Administrar

VERBES, Slvia Romero

alcia | 25 Maig, 2007 10:11

Verbes, Sílvia Romero. El pati blau edicions, abril 2007. 71 pàgines. III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu.

A la primera pàgina de l'obra hi ha la definició de Verba segons el diccionariari de l'IEC: "Dita burlesca, jocosa; acció de dir mots burlescos, jocosos. Ho he dit per verba. Anar de verbes" 

Áixò és el que és aquest llibre: Catorze narracions curtetes encapçalades cada una d'elles per una cita de Grouxo Marx. Algunes d'elles fan més gràcia, altres en fan menys. El primer de tots els relats fa referència a un Aznar tancat a un  manicomi. Altres, com ECO, tenen referències literàries. I encara n'hi ha que parteixen d'una situació aparentment normal, i al final, en els últims paràgrafs tot queda reduit a l'absurd.

En general, l'obra es deixa llegir molt bé. La durada dels contes és perfecta per a un viatge en metro. El millor de tot és que el lector no es cregui res del que li conta l'autora, i es deixi conduir cap a on ella vol.

 

 

 

 

 

LA UNIVERSIDAD DESCONOCIDA, Roberto Bolao

alcia | 22 Maig, 2007 08:45

La Universidad Desconocida, Roberto Bolaño. Anagrama, 2007. 457 pàgines. 20 €

Vaig arribar a Roberto Bolaño a través de 2666, la novel·la de més de mil pàgines, que en realitat són cinc, i que l'autor, abans de morir, va arribar a demanar que es publiquessin per separat. Ell ho feia per diners, per assegurar uns rèdits als seus hereus, que eren dos fills ben petits. La novel·la em va alluernar. Un raig inacabable d'històries, de casualitats enllaçades, de facècies inversemblants però perfectament creíbles....

 Bé. La poesia de La Universidad Desconocida vé a ser molt semblant. A aquest recull de poenes fa el mateix. Són poemes, però és prosa. Conta històries, desitjos, malsons.  Abans de parlar-ne, vull explicar un parell de coses.

 Bolaño va tardar deu a anys a morir. Vull dir que sembla que va estar ran de la mort unes quantes vegades entre l'any 1992 i el 2003 en que finalment va traspassar. El que més em xoca és que n'era molt conscient i passava molta pena pel que li podia passar als seus fills que eren molt petits. En realitat, el recull de poemes de  La Universidad... acaba l'any 1993, després de superar la primera crisi i quan el seu fill Lautaro tenia poc més de 2 anys. Després s'han incorporat uns altres poemes. Però el que em sobta és la pulcritut amb què Bolaño va inventariar  i va datar tota l'obra.  De manera escrupolosa ho volia deixar tot organitzat.

En els poemes parla obertament dels diners, de la falta dels diners. Parla de la mort. Parla d'ell mateix com a home desubicat. Des de Xile se'n va a Mèxic i després a Barcelona. Ha de treballar en un càmping. Mal viu i escriu. I escriu coses tan meravelloses com aquests dos versos d'un llarg poema titulat  "Las pulsaciones de tu corazón":  Todo el desorden se cuela  /  por una fisura llamada muchacha.

El vers de Bolaño és lliure. Hi ha poemes llarguíssims, n'hi ha de curts. Hi ha també manifestos espessos i relats com el que involucra "el jorobadito" . Hi ha referències a les seues obres en prosa, com ara  Los detectives salvajes o 2666.

És un llibre absolutament reccomanable per llegir a trossets. Per anar assaborint els textos. És llarg, i és bo que la lectura duri molt de temps.

 

UNGLES PERFECTES, Antnia Vicens

alcia | 10 Maig, 2007 07:28

Ungles perfectes, Antònia Vicens. Proa, gener de 2007. 245 pàgines.

D'Antònia Vicens  m'agrada com d'incisives poden ser les paraules que utilitza. El mal que és capaç de fer. D'aquesta història, que he llegit durant un viatge magnífic que m'ha dut per dues o tres ciutats en menys d'una setmana, m'agrada tot: des del títol a la portada del llibre.

Ungles perfectes és un trhiler ambientat a la Mallorca menys guapa. Conta la història de dues dones que s'han hagut de cercar la vida des de molt petites. I els ha anat molt malament la vida. I no acaba bé la vida per a elles.

Antònia Vicens utilitza amb molta brillantor els flashbacks que s'incorporen al relat com un guant. No es noten. Això fa que el lector ha d'estar sempre alerta. No pot baixar la guàrdia en cap moment, perquè d'una paraula a una altra, la història ha canviat de protagonista o de lloc, o de temps... No hi ha temps per a l'avorriment.

El retrat de la vida subterrània de Palma em sembla que és molt precís. Fet amb el bisturí que la Vicens ja va traure a 39 graus a l'ombra, i encara no ha guardat.

Recomàn obertament la lectura d'aquesta novel·la.

 

MEME, em sembla

alcia | 09 Maig, 2007 10:07

Tirant al cap em passa un meme.  Ell diu que no sap què és un meme, i jo tampoc no ho sé. L'únic que tenc clar és que he de copiar el segon paràgraf de la novel·la que estic llegint, i passar el marró meme a uns altres dos blogaires. Obedient, com sóc, aquí va.

L'obra és Ungles perfectes, d'Antònia Vicens.

 

"Es va haver de tirar aigua fresca a la cara. Manades d'aigua directament del grifó de les piques d'escurar. El jove no va desaparèixer. No era una al·lucinació. Seguia allà, emmarcat enmig de la finestra, assegut en una cadira de rodes. Després d'una estona de vacil·lar, ella es va treure la part de dalt de biquini i li va dir que l'engospés. El jove va estendre unes mans transparents, però els sostenidors van caure al pati interior. Na Carmen va plorar d'emoció mentre el jove aplaudia amb una llepada de color rosa que li anava pujant a les galtes. L'endemà va rebre un sobre amb un xec."

 

Bé, i per acabar de reblar el cap passe el meme a Octubrinapluges plogins i plovisqueigs

ISTAMBUL CIUTAT I RECORDS, Orhan Pamuk

alcia | 02 Maig, 2007 09:31

Istambul Ciutat i records, Orhan Pamuk. Bromera, març 2007. 431 pàgines.

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: els de Bromera estan confegint  una bona biblioteca de literatura contemporània a la seua col·lecció L'ECLÈCTICA, on mesclen l'edició d'autors catalans amb la traduccíó d'obres internacionals de molta nomenada. Els casos més recents són els de Banville, McCourt, i ara Pamuk. Publicar un premi Nobel és poc arriscat, i sempre es pot posar una faixa de paper als exemplars on es recordi al lector poc avesat que l'obra que té a les mans és "la millor porta d'entrada a la fascinant obra d'Orhan Pamuk".

I és cert

A aquestes alçades ja queden poques coses a dir d'aquesta obra, publicada per l'autor l'any 2003.

No m'atrevesc a dir que és una novel·la. Diré simplement que és un llibre deliciós, amb fotos i inèxdox onomàstic. Sobre tot al principi, quan l'autor explica amb total naturalitat la seua infantesa de fillet ric a aquell Istambul cruïlla de quasi tot. Com explica l'evolució de la seua fa´mília cap a una estranya decadència. Com explica la conversió de les antigues mansions en blocs de pisos. Com relata  la seua fascinació pel Bósfor.

A mesura que passen les pàgines, l'obra deixa de ser novel·la i comença a ser un assaig. Parla de personatges gloriosos que donen lluentor a la història de la ciutat. Parla i analitza passatges històrics a través dels quals entenem perquè Istambul és el que és.  L'autor "llegeix" la ciutat i la converteix en un vestit a la seua mida. Ja ho diu Pamuk que el seu destí és el mateix que el d'Istambul.

Personalment, la lectura d'Istambul no m'ha estat fàcil. Vull dir que a les primeres pàgines, l'estil enganya. és tan planer, tan falsament senzill, que al lector li pot semblar que està davant d'un conte. Un conte de fades. La mítica Istambul.... Però a mesura que passen els anys, el pensament de l'autor es va fent present en el relat. Pensament polítc, pensament social...

La recoman. Sí. Mentrestant somniaré i planificaré unviatge a aquesta ciutat.

Ah, i esper les següents obres de les quals sembla que Bromera en té compromeses l'edició en català.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS