Administrar

M, Serrat

alcia | 29 Abril, 2006 07:41

Fins que Serrat no li ha dedidcat disc i can a la capital menorquina, els maonesos noms podien cantar all tant cursi de "es Mahn una ciudad hermosa y galante... tiene co-modidades de una ciudad grande y un puerto de mar al pie" que amb cert sentit de l'humor i de l'amor, Serrat va cantar dijous al Teatre Principal.

Qui escriu aix no s imparcial. Serrat m'agrada molt, molt, molt. Des que era molt petita. Molt. Per crec que puc dir que M s una gran can, i un gran disc. Red, que diuen. La primera sensaci que vaig tenir s que s una obra en s mateixa, que no sn dotze canons arreplegades en un disc. No s conceptual, no. s un treball que comena i acaba en s mateix.

s tamb una dedicatria sencera. A Ma, a la seua filla, al seu amic Bardaj, al seu amic Miralles desprs del retrobar-se, a s mateix desprs del parntesi per malaltia. I sobre tot, s un homenatge al seus seguidors. La paraula fans no m'agrada per aplicar-la als serratians. M'agrada ms dir fidel, perqu Serrat s una religi.

Noms hi ha una cosa que fa que mentre escolt i torn a escoltar el disc em fa venir una certa recana: M t un no s qu de final de cicle que m'inquieta.

Grcies, Serrat.

EL PECHO, Philip Roth

alcia | 20 Abril, 2006 14:32

El pecho, Philip Roth. Mondadori, 2006. 96 pàgines. 12€

Un llibre estrany. Aquest relat curt és de l’any 1972, però el llancen ara a Espanya, com a novetat a Mondadori.

David Kepesh és un professor de literatura a la universitat i un matí es desperta convertit en un gran pit de dona. És ell qui conta com va notar els primers símptomes, i com li va costar prendre conciència d’aquest canvi. El més fàcil és dir que es tracta d’una història kafkiana. Però el tal Kepesh va més enllà. Ell justament és especialista en Kafka i en Gogol, i just un dia abans de la transformació n’havia donat diverses lliçons als seus alumnes. Així és com el protagonista esdevé Quixot, que embogeix de tant de llegir novel.les de cavalleries.

Al llarg de les pàgines notam com Kepesh pateix per aquest canvi tant profund, com no acaba d’explicar-se com és que li ha passat a ell. I al final, desitja estar boig. Per a ell, estar tancat a un centre psiquiàtric seria un descans. Preferira estar boig a ser un pit.

La veritat és que no m’ha entusiasmat. Val, un banderí per a reflexionar sobre la vida i totes aquestes coses, però, efectivament, Gogol i Kafka ja ho havien fet uns anys abans, amb molt més d’encert.

KITCHEN, Banana Yoshimoto

alcia | 18 Abril, 2006 19:06

Kitchen, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 206 pàgines. 14€

oo-------------------------------Alícia té un problema. Des de fa uns mesos, Alícia, que ja té més de quaranta anys, nota que torna a llegir com ho feia quan era adolescent. És a dir, a impulsos. Qaun troba un autor que li agrada, cerca tot allò que pugui trobar de l’obra d’aquest autor. Va començar amb Lolita Bosch, va continuar amb Murakami, i ara li passa amb Banana Yoshimoto. Aquest post és per comentar Kitchen, però damunt la taula hi ha N.P. que avui ha comprat a La Casa del Llibre. Haurà d’esperar al menys fins a demà, que serà quan acabarà Pecho, de Philip Roth, que la té enganxada. --------------------------------oo

“Hace tiempo que escribo porque hay una cosa, solamente una, que quiero decir. Me gustraría seguir escribiendo, sea como sea, hasta que me canse de repetirla. Este libro es el principio de esta historia obstinada.” Aquest és el primer paràgraf de l’epíleg que escriu l’atora. El llibre és del 1988, editat per primera vegada a Tusquets el 1991, i reeditat ara, aprofitant l’èxit de Sueño Profundo.

En aquella època va passar desapercebut perquè aquí no estàvem preparats per a llegir aquest tipus d’obres que algú ha dit que s’assembla més a una redacció escolar que a autèntica literatura. Murakami ha obert les portes a les narracions zen, despullades de tot artifici, un tant naïf, com la redacció que dèiem.

A Kitchen hi ha dues històries narrades en primera persona per una dona jove. Aquest és un lloc comú al que he llegit fins ara, i, pel que sembla, també a NP que m’espera. Són històries inversemblants, contades amb absoluta naturalitat. Difícils de creure, però amb ganes de creure-les. Al final, el lector es pregunta perquè no li passen a ell aquestes coses.

La recomàn a qui li hagi agradat Sueño Profundo, potser a qui tengui ganes de ratificar el que ja imaginàvem, i que no és altra cosa que la gran distància que ens separa de la cultura japonesa. Ah, ja us diré coses de N.P.

EL DIA DE LS, Joan-Llus Llus

alcia | 15 Abril, 2006 07:12

El dia de l'ós, Joan-Lluís Lluís. La Magrana, 2004. 107 pàgines. 13€

Començ el comentari a tomba oberta: M'ha encantat. Continui amb un tòpic que no cal, però que no evit: És una novel.la curta, però no és una obra menor.

El dia de l'ós explica fets estranys i embolica el lector en històries increíbles però versemblants. Fa mal des de les primeres pàgines, des que una jove que viu a Barcelona sap per un fax que sa mare s'ha penjat de la viga més alta del mas a Prats de Molló. El fax fa mal. I també el viatge de la jove cap al poble d'on va ser expulsada fa uns anys.

És un poble on manen els fantasmes de passat. Ella té clar que no s'hi pot quedar, però l'imant és massa fort. Plora i pateix, però mai troba el dia d'anar-se'n d'allà. Les olors, les sensacions desagradables l'emborratxen, la claven al terra que xafa per primera vegada des de fa vuit anys. Tot li fa mal, però...

Recoman obertament la lectura d'aquesta novel.la. Ja sé que no és una novetat, i que ha rebut premis i reconeixements, però per circumstàncies insondables, el llibret havia quedat baix de tot de la pila de llibres de lectura obligatòria que tenc a casa.

També he gaudit amb el llenguatge. Algunes expressions del Català que es parla a la Catalunya Nord, i que a aquells que som de les perifèries ens agrada de constatar.

nota: el mateix dia que Alícia penjava el comentari sobre "Sueño profundo", Villatoro li dedicava el programa. Em va encantar conèixer la traductora, i vaig estar d'acord amb la majoria de comentaris que s'hi van fer. Ja he començat Kitchen, i esper penjar-ne el comentari molt prest.

SUEO PROFUNDO, Banana Yoshimoto

alcia | 11 Abril, 2006 11:08

Sueño Profundo, Banana Yoshimoto. Tusquets, 2006. 172 pàgines. 15€

M’ha encantat. El problema de Banana Yoshimoto és que la presenten com una de les alumnes aventatjades d’Haruki Murakami. No li fan cap favor. Crec que té prou força narrativa per no haver de posar-li cap estaló, però és molt fàcil relacionar-los, i és difícil caure en la temptació de posar-los en paral.lel. Després de llegir Sueño Profundo, que és l’obra més publicitada aquí d’aquesta autora japonesa, correré a la llibreria a veure si trob altres coses seues.

Sueño Profundo és un recull de tres narracions que tenen una dona jove com a protagonista. Contades en primera persona. A pesar que l’autora ens proposa tres dones diferents, a mesura que he anat llegint no he pogut evitar pensar que es tractava de la mateixa persona, i que les coses tan estranyes que li passaven eren la mateixa cosa.

És un llibre blau, com la portada. Però és un parany, perquè és absolutament desassossegant. Claustrofòbic, en alguns moments. Els relats semblen senzills. Però tampoc no és cert. Són persones normals a qui ocurreixen coses que no ho són normals.

Quan el lector posa els ulls sobre el text queda embolicat per un tel espès i enganxós, difícil de desfer. Els relats entren dins el cervell. Com una agradable hipnosi. Com la mort, que és la son definitiva. Val la pena llegir aquests tres relats.

L'ESTIU DE L'ANGLS, Carme Riera

alcia | 03 Abril, 2006 14:25

L'estiu de l'anglès, Carme Riera. Proa. 2006. 166 pàgines. 14€

Diu Carme Riera a una entrevista que publica avui el setmanari El Temps, que va escriure aquesta novel•la en quinze dies, durant la conval•lescència d’un gran mal d’esquena. Riera la va escriure en quinze dies i jo l’he llegida en un capvespre. Hi ha dies especials. Dies d’aquells en que tens pocs maldecaps, que a casa hi ha poca gent i tot està perfectament ordenat, fa olor de net, i el solet entra per la finestra perquè és primavera i vas en mànega curta però no t’ofegues de calor.Un dissabte capvespre que comença amb un cafè amb gel i acaba amb un vinet blanc abans de sopar. Així és l’estat d’ànim amb què em vaig enfrontar a L’estiu de l’anglès de Carme Riera.

Fins ara no he llegit res de la mallorquina que no m’agradés, em sembla que és just que ho digui. Aquesta darrera obreta també m’ha agradat. Sí. No té el nivell de Fins el cel Obert, ni enlluerna per la sensualitat com els seus primeríssims llibres de relats, ni desassosssega com a joc de miralls, encara que, deunidó.

L’estiu de l’anglès és la novel•la perfecta per llegir com ja he dit més amunt, per gaudir d’un llenguatge acurat, d’una història original, per fer algun somriure i per passar una mica de pena, però tampoc no molta. Com que la Riera té molt d’ofici, la novel•la és correcta. Hi ha les dosis justes d’intriga, d’ironia, de crítica social. Com que l’autora tenia mal d’esquena, hi ha moments que traspúa mala llet. No és habitual troba en l’obra de Carme Riera un relat tant linial, encara que sí que ho és que la protagonista conti el seu cas en primera persona. Una herència de l’estil epistolar que tant domina Riera. A La meitat de l’ànima, la narradora interpel.lava el lector, a l’Estiu de l’anglès, interpel.la l’advocat que l’ha d’ajudar a sortir del forat on ha caigut tot cercant millorar el seu nivell d’anglès. Tot un tòpic entre els professionals de més de quaranta anys.

Dit tot això, ara que ve Sant Jordi i hi haurà una riuada de novetats, aquesta novel•la de Carme Riera és del tot recomanable per a tots els públics.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS