Administrar

ELEGIA, Philip Roth

alcia | 28 Mar, 2007 14:07

Elegia, Philip Roth. Traducció, Núria Parés. La Magrana, novembre 2006. 125 pàgines. 15,50€

Ja en tenia ganes de llegir aquesta novel·la, després de la singular El Pecho, i la magnífica La mancha Humana.

Elegia és una novel·la magnífica. És tan senzilla, tan senzilla, que la fa encantadora. Conta la història d'un home. Això és tot. I això és tant. La prosa és neta i brillant. Linial. Perfecta. Inmillorables les últimes pàgines, quan el protagonista és vell i se sent molt a prop de la mort i parla amb l'enterramorts. Li demana que li expliqui com cava la terra i com es fa tot el procés.

En tot cas, aquesta obra no és apta per a hipocondríacs. I és que Roth dóna un munt de detalls de la degradació física del protagonista. Sobre tot, dels seus problemes cardíacs.

 

llicncia

alcia | 23 Mar, 2007 12:50

Demàn llicència per penjar aquest tros de joia unes hores abans que en Lluís Lluís Llach faci el darrer concert oficial a Verges. I de pas, demàn llicència per les emissions de TV3 al País Valencià. Si la cosa no s'arregla, la de demà, serà la darrera retransimissió que valgui la pena que es podrà veure a terres valencianes. Qüestió de llicència.

Vet ací la poesia:

 

VIATGES PER L'SCRIPTORIUM, Paul Auster

alcia | 22 Mar, 2007 14:49

Viatges per l'Scriptorium, Paul Auster. Traductor Albert Nolla. Edicions 62, 2007. 157 pàgines. 15,20€

No l'he acabat. Ho sent. Es veu que aquesta vegada, el senyor Auster no ha escrit aquesta història per a mi. Què puc dir? Quin greu abandonar el llibre a la pàgina 97.

Mentre l'anava llegint m'ha fet l'efecte que el senyor Auster em mirava des del seu Scriptorium i em dedicava un somrís burleta. Aquesta novel·la m'ha semblat una broma. Com si l'autor novaiorqués s'estés escrivint a sí mateix. Una estranya sensació de final de trajecte. A què ve ara recopilar antics personatges i fer-los pul·lular pel cap d'un home sense memòria i que no s'aguanta a ell mateix? Són tots els dimonis que li han sortit de cop a Paul Auster? És aquesta una obra merament alimentícia mentre en fa una d'aquelles que és un monument?

Hauria preferit no caure en la temptació d'enfrontar-me a aquesta novel·la perquè m'ha caigut un mite. I en tenim tant pocs. Això és el que passa quan estimes tant... el desamor és terrible. En fi...

Bé, evidentment, no recoman aquesta novel·la. Si voleu Austers per a gaudir de la lectura, aquests sí que valen la pena.

LA MORT DE L'NIMA, Maite Salord

alcia | 18 Mar, 2007 14:38

La mort de l'ànima, Maite Salord. Proa, 2007. Finalista del Premi Sant Jordi, 2006. 259 pàgines.

És un llibre estrany, aquest. El punt de vista del narrador omniscient s'exprem fins a l'extrem. La veu que conta la història es permet la llicència de tractar de manera diferent cada un dels personatges. A un d'ells li parla de tu. En canvi als altres s'hi refereix des de la tercera persona. Barreja les descripcions amb els monòlegs, interiors o exteriors. La mort de l'ànima és un exercici d'estil. Una gimnàstica per a exercitar els més diversos recursos narratius de la llengua. En molts casos, el resultat és molt eficaç.

La novel·la conta la història insignificant de dos germans mal avinguts. I aquest és el mèrit de Maite Salord: tot el suc que trau d'aquest episodi tan igual a altres que han succeít sempre a les famílies. En aquest cas, sembla que es basa en la història real d'una família benestant de Ciutadella. D'un cap de nissaga que va anar a fer la fortuna a, encara que sembli exòtic,  Egipte.

Al llarg de la novel·la trobam descripcions fines del poble de l'autora, sempre tractat amb molt de talent i unes gotes de passió. Per damunt de tots sobresurt el personatge de n'Esperança Calafat, que està molt ben dibuixat. Pot ser perquè diuen que és més fàcil escriure sobre persones dolentes que sobre persones bones. El seu fill, en Miquel Àngel, és una ànima en pena que transita per la vida i que mereix el menyspreu des del primer moment. Un menyspreu al qual ens indueix amb molt d'encert l'autora d'aquesta novel·la.

La mort de l'ànima agradarà a aquells lectors que s'ho passin bé llegint històries de nissagues, de casalots, de vaixelles de porcel·lana, de criats i criades passant i despassant cortinatges. Però no us enganyeu, la novel·la té una qualitat literària notable. Està molt ben treballada. No hi ha cap detall que quedi penjat. Cada passa que donen els protagonistes té un motiu, i al final es van descobrint tots els secrets i la teranyina de malsentesos que han portat aquesta família al declivi més absolut. Hi ha un pregunta que em ronda al cap: què serà d'ells demà?

Un recomàn aquesta novel·la d'una autora menorquina, professora de llengua i literatures, que domina el llenguatge, que sap com traure profit a les paraules, que combina amb molt d'encert l'estandard de la llengua amb la varietat dialectal menorquina.

LA MANCHA HUMANA, Philip Roth

alcia | 06 Mar, 2007 10:58

La mancha humana, Philip Roth. Alfaguara, 2006. 2ªdic. 413 pàgines. 19,65€

Aquest és el segon títol de Philip Roth que llegesc. L'he avançat a Elegia per`recomanació d'una amiga, i em sembla que he encertat de ple.

Aquesta novel·la és magnífica. El títol ja és colpidor, però el que conta també. Això no obstant, a mi el que m'ha interessat més és la manera en que es conta una història ben terrible ocorreguda a finals dels anys noranta als Estats Units. Al més provicians doblemoralistes Estats Units.

La novel·la en sí és com un brollador d'estil. És com un bisturí esmolat que obre una societat per la meitat i en surten les vísceres. La prosa és desimbolta, excessiva, detallista.  És com un manual d'estil per a escriptors novells. Com utilitzar el flash bak amb eficàcia, com escriure descripcions que fan mal, com crear personatges i fer-los humans, com inventar ambients opressors, com fer girs inesperats a una narració aparentment plana,....

La mancha humana és una novel·la clàssica, però extraordinàriament moderna. Posa el dit a la xacra de la societat americana que, en el fons, no deixa de ser un sepulcre blanquejat. Trau a la superfície els prejudicis contra els negres quen encara hi ha a molts estats.

Recomàn vivament aquesta obra a qui vuigui gaudir amb una història que podria ser un reportatge, perquè el narrador és un escriptor a qui li arriba una història que el manté en alerta. També la recomàn a aquells que els agrada descobrir les bastides internes de les novel·les, deixar-se sorprendre per l'estil.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS