llegit

La edad de oro, Ferenc Karinthy. Editorial Funambulista. Octubre de 2009. 114 pàgines. 10,50€

Ja ho he dit altres vegades. Comprar llibres perquè me n’agrada el format, o la portada, o la textura de la coberta, és una de les maneres de deixar-me endur que tenc. A vegades, com és el cas, descobresc petites joietes com aquest relat, o com La fórmula preferida del profesor, que ja vaig comentar fa uns mesos.

Karinthy és un autor hongarès a qui, sincerament, no coneixia. L’obreta és molt interessant. En poques pàgines retrata la sordidesa dels últims dies de la segona guerra mundial a Budapest, i sobretot, les peripècies d’un jueu que s’amaga dels nazis sobrevivint a un refugi on sedueix dones. Li donen menjar i tabac, i ell els dóna companyia, sexe, bones paraules... Al relat s’explica també com de durs eren els bombardejos sobre la ciutat, com de cruel són les persones exposades a situacions límit... El llenguatge és planer, descriptiu, directe, sense gaire complicacions.

El llibre només té una problema. És ple d’errades tipogràfiques. Quan dic ple, vull dir ple, sobretot a les primeres planes i a les darreres. És una llàstima perquè ja he dit que el format d’aquesta gent de Funambulista m’agrada molt, i em sembla que aquest tipus d’edicions s’haurien de cuidar més.

És una obra recomanable per llegir un capvespre d’hivern darrere la finestra mentre al carrer plou o fa molt de fred.

Una novelita lumpen, Roberto Bolaño. Anagrama. Setembre de 2009. 150 pàgines. 15€.

Un altre Bolaño. Un altre i encara tenc Los Detectives Salvajes que de tant en tant em fan un senyal. Aquesta novel·leta la vaig comprar per casualitat. Ignorava que existia. Com que es tracta d’un autor mort ja fa uns anys, se’m fa estrany que encara surtin obres seues que han romàs inèdites fins ara. A la introducció de 2666 s’explica que quan Bolaño veia molt pròxima la seua mort va organitzar el contingut del seu ordinador en carpetes. Va netejar, va repassar, va canviar títols. I fins i tot va disposar, per a no deixar els seus dos fills sense recursos econòmics, que els llibres que conformen 2666 es publiquessin per separat per generar més drets. Imagin que Una novelita lumpen estava al disc dur d’aquell ordinador. La data del copi que han posat a les primeres pàgines és de 2002, just un any abans del traspàs de l’autor.

M’ha quedat més llarg que altres vegades el preàmbul. Una novelita lumpen m’ha agradat molt, com tot Bolaño, tot i que fa la impressió que és el menys Bolaño de tots. Vull dir que em fa l’efecte que aquest text s’escapa de l’univers de l’autor. Mentre la llegia em semblava que estava davant un exercici d’estil. Com si l’escriptor s’hagués posat una prova del caire de: “he d’escriure un text en primera persona, i la protagonista ha de ser una dona”. Idò, aquí el tenim. Una al·lota italiana perd els seus pares en un accident de cotxe i a poc deixa de ser una estudiant per a convertir-se en una delinqüent. En puta, no, matisa. Ella conta, amb un llenguatge planer, senzill, ple de metàfores i comparacions quasi naïfs però molt interessants, com ella i el seu germà deixen d’anar a l’escola, com freqüenten els videoclubs i com s’associen a dos personatges molt nets però sinistres. El que m’atreu del llibre és com està contada la història, com Bolaño es posa a la pell d’aquesta jove i amb molt poques pàgines ens fa el seu retrat, però també el de tot de joves desnortats.

Recoman fervorosament la novel·la que entra lenta, i que actua com un verí que té efectes retardats. Quan el lector se l’ha engolida nota, hores després com esclaten, un a un, cada capítol que la conformen.

Nota: repassant els altres posts sobre obres de Roberto Bolaño he vist que l’esquema d’aquest és idèntic a aquest, que vaig penjar el mes de novembre del 2007.

Altres llibres de l'autor comentats aquí i aquí

Lennon i Anna, Vicent Borràs. Bromera, novembre de 2009. Premi de Narrativa Ciutat de València 2008. 200 pàgines.

Vicent Borràs és un autor valencià a qui agrada de cultivar el conte o el relat, tot i que també ha publicat novel·la i narrativa juvenil.

Les històries de Lennon i Anna són tristes. Tenen música. Són agres. Conten renúncies i silencis. Relaten malentesos. Són sincopades. A vegades, estridents. Són històries de transició. De la transició de la infantesa a l’adolescència. De la joventut a l’edat adulta. Són històries de transició doloroses i silents. Només s’hi escolta la banda sonora de l’època. Lennon, que acabava de ser assassinat. El clarinet del veí. Les peces per a corda de Mozart, una missa de Fauré... I aquesta música ambiental sufoca els crits de dolor, els brams i els plors dels protagonistes que s’esquinxen per dins i per fora sense poder o sense sebre com posar-hi remei.

El primer de tots els relats, El primer mort, és directament impactant i serveix de pista de llançament perquè el lector ja no vulgui parar de llegir. Les següents històries estan formades per capítols que s’entreteixeixen amb un fil molt prim que enreda el lector perquè no es perdi i perquè no se’n vagi.

Els protagonistes de Lennon i Anna són joves o adults que conten la seua joventut. No es tracta d’una obra pròpiament per a un públic juvenil, però sí que em sembla que val la pena que els joves hi guaitin.

El recoman vivament.

Esto que ves es un rostro, Lolita Bosch. Sexto Piso, 2009. 64 pàgines. 10€

Moltes vegades compr els llibres pel format, per la portada, per la raresa. En aquest cas, l’autora m’atreia, en aquest blog ja n’he comentat uns quants de llibres de Lolita Bosch. Aquesta novel·leta breu és de l’any 2004, la va escriure originalment en català amb un ajut d’Òmnium cultural per a nous creadors, i ara l’ha publicada en castellà en aquesta editorial mexicana que diu que és independent i està especialitzada en textos de filosofia i reflexió sobre temes contemporanis.

El tema de Esto que ves es un rostro, és contemporani, però també és universal i intemporal. Tot el text de la novel·la és com un llarguíssim viatge circular entorn a la mort. Entorn a com una filleta de pocs anys viu la mort de son pare. Hi ha moments molt poètics, altres sembla que l’autora deixa de controlar les brides del cavall i s’instal·la sobre la literatura automàtica. Hi ha repeticions textuals, autocites, reiteracions. És un text difícil, amb pàgines senceres on no hi ha punts ni comes. Cal recordar que es tracta d’una obra de literatura experimental. Amb tot, és un text bellíssim, impropi de la joventut de l’autora quan el va escriure. Que el lector no es pensi que com que és un llibre curt es pot llegir així com així. Un s’hi ha deposar bé i amb ganes. Amb interès. S’ha de tenir temps per a assaborir-lo, per tornar arrere si cal. És com una joieta. Un regalet en aquests dies d’amics invisibles i llumeneretes de colors.

Més sobre Lolita Bosch aquí, aquí, aquí i aquí.

El hombre es un gran faisán en el mundo, Herta Müller. Siruela, 2007. 120 pàgines. 13,90€

Herta Müller, premi Nobel de literatura de 2009. Ah!!! Tensió a les redaccions. Qui és aquesta dona? D’on surt? Ja ho té això del jurat del Nobel, que intenta sorprendre al personal amb el peu canviat i els deures sense fer. En aquest cas, es tira de google i de viquipèdia. Per tant, aquí no explicaré qui és aquesta dona. Jo també era de les que no havia llegit res d’ella. Ara està de moda, dir-ho. Abans la gent se n’amagava. Ara farda molt dir a les tertúlies, “jo tampoc no he llegit res d’Herta Müller”. Com que jo no particip a cap tertúlia m’he permès el luxe d’anar a cercar una de les seus obres. En castellà. A Siruela. A aquests llibres prims, de colors contundents, de tapa dura. M’agraden. Hi havia dos munts: El llibre vermell era En tierras bajas, i el llibre verd era aquest que he llegit ara El hombre és un faisán en el mundo.

M’ha agradat. Molt.

És un llibre molt estrany. El que conta és molt dur. La història de la corrupció durant la dictadura de Ceaucescu a Romania. La vida miserable a un poble on tothom qui podia se n’aprofitava de l’altre. On tothom es feia mal. Una mena d’embrutiment general. La misèria.

La novel·la està feta tota de frases curtes. Cosides a la manera d’aquells cobertors de colors, patchwork, crec que es diu. A vegades la combinació resulta guapa, altres fereix la sensibilitat. Müller intenta que tot i sempre fereixi la sensibilitat del lector. Tal vegada s’hi pot detectar un fals naïf. Algunes frases resulten surrealistes agafades de manera aïllada, però totes juntes fan un conjunt mal de pair. Per això m’agrada, perquè fa dos dies que el vaig acabar i encara en faig la digestió. Totes les frases, tots els capítols fan un retrat d’una època tan recent i tan pròxima que escarrinxen.

El recoman. Aniré a cercar el llibre vermell, el de las En tierras Bajas, mentre esper que algun editor català tregui els altres títols.

El cielo es azul, la tierra blanca. Una historia de amor, Hiromi Kawakami. Traducció de Marina Bornas Montaña. Acantilado. Agost de 2009. 211 pàgines. 18€

Després d'una temporada de repòs he tornat als autors japonesos. El cielo es azul, la tierra blanca, és el primer llibre que es traudiex a l'espanyol d'aquesta autora. Ignor si hi ha res traduit al català. He tornat als autors japonesos i no he quedat gens decebuda.

Tot llegint la novel·la (es llegeix d'una tirada en un capvespre de pluja) estava pensant en la dificultat afegida que tenen els autors d'aquell país per a construir els seus personatges. Al Japó està molt mal vist que una persona parli dels seus problemes amb els altres. Es considera que si un conta el seu drama al proïsme, aquell ja ha de carregar amb aquest drama. Així és que dels dos personatges que habiten aquesta història en coneixem ben poques coses. Això no impedeix, però empatitzar ràpidament amb ells. Tenim dues dades que, dpaltra banda, són a la contraportada: Tsukiko té 38 anys i viu sola i el professor de llengua en té prop de 70 i també viu sol. Els agrada beure i menjar les mateixes coses i els costa pràcticament un any entendre que s'han enamorat.

Llegir El cielo es azul, la tierra blanca, proporciona plaer. El plaer de les coses senzilles però llunyanes. El plaer de les vides contades sense complexos. El plaer d'observar com l'autora no fa cap esforç a enfatitzar cap aspecte. Els personatges són com illes que suren dins un brou. A vegades es troben, altres vegades s'allunyen... Venen, com sempre em passa amb les obres d'autors japonesos, unes ganes irrefrenables de beure sake o cervesa, i de menjar sushi o boles d'arròs.

Recoman la lectura d'aquesta novel·la, escrita en primera persona a través de la veu de la protagonista, i dividida en capítols.

La mort de Miquel Bauçà, Abel Cutillas. Editorial Fonoll. Maig de 2009. 123 pàgines.

El vaig agafar amb molta curiositat. No record on vaig escoltar que en parlaven, no gaire bé, per cert, però em va entrar un gran interès per llegir aquesta novel·la. Bé, no sé si és una novel•la. O sí. A algun lloc he llegit que el que fa Cutillas és anar més enllà, depassar de la novel·la tradicional i reinventar el gènere per barrejar fets reals amb fets imaginaris.... Bé, per mi, el resultat és un constructe infumable. Absolutament decebedor. Els lectors descobriran poques coses noves sobre Miquel Bauçà. En tot cas, sabran que l’autor i l’editor de l’obra, Jordi Quer, eren els únics que coneixien Bauçà abans de la seua mort, i que del seu traspàs el que més els va trasbalsar va ser la notorietat que el poeta va adquirir. Em sembla que culpen TV3 de convertir-lo en una patum post-mortem.

Em sembla que el problema de no sebre encaixar aquest text és només meu. No entenc el sentit de l’humor que sembla que amara tot el llibre. No entenc, per exemple que sigui necessari escriure frases com aquesta de la pàgina 52. “El Jordi Quer em va explicar una conyeta de l’Armand Obiols sobre Josep Pla. L’Armand Obiols, el de la Colla de Sabadell, el que sodomitzava la Rodoreda.”

Bé, em sembla que queda clar que no el recoman, aquest llibre. Em sap greu.

Un llac en flames, Hilari de Cara. Quaderns Crema. Març de 2009. 249 pàgines.

Fa prop d’un mes que he acabat de llegir-assaborir aquesta novel·la i encara no havia gosat escriure’n el comentari. El llibre m’ha agradat tant, m’ho he passat tan bé llegint-lo que no sé per on començar a contar les meues sensacions. De fet, he escrit i reescrit diversos posts i com que cap m’ha agradat com quedava els he anat tirant a la paperera. I és que encara ara em sent incapaç d’escriure alguna cosa coherent sobre la novel·la. Tampoc no he fet el que faig habitualment quan acab un llibre que és col·locar-lo curosament a la biblioteca per ordre alfabètic. El llibre encara ronda per casa. No sé com ni com no, m’apareix als llocs més inversemblants del pis, igual que de tant en tant em venen al cap algunes històries o imatges de la novel·la. És com si aquesta obra em cerqués. Com si jo hagués estat esperant aquesta novel·la. Com si encara haguéssim de retre comptes.

Retrata una generació, diuen. Exerceix la crueltat i la benevolència amb els seus personatges, afirmen. Exhibeix una col·lecció de joguetes rompudes, descriuen. Sí. Tot això i més. Molt més.

Hilari de Cara és traductor, poeta i assagista, però aquesta és la primera novel·la que publica. Afortunadament podem estar tranquils perquè només és la primera part d’una trilogia. Esper amb candeletes el pròxim lliurament.

No sé per què, però Un llac en flames m’ha recordat la magnífica Romanticismo, de Manuel Longares. No ho faré més llarg. Recoman obertament la lectura d’aquesta obra.

Ps. Deman disculpes per la lleugeresa, poca precisió i escassa profunditat d’aquesta ressenya. L’he escrita perquè he de fer-ho, però en aquest cas, si que ben bé puc dir feliçment que la lectura d’Un llac en flames m’ha deixat sense paraules.

Malas Artes, Donna Leon. Seix Barral Biblioteca Fromentor. Tercera edició, gener de 2004. 333 pàgines.

Feia mesos que tenia aquesta novel·la al prestatge d’aquelles que esperen el seu moment per ser llegides. Amb l’arribada de la calor vaig trobar que era el moment adequat per a agafar-la i, ai... Record haver llegit fa uns anys una altra història de Leon protagonitzada pel comissari Bruneti, i em sembla que em va agradar. No en record el títol. Era un llibre deixat i vaig pensar que quan em topés amb una altra aventura de Bruneti el compraria.

La història no té res de particular: una jove universitària és assassinada quan intenta rescabalar el nom d’un pseudo avi seu condemnat sembla que injustament després de la segona guerra mundial. Bruneti coneixia aquesta jove perquè era alumna de la seua dona Paola. Al llarg d’una sèrie de capítols no gaire llargs, Donna Leon fa avançar la història i la investigació. Cap a la meitat exacta del llibre per a mi ha perdut tot l’interès sebre qui s’ha carregat l’estudiant, i fins i tot, per què ho ha fet. A partir d’aquest moment he desconnectat de la investigació i m’he centrat en una altra lectura de la novel·la. M’han agradat les relacions entre el comissari i la seua dona i el seu sogre. Les relacions del comissari amb la resta de membres de la questura. Fins i tot, he pres nota d’algunes receptes de la cuina veneciana (res comparable amb el nostre Carvalho perquè aquí qui cuina és Paola, la dona del comissari i ell es limita a assaborir els plats i beneïr-los.) M’han interessat les descripcions i alguns aspectes de la vida quotidiana de Venècia vista per un venecià que mai seran copsats igual per nosaltres, els turistes. Però del “cas” me n’he oblidat del tot. Tal vegada això és el que pretén l’autora, no ho sé, però tractant-se d’una novel·la policíaca...

En definitiva, es tracta d’una obra entretinguda que no em sap greu haver llegit i que puc recomanar sense problemes, encara que, si havia de fer cas a totes les cites de crítiques que han sortit a la contraportada, n’esperava més.

Aquest serà un apunt completament irregular. L’encapçalament és diferent i a més, intentaré comentar la lectura de tres llibres i no d’un com faig habitualment. No seré gens original i des del principi, des de la tercera línia diré que m’ho he passat molt bé llegint aquestes tres novel•les. Com que el volum de pàgines llegides és tan gran, em sent incapaç de fer una crítica raonada. Senzillament deixaré constància que la lectura dels tres llibres és divertida i amena. Amb tot, a mi em costà més de vuitanta pàgines enganxar-me al relat. Se’m va fer pesadíssima l’exposició del vell Vanger al primer llibre. Em va semblar que l’autor retardava massa la primera trobada entre en Mikael Blomkvist i na Lisbeth Salander, i detallets d’aquests que, observats en la distància de les prop de les tres mil pàgines tenen poca importància.

El que més m’ha interessat és el retrat que fa de la Suècia que nosaltres ens pensàvem que era tan perfecta i tan nòrdica. Al final la sordidesa i les clavegueres són a tots els països del món. M’han agradat també les lliçons de periodisme que ens ha donat en Blomkvist. Supòs que a alguns professionals del país els ha fet molta enveja la manera en que “es treballa” a la revista Millenium, i a altres els ha fet molta vessa... Amb tot, pens que hi ha trampa: des del moment en que l’autor és lliure i es pot anar inventant els testimonis i “aconseguir” que li confirmin una informació o una dada per tres bandes que diuen que és el que s’ha de fer...

M’encanta el personatge de la Lisbeth. Sí, això ja s’ha dit molt i s’ha escrit, ja ho sé. Diuen que molta part de l’èxit de la novel•la és d’ella i de la seua relació amb el món. Jo vull ser una hacker! Vull ser membre d’un club exclusiu com el que formen ella i el Pesta i la seua colla! Vull poder llegir darrera la pantalleta de colors del meu ordinador! Vull sebre fer el que fa aquesta dona amb la informació! Ah, i vull tenir la memòria fotogràfica i el quoficient d’intel·ligència que li suposam. I encara em sembla que també voldria un pis de vint-i-una habitacions, no a Estocolm, i anar a Ikea i carregar un camió per moblar-ne només quatre.

Hi ha unes quantes cosetes que no m’han agradat de la versió en català. Em sembla que les traduccions, obra de persones diferents, estan fetes un poc amb presses i corregudes. No sóc filòloga, jo, però em sembla que hi ha alguns girs “poc nostrats”. I també he trobat un munt d’errades tipogràfiques. Ja sé que això passa en les millors famílies, però em sembla que en aquesta ocasió, sobre tot al tercer volum, la correcció de proves també s’ha fet contra rellotge i n’han passades massa.

Amb tot, recoman la lectura si és que hi ha alguna persona al món d’entre els quinze i els noranta anys que encara no ho ha fet. És un tòpic, però són els llibres perfectes per als dies llargs de l’estiu, quan no s’ha de matinar i la nit es pot allargar tant com ho va fer el pobre Stieg Larsson amb la seua obra.

I encara, un comentari amb mala bava escoltat a un aeroport entre dues viatgeres que s’acabaven de conèixer i van entaular una conversa perquè totes dues llegien la tercera part de Millenium: “el millor de tot això és el morbo que dóna sebre que no llegirem res més d’aquest paio”.