llegit

M'ha agradat que li hagin donat el Príncep d'Astúries a Paul Auster. M'ha agradat sebre que és a Portugal fent una pel·lícula. Havia posat "rodant", però m'ha semblat una paraula lletja. No sé quan es lliuren els premis, em sembla que el mes d'octubre en aquella cerimònia de color blau. El veurem per aquí, farà entrevistes. Bé. Paul Auster. Hi ha algun lector esporàdic d'aquests apunts que es manifesta obertament austerià. L'enhorabona per a tots nosaltres.

Bé també per Jordi Llavina, que va fent lectors de poesia amb La corda del gronxador, un poemari del qual vaig parlar, i que he tornar a rellegir de la manera que ho faig sempre amb la poesia: pessigant d'aquí i d'allà. Ara un vers, ara un poema sencer. I m'ha passat una cosa horrorosa: es veu que som malcriada de mena, i m'han vingut unes ganes grans de tallar la corda del gronxador perquè qui s'hi està caigui a terra. No us ha passat mai això? Ser a un parc i desitjar-ho?

A València, que són molt atrevists, vendran llibres en català amb els diaris! No em digueu que no és ser atrevits això? Llibrets petits, d'estiu, d'autors valencians que han escrit un relat breu expressament per a la campanya de lectura en valencià que promociona Bromera. Els diaris Levante i El Mundo, un de progre i un de dretes, diuen, els vendran al preu simbòlic d'un euro. Per a majors i per a fillets. Esper que funcioni.

Tenc dos llibres entre mans: La revisió i reedició de les "Cròniques d'un mig estiu" de Maria Antònia Oliver, i "En el camino" de Jack Kerouac. El primer el vaig llegir quan era molt joveneta, i ara em fa il·lusió retrobar-m'hi. El segon és mític i antic. Tant, que em semblava imperdonable no haver-lo llegit. Encara que em sembla que no hi ha res imperdonable, i que s'ha de llegir només allò que ve de gust.

Ja us diré coses.

N.P., Banana Yoshimoto. Tusquets. Febrer, 2006. 186 pàgines. 14¬.

Més d'un mes he tardat a llegir aquesta novel"la. En alguns moments m'he ennuegat, i l'he deixada de banda per agafar altres obres que em venien més de gust. Aquesta és la meua manera de llegir. Crec que altres vegades ja ho he dit a aquest mateix bloc. No obstant, em sembla que aquesta vegada, l'ennuegament ha vingut acompanyat per un cert empatx.

N.P és la tercera novel"la de Banana Yoshimoto que he volgut llegir quasi consecutivament. Ho vaig decidir enlluernada per Sueño Profundo, i m'he deixat endur pel corrent després d'haver llegit també algunes coses de Murakami.

Amb N.P. m'han passat coses extranyes, com ara que quan la vaig començar vaig pensar que era la "més occidental" de les novel"les d'aquesta autora que havia llegit. Això només era un miratge, perquè a mesura que avançava la lectura em vaig veure embolicada en un joc d'ombres i boires del qual a vegades no podia sortir sense demanar ajuda.

No contaré de què va, perquè és irrelevant. El que fa que a vegades la lectura sigui exasperant són les relacions que mantenen quatre joves vius i un de mort, que intercanvien els seus papers. Unes relacions que, per molt d'esforç que he fet, en aquesta ocasió, no he aconseguit comprendre.

Com les altres dues novel"les que Yoshimoto que ja he comentat aquí, "Sueño Profundo" i "kitchen", N.P. està molt ben escrita, i en alguns moments em sorprenen imatges extraordinàries.

Em sembla que hauré d'esperar un temps per a superar aquesta sobredosi de literatura japonesa.

La corda del gronxador, Jordi Llavina. Editorial Moll. Abril, 2006. 120 pàgines.

Amb aquest poemari, Jordi Llavina ha guanyat el premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2005. Llavina fa de periodista, de crític. Ha fet ràdio, fa televisió i escriu als diaris, i fa novel"les.

M'ha agradat. En sé poc, de comentar poesia, m'agra més llegir-la. Què puc dir més que he anat passant les pàgines una a una, i que m'he trobat amb sorpreses? Relats curtets, en vers lliure, en prosa, en forma d'haikús. No sé si és urbana o rural, però és d'avui. M'ha fet l'efecte que la ploma de l'escriptor és el seu ull, o que l'ull s'ha fet lletra. I parla d'amor i de sentiments, però també del que passa als carrers i al món.

Llavina desplega diversos estils a aquest primer recull de poemes. Estils i imatges. Per mi, les més destacables són les proses. Els poemes en prosa, que toquen tant de peus a terra. De Les Móres: " La noia, com un déu terrible, els esclafava amb la mà estreta com un trencanous: el so que feien s'avenien amb l'eixutesa de l'agost, amb l'olor de la pols, de les pedres dels camins&.."

La introducció de Sam Abrams complementa molt bé aquest recull de poemes i ajuda a descobrir més aspectes de l'obra i de l'autor.

L'home de Melbourne, Juli Capilla. Perifèric Edicions. Març, 2006. 190 pàgines. 15,80 ¬

Juli Capilla és des de fa poc el director de la revista literària Caràcters que s'edita a València, professor universitari, i crític literari. L'home de Melbourne és la seua primera novel"la. Modestament, em sembla que no li ha sortit malament. És una proposta nova, que no té molt a veure amb el que es publica en català als Països Catalans, i encara menys, no s'assembla a res del que s'està fent al País Valencià.

Aquest parèntesi tal vegada no sigui necessari, però no em puc estar de constatar que últimament s'està girant molt la vista al passat. Massa. La guerra civil és una ferida que no s'ha tancat i els autors valencians s'entesten a novel"lar-ne els més mínims episodis. Aquest darrer més han sortit dues obres relacionades amb les aventures caribenques. Ja va bé que Juli Capilla enceti la seua carrera com a narrador amb una novel"la que mira al futur.

L'home de Melbourne és un text on es fa una pemanent reflexió sobre la identitat personal. Sobre el ser o no de les persones. Què passa quan un home torna al seu país després de quatranta anys d'absència i troba que ell ha mort i que el seu lloc l'ocupa un fillet de vuit anys que té la seua mateixa cara&.?Es parla de clonació, de falsos morts, de conxorxes governamentals. La idea és bona i està ben resolta. La lectura és molt interessant. Es permet, Capilla, fer clucades d'ull al lector. S'hi dirigeix, l'interpel.la, i li fa advertiments. Aquest és un artifici que practica prou Lolita Bosch.

Dit tot l'anterior a L'home de Melbourne hi sobren certes casualitats i encadenaments circumstancials difícils de creure. Hi ha moments un tant naïfs. I, sobre tot, hi ha un final feliç, que per a mi enmascara tot el que de bo te la novel"la. Em sembla que ja ho he dit altres vegades aquí: personalment no m'agraden els finals feliços, i menys quan el que demana la història és un final, sinó dramàtic, sí obert. Obert perquè el lector acabi el relat. En aquest cas, el puntet de ciència ficció o de futurisme que arrossega l'obra demana a crits aquesta mena de conclusió.

En tot cas, recoman la lectura d'aquesta obra d'un autor novell que també conrea la poesia, i que ha d'ajudar a refrescar el panorama literari actual.