com la seua figura ha estat utilitzada per les religions.  Pels filòsofs.... No és tant dolent com el pinten, diu.

És tan bell, el text, que em sembla, realment, que l'ha escrit el diable.

EL PAS DE LAS ULTIMAS COSAS, Paul Auster

alcia | 05 Juny, 2007 09:43

El país de las últimas cosas, Paul Auster. Compactos Anagrama. Maig, 2006, Tretzena edició. 205 pàgines. 7€.

Un altre Auster que afegesc a aquesta col·lecció de lectures aleatòries i caòtiques. Cada vegada més caòtiques, és cert, però no puc evitar-ho.  El país de las últimas cosas podria ben ser el dia de la fi del món. No sé per què, mentre el llegia em venia constantment al cap a famosísima novel·la de Philip K. Dick, Somnien els androides amb ovelles electriques?, rebatejada com Bladde Runner pel cinema. És més, aquesta pel·lícula m'ha fet moltes interferències durant la lectura.

El país de les últimes coses no té nom, tampoc la ciutat. Hi  ha Anna que busca el seu germà desaparegut. Fa angoixa. Com sempre, el llenguatge del mestre Auster fa la feina que enn diríem "bruta" de posar el lector en situació.  La devastació del país és a mesura que passen les pàgines, la devastació de la protagonista. La seua por és la nostra por.

Por i profecia, tal vegada.  L'obre ja té 20 annys, és de l'any 1987, quan als Estats Units governava Ronadl Reagan, que va posar en marxa la seua política de "Guerra de les Galàxies" i va posar el món peus per a munt. I em fa l'efecte que estem davant un Auster militant i progressista.

A mi no és l'Auster que més m'agrada, però és una novel·la que es deixa llegir molt bé. Una bona proposta per tres capvespres d'estiu. D'aquest estiu que ja s'atraca. Després de la migdiada, pot ser una bona idea llegir aquesta obra, a l'ombra.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS