llegit

L'amarga pueresa del do, Rafael Català. Perifèric. Poesia. Març de 2004. 87 pàgines.

Antoni Gómez fa el pròleg d'aquest poemari i diu que Rafael Català "és un autor que ha necessitat escriure per a sobreviure". i bé, en són tants, els poetes que necessiten escriure per viure. Em sembla que tots. Alguns ho manifesten més que altres. Alguns en fan de la seua necessitat d'escriure el tema quasi únic de les seues obres. Em sembla que aquest és el cas de Català. El do, la paraula que es converteix en ser humà. La vida sempre qüestionada, sempre massa llarga, sempre no sol·licitada és el tema d'aquest recull. La vida vista des de la necessitat de la mort. O la mort vista des de la vida massa llarga. 

Açò és la vida./ I poca cosa més./ Un descampat d'artiga/ on no sé què plantar./ ¿Com sadollar la fam/ d'eternitat?/

Em sembla vulgar dir que és un poemari existencialista. No ho són tots? Preferesc destacar que és una obra molt treballada, que els versos són reposats, que es nota que l'autor ha fet feina d'esporga i ha deixat els versos pràcticament nus, sense mots sobrants, sense penjolls.

No seràs fòssi,/ cendra seràs esparsa per la platja/ que tu estimes./ A empentes les ones,/ bessolat pel llebeig perfumat de l'alga i brea,/ a l'hora en què les barques a port tornen,/ seràs subtil presència./

Viu i escriu davant la mar. No té ni telèfon ni cotxe. Només les paraules, diu, l'amarga puresa del do.

Noticias de la noche, Petros Márkaris. Anagrama, Colección Andanzas. Gener de 2008. 327 pàgines. 19 ¬

M'el vaig comprar a un aeroport, aquest llibre. Perquè m'havia deixat oblidat el que havia previst per aquest darrer viatge, i quin goig!. He de reconèixer que es veu que aquest Petros Márkaris és un autor reconegut i que fa alguns anys que practica la novel·la negra, però jo no el coneixia. A la taula de la botiga del camp d'aviació hi havia una altra obra seua, més recent, titulada El accionista Mayoritario. Vaig optar per aquesta  que és del 1995 i és la primera de la saga del tinent Kostas Jaritos.

M'ho he passat molt bé llegint aquesta novel·la, i d'aquí a uns dies, quan torni a un altre aeroport compliré amb el ritual i compraré l'altra, la del Accionista....

Kostas Jaritos és un policia políticament incorrecte, un poc desclassat. Tal vegada això ho reb directament de l'autor que va nàixer a Istambul, de pare armeni i mare grega, i que empra el grec com a llengua per fer literatura. Li falta molt poquet per ser un perdedor. Llegint aquesta novel·la m'ha fet la impressió que resol els casos perquè ja du molts anys d'ofici, i perquè sap buscar la bona sort. És molt masclista, té un matrimoni absolutament infeliç, però ja li va bé.... en fi.... He llegit coses per internet. Alguns entrevistadors intenten comparar el Jaritos de Márkaris amb el Carvallo de Vázquez Montalbán. Tant de bo!, respòn Márkaris.

La novel·la negra, o policíaca de les que publicaven a Les col·leccions de La Negra de la Magrana,  o La cua de palla, van omplir moltes estones de la meua joventut. A poc a poc me'n vaig distanciar, però he de reconèixer que cada vegada que m'hi torn a atracar, xal. I sobre tot quan l'obra, com és el cas, mescla amb mestria el suspens, la crítica social, i, fin i tot, l'humor.

Del llibre m'agraden molt els recorreguts en cotxe per Atenes. Jaritos conta el cas en primera persona, i quan s'ha de desplaçar explica els problemes de trànsit que es troba a tal o qual avinguda.

La història explica l'assassinat d'una famosíssima reportera de televisió, una reportera de successos, i veim com Jaritos no es relaciona massa bé amb els periodistes encarregats d'aquesta àrea. A les primeres planes hi trobam una àcida reflexió: "Los reporteros se me indigestan. Esto es lo mismo que la risquilla de pan y el cruasán. Antes había periodista y diarios, ahora hay reporteros y cámaras."

La recoman.

AIMIA, Juli Capilla. 13 premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2007.  Agua Clara. Abril, 2008. 65 pàgines. 10¬.

 Aquest és el tercer llibre de Juli Capilla que llegesc, i el tercer que aboc al blog per a compartir-ne les impressions. L'home de Melbourne era una novel·la breu, fortament innovadora i refrescant.  Llibre dels exilis era un poemari de guerra, de combat, de clara presa de postura. Un cas estrany entre els poetes catalans actuals. Aimia és un  llibre de poemes d'amor. Una declaració d'amor cortès a una dona, però també una declaració d'amor a la poesia. A uns poetes que, entre altres, són ben concrets  i presents a tota l'obra: Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés. No debades, Capilla n'és un estudiós, tal vegada un teòric, i recentment, antòleg del poeta de Burjassot.

 Aimia m'ha agradat molt. Hi ha passió, hi ha amor, hi ha treball lèxic, hi ha referències a vegades textuals a versos dels seus mestres, i també de la seua aimia (el poema és sobrer) Es tracta d'un recull de poemes llargs, farcits de versos decasíl·labs, estructurats i dividits en les tres parts teòriques que pot tenir una relació amorosa: introductio, clímax, post. L'últim poema, el que no és sobrer, el que forma l'epíleg, només es podia titular Vida. I és em sembla, el més estellesí de tots. El de l'Estellés de la quotidianitat, el que parla de posar rentadores i canviar la roba dels armaris cada temporada.Ja ho vaig dir aquí mateix fa un parell d'anys: cal seguir la trajectòria de Juli Capilla.

Com l'angèlica, Ramon Guillem. El cabàs/28 , El Gall Editor. Setembre de 2007. 148 pàgines. 14¬

Ho diu a una de les solapes: l'angèlica era l'instrument de corda que tocaven els àngels. El seu sò era tan perfecte i tan complicat que el convertia en bellament perillós. Com l'angèlica és més que un dietari, un grapat de reflexions d'un poeta. Un poeta que vol ser-ho, que li agrada ser-ho, i que disfruta sent-ho. és clar que a Ramon Guillem li agrada la música i li agranden els jocs metaliteraris i metamusicals. Aprofita l'autor per retre homenatges, especialment al seu amic, germà de versos, Manuel García i Grau.

Com l'angèlica és un text bellament escrit on es nota que l'autor ha tingut molta cura de no passar-se de la ratlla ni cometre excessos culturalistes. És un llibre entretingut, una crònica literària d'un temps indeterminat on succeeixen fets concrets i on Guillem es permet divagar sobre allò que li agrada.

Des de fora em fa la impressió que, de tots, és l'obra més personal de Ramon Guillem perquè no és novel·la ni és poesia, ni és crònica, però hi ha un poc de tot. Hi ha, bàsicament, literatura. és una porció de pensament. Fa l'efecte que Guillem pateix d'aquest mal de la grafomania i ha decidit recollir en un volum algunes de les seus reflexions. Em fa l'efecte, dic, que Com l'angèlica  és molt més del que s'ha publicat en aquest volum, i m'he quedat amb les ganes de continuar gratant en l'ànima del poeta.  El recoman vivament, pel plaer de llegir-lo.

El gran viaje de Ambrose Zephyr, C.S. Richardson. Traducció d'Encarna Quijada. Lumen. Abril, 2008. 174 pàgines.

El señor Brecht, Gonçalo M. Tavares.  Traducció de Rita da Costa. Mondadori. Setembre, 2007. 62 pàgines. 11,90 ¬

El senyor és un altre habitant del Barri dels Artistes que està construint Gonçalo M. Tavares.  Ell diu que es tracta de fer un homenatge de ficció als grans autors. Paul Valéry. Henry Michaux& i ara Bertolt Brecht. Com en els altres volums es tracta de textos breus, a vegades brevíssims, escrits a la manera de. En aquest cas a la manera de Bertolt Brecht.

                                     El gobierno corregía los desequilibirios sociales mediante un equilibrio numérico: ponía dos    centinelas      alrededor de cada pobre.

És completament absurd dir que cada conte d'aquest volum et fa pensar, perquè totes les lectures fan pensar, però en aquest cas, la reflexió és obligada. El lector no pot passar d'una página a una altra sense aturar-se un momento. Sense rellegir, sense tornar a mastegar, i fins que el mos no està completament digerit, no es pot girar full.

Em sembla que a Saramago li venen ganes de bofetejar en Tavares perquè li fa ràbia que una persona tant  jove, encara no té quaranta anys, escrigui tant bé.

A mi m'encanta. Ja n'he parlat aquí d'altres lectures d'aquest autor que em sembla que no convé perdre de vista. Per cert, m'he perdut l'arribada al barri del senyor Henry, hauré de veure si l'arrepleg.

Vista cansada, Luis García Montero. Visor de poesía, col·lecció  Palabra de Honor. Febrer de 2008. 139 pàgines. 19¬

La historia és aquesta: un poeta compleix cinquanta anys i decideix reunir en un llibre els poemes de la seua vida. Els que conten, expliquen o resumeixen la seua vida. El resultat és un petita joia quasi cronològica on hi ha tot de referències a poetes que l'han marcat i juga amb els seus versos per a fer-ne de nous i de propis.  Hi ha llocs i noms propis. Hi ha la poesia compromesa del militant d'esquerres. Hi ha la poesia amorosa del jove efervescent. Hi ha la poesia d'enyor d'aquell que se'n va de casa, i encara que hi torna mai no hi és del tot. És un poemari autobriogràfic. Ja sé que ho són tots, però aquest, concebut de manera expressa per a facilitar la feina als estudiosos de la seua obra.

De Luis García Montero m'agrada l'aparent senzillesa, la facilitat amb que sóc capaç de sebre de què parla. Però també la sensibilitat. No em puc llevar del cap el poema que dedica als seus fills. Hi ha un vers, "Un hijo es un segundo país donde nacemos", que no m'abandona des que el vaig llegir.

Vaig comprar el llibre la setmana passada. Era damunt la taula de novetats d'una llibreria gran, d'aquestes on és molt fàcil fullejar els volums  sense interferències.  Al costat del muntet de Vista cansada hi havia un altre muntet de llibrets molt més modestos, però també acabats de sortir de la impremta. Era la tercera reimpressió de l'Antologia poética d'Angel González editada a Alianza Editorial el 1982 i  actualitzada amb poemes del 2001. També me'l vaig endur, de manera impulsiva. Mentre prenia un cafè vaig caure en el detall de l'amistat que unia el González amb García Montero, i del magnífic pròleg de García Montero a 101+19=120 que vaig comprar a Madrid fa un parell de mesos. Estic ben certa de la sensibilitat del llibreter en posar un al costat de l'altre el mestre, acabat de traspassar, i el deixeble, que farà  cinquanta anys el mes de desembre.

Elizabeth y su jardín alemán, Elizabeth von Arnim. Traducció de Cristóbal Pera. Lumen. Gener de 2008. 149 pàgines.

Segons expliquen les guardes d'aquest llibret deliciós, l'autora va néixer el 1866 a Sydeny, era cosina de l'escriptora Katherine Mansfield, es va educar a Anglaterra. Va viajtar a Itàlia on va conèixer el comte Von Arnim amb qui es va casar i es va traslladar a viure a la regió alemanya de Pomerània. Va tenir cinc fills, va viure a Suïssa i a la Provença, va ser amant d'H.G. Wells, es va casar amb un germà de Bertrand Russell i va morir als Estats Units l'any 1941.

Em sembla fascinant la vida d'aquesta dona que dóna per a escriure més d'una novel·la de viatges.

Elizabeth en su jardín Alemán és el dietari d'un any de la seua vida, que es pot llegir com un llibre costumista. Es va publicar el 1898 i aquell mateix any se'n van fer vint reedicions. Al llibre, la comtesa Von Arnim encara només té tres filles: la niña de mayo, la niña de abril i la niña de junio. Viu completament obsessionada amb un jardí que és el seu gran refugi d'estiu i d'hivern. Ella és l'ama d'una extensió de terreny immensa que inclou un poble, una esglèsia amb capellà i diverses granges. Tracta els servents com si fossin esclaus, i al seu marit l'anomena el hombre airado. Amb tot, he dit que és una delícia per la naturalitat amb que viu la seua superioritat, com idolatra la natura i els seus processos, com viu el paper de la dona a finals del segle XIX. És sorprenent com ella, que no se separa del seu dietari,  i venera la seua biblioteca, es burla d'una jove anglesa que la visita amb la intenció d'escriure un llibre sobre la vida a Alemanya. Escriure un llibre, una dona? I ara?

A través del pas de les estacions coneixem com és la relació d'Elizabeth amb l'entorn, com li molesten les visites que duren setmanes, com contracten bracers vinguts de Rússia per treballar a les granges. Té un punt d'ironia que només s'aguanta perquè el llibre està escrit fa més de cent anys. Ara en diríem masclisme, mala llet i explotació.

M'ho he passat molt bé llegint aquest relat, un tros de vida, un dietari, que en alguns moments semblava un  tractat de botànica per la gran quantitat de noms de flors, i de varietats de vegetals que hi integra. Von Arnim té molta cura quan descriu els paisatges que l'envolten, quan explica que no li importa seure al jardí en ple hivern amb dos pams de neu, embolicada amb pells i aprofitant una retxeta de sol.

No coneixia l'autora, però, en tenir temps, buscaré "Todos los perros de mi vida", també a Lumen.   

Només socis, Ferran Torrent. Columna. Gener, 2008. 278 pàgines. 21¬

Fa poc més d'un any em declarava torrentiana en aquest mateix blog. Ferran Torrent em sembla un tipus intel·ligent, i crec que ha fet molt per augmentar la nòmina de lectors als Països Catalans. Ferran Torrent em sembla incasellable, és un gènere en sí mateix.  Els primers Butxanes em van semblar magnífics. Torrent és intel·ligent i ha sabut fer de la literatura la seua professió.

Dit tot l'anterior, ara em faig una pregunta: calia que Ferran Torrent escrivís Només socis?

És molt probable que es tracti d'una novel·la escrita per complir un contracte. Mentre l'anava llegint descobria un autor desencantat del seu ofici, cansat, avorrit de sí mateix. Necessitat d'idees. Com si el temps se li tirés damunt i Planeta li demanés un original perquè ha de traure una obra cada any i mig aproximadament. I en aquest pla, Torrent, que és llest i té molt d'ofici, es va inventar aquesta història, arreplegant retalls d'aquí i d'allà, afegint pedaços i internacionalitzant la història (un viatge a Viena de dos dies d'un dels personatges)

Em sembla patètic que ell mateix s'invente un sòsias i l'anomeni Ferran Torres, i que sigui un novel·lista sense idees. Potser a Torrent li fa gràcia, però a mi no me n'ha fet gens ni mica. Recupera antics personatges, antigues obres seues i els canvia el títol... Paul Auster ho va voler fer a Viatges per l'Scriptorium però em sembla que tampoc no va reeixir en l'intent.

La història de Només socis és del tot inversemblant des del principi: Gilet està massa a prop de València perquè serveixi d'amagatall per a Butxana i per a Tordera, i a partir d'aquí tot és un seguit de carambol·les i casualitats que no s'aguanten. En una altra demostració d'avorriment absolut, Butxana s'ho pregunta al final de la novel·la, com és que ha estat víctima de tantes casualitats. La resposta és senzilla: perquè Torrent-Butxana-Torres... tenen un contracte firmat amb una multinacional de la fabricació de llibres. A la primera meitat del llibre pràcticament no hi passa res, i cap al final tot es complica molt. Butxana és una caricatura de sí mateix.

Em sap tant de gréu haver d'escriure això. Però quan vaig encetar el blog em vaig proposar que diria exactament el que sentia després d'haver llegit cada una de les obres que passessin per les meues mans. Només socis té una cosa bona: a pesar de les prop de 300 pàgines, l'obra es llegeix en dos capvespres. Torrent continua dominant la tècnica dels diàlegs per fer avançar la narració.

A la platja de Chesil, Ian McEwan.  Traducció d'Albert Torrescasana. Anagrama.Empúries, febrer 2008. 141 pàgines. 16¬

L'esperava amb ganes, aquesta novel·la de McEwan,  després que l'any passat vaig llegir el recull de relats En las nubes i no m'ha decebut. La història que conta a A la platja de Chesil  és tendra, però molt depriment: Principis dels anys 60 a Oxford, una parella de joves cultes s'acaba de casar, tots dos són verges, tots dos s'estimen i es preparen per a viure la seua nit de noces.

Com ja va deixar clar a Dissabte, McEwan  domina la tècnica de la dissecció, i en viu en viu, sense anestèsia anam descobrint les capes superposades de petits moments que, junts, conformen la vida de cada membre  de la parelleta. Ens conta la seua infantesa i la seua joventut. Ens explica qui són, què fan i de què viuen els seues pares. Com es van conèixer. Què pensava cada un dels joves el dia que es van veure per primera vegada. A Dissabte, tota l'acció passa al llarg d'un dia. A A la platja de Chesil, tot passa en unes hores.

El relat és breu, molt tens. No hi sobra cap frase, ni cap adjectiu. Tot suma. Tot fa avançar la història  i ens destapa les personalitats complicades de dues persones que amb prou feines es coneixen, i que són incapaces de sincronitzar els seues rellotges vitals. No cal reiterar-ho, però McEwan domina també els temps, la dosificació de cada dada, de cada detall, de cada informació necessària per a que el lector sigui capaç de construir uns personatges que, a la primera pàgina del llibre estan desmuntats, com si fossin peces del Lego.

En tot cas, l'únic però que hi posaria és l'aparent precipitació que es pot intuir a les últimes pàgines. M'hauria agradat que l'autor dediqués més pàgines a contar-nos com ha continuat la vida d'aquestes dues persones normals: un llicenciat en història que organitza concerts de rock i la violinista líder d'un d'un quartet de cordes. 

 Recoman molt aquesta novel·la d'Ian McEwan. Sobre tot a aquells que busquen la minuciositat en una novel·la.