llegit

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster. Edicions 62. 2006. 313 pàgines. 18¬

Poques vegades m'ha passat de canviar d'opinió sobre una obra després de llegir-ne una crítica. Aquesta vegada ha estat així, i ho consider una llàstima. La vaig agafar amb molt d'interès, la darrera novel.la de Paul Auster, i les primeres pàgines em van enganxar. Ja se sap que Auster és un mestre per escriure primeres línies de novel"les. On s'ensenya això? Em declar enamorada de l'obra d'aquest autor nordamericà. Vaig llegir tardanament la Trilogia de Nova York i em va enlluernar; i em vaig deixar endur, amb els ulls tancats, per La nit de l'oracle. També m'agrada llegir les entrevistes que concedeix, i que últimament han sovintejat, encara que no sempre estic d'acord amb la manera d'expressar el seu pensament polític.

Després de fer totes aquestes consideracions, he de dir que no m'en penedesc d'haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. A vegades, als lectors ja ens va bé que els autors ens intentin prendre el número. Ens va bé, sempre que siguem capaços de donar-nos ens compte i de riure plegats: ell i nosaltres.

És per això que estic d'acord amb la majoria de crítiques que he llegit sobre aquesta novel"la. La qüestió política, l'expressió de la seua militància contra l'administració Bush, hi sobra. Com hi sobren algunes casualitats de les que tant li agraden a Auster, però que aquesta vegada no li han sortit tan rodones. Em sembla que alguna vegada ja he dit que no em solen agradar els finals feliços, les novel.les on tot se soluciona en el darrer capítol. Aquí hi sobra mel i hi falta fel. De totes maneres, em sembla que Bogeries de Brooklyn té moments de brillantor extraordinaris, i estan construits amb la mestria de qui sap que el llenguatge és una eina, i que té unes regles d'or que Auster no es salta.

Bogeries de Brooklyn no m'ha agradat tant com els altres títols d'Auster, però no l'amagaré a la prestatgeria ni la cremaré.

Una nit entre les nits, Ramon Guillem. Perifèric edicions. 2006. 156 pàgines. 12,90¬

Un relat estrany. Ramón Guillem és un dels poetes més prolífics del País Valencià. Té alguns premis dels considerats prestigiosos. També ha tocat la narrativa eròtica És un activista, i, sense conèixer.lo massa, la seua figura em cau francament bé..

Aquesta història que conta Guillem té un títol bonic i suggerent, i el plantejament és original. El que conta també té gràcia: En primera persona un jove explica com descobreix que un familiar seu va publicar dos anys abans que ho fés Neruda un poema en català, el primer vers del quan deia "puc escriure els versos més tristos aquesta nit". És preciós, el joc que proposa Guillem. Però hi ha alguna cosa que em fa sospitar tot el temps que estic llegint. No sé què sospit, ni per què. Tampoc no sé on és el parany. Al jove investigador l'acompanya una jove que és familia llunyana d'ell, i és casada, però s'enamoren. La història d'amor interefereix la investigació que no us diré com acaba.

No sé. No m'ha enganxat. I no sé ben bé per què. Està ben escrit, amb un llenguatge acurat, però&

Aquest cap de setmana m’he passejat per la Fira del llibre antic i d’ocasió. M’ha fet la sensació que hi havia menys animació que altres anys. He comprat unes quantes cosetes:

No cregui el que diuen de mi, de Joan Pons, a Columna, del 1991. 2 €. Un lector del post sobre Sorra a les sabates me’l va recomanar. L’he llegit, i és cert. Els contes tenen un esperit molt especial. Conten històries mítiques i místiques. Són relats breus que tenen molta força. És una adquisició que em satisfà.

Alens d’amor i de recança, d’Isidre Grau Antolí i Laodamia, de Josep Lozano. Una plagueta de 46 pàgines publicat l’any 1983, i que recull els relats guanyadors dels premis Xúquer de Narrativa Curta dels anys 1982 i 1983. 3€ No els he llegit encara, però Laodamia va obtenir molt ona acollida. D’Isidre Frau no en tenia notícia, i tenc ganes de posar-m’hi.

Monòlegs i diàlegs. 6 €. Una autoedició de Josep Maria Bayarri (1886-1970). 54 pàgines no datades. Són poemes dedicats a alguns pintors que vann ser contemporanis seus. Bayarri és un personatge curiós que escrivia una llengua ben estranya. Un català amb unes normes que pràcticament es va inventar. Em fa gràcia.

Poesias bilingües y falleras. J. Jordan Jover. 1965. 4€. Amb una dedicatòria que transcric: “A mi hermano en Cristo Francisco Calabuig, con fraternal afecto. J. Jordan y Jover. Valencia, abril 1967). Té un pròleg d’Almela y Vives. Els poemes tenen títols tan intensos com: “les falles señera de turisme” “Tambe’ls ninots parlen”, “A un poetastro” , “Sobre la tumba del caciquismo”…..Uf. Una mica de feredat sí que fa, però també em fa gràcia.

Teodor Llorente, de Miquel Duran de València. Col.lecció popular Barcino. Bacelona 1936. 15€. Una petita joia.

Poesies, Volum IV. Ausiàs March. Editorial Barcino, Barcelona 1955. 6€. Revisat per Ramon Aramon. Molt ben conservat. A la primera pàgina, escit amb boli hi ha un vers de Roís de Corella: “ Si en lo mal temps….” Amb la mateixa lletra es pot llegir: "Març. 31. Amadeu".

Bé. Un dia d’aquests, quan no faci tant de vent, tornaré a la fira, a veure que trob. Ja us ho contaré.