llegit

Noves cartes a un jove poeta, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l’Ossa Menor. Abril del 2009. 109 pàgines. 15€

A les pàgines dites de cortesia d’aquest llibre hi ha una fotografia de Joan Margarit visitant la tomba de Rainer Maria Rilke a Rarogne, l’any 1986. Al primer paràgraf, Joan Margarit explica que va llegir per primera vegada les Cartes a un jove poeta quan tenia vint anys. D’això ja en fa uns quants. Ara, en plena maduresa, amb el bagatge d’una obra sòlida i amb tots els pessics que li ha donat la vida, Margarit escriu unes Noves cartes a un jove poeta.

És un text esplèndid. Una teoria de la poesia escrita des del punt de vista de qui l’ha practicada i la practica encara amb totes les conseqüències. Les cartes comencen amb una mena de confessió, de penediment, de sensació de culpa que té el poeta sobre les presses per publicar que tenia quan era jove. I aquesta és la primera lliçó per als aspirants a poeta: “ El primer que li diria és que la pressa per publicar no sol dur a res més que a penediments posteriors”. I així va tot el llibre. Tot és ple de frases que els poetes o aspirants haurien de gravar en pedra picada i posar-les al frontispici del seu estudi:

“La poesia potser no és gran cosa, però la intempèrie és més dura sense versos”.

“La poesia no és una professió: en ella, els errors ni ensenyen ni enriqueixen ni aporten res”. “no conec cap gran poema que contingui una insensatesa”.

“La poesia no és que sigui l’avantsala de la soledat, mateixa”.

"Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta”

I podria continuar transcrivint frases subratllades al llibret. Amb tot, Les noves cartes a un nove poeta són alguna cosa més que un resum de frases formulades amb més o menys veritat. És un llibre entretingut de llegir. És interessant per a tothom, també per aquells que no hem estat tocats ni pel do ni per la necessitat de viure en poesia.

Altres obres de Joan Margari comentades aquí, aquí i aquí.

Terminal B, Miquel Bezares. Editorial Moll, col·lecció Raixa. Febrer de 2009. 206 pàgines.

Aquest és el primer llibre de Miquel Bezares que llegesc. Es tracta d’un recull de contes, que, segons sembla, és l’àmbit on l’autor es troba còmode. A tots hi ha, com a denominador comú un aeroport o un mitjà de transport aeri, i això se suposa que ha de ser el nexe d’unió invisible de totes les històries. L’autor domina el llenguatge. El treballa amb una eficàcia erudita. Sap escriure. Amb tot, la majoria de contes m’han deixat freda. És cert que com a lectora preferesc els finals oberts de les històries que em plantegen. Però final obert significa, per a mi, que tenc on triar. Al final de bona part dels contes d’aquest recull, no em quedava res on triar. No tenia cap camí per on tornar a casa o allunyar-me del lloc. Tal vegada era això que cercava l’autor. És possible. Però jo, com a lectora sempre esper algun regal, algun detall extra. Un gir inesperat a la penúltima línia, una frase capaç d’obrir un viarany estret i retorçut. A Terminal B, això no hi és. És tot molt més pla. Fins i tot, en alguns moments, quan l’autor posa el punt final a la història, és quan sembla que comença. Amb tot, d’entre la dotzena de relats, m’ha interessat el penúltim, intitulat “El col·leccionista”. M’ha agradat el joc en dos o tres nivells de lectura. El metallenguatge. La novel·la dins la novel·a. M’ha resultat enginyós i sorprenent. Potser hauria d’haver estat el darrer de la sèrie.

LOVELY, Antònia Vicens. Moll, abril de 2009. 78 pàgines

Conta Antònia Vicens que aquest llibre se li va aparèixer com en un somni, que un matí es va despertar amb la necessitat d’escriure el poemari. Li va sortir de carrereta, va explicar, encara que s’ha passat molt de temps refent-lo, reescrivint-lo, revivint-lo.

M’agraden els llibres així!

Lovely és un homenatge de l’autora als seus pares. Un homenatge a com van afrontar els temps de privacions que els va tocar viure. És una radiografia dels mallorquins del preturisme. L’acció, si es pot dir així, el temps poètic, arrenca uns anys abans de “39 graus a l’ombra”, la novel·la amb què va guanyar el Sant Jordi l’any 1967. Està estructurada en petits capítols els títols dels quals són ben suggeridors: absències, olors, colors, camins. Amb aquests conceptes ja es pot construir, ja es pot contar una vida. Antònia opta per fer-ho, com fa habitualment, sense estalviar cruesa al lector. La cruesa de la decadència física, i la cruesa del mal moral i emocional que això provoca en qui pateix aquests canvis, que, sempre són cap a pitjor. No hi ha lloc per a la contemplació ni per a la nostàlgia. Els poemes són tan bells que fa ràbia dir que contenen un alt grau de denúncia, però és així. Contenen també emoció i respecte. Quasi reverència cap als pares. Vicens no oblida mai que la seua comprensió li van permetre ser qui és, fer el que fa. El to de l’homenatge el dóna, en aquest cas un poema dedicat a un objecte inanimat i tant banal com pot arribar a ser una llibreria. Un poema llarg, on agraeix a son pare l’esforç, “llibres a casa de pobres” deia el pare. Una llibreria de caoba vermella que a poc a poc va anar omplint-se d’aquells objectes tan preuats que tant agradaven Antònia.

Recoman vivament la lectura d’aquest llibret. Petit i blanc, molt ben editat per Moll a la col·lecció La Balenguera.

Altres obres d'Antònia Vicens llegides aquí i aquí

Los disparos del cazador, RafaelChirbes. Compactos-Anagrama, 2003. 136 pàgines. 5,90 euros.

Un altre relat commovedor de Rafael Chirbes. Un altre retrat d'home amb passat obscur al fons. L'obra està estructurada en capítols curtets escrits en primera persona per un home triomfador, fet a sí mateix que viu en solitari els últims dies de la seua vida. Tal vegada ja està en temps de descompte i dedica les hores de l'insomni a escriure un quadern que finalment no sap ben bé si el donarà a llegir al seu fill, o no ho farà. En tot cas, si ho fa serà un acte més de rancúnia. Los disparos del cazador és un amarg passar comptes. El problema és que qui ho conta, l'autor de la història, és el perdedor.

A la novel·la surt sempre el paisatge del mediterrani, de la Marina, i hi surt, com no, Misent, el nom amb què Rafael Chirbes ha batejat el seu univers a la vora de la mar. Hi ha també el fantasma devastat, l'especulador, el constructor, l'urbanisme. Hi ha cases meravellosament descrites. Cases molt grans, amb piscina i jardí o obertes a la mar, però amb una capacitat d'opressió insospitades.

Ja em comença a fer vergonya recomanar obres de Rafael Chirbes perquè les consider imprescindibles.

Amb ulls americans, Carme Riera. Proa, 2009. 252 pàgines. 17,50¬

Un altre divertiment de Carme Riera. Una novel·la escrita amb una gran professionalitat i eficàcia. L'obra d'una escriptora que coneix molt bé el seu ofici. No tenc cap dada per a afirmar-ho, però té tota la pinta de ser un encàrrec. M'ho he passat molt bé llegnt aquesta novel·la. Fins i tot, en algun moment no he pogut contenir una riallada en veu alta. El contingut és molt atractiu: la societat catalana vista per un jove americà que arriba a Barcelona tot esperant una beca per aprendre la llengua i la cultura. Les peripècies que conta són còmiques. Em sembla que la radiografia de la societat catalana del post pujolisme és molt encertat. En destaca els tòpics, és clar, d'això es tracta. Hi ha algunes càrregues de profunditat. Insinuacions de corrupcions i malversacions de cabals. Descripcions de funcionaris que utilitzen massa alegrement els fons públics. Hi ha diverses barcelones. Des de Pedralbes al barri xino. També el port olímpic i l'eixample rosa. Hi ha polítics amb noms i cognoms...  

Carme Riera disfressa l'obra de manuscrit trobat, de favor que li deu a un amic i se'n declara madrastra. Bé, un bon recurs. Així pot mantenir una distància suficient per no embrutar-se les mans ni ensumar massa la pudor de les corrupcions. Després de l'Estiu de l'anglès ens arriba aquesta altra obra "lleugera" de la Riera. Els seus lectors esperam una altra de les grans novel·les a que ens té acostumats.

La recoman obertament, sense embuts. Fa passar una bona estona.

La buena letra, Rafael Chirbes. Anagrama, Compactos, 2007. 156 pàgines. 6,50¬

Com tots els de Rafael Ghirbes, La buena letra és un llibre dur. Dels que em solen agradar. Dels que escarrinxen. M'encanta com l'ha escrit, els capítols de poc més de dues pàgines són com píndoles d'arsènic. El to és d'una  confessió, però al mateix temps és un arreglar comptes amb el passat. És una manera d'empaquetar la història familiar, això que ara en diuen memòria històrica i carregar-la damunt l'esquena de la generació que ve.  Una mare ja molt major, que veu que arriben els seus últims dies, no vol morir sense contar-li al seu fill petit com van ser de durs els anys de la guerra. I sobre tot, els de la postguerra espanyola. Les misèries, les traïcions, els anys de la presó del marit i del cunyat. Com l'escassessa de tot per a tots va provocar canvis inexplicables en el comportament de les persones, en les seues relacions. El pitjor d'aquesta història és que dones com les que es confessen en podem trobar a cada carrer. Famílies dividides per la guerra encara que militessin en el mateix bàndol n'hi ha en cada barri.

El recoman molt, encara que només sigui per retre homenatge als nostres pares o als nostres avis, que van viure la guerra i el silenci llarguíssim que la va perllongar a les seues ànimes.

Cineclub, David Gilmour. Reservoir Books. Març, 2009. 250 pàgines. 16,90¬

Un escriptor  canadenc expert en cinema i en literatura té un fill de 16 anys que odia l'institut, que no fa els deures, que no estudia i que fa prop de dos metres d'alçada. Un dia, mentre el veu atabalat per uns exercicis de matemàtiques, el pare se n'adona de l'error que representa obligar-lo a continuar amb uns estudis que no el motiven gens i decideix que ell educarà l'al·lot.  Per a fer-ho decideix convertir la seua vida en un cineclub, i el saló de casa en una sala de projeccions, i proposa un pacte amb l'adolescent: el xaval no ha de beure, no s'ha de drogar i no ha de treballar, però a canvi veurà al menys tres pel·lícules setmanals amb el pare. El fill accepta.

El relat de Gilmour és el de la seua relació durant tres anys amb el seu fill Jesse, però també és un història del cinema. Dic "una" i no dic "la", perquè realment, Gilmour elegeix una sèrie de pel·lícules segons les necessitats anímiques del seu fill. Comença amb "Els 400 cops" de Truffaut, que també va deixar l'institut i....

La lectura del llibre és altament recomanable. D'una banda s'afegeix a la sèrie de relats on pares expliquen les relacions amb els seus fills adolescents, i de l'altra és un repàs amè a algunes de les millors pel·lícules de la història. Gilmour hi posa la seua mirada curiosa i diferent, i demana l'espectador que es fixi en un determinat plano, en un silenci, en un moviment d'ulls. Aquí és on aprofita per explicar anècdotes del rodatge o les entrevistes que ha fet a algun dels protagonistes.  Al mateix temps que interroga el seu fill sobre el capteniment d'un actor fa que el lector s'interessi per la pel·lícula i li venguin unes ganes terribles de tornar-la a veure. La Dolce vita, Pulp Fiction, Psicosi, Gegant, Robocop, Un tramvia anomenat desig, L'últim Tango a Paris, Lolita o Monhatan... són alguns dels títols amb els quals Gilmour va educar la cultura àudiovisual del seu fill. Això sí, tira molt de pel·lícules americanes, i d'Europa, el que l'interessa sobretot és La Nouvelle Vague.

És un llibre divertit, encara que a mi, el que menys m'ha interessat és aquesta relació un poc idealitzada del pare i el fill. Està molt ben editat, és d'aquests que criden l'atenció a les taules de novetats de les llibreries. Es pot llegir en dos capvespres, i sempre és interessant veure punts de vista diferents sobre pel·lícules que et sembla que coneixes.

La familia de mi padre. Lolita Bosch. Mondadori. Octubre, 2008. 265 pàgines. 19,90¬.

Dir que aquest llibre és un llibre estrany, és com no dir res. I encara pot ser un pecat després d'haver llegit quatre obres anteriors d'aquesta autora. És un lloc comú escriure  que Lolita bosch és una autora original,  amb una trajectòria vital intensa i original i una família original. D'aquesta originalitat en fa literatura. És un lloc comú, però és l'única cosa que se m'ocurreix després d'acabar aquest llibre. Com en altres ocasions tenc dificultats per anomenar-la novel·la. Potser és un error meu, perquè realment, les novel·les, la nova novel·la del segle XXI(perdó) és això que escriu  Lolita Bosch i no el que ens presenten els escriptors, diguem-ne, convencionals.

Tot això ve a compte de les dificultats que he  tingut per arribar al final del relat. El vaig encetar el mes d'octubre i l'he anat intercalant amb altres lectures perquè aquesta sempre quedava al final del muntet i de les meues prioritats. No m'ha enganxat, vaja.

L'inici de la història és fulgurant, enlluernadora, i els artefactes que s'inventa per lligar les històries prometen bons moments de lectura. La riquesa cultural de la família de l'autora és innegable, i fa bé d'explotar-la, però cap a la meitat, la història ha començat a caure'm de les mans. Els recursos de Lolita Bosch ja me'ls conec. M'agraden molt, però he de reconèixer que en aquest cas m'han embafat.

De totes maneres, La familia de mi padre em sembla una bona proposta, una aposta agosarada, digna de ser destacada. És molt probable, com ja m'ha passat altres vegades, que aquest no era el moment adequat per a trobar-nos, la novel·la i jo.

Misteriosament Feliç, Joan Margarit. Proa. Els llibres de l'Ossa Menor. Octubre del 2008. 101 pàgines

Vaig començar a llegir aques poemari un dia de la setmana passada en què el cel era un espectacle: L'atmosfera netíssima ens va permetre contemplar les acrobàcies entre la lluna, venus i júpiter. Em va semblar una nit, amb perdó, misteriosament bella.

La felicitat de Margarit és una felicitat que també necessita de moltes acobràcies per ser, per ser feliç. El poeta necessita justificar-se constantment, demanar excuses, demanar-se excuses a sí mateix per tornar a començar a ser feliç. I  quan ho és un poquet, ai, té por, i li venen les ombres que ha de tornar a decantar com si fossin unes cortines de vellut espesses.

El resultat d'aquesta lluita continua és un bell llibre de versos. Un llibre per llegir quan el cel és net i venus s'ensenya tota, i per llegir quan el cel és de plom i plouen desafiaments permanent.

He descobert Margarit aquesta tardor, però ja és un dels meus poetes. Vegeu aquí, i aquí.

El recoman del tot

La fórmula preferida del profesor, Yoko Ogawa. Editorial Funambulista. Setembre de 2008, tercera edició. 298 pàgines. 13,95¬

Com viuríem si la nostra memòria només duràs vuitanta minuts? Sí, què ens passaria si  el nostre cervell funcionàs com una cinta de vídeo que cada vuitanta minuts s'esborra i torna a començar de zero. Això és el que li passa a un professor de mamtemàtiques, una eminència, que té un accident de cotxte, i després d'uns mesos en coma, desperta amb aquesta tara. El cas és que recorda perfectament tot el que sabia de matemàtiques. És capaç de resoldre problemes complexíssims i fer demostracions impossibles, però cada matí, quan la dona de fer feines va a casa seua per netejar i fer-li el dinar, ell li demana quin dia va néixer. El professor ha ideat un sistema de notes manuscrites que es penja a l'americana.

La dona de fer feines té un fill de deu anys, amb la coroneta del cap molt semblant al signe de l'arrel quadrada, i per això el professor li diu Root.

El llibre ens conta la història d'amistat que s'estableix entre aquest trio de persones tan diferents. Ens conta també d'una manera bestial la relació dels nombres entre sí, la passió pels nombres prims, pels nombres perfectes, pels naturals.... La perfecció del nombre 28.

Uf, és un llibre molt estrany que destil·la tendresa i planteja un munt d'interrogants sobre el lloc on van a parar els coneixements de les persones, un tema que sempre m'ha preocupat, i que ara veig que no val la pena preocupar-se. No van enlloc.

Vaig comprar aquest llibre compulsivament, perquè m'agradaven el format i les cobertes, i per l'origen de l'autora (és japonesa). La desconeixia del tot, però es veu que aquest llibre s'ha convertit en un fenòmen al Japó. Amb aquesta obra ha obtingut diversos premis nacionals i internacionals, entre altres, el premi de la societat de matemàtiques. Per cert, la versió espanyola porta un postfaci deliciós del professor León Gonález Sotos sobre l'ensenyament de les matemàtiques.

El recoman molt, aquest llibre. També a lectors que com jo, siguen macs i no hagin entès mai les matemàtiques, o fins i tot les hagin arribat a odiar. És igual, és una obra fantàstica, d'una profunditat per a traure's el barret.