Administrar

CONSTANTS VITALS, Manel Garcia Grau

alcia | 26 Gener, 2007 09:47

Constants Vitals, Manel Garcia Grau. Bromera. Novembre, 2006. 85 pàgines. 12,50€

Manel Garcia Grau va morir el mes de juny de 2006. Uns mesos abans havia obtingut el premi de poesia dels Premis literaris Ciutat de València amb aquest poemari.

Sé, si són bons els auguris dels meus avantpassats, /que he consumit segurament/ la meitat de l'arena del meu rellotge,/ que la nau encara trigarà, espero,/ per arribar als confins de la mar,/ que molts monstres empresonats/ encara gaudiran de l'espera de la llum i la nafra,/

Manel Garcia Grau no es volia morir, però sabia que es moria. Per això va escriure aquests poemes. Carregats de força, de ràbia i d'esperança. Carregats de missatges i endreces per als amics. Constants Vitals és una mena de testament-comiat-broma per als seus lectors, per als seus amics, per als seus alumnes.

Com sempre, el llenguatge ric, carregat de metàfores, de referències, de cites.

Els poemes són llargs, els versos també són llargs, de mètrica lliure. Contenen paraules dures. Imatges esfereïdores. Viure fa mal. Morir-se fa mal. I veure que t'has de morir també en fa de mal, sobre tot, quan un el que vol és viure. Viure sempre. Viure molt. Viure per escriure.

no sóc sinó qui es lliura al combat/  -a cor obert i amb ferida mig cicatritzada- / per refer la partida.

Llegir Constants Vitals és un plaer. Llegir-lo coneixent la trajectòria de l'autor és un dels millors homenatges que se li pot fer a Manel Garcia Grau i als seus amics.

El recoman amb molta força.

 

JUDICI FINAL, Ferran Torrent

alcia | 20 Gener, 2007 22:21

Judici final, Ferran Torrent. Columna. Setembre, 2006. 252 pàgines. 20€

Amb un cert retard he llegit la novel·la que tanca la trilogia valenciana de Ferran Torrent. Abans de res, he de dir que sóc bastant torrentiana, i que les altres dues peces d'aquest mosaic, Societat limitada i Espècies protegides, em van agradar molt. Amb aquest darrer lliurament no sé que m'ha passat. La novel·la no és dolenta, i té moments molt de Ferran Torrent. Però, no sé, em fa l'efecte que l'autor de Sedaví l'ha escrita per compromís, perquè ho havia planificat així, però és com si li sobrés. Com si després de ser finalista del Planeta li fés molta vessa tancar el cercle. Per això recupera el seu estimat Butxana, i per això, per a entretenir-se, introdueix el personatge de l'irlandès Liam Yeats. I s'hi recrea, amb l'un i amb l'altre, com si la història de Juan Lloris i la resta de fauna pseudopolítica valenciana li sobressin.

D'altra banda, llegir Judici final és com fullejar els diaris locals de València. I és tan pesada, i tan bruta, la política al País Valencià!

Pel que fa al relat, em sembla que és irregular. Té moments brillants, ja ho he dit, pròpies de Ferran Torrent, però en té altres de molt pesats. Hi ha un parell de personatges difícilment creíbles, com els dos ajudants de Butxana.

Bé, em sap gréu, però em sembla que m'ha decebut una mica. Ho sent.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS