Administrar

JOCS D'AMAGAT, Cris Juanico

alcia | 28 Febrer, 2006 11:51

JOCS D'AMAGAT, Cris Juanico. Global.aumon. 2005

No s habitual que Alcia recomani discos. Amb en Cris Juanico ha de fer una excepci. s amic, i s bo. Des de Menorca al mn. Amb "Memria" ja va retre homenatge a la seua-nostra infantesa a l'illa. Ara, sense moure's d'all, es fa un homenatge a s mateix. Sona a Ja t'ho dir. S, per tamb sona a Mags de Binigall que ara l'acompanyen. Hi ha, com sempre, agraments a la seua gent, als seus llocs. Hi ha la carpeta de Toms Orell. Hi ha comproms per la defensa de la terra, concentrada en la polmica de la construcci del dic al petit port de Ciutadella. Hi ha la veu inconfusible de Cris. Hi ha bona msica. Hi ha veritat.

A CONTRA TEMPS I EL SOMRIURE DE L'ATZAR. Feliu Formosa.

alcia | 16 Febrer, 2006 15:38

A contratemps, diaris. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 182 pàgines.

El somriure de l'atzar, diaris II. Feliu Formosa. Perifèric edicions, 2005. 149 pàgines.

Els diaris, els dietaris. Els precursors, diuen, d’aquest invent dels blocs a la xarxa. No compartesc del tot aquesta teoria, perquè encara hi ha una certa distància qualitativa i temporal entre el que es publica a internet, i el que s’edita en paper. D’una banda per tot el que de reescriptura representa el procés de l’edició. I de l’altra, per la falta d’inmediatesa dels textos. Els diaris de Feliu Formosa que Perifèric ha publicat l’any 2005 comencen deu anys abans, el 1995, i acaben el 2001.

En tot cas, aquest no és el tema d’avui. Ni tan sols els diaris de Feliu Formosa són el tema. A mi m’han agradat. Són textos senzills i treballats que ajuden a conèixer el jo no íntim de qui, segons Xulio Ricardo Trigo, és “un dels pocs autors contemporanis vertaderament imprescindibles”. De tant en tant està bé llegir dietaris I aquests dos apleguets son més que recomanables. No sé si interessa a algú, però a més a més, venen precedits per alguns dels premis de més prestigi que es donen al micro univers de les lletres catalanes.

Tanta introducció m’està desviant del que volia comentar al principi. Arran dels diaris de Feliu Formosa, volia parlar de Perifèric Edicions. El nom està molt ben trobat, sempre que es tracti només d’una definició, i no d’una vocació. Es tracta d’una editorial jove, que en poc temps s’ha sabut “fer un nom”. Ha elegit bé els títols i ha sabut combinar amb saviesa el lloc de procedència dels autors.

El que més em crida l’atenció de Perifèric és la persona que hi ha darrere. Es tracta de Josep Ramón Lluch, un periodista que ha donat un parell de voltes, i que és difícil d’ubicar. A finals dels anys 80 Lluch dirigia el setmanari El Temps. A principis dels 90 va ser cap de programes de Ràdio 9, l’emissora autonòmica valenciana. D’allà va saltar a la televisió amb un programa que va encendre la flama del que ara es coneix com telefem. Es deia Parle vostè, calle vostè, i va descobrir personatges com el Pare Apel.les, Bienvenida Pérez o Juan Ariansens… (¡!) Va crear una productora que ha fet programes, potser encara fa programes d’aquests de testimonis a TVE, i a quasi totes les privades. I ara, tal vegada per a netejar la consciència, des de Catarroja posa en marxa un segell editorial que publica Feliu Formosa, Ramon Guillem, Manel Garcia Grau ,Vicenç Llorca, o Josep Maria Sala-Valldaura, entre altres.

Benvinguda sia.

Ah, i els més curiosos, mireu la solapa de la contracoberta de El somriure de l’atzar, i trobeu l’errada.

TRES HISTORIAS EUROPEAS, Lolita Bosch.

alcia | 08 Febrer, 2006 15:16

Tres historias europeas, Lolita Bosch.. Caballo de Troya, 2005. 244 pàgines. 12 €

És bo que el lector es deixi endur per un relat, que s’ho passi bé llegint-lo tot i sabent que l’autor s’està quedant amb ell? No sé, si és bo o dolent, però a mi m’ha encantat. A "Tres historias europeas" hi trobam, el relat “Elisa Kiseljak”, que ja hem comentat aquí, però aquesta vegada traduït al castellà. Hi ha també “Una: la historia de Piiter y Py”, que és un original viatge al camp de concentració polonès D’auschwitz. És un relat emotiu, suau, desesperat, però silenciós, i que actua de coixí entre la història d’Elisa, i el primer dels relats que trobam al volum que es titula “Pingüinos”.

Ignor perquè Lolita Bosch va posar aquest títol al relat. També ignor perquè el va escriure. Però és magnífic. Altres vegades ja he expressat la meua admiració pels autors que, a banda “d’escriure bé” de “contar bones històries” tenen gust pel llenguatge. M’agraden aquells que juguen, que experimenten, que prenen el pèl al lector, però li demanen permís. Lolita Bosch ho fa. Es dirigeix de manera descarada al lector, l’interpel.la, i es permet recomanar-li com ha de llegir la història que ella proposa.

Tenint en compte la joventut de l’autora, podria tractar-se d’un exercici de provocació buida. Personalment, em sembla que no ho és. Lolita Bosch és jove i té talent, i com que no té res a perdre, ha decidir caminar per senders no explorats encara. Camins sense caspa, sense pretenciositat ni falsos engolaments.

Jugar amb les paraules.

Contar bones històries.

Il.lusionar.

Fantàstic.

SORRA A LES SABATES, Joan Pons

alcia | 01 Febrer, 2006 10:55

Sorra a les sabates, Joan Pons. RBA La Magrana, 2005. 302 pàgines. 18 euros.

Em sap greu. Ho he intentat, però no he aconseguit que m’agradés aquesta novel•la. Diuen aquells que hi entenen que quan un llibre no t’agrada, o et resulta difícil continuar la lectura, és perquè no és el teu moment. Diuen que a vegades és convenient arreconar-lo, i deixar passar el temps fins que rebis algun senyal que et faci veure que ha arribat l’hora. Es veu que els llibres et criden, et fan l’ullet o alguna cosa pareguda, i tu ja saps que ja toca.

El cas és que jo sóc reincident. Vaig ser incapaç de passar de la pàgina 50 de “El laberint de les jirafes”, Proa, 1999. Després de tants anys, el llibre és allà, al prestatge, al lloc que li correspòn per l’ordre alfabètic, i per molt que el mir un dia sí i l’altre també, encara no he notat res, no m’ha tornat a cridar. Però com que he de reconèixer que no em va incomodar prou aquest gest de menyspreu que vaig fer, he decidit donar una segona oportunitat a Joan Pons (Ferreries, 1960) perquè em seduís amb la seua narrativa.

El llançament de la novel•la ha estat magnífic, i em sembla que ha tingut molt bones crítiques.

L’he llegida tota. Aquesta vegada, la fèrria disciplina que m’he autoimposat ha servit d’alguna cosa. He tardat, perquè sempre em queien a les mans altres obres que sí que em cridaven, però l’he acabada.

La novel•la té un arranc magnífic, fins i tot enlluernador, i la proposta de donar nacionalitat menorquina a Albert Camus perquè deixi de ser l’etern estranger, em sembla una troballa.

No sé ben bé el que no funcionat del relat. Potser que el fil narratiu no manté la mateixa tensió durant l’obra. Potser els personatges principals són del tot inversemblants. Potser no calia canviar-li el nom a Ferreries si s’havien de mantenir altres topònims de l’illa.

No sé què m’ha passat amb aquesta novel•la que se suposa que havia de ser el retrat d’una determinada generació de menorquins, els nascuts a la dècada dels 60. Se suposa que havia d’explicar com s’han relacionat amb el món, o com han viscut la transformació de la seua illa. Tal vegada l’arribada de l’home a la lluna no va representar massa cosa per ningú. Tal vegada tot és un mite.

No sé si ho aconsegueix. Estaria bé que n’opinessin aquests menorquins d’aquesta generació.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS