Administrar

LLIBRE DELS EXILIS, Juli Capilla

alcia | 05 Desembre, 2006 10:43

Llibre dels exilis, Juli Capilla. Moll. octubre, 2006. 68 pàgines.

Si hi ha lectors més o menys fidels a aquest bloc imaginaran que Alícia passa una mala temporada. Aquest és el tercer apunt consecutiu sobre poesia. En llegesc habitualment, però hi ha èpoques de la vida en que la necessit més que mai. Ara és una d'elles. Amb la poesia faig teràpia. Aquests dies m'ha agafat la volada pels poetes contemporanis, catalans, i que escriuen amb els peus clavats a la terra. Després de  Josep Ballester i Ponç Pons, avui us present el tercer: Juli Capilla.

Llibre dels exilis és el primer poemari de Juli Capilla. Aquí ja vam parlar fa uns mesos de la seua primera novel·la.

Els poemes de Llibre dels exilis  són potents i estan plens de ràbia. Ràbia contra la situació d'anorreament de la llengua i la cultura que es viu al País Valencià. Ràbia contra uns governants indignes de xafar la terra que els acull. Ràbia, amor i enyor al mateix temps.

Són vint poemes de vers lliure, de durada irregular, i que tenen en comú que tots estan encapçalats per una cita. Alguns versos d'altres poetes, la majoria catalans i contemporanis, que fan referència a la ciutat de València, al País Valencià o a la terra genèricament. En molts casos, Capilla inicia un peculiar diàleg entre el poema de referència i la seua pròpia creació. És el cas de la composició V encapçalada per un poema de Ponç Pons que clama contra la destrucció de la seua illa, al qual Capilla contesta:

el meu país és prim: una llenca de terra/ que el temps estripa a poc a poc sense adonar-nos-en/ sense que ho perceba la gent, ni la terra mateixa.

Altres vegades contesta, replica al mestre. A Salvador Espriu, com en el poema XIV en que li diu que hem de dimitir ni fugir del país encara que sigui per anar a cercar la terra promesa.

Així queda clar que l'exili, els exilis de què parla Capilla,  són interiors i a estones. Se situa, lluny de la dimisió, a les barricades. En posiciò de lluita per si encara queda alguna cosa que salvar d'aquest país petit, expoliat i anestesiat.

Aquesta poesia no sé si cura, si carrega les piles, o si et posa en peu de guerra contra la devastació cultural, ecològica i econòmica que perpetren els més indesitjables polítics que governen al País Valencià, però també a les illes i a tantes i tantes bandes.

Benvingut a les armes (versos), Juli Capilla

NURA, Pon Pons

alcia | 03 Desembre, 2006 21:00

Nura, Ponç Pons. Poesia dels Quaderns Crema. Octubre, 2006. 42 pàgines

M'agrada la poesia mineral de Ponç Pons. M'agrada que m'agradi. M'agrada que Nura m'hagi agradat.

Es tracta d'un llarg poema d'amor. Un ll'arg poema dividit en set capítols. Un llarg poema d'amor a Menorca. A la Menorca mítica, Nura, i a la Menorca actual. És també un plany pel dolor que al poeta li provoca veure com mans i butxaques espúries destrossen la terra. "Aquesta illa no pot suportar més bandits/més pirates cruels que l'assalten i escorxen/ Algú rega sonets que el vent seca i desfulla"

Amb aquesta obra, titulada inicialment "Tractat d'enyor" , Ponç va guanyar els Jocs Florals de Barcelona de l'any 2002. Durant aquest temps, l'autor l'ha treballat a poc a poc, l'ha pastat, ha examinat cada un dels dodacassílabs que formen el poema.

Al llarg de tot el cant hi ha les referències habituals de Pons: Pessoa, Rossellini, Brenan, Spinoza o Sartre.

Ei, llegiu poesia. Llegiu Ponç Pons, que carrega les piles.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS